Destacados
Creación
Paga la pena…?
Era un vespre llarg i fosc de tornada a casa. Un dinar atrafegat i ràpid per emprendre novament un camí pedregós cap a una nova lliçó. El Joan carregava l’instrument a l’esquena i els llibres de solfeig a sota el braç, per novament rebre el consell de mestres. Aquest cop al conservatori. Les lliçons dels […]
Creación
Microcoraeta psicolingüística XXIII
Les millors expressions alcoianes de sempre en cristiano de toda la vida
El marido, en cuestión con el caixco y la caixporra hechas a tiribaldiri
(Bon pilot, bon farinot) “Ay!!! A mi marido le han hecho el caixco y la caixporra a tiribaldiri. No sé cómo saldrá en lascuadreeee. Al pobre, el caixco le descansa sobre las orejas, y parece una paúla, de las denantes, como de perfil, con las alas al vuelo, y la caixporra pesa más que lautobús […]
Creación
Passaport de partitures
La residencia a un altre estat del globus, sovint crea situacions estranyes i de discriminació
Amb els fanals del matí tot engegant-se, em disposava com cada dia a creuar el carrer de banda a banda. Cap mirada furtiva ni cap atac gelós d’intriga, si més no, menuts somriures que se’m creuaven al veurem passar.Tot qüestions dels vianants i preguntes al vent sobre quin artefacte devia jo transportar. Al l’estoig de […]
Creación
La base de l’economia
Quan va creuar el llindar darrere de la tanca rovellada que envoltava la casa, va distingir la furgoneta. El sol relliscava sobre les llunes i en arribar al blau metal•lizat del sostre traçava dibuixos
Jordi Botella, 10/01/2016

En el somni de Vicent Mataix tres xiquets pescaven a la vora  d’un  riu. De l’ham del primer penjava una truita, del segon  una  sabata i quan anava a esbrinar el trofeu del tercer la seua  dona  el deixondí.

– Alça’t, que el dia és llarg i la botifarra curta.

Després d’un any de casats Vicent Mataix havia deixat córrer  alguns oficis. L’excusa, en tornar acomiadat, sempre venia a  ser   la  mateixa: eren més les despeses quan treballava que  si restava a casa.

– He  de  desplaçar-me en automòbil, menjar  fora  i  vestir  d’una  manera escaient.

Cada volta que arribava amb les  mans  a  les  butxaques  deia  sempre el mateix.»Si no  em moc  no  esmerce  cap energia: no he de comprar gasolina; ni tampoc fer  el  manteniment del motor; ni esmorzar ni dinar en els bars; i el que  és més car: comprar-me roba nova, rentar-la i tornar-ne a comprar  ja que aquesta s’haurà fet vella…

Tanmateix,  ara  tot era ben diferent: els pocs  guanys  que  Maria, la seua dona, aconseguia repuntant cortines de vellut,  no   arribaven ni per a pagar les factures de la llum.

– Desconnecta-la.

– Sense llum no puc cosir.

– Deixa de cosir, doncs.

– ¿I què menjarem, llavors?

– Passarem de l’aire.

En  aquest  moment  de la  conversa,  Vicent  Mataix  sempre  argumentava  el  mateix: si hi havia plantes que  prescindien  de   l’aigua  i  de  la terra per viure, per què els  homes,  com  ja  havien  demostrat els orientals,no podrien veure transcórrer  els  dies sense moure un dit?

-L’Harmonia  és la base de l’Economia. Ni els diners ni  el  treball  aconseguiran  mai les fites que hom podem trobar  amb  la  concentració d’energia que ens du la pau interior..

Un  matí  Maria  li  reballà el diari  als  nassos.  Per  la  finestra el primer raig de sol el gratava entre cella i cella.

– Vicent,  fes un esforç, si encara et queda una miqueta  de  “l’energia” que tan bé conrees, i llig aquest anunci de la  Borsa  de Treball.

– Veig que estàs decidida a trencar «l’Harmonia».

«S’ofereix  lloc de treball per a repartidor de  matalassos.  Els aspirants han d’aportar una furgoneta pròpia”. Vicent  Mataix  va somriure deixant-se embolcallar pels llençols.

– No tinc furgoneta, i a més aquest anunci és d’ahir.

La seua dona li llançà al cap dos papers impresos. Ara  ja   eren quatre els raigs de sol que li ratllaven la cara com si fóra  una zebra. Arrufant els ulls es posà a llegir-los.

– ¿Has sol·licitat un préstec al Banc avalant-lo amb aquesta  casa?

– Sí .

– ¡Si és l’únic que tenim¡

– Per això mateix.

Quan  va creuar el llindar darrere de la  tanca  rovellada   que  envoltava  la  casa,  va  distingir  la  furgoneta.  El   sol   relliscava sobre les llunes i en arribar al blau metal·lizat  del   sostre traçava dibuixos.

– No  t’has  de  preocupar per la teua  «energia».  Quan  te  n’adones  que  se t’acaba, t’atures, i et tombes  una  estona  en  qualsevol dels matalassos  que transportes.

– Demà xerrarem.

– A primera hora t’esperen en la fàbrica.

Aquella nit va somiar en un dels tres xiquets. Al seu costat  un faquir amb un turbant color magenta,  on reconegué el nom de la  fàbrica-“X”-  per  a la què treballava Vicent Mataix,  li  donava   instruccions sobre l’elaboració de les truites de riu.

El  treball  no  era  gaire  complicat.  De  la  fàbrica  de  matalassos es desplaçava al lloc de destí per a després tornar al  lloc d’origen amb l’albarà signat pel destinatari. Per cada  peça  repartida  ell s’emportava un percentatge de benefici.  Quan  més  gran era la comanda major la proporció dels guanys.

Vicent  Mataix en dur la primera setmanada a casa no  mostrà  massa entusiasme. Les llargues jornades al volant de la furgoneta  l’havien deixat esllomat.

– Tantes  hores  segut  m’han  fet el  cos  com  el  número  quatre.

S’arrepapà  al sofà i quan anava a pitjar el  comandament  a  distància  del  televisor  la dona s’interposà  entre  ell  i  la  pantalla.

– Amb  el que guanyes no tenim ni per pagar un pneumàtic  al  cap d’un any.

– ¿Què et pensaves?

– Pensava que t’espavilaries més. I de la mateixa manera que  serveixes les comandes dels matalassos podries fer-ho amb  altres  indústries. Al capdavall, la furgoneta és teua i ets tu qui marca  l’horari  del  treball,  aconsegueix els clients i  es  fixa  uns  objectius .

– Crec que vaig a morir-me.

– Segur  que et moriràs si arriba el final de mes i no  pots  pagar les lletres del préstec.

Amb el temps lliure que li deixaven els matalassos cobrí  el  repartiment  d’una empresa de productes de neteja. Aquesta  tenia  la seua seu a l’altra banda de la comarca i en cada viatge  havia de pagar peatge a l’autopista.

– Vés per la Nacional 340 i voràs com t’ix més a compte”

Féu cas de la seua dona. Tanmateix, a les setmanes  comprovà  com s’encaria el servei  consumint gasolina a cor què vols en  els  embussos  en travessar un grapat de poblacions  fins  arribar al seu destí.

– De seguir així hauré de canviar l’oli, els filtres i, qui  sap si les rodes, setmana sí setmana també.

– Fés  el  trajecte de matinada o al vespre. Llavors  no  et trobaràs ningú a la carretera.

Seguí  el consells de la seua dona. Tanmateix, a  la  quarta  nit de pernoctar tombat en la cabina de la furgoneta tot esperant  que  obriren les portes de l’empresa química, tornà a casa.  Sota  les boles dels ulls penjaven dues bosses amoratades.

– Crec que vaig a morir-me

Només embotir-se als llençols va somiar en el segon  xiquet.

A  diferència, però, de la volta anterior que el  faquir  instruïa  l’altre  xiquet en l’art gastronòmic de la truita, ara   mostrava  la  millor manera d’enllustrar un sabata. Del turbant  del  faquir  havia  desaparegut la «X» de l’empresa de matalassos i  ara  dues  «YY» el presidien.

– Em  pregunte  per  què  sempre que  somie  un  faquir  m’ha  d’ensenyar alguna cosa.

La seua dona en cremar-se amb la cafetera llança un esgarip.

– Millor  així que el faquir  et mostre coses de profit.  Jo,  en canvi, sempre somie que nede en un estany voltat per muntanyes  nevades.

– “Això és per a mi «l’Harmonia».

– I per a mi «romanços».

«L’Harmonia»,  pensava  Vicent Mataix en el  trajecte  a  la  fàbrica  de matalassos, «venia a ser com nedar de panxeta:  surar  sobre l’aigua sense esforç».

Un semàfor vermell l’obligà a frenar  sobtadament. «La gent que s’ofega a la mar es víctima de la  seua  pròpia energia, esmerçada de la forma més gratuïta. Si en  compte  de bracejar i bramar sol·licitant auxili, es deixaren  arrossegar  pel corrent de panxa enlaire, sobreviurien fins que arribara algú  a socórrer-los»

Continuarà…

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario