BARCELONA ABRIL DE 1982

He arribat a casa al voltant de les dotze de la nit. Venia de la Galeria Amagatotis on hi havia reunió del grup de poesia “Escena Alternativa”, una secció de treball del ”Teatro Fronterizo”. Unes setmanes arrere vaig anar al Fronterizo a dir que volia fer teatre i em van donar esta alternativa poètica.

Arribant al pis pensava que estaria bé que els companys, encara que treballaven i havien de matinar, potser estigueren desperts i almenys xarraríem un poc. A més era dijous i Pep el d’Aielo, que vivia a Castelldefels, dormia a casa perquè els divendres tenia psicòleg. Quan venia eixíem i ho fèiem un poc més llarg, a voltes anàvem a un bar on hi havia “café licor” prop del Mercat de Sant Antoni.
Doncs bé, arribe i no hi havia ningú.
Estic cansat. A banda de la reunió amb la gent de poesia havia tingut una classe de mim en l’escola “El Timbal” en Sarrià i pense en quedar-me a casa. Però a la volta m’abelleix molt eixir.
Pensat i fet, deixe la borsa i isc a buscar als companys. On poden estar?, vaig a Ca Ribalta, no , al Carrilet tampoc. Aniré a L’Almirall. De camí pensava que si no els trobava seria una putada, doncs tenia ganes d’esplaiar-me.

Vaig caminant. Puge a la vorera al costat dels cotxes aparcats, estic a uns quaranta metres de L’Almirall. Camine amb ganes. Hi ha una cosa que fa que em gire, just entre una furgona i un cotxe, veig una silueta, una ombra, no faig cas i tire cap avant, però sent una veu que crida tremolosa “ES QUE TE DOY ASCO”.
M’ature em gire i conteste, «NO!»
És una dona, em diu VEN!!
A mesura que vaig arrimant-me a ella veig que porta un abric verd, vell, tot cordat i un mocador fi al cap. La seua pell és blanca amb rodals rojos i quan ja estic al seu costat sent una olor d’alcohol pur que tomba de tos.
Em diu “PUEDES AYUDARME A CRUZAR LA CALLE “
Jo li dic “BIEN“ i em torna a preguntar “TE DOY ASCO” i li conteste “NO”.

Li agafe un braç per ajudar-la i em diu “NO, NO, NO ESE NO, QUE NO LO SIENTO”. Jo li dic ”LO SIENTO». Efectivament el du apegat al cós i la mà dins de la butxaca. “ME COGERÉ CON EL OTRO”. M’agafa del “brassillo” i quan treu la mà pel mig del meu braç: ¡¡¡HOSTIAPUTAMECAGUENDEUPEROAÇOQUEÈS!!
Li falten dits, té com monyons amb ungles trencades, negres i groguíssimes.
No era només creuar el carrer, que de moment se m’havia fet mes fosc del què ja estava. Anàvem pel mig i cap amunt, jo li pregunte “DONDE QUIERE QUE LA LLEVE”, estic molt nerviós i confós i em diu “AQUÍ MISMO” com volent dir…  Ja estem arribant … Em pregunta “HAS CENADO” jo crec que li responc “SISICLARO” tot junt.
Va arrossegant els peus, no avancem a penes, es queixa a cada pas i em diu “ME HAN SACADO UN HIERRO DE LA PIERNA”. El que faltava. L’Almirall cada vegada estava més lluny. Els quaranta metres que faltaven feia no res, s’havien convertit en quatre-cents.

De sobte s’atura i em diu “APRIETAME EL PAÑUELO” jo estic desconcertat i em diu  «EL DE LA CABEZA”
Em solte del braç i mentre vaig darrere d’ella, em pareix que em diu que no té monyo, jo que sé, estic tan nerviós que… Fa pudor a alcohol  la pell blanca a rodals rojos, li aprete fort el mocador i li pregunte “¿ASI?”, i em diu “MAS, MAS”. He  tingut la sensació de què anava desinflant-se-li el cap a mesura que anava apretant i que d’un moment a un altre rebentaria i em quedaria amb un nus de tela en les mans. Hem continuat caminant. M’ha assenyalat un bar. Hem creuat a l’altra vorera; molt nerviós li he obert la porta i m’ha dit “DEJAME YA”. En eixe moment s’han creuat els nostres ulls,   els seus eren com un pou sense fons!!

Per fi s’acabava el mal son, però encara no havia fet acció d’anar-me’n i ha eixit el cambrer “LO SIENTO SEÑORES PERO EL BAR ESTA CERRADO”. Senyores diu, si jo li contara. Ja no podia més i li he dit a la senyora “OIGA QUE ME SABE MAL, PERO TENGO QUE IRME”. Ella anava a demanar-me alguna cosa més, però ja estava decidit. L’he deixada a la porta, un metres més avant m’he girat i allí estava, tremolosa, plantada amb el seu abric verd, el seu mocadoret, la seua mirada sense direcció, els seus monyons, els rodals rojos,   la seua blancor de mort.
No he volgut saber-me’n res, però a la volta em sentia fotut, el cos no em tocava la roba. Jo no podia fer res per aquella pobra dona.

Per fi arribe al “ALMIRALL” no estaven els meus amics, que faig me’n vaig? No tenia ganes d’eixir del bar doncs sabia que me la trobaria altra volta i no sabria què fer i fera el que fera em sentiria mal. No me la llevava del cap, com quan estàs enamorat però al revés.
Així que en la barra m’he demanat un “cubalibre” una fulla i un bolígraf per escriure sobre l’encontre i per distraure’m. Les  taules estaven quasi totes plenes. M’he assegut en una lliure que quedava davant la porta, els he demanat un cigarret a uns xavals de la taula del costat i fumant i bevent, un poc de pressa per cert, m’he relaxat. De sobte s’ha obert la porta, alce el cap de la taula i allí estava “ELLA» davant de mi, amb un home al costat. Sense mirar-la he agafat la caçadora, el bolígraf, la llibreta, el got i he anat cap a la barra, en eixe moment no estava el cambrer. La parella, parada quasi al meu costat, en veure la taula buida s’ha assegut on jo havia estat segut, però de cul a la barra. M’he tranquil·litzat, ja no podia veurem, ni jo a ella i ja no me la trobaria en tornar a casa.
M’he quedat mirant, els clients feien comentaris sobre “AQUELLA DETERIORADA PARELLA”. He eixit pitant del “L’ALMIRALL” .
Al pis no hi havia ningú. Al ratet ha vingut Alfons i m’ha dit que Enric hui tenia faena fins tard i que Pep el d’Aielo demà no tenia psicòleg. En això ha arribat Enric i tots hem anat a dormir. Bona nit fins demà. Ah! Que bé s’està a casa!! Em gite, pegue voltes, no me la lleve del cap.

ALCOI MARÇ DE 2020

Han passat trenta-vuit anys d’aquell encontre amb la pobra dona de l’abric verd. Aquell fantasma amb la pell blanca de mort, plena de rodals rojos, un munt de carn que s’arrossegava pels carrers de Barcelona.
Em vaig topar amb aquella dona de verd, va ser intens i estrany, ho vaig passar mal. Als dies encara recordava l’olor, el tacte, la fragilitat, la impotència, la tensió, el no saber que fer, si quedar-me o arrancar a córrer.
Ara estem tots tancats a casa per recomanació de les autoritats, per combatre el coronavirus, hem d’eixir només per les coses precises, si parlem amb algú ha de ser almenys a un metre de distància.
Lluitem contra una cosa que pinten verda amb antenes, una cosa desconeguda un autèntic fantasma que s’arrossega pels carrers de tot el món. Ens sentim impotents, no sabem què és, no fa olor, té rodals?… Ens quedem o arranquem a córrer?

Avui si em trobara aquella dona en baixar la brossa per exemple, passaria a un metre de distància i amb mascareta i segurament no l’ajudaria a creuar el carrer per si de cas. Després a l’arribar a casa, alterat, amb el meu mòbil cridaria a algun telèfon d’urgències demanant ajuda i miraria des de la finestra als contenidors i en el millor dels casos, si arribara la policia, ja em quedaria tranquil.
Em gitaria, però pegaria voltes, no podria dormir, no me la llevaria del cap. Per a mi aquella dona era l’autèntic horror.