La corporació municipal del poble va de bòlit: el batlle no pot parar ni un sol moment, i crida tothora; el regidor de cultura amb el de parcs i jardins, estan a punt d’arribar a les mans; la secretària del batlle no sap a on amagar-se per a que no li encomanen més deures; el caporal de la policia local fa cara de pomes agres; el primer tinent d’alcalde vol penjar-se de la làmpada del seu despatx; tothom s’hi belluga com una condemnació general d’ànimes en pena. Un món de bojos on la tranquil·litat ja fa massa hores que ha sortit de viatge.
Així comença la petita història, o gran, segons s’hi mire, d’un dia vint-i-tres de març, i l’any no paga la pena recordar-lo. La reunió, de matí, a primera hora, i el punt de trobada, el despatx del batlle, com quasi tots els dies, però, ara, això, no compta. Ens interessa parar l’atenció sobre els successos del vint-i-tres, just el vint-i-tres. El cafetó, ben fort per cert, i d’allò milloret que s’hi pot beure al poble, marca el punt de partença d’una reunió que promet tensió i alguna cosa més.
-A quina hora arriba la Presidenta de la Diputació? -Demana Jaume, el batlle, al regidor de policia-. –Està el dispositiu de seguretat amanit a l’entrada del poble? -Dirigeix, ara, la pregunta, Jaume, vers el caporal de la policia local-. –Estan llestos els bombons i les flors per a la Presidenta? -Ara, mirada i inquisició, prenen el rumb de la secretària particular-. –On està l’imbècil de Miquel, no sap que tenim reunió per a amanir el protocol d’aquest matí? El pobre Miquel és el regidor de tot i de res alhora, però se n’ocupa, quan el deixen treballar, de la presidència. Satisfetes les preguntes, amb l’horitzó una mica més clar, i els nervis un tant assossegats, la reunió s’acaba, per a donar pas a l’acció, i deixar temps suficient per a que tothom ocupe el lloc corresponent. Tot ha d’eixir d’allò més bé: la Presidenta, Margarida Garcia Palomares, serà rebuda com mereixen tant el seu rang com la seva dignitat, i com acostuma tractar el poble de Beniclenxa els seus il·lustres visitants. I més en un dia com hui, on la generositat de Margarida Garcia, en forma de subvenció per al monument a la tartana, curulla les aspiracions de tot un poble, i honora la rodona d’entrada amb la meravella d’una reproducció de l’insigne transport que fou, altre temps, garantia d’exportació dels bens manufacturats de la vila.
Les motocicletes dels policies locals, a l’entrada del terme municipal, esperen el vehicle presidencial per acompanyar-lo fins l’edifici de l’ajuntament. La banda de música amenitza, des de bon mati, i a peu de rodona i monument, el personal que s’hi aplega: Churumbelerías, diverses vegades repetida, alegra els ciutadans, ara més contents i gratificats per la magnífica interpretació que els ofrenen. Els regidors, no fa falta ni dir-ho, vigilats per l’àguila imperial d’en Jaume, fan temps, una mica nerviosos, a les dependències municipals, amb el desig i la necessitat de que tot marxe com cal. Res no pot fallar en un dia com aquest. I val a dir que Don Casimir, l’arxipreste, també, havent estat convocat per a l’esdeveniment, té amanits tots els estris necessaris per a l’ocasió, doncs caldrà portar a terme la benedicció del monument a la tartana, que tant de temps ha vist endarrerida la seua implantació, i, per tant, ara, tant d’enrenou i alegria acomboia. Així, Don Casimir, atès per Miquel, el regidor de la presidència, amb el seu revestiment sacerdotal per a la cerimònia, ocupa una de les cadires al despatx de Jaume que, sense gaires alegries, i un tant allunyat de la resta de gent, formalitza una ullada ràpida a la publicació diària local. Un costum com qualsevol altre, i que el treu de la basca molesta: el parrupeig tafaner dels regidors, dels secretaris i de la gent fluixa en general.
Beniclenxa, segons les darreres revisions del cens, ja fa uns trenta-cinc mil habitants, pam amunt, pam avall. No està malament, car és una de les poblacions més grans de la província. Té, fins i tot, un autobús, que acosta els ciutadans des d’una punta a l’altra del poble, ja que la vila ha crescut en sentit longitudinal per culpa de les enormes barrancades que la circumden. Es tracta, però, d’un poble feiner i dur, també orgullós segons els seus detractors, i que basa la seva economia en la confecció de mantes per una banda i l’agricultura, oliveres i ametlers, per l’altra. Les tradicions, però, així com la particular manera d’entendre la vida, són el punt fort del caràcter d’aquests ciutadans de terra endins. Desfilades i carnavals gaudeixen d’un prestigi que els ha fet famosos arreu el país, l’estat i, fins i tot, en alguns punts del continent. Açò els fa sentir-se devanits de debò, i la qual cosa emmalalteix les poblacions veïnes, que rivalitzen des d’antic per la importància dels festejos i la seva popularitat.
A l’entrada del poble, a la cruïlla del carrer principal amb altres vies de menor dimensió, s’ha construït una rodona que acull, encara resta oculta per una gran tela blanca, el monument a la tartana. Es tracta, però, d’una peça singular on, amb gran realisme, s’hi representa la tartana: símbol inequívoc del primer transport que serví els vilatans per a exportar, fins les poblacions veïnes, el fruit del seu esforçat treball, les mantes. Realisme que serveix a la millor causa de glorificació ciutadana, i que defineix, amb mil·limetrada exactitud, tot allò que significa el primitiu vehicle de transport. Podríem dir que només trobem a faltar les mosques al voltant de l’ase. Com dèiem, una enorme tela blanca cobreix el monument, fins el moment de la seua inauguració oficial. Una corda gruixuda i un nombre imprecís de pals verticals, delimiten la zona principal on s’ha palplantat el símbol col·lectiu. Una cinta multinacional espera el moment oportú, de ser tallada, per a dir, a l’univers sencer, que el monument a la tartana ha quedat feliçment inaugurat. S’hi respira un gran dia de festa, només falta l’arribada dels actors principals.
Mentre la música amenitza el temps d’espera, una pluja fina, que cala a poc a poc de forma imperceptible, fa acte de presència. L’oratge, sempre, un dolent aliat per a les causes festives, però. I els músics, que amb poc en tenen prou, només fan que mirar el cel per veure si escampa la boira, i en cas contrari, anar a queixar-se al regidor de festes per veure si ho poden deixar ja, o bé anar a refugiar-se a qualsevol lloc.
Una trucada telefònica dels motoristes de la policia local, assabenta el regidor del ram que la Presidenta està al caure. I aquest li passa l’avís al batlle, que d’un bot es posa dempeus i comença a cridar com un boig: –tots alerta! Ja està ací la Presidenta! Alerta he dit! Miquel, Pep, Virgínia, Beatriu, Enric…ja sabeu tot el que heu de fer! No vull que ningú no estiga atent al seu treball! Ho enteneu? I el secretari? On està el secretari? Recollons, els criarà de quilo i mig…!– La moguda comença, i l’ordre desordenat és una evidència clara. Tot és bellugar-se per a anar enlloc. Sembla una comèdia del cine mut amb actors en permanent gesticulació.
Jaume, com és el costum entre els dignataris polítics, baixa a la porta del carrer de l’ajuntament per a rebre la Presidenta, la Sra. Margarida Garcia Palomares, acompanyat del seguici de regidors i secretàries que han d’ajudar-lo per oferir el millor “rendez-vous” a tots els visitants. Així, el mateix Jaume serà qui obra la porta del cotxe, gran i lluent com mai no s’ha vist per aquestes contrades, per la part justa on s’asseu la Sra. Presidenta, i amb la mà generosa l’ajuda baixar del vehicle. Dos petons, i una espècie d’abraçada, són la marca de benvinguda. Tot seguit la Virgínia ofereix la Sra. Presidenta un pom de flors, escollides i especials, dels camps d’aquestes terres: tot ben natural, oportú i distingit. El caporal de la policia local, i la resta de regidors se n’ocupen del seguici de la Sra. Presidenta, doncs al seu voltant, i abaixats de cotxes diversos que l’acompanyen, en són vinguts un bon grapat.
Unes paraules de protocol i unes frases fetes, que la tradició ha encunyat de fa molt de temps, són el pòrtic d’aquesta jornada d’especial rellevància per a l’esdevenidor d’aquest poble treballador i tan amic de la tradició. Un cafetó al despatx del batlle, en la intimitat dels dos líders i correligionaris, per coses del protocol, diuen els qui ho entenen, és de rigor. Després, una vegada aclarides les fórmules i ordre de les intervencions a l’hora de fer-ne el descobriment del monument, decideixen obrir la porta i encapçalar el seguici, a peu, cap a la rodona d’entrada al poble, per allò del bany de multituds. La veritat siga dita: les Cambreres de la Verge són totes en peça, faltaria més; els xavals de les escoles tots ben mudats, pentinats i amb les banderetes nacionals a les mans en continu d’agitació; la televisió comarcal, puntual com un rellotge; els mass media de la localitat, amb llibretes i tot, no perden passada; els jubilats, vigilants permanents de les obres públiques, com un sol home, hi són presents, també. A la fi, una bona colla de veïns per a rebre la Sra. Presidenta de la Diputació Provincial, Margarida Garcia Palomares, baixeta, grossa i amb unes pintes de sergent de regulars que bé està l’assumpte. Dins la colla de personalitats locals i foranes, la pobra Sra. Presidenta resta submergida, ni se la veu, i no gaudeix del reconeixement públic que, segur, mereix, davant la inversió que la seva corporació provincial, tan gentilment, ha realitzat. I la pluja, que no deixa de caure, i de molestar els actes previstos per a tan esperada efemèride, passa d’un simple plugim a un ruixat, amb calamarsa i tot. I tots a la carrera…
–Margarida, vine amb mi. Anem sota dels balcons d’aqueixa casa per a refugiar-nos una mica-. -Diu Jaume, amb un to de seguretat i d’eficàcia, per a protegir la Sra. Presidenta-. –A mal temps bona cara, Margarida, no hi podem fer res de res. Les coses vénen com vénen, i així les hem de suportar. Ànim, que ja aviat acabem i ens hi anem a dinar. No patisques!!!
Tot déu: músics, que ja no toquen “Churumbelerías”, les Cambreres de la Verge, els xavals de les escoles, els avis enginyers, el seguici de regidors, don Casimir, i la tropa en general, també cerquen on amagar-se, on fugir de la pedra que cau, gruixuda com els ous de gallina campera, del cel negre i amenaçador.
Totes les mirades convergeixen al monument, i endevinen les formes de la tartana històrica o, potser cal dir millor, emblemàtica, que s’hi marquen amb evidència en tenir la tela que la cobreix, com una pell xopa, al damunt. Tots imaginen en silenci l’oculta meravella, mentre la pluja acreix la seua intensitat. Cap paraula sobresurt per damunt de l’altra, i se sent el xiuxiueig de les gotes en el seu diàleg amb el terra, en caure, de les cornises.
I de sobte, l’autobús de línia número 1, ja sabem que no hi ha cap altre. Al volant l’animal de Jordi Colomer fent filigranes, com sempre, amb una velocitat impertinent del tot, rellisca amb la catifa de calamarsa envestint la rodona, i deixa el gran túmul a la tartana com la palma de la mà. Cap tros podrà mai ser aprofitat novament, si és que es decideixen les autoritats posar-lo novament dempeus. Els ulls d’incredulitat de Jaume, que ja tira bromera per la boca; la cara de bleda de la Sra. Presidenta; l’acollonida general dels regidors, que esperen el pitjor a la tarda, quan els empome el batlle i els faça, amb crueltat, culpables de la desfeta; el disgust dels ciutadans, que ja no presumiran de monument davant els pobles veïns, i el cabreig dels músics, que ja no interpretaran, després de tant d’assaig, l’himne nacional, conformen un quadre perfecte per a il·lustrar la posteritat. Fragment de la història local digne d’ésser immortalitzat pels pinzells del més gran dels pintors que viuen al si de la vila. Quasi res porta el diari…
Però el pitjor de tot, i que molesta força Jaume, és el ridícul espantós que ha fet davant la host comarcal. Per una banda caldrà suportar els somriures dels col·legues, per l’altra, l’aparició a les pàgines d’humor de la premsa provincial de títols com aquest: LA VELOCITAT DESTROSSA LA TARTANA. I tot s’ha de dir, la canallesca de la província se les gasta de tots els colors, i al pobre Jaume el tenen al punt de mira que fa angúnia de pensar-ho. Les males llengües diuen que se’l miren malament perquè són un ramat d’envejosos, i per la projecció regional, i també nacional, que dins el món de la política té el batlle de Beniclenxa.
Doncs que es foten!!!
