Al poble hi havia un cinema molt antic, quasi una ruïna. Però marxava d’allò més bé, doncs tres pel·lícules: una d’indis i vaquers (de malnom comboixada), una altra de policies i de lladres i la tercera, quasi sempre, d’amor, eren reclam suficient per a un públic no massa exigent, potser com nosaltres, la nostra colla. Sessió triple i per una mòdica quantitat de diners. Realment pocs. Una bona paperada de cacaus i de tramussos (cartutxos de paper d’estrassa), i a rosegar al paradís, o galliner, tota la vesprada. Una delícia.
I de sobte: Coix, la llum!!! Sí. Hi havia l’home que esgarrava les entrades, acomodava els espectadors retardats, posava en funcionament la màquina de projectar i, finalment, apagava els llums de la sala. La diversitat d’accions que havia de dur a terme el multifuncional empleat del cinema de vegades esdevenia una tragèdia bíblica. Hi havia bandits que s’hi colaven quan el pobre home no hi era a la porta. La màquina s’hi enganxava, no poques vegades, i els llums romanien encesos una bona estona abans que algú, amb certa veu etílica, bramés: Coix la llum!!! I la festa ja no eren les pel·lícules, ara els riures insidiosos rebotaven contra les parets mostoses del vell local. Ah, l’home polièdric era una mica coix, no molt, però una mica sí. I es notava un cert balanceig quan caminava.
Però no he vingut avui per a contar-vos aquesta història que ja put a naftalina. Crec que me n’he passat una mica. Ho intuïsc. I ho sent. No obstant estic aquí, en aquest moment, i potser ben decidit, per a demanar-vos, si podeu, voleu, i teniu voluntat, clar està, que en feu un crowdfunding. Ja sabeu, una petita col·laboració col·lectiva, per a sostenir les magres disposicions econòmiques dels accionistes de les companyies elèctriques. Ja coneixeu de sobres com les passen per haver d’arribar a final de mes. I a mi, vos ho promet, em sap molt malament que la gent passe dificultats, així, sense trellat. Amb un poc que posem cadascú de nosaltres, podrem arribar a la quantitat desitjable que els hi permeta reviscolar i, també, encendre els llums de casa. M’han assegurat alguns d’ells que no poden encendre ni una minsa bombeta per a il·luminar la sala d’estar, i que viuen a les fosques del tot. I de calefacció ni parlar-ne, tremolen del dia a la nit. La societat devem protegir els més dèbils. De nosaltres depèn. Confie amb vosaltres com ho faig amb mi mateix.
