Nous espais en una nova ciutat, un nou auditori si no el més bonic fet mai per les mans de l’home, i sobretot un repertori d’infart per compartir durant uns dies. Llargues hores d’assaig per negociar un resultat final, grans coneixedors d’aquelles notes i aspirants a la gloria entre tanta gent a l’escenari. Una orquestra amb cap ni un amb més de trenta anys, es disposava a fer allò que millor sap, i entre diversos moments per la rialla; el silenci. Tots quiets. Comença l’assaig.
No cal anar molt lluny per trobar, sigui del tipus que sigui, una agrupació musical, on de segur mes d’un cinquanta per cent dels integrants no superen els trenta anys de vida. Tant als ensembles dels conservatoris i classes grupals com a organitzacions externes, fer música junts sempre és un acte present i necessari en tota persona que vol introduir-se en aquest món, si no inclús el primer pas.
No obstant, un germen gris i apagat, que resta valor al desig pur i artístic d’il·lusió conjunta, també apareix a cada assaig i posada en escena. Orquestres i agrupacions d’integrants ja més crescuts, sobtades vegades deixen que la flama d’alegria dels primers jorns s’apagui, creant de la partitura taques de tinta a sobre els fulls, i de concerts i obres d’art, rutina diària amb la que sobreviure fins el proper programa. Molts alumnes i companys, centenars de vegades hem criticat i renegat dels vells mestres que fa anys que no visiten les taules d’un escenari, tot i que mai podem parlar d’igual manera, d’un docent que d’un concertista. Sembla que l’aliment primer de la posada en escena és i serà fer gaudir, gaudint del que es fa, i en moltes ocasions, i amb el pas dels anys aquesta mussa cau en l’oblit. Espero equivocar-me.
Una joventut plena de força de cara a enlairar a les nostres mans un instrument, és clau per aconseguir fer-lo una extensió del nostre cos. Tots els aquí presents a la sala de les notes, hem donat les primeres passes pràcticament portant a l’estoig el xumet, o si més no, els més bàsics deures del col·le. Vaig tenir fa poc temps el regal meravellós de poder fer descobrir els racons secrets del meu instrument, en unes molt menudes i entremaliades mans, on cada nota era un món a descobrir i la il·lusió despresa en aquelles lliçons hagués pogut encisar el món. Un nen ple de música sens dubte, i tot un regal per la humanitat.
“Prefereixo treballar amb joves. Als assajos estan plens d’energia i sempre volen més. Tots mantenen una gran il·lusió pel projecte buscant descobrir més i millor cada obra que abordem. Són inexperts a la vegada, i per aquest motiu volen aprendre i millorar”. Paraules del mestre director d’orquestra Claudio Abbado, que tristament ens va deixar fa uns anys, relaten aquesta indubtable veritat al món de la música. De la mà del seu regal al món, l’Orquestra Mozart, va constituir una de les joves orquestres més importats del planeta, i podem posar fermament de manifest que la clau d’aquest so enèrgic que tots hauríem de voler aconseguir el trobem amb l’esperit jove amb l’instrument. La EUYO, la Jove Orquestra de la Unió Europea, també fundada pel mestre Abbado, constitueix també a dia de hui un d’aquests pilars en la mentalitat artística occidental impulsant la formació dels joves alumnes ja des de l’escenari.
Ser músic sent jove constitueix la clau del bon artista. I per suposat que ningú entengui malament. Setanta set, setanta quatre o seixanta tres són les edats de les humils Martha Argerich i Maria Joao Pires amb el piano, o Sir Simon Rattle amb la batuta, no precisament banals eminències del camp sonor. L’esperit jove buscant la més mínima cèl·lula d’energia per traduir-la en esforç cap al treball i la passió fan sincer el discurs que després a l’escena es transmet. Fins i tot de les mans cansades brollen rius de joia si aquesta ve del cor.
