Jo vaig anar a ”SERVIR A LA PATRIA” perquè era obligatori i sense massa amor. No m’havien ensenyat a estimar-la. Allò era forçat i no tenies més collons que acotar el cap i anar. Encara que podia haver-me declarat “OBJECTOR”.
Una vesprada, quan jo era un xaval, vaig conèixer un home que era insubmís, pacifista, objector.
Sonava ABC dels JACKSON FIVE mentre m’explicava que era ser objector i perquè ho era, i amb la portada del single a la mà, que duia la foto dels germans, també em va parlar de les injustícies i dificultats que patia la gent de color als EE.UU.
Era dels primers que es va plantar negant-se a servir a aquella pàtria podrida. Mentre em parlava jo pensava és un tipus valent, i a la volta em feia molt de respecte i, ho confesse, també por. Sí, si alguna mala persona escoltava tot el que tranquil·lament deia, el podia denunciar i fer que el tancaren a la presó, i a mi també per estar escoltant-lo atentament sense denunciar-lo!! Com en “Terror y miseria del tercer Reich” de Bertolt Brecht.
Era millor ser blanc, millor fer el que havies de fer i no ser el blanc de totes les ires militars i la diana de totes les critiques de la gent del barri. JUDICI, TRIBUNAL MILITAR, PRESÓ, VETGES TU UN XIC TAN JOVE, XI FES LA MILI I AU, I ELS POBRES PARES QUE?? No recorde com li deien. Sé que va estar a la presó. Crec que viu a Barcelona, no l’he vist mai més. PLANTAR CARA EN EIXOS TEMPS. VA SER VALENT COM ELL A SOLES.
Quan em va tocar a mi fer-la, ni ho vaig pensar. Era un altre temps, però també et podies ficar en un bon embolic. Em van citar, vaig anar, vaig passar totes les proves fins que un dia, de sobte ja estàvem dalt d’un “BORREGUERO”, sense objectar res i una volta dalt…
*ELS COMPARTIMENTS DEL VAGONS ESTAVEN PLENS DE PEIXOS DE COLORS.
El viatge va ser tortuós, vam arribar a Saragossa de nit i de seguida ens van pujar a uns camions. Tot molt de pressa, els canvis molt ràpids, però el transport “PAMORISSE” anàvem en els remolques sense llum, baix d’una lona, tots en silenci. Com en les pelis del Vietnam quan no es veu res. Ens dirigíem al campamento militar de San Gregorio. CIR (Centro de Instrucción de Reclutas)
Al arribar, vam baixar molt de pressa, ens van posar en formació molt de pressa, van anar dient els nostres noms i molt de pressa anaven distribuint-nos i fent-nos preguntes.
NOSEQUE, ESTOLOOTRO! Molt ràpid tot. Profesión: ràpid MARMOLISTA. Complicat però estic quasi segur que va escriure ALMACENISTA. A sopar de pressa i a dormir esperant el toc de Diana, no la DEESSA, “LA DIOSA” sinó una trompeta odiosa.
Al dia següent, d’ací cap allà de pressa. De pressa parem a la barberia, hi havia un Alferes. Quan arribes a eixos llocs la gent que duu més temps pareix més major. De tant en tant em feia preguntes mentre m’humiliaven rapant-me. Jo que m’havia barallat amb tot Déu per dur els cabells llargs i JA VEUS!!
¿De dónde eres? De Alcoy responc. -Yo también soy de Alcoy, vivo en la calle San José.
Mai l’havia vist. Durant tot el campament no vaig tindre ni cuines, ni guàrdies ni coses pesades. Supose que sería gracies a ell. Mai més l’he tornat a veure.
Vaig fer una ”IMAGINARIA” és com una guàrdia interna de dos hores per la nit. Em donen el “CEDME” amb carregador, m’expliquen com funciona el segur i em diuen: ves esos agujeros del techo, un compañero se suicidó. ESSSSSTUPENDO, VIVA EL EJERCITO!!!
Recorde que en el campament vaig llegir Werther de Goethe. Quan es va escriure es suïcidaven molts joves per amor o desamor. El romanticisme.
*HUI ÉS UN D’EIXOS DIES QUE NO EM GITARIA, ANIRÍEM A COMPTAR LES ESTRELLES DEL CEL, ENS OBLIDARÍEM DE TOT I ACARONANT-TE LA MÀ ARRIBARÍEM A UN LLOC TRANQUIL, DE PAU TOTAL , HUI ÉS UN DIA D’EIXOS QUE NO EM GITARIA. (Quan no tens una cosa és quan més la desitges)
Fèiem instrucció ens preparaven per a la “jura de bandera”, cantàvem mentre desfilàvem:
“Somos la quince CIA, la compañía que quita el hipo, haciendo la instrucción UNO, DOS! Por eso sus instructores son los mejores de todo el batallón UNO, DOS! etc.”. La segona part era més emotiva… Pare perquè és que m’emocione al recordar-ho. Un mocador per favor.
En una aula “DONDENOENSEÑARONAMANEHALOCEDMES” vam fer una mena de fi de curs on vaig fer un numeret imitant a “UNOS SUPERIORES”. Al dia següent vam fer la “JURA” i cadascun ja se n’anava a sa casa, però no cantes victòria, després ens esperava un altre destí. El malson no havia acabat. Faltava encara un any. La tanca on darrere estava el carrer encara hi era molt lluny. NO QUIERES LA FOTO DE TU JURA? No, no gracias. SEGURO? No, no, te lo juro!
El permís que em van donar en el “CUARTEL” va passar en un bufit i de seguida em vaig vore pujant al tren per anar a la meua nova caserna. Les novies d’alguns soldats venien a acomiadar els seus amors, jo no tenia novia però em feia la il·lusió
*NO VINGUES A DIR-ME ADÉU, SI HO FAS JO VOLDRÉ QUEDAR-ME, NO, NO EM DIGUES QUE EM VOLS, NO EM DIGUES RES, PROMPTE ESTARÉ AL TEU COSTAT I NO ET DEIXARÉ MAI, NO VULL PLORAR, NO EM DIGUES ADÉU. (Ja se sap… quan no tens una cosa….)
Benvinguts al REGIMIENTO DE PONTONEROS Y ESPECIALIDADES DE INGENIEROS -12. MONZALBARBA. ZARAGOZA.
A l’arribar, gent amb les cares negres i les orelles pelades del sol, amb els uniformes de treball que cadascú ja s’havia fet a la seua, no hi havia dos iguals. A la cua del menjador et miraven i somreien mentre et deien com a càmera lenta i com si fóra una peli de terror “TE QUEDA MAS MILI QUE AL PALO DE LA BANDERA CHAVAL”.
Al poc temps te n’adones que llevat d’alguns “PIXORROS” que només feien que emprenyar i voler seguir les tradicions absurdes que companys pixorros anteriors havien instaurat, la resta eren bona gent que complia les obligacions, que feia el que els manaven i només volien que acabara aquell mal son.
Els pixorros eren una espècie de col·leccionistes de records patètics per rememorar al temps i riures en un dinar de pixorros. Per exemple: Cuando vinieron los nuevos me disfracé de oficial y los acojoné, tenías que haber visto sus caras JAJAJAJA. A uno lo metimos en una taquilla echábamos monedas y le decíamos que cantara JAJAJA. Cuando todos dormían les llenamos la cabeza con crema de afeitar JAJAJAJA. A otro le echamos un cubo de agua, despertó gritando!! JA,JA,JA. JA PROU!!
Jo i alguns del meu reemplaçament afortunadament mai vam entrar en eixos jocs denigrants i patètics. Vaig fer dos bons amics, un de Bilbao i l’altre de Madrid. Eixíem junts, anàvem a Saragossa , al TUBO però normalment a un bar que es deia EL BUS, on posaven bona música. Al xic de Madrid el vaig veure temps després, quan jo anava a actuar a Madrid. Al xic de Bilbao no l’he vist més.
Al cuartel es va fer un grup de teatre, em vaig apuntar i vam muntar “TRES SOMBREROS DE COPA” de MIGUEL MIHURA.
Ho vam passar molt bé, jo feia de Dionisio i Paula era un company de Murcia que em passava un pam amb la seua perruca i el seu vestit de dona. La vam representar per als soldats i en festes de Monzalbarba que van obrir les portes del “Cuartel” al poble… va agradar a pesar de l’absurditat de tot.
HI havia una companyia que es deia FORTIFICACIONES I OBRAS i em va estranyar que a mi essent marmolista no em destinaren a eixa. Per això he comentat abans que crec que es van enganyar. (Les males llengües deien que algun SUPERIOR s’arreglava el CHALÉ, a costa de reclutes especialitzats, a canvi de permisos)
I vaig tindre sort em van enviar a un magatzem on hi havia tot el material necessari per muntar ponts lleugers MAN i també pesats UPF 50. Jo crec que era material que ja no volien els EE.UU. També material de submarinisme i un hovercraft. Molts matins em destinaven allí al “PARQUE”. Normalment no fèiem res de res. Amagar-nos o agafar les graneres quan sentíem que venia algú.
Al magatzem vaig conèixer un valencià “veterano”, ell s’encarregava d’un xicotet magatzem on es guardava el material de submarinisme i era el vigilant, de tant en tant anaven a fer recontes del stock. TODO BIEN SOLDADO! GRACIAS SEÑOR!! I no feia res més, només mantindre allò net i que no faltara res, ell tenia la clau, a canvi estava rebaixat de tots els serveis del “Cuartel”.
Quan se’n va anar em va recomanar al Teniente LUNA i vaig heretar el seu càrrec. Això em va donar molta tranquil·litat i temps lliure. Llegia molt, dibuixava, escrivia. Els caps de setmana la gent se n’anava i si em quedava, com no tenia servicis em sentia en pau i lliure dins d’aquella presó.
És un temps que he oblidat perquè en cap moment el vaig idealitzar. No crec ,com molta gent pensa, que fóra un bon sistema per a que un xaval s’obrira al món i es fera un home com deien alguns, al contrari .
Al pati hi havia tres paraules amb lletres daurades i grans darrere d’un monument horrorós DISCIPLINA, LEALTAD Y DEDICACIÓN. Paraules boniques però crec que mal enteses i mal aplicades per tot el que recorde que es feia allí.
Una nit vaig somniar que estava en una cua, m’havien tornat a cridar per incorporar-me a files. Una equivocació jo ja havia “servit”. No entenia res, estava molt nerviós, no em creia el que estava passant. De sobte veig al teniente LUNA, un home prou amable. Pense que ell m’ajudarà i aclarirà la meua situació.
-¡Teniente LUNA! ¿Teniente, se acuerda de mi?
– ¡NO!
-¿No? Teniente esto es una equivocación. ¡Yo ya hice la mili! ¿Se acuerda de mí? Ayúdeme, soy yo, ¿se acuerda?
I em diu amb molta mala llet : NO, NO LE CONOZCO!! COMPORTESE Y VUELVA A SU SITIO COÑO!!!
*TU DESVESTINT-TE, JO JA AL LLIT, DESPRÉS AQUELL AVIS I JA ESTAVA ALTRA VOLTA A LA CASERNA, NINGÚ M’AJUDA, JO SOL.
Em vaig despertar sobresaltat. Què bé al veure que estava a casa. Mai més vaig tornar a vore’ls ni a pensar en ells!!
*TEXTOS REVISATS, ESCRITS EN AQUELL TEMPS.
Pues fíjate yo…Sáhara 1975, Policía Territorial, cociéndose la Marcha Verde, me viene de visita el «Campechano» en funciones, el tío Paco la palma, los yanquis nos obligan a dejarnos a los saharauis con el DNI español en la boca a mercedes de los miserables marroquíes. Me dan la «blanca» por pertenecer a un cuerpo militar especial sin posible asimilación en la Península… Se lo piensan mejor y deciden que como lo hice tan bien, repita como premio y enseñe a los «pistolos». Alicante, Alcoi, y porque ya empezaba a ser viejo, si no, sigo en estos momentos en el control de la terminal 4 del Adfolfo Suárez…