Destacados
Creación
Papers!
Amb els majors sent un poc el mateix, sempre estan,  amb un paper en blanc
Foto: IvánMR
Veig  gent major pel carrer. Són com els actors secundaris d’una bona  pel·lícula. Sembla que sempre estan ahí, fent el seu paper.  Pense en la redacció d’un diari, entra el protagonista a parlar amb el director d’una cosa molt important i passa pel mig d’una una llarga oficina  plena de taules, ordinadors, telèfons sonant i […]
Creación
Microcoraeta psicolingüística XXX
Les millors expressions alcoianes de sempre en cristiano de toda la vida. Avui: Hacer más miedo que una pedregada
– Hace más miedo que una pedregada. Traducció (Fa més por que una pedregada). Quan a Jaime Corte y Jiménez de la Matanza, natural de Terol «también existe» i que ja fa un bon muntó d’anys que viu en la Vall del  riu Serpis, li toca cabo d’esquadra cristiana en la seua filà, i la […]
Creación
Diglòssia
Melodies contaminades amb una imatge al darrere conformen aquesta mena de diglòssia musical que li pertoca al segle XXI
Diglòssia. Del gr. δίγλωσσος díglōssos ‘de dos llengües’ y -ia. f. Situació sociolingüística en què dos idiomes o parlars són usats amb valor social diferent: l’un és usat per a funcions formals, generalment en l’ús escrit, enfront de l’altre, que és usat per a funcions informals, bàsicament orals, on un queda en una posició superior […]
Creación
La ràdio
Però la caixa, l’aparell de la ràdio, deu guardar molts secrets al seu pit. A vegades xiula, o fa sorolls estranys, com provinents d’un altre planeta
Josep Sou, 19/03/2015

Roger, argent viu, als set anys no deixa de remenar tot el seu cos ni un sol minut de cada dia. Només sembla aturar-se, a estones més o menys llargues, davant l’aparell de ràdio. Una caixa ben antiga, amb quatre botons de fusta i incrustacions de nacre, que resta ben disposada al prestatge que a casa se li ha dedicat des que aparegué, un bon dia, així com d’improvís, i amb gran alegria general.

Aquests mobles antediluvians, que a una banda llueixen el dial darrere d’un rectangle de vidre, i que a l’altra mostren un quadrat de canemàs on viuen, d’amagat, els altaveus. Un senyor aparell que serveix per a la distracció, o la informació, de tota la família, i que presideix la vida senzilla de la, també senzilla, saleta d’estar. Una casa humil de petita ciutat de províncies, com n’hi ha tantes i tantes, i més en aquests temps de l’antigor.

Hores i més hores són les que Roger passa davant de l’aparell que el té fascinat, i també, val a dir-ho, una mica embadalit. I tot perquè no s’hi pot explicar com és que els homes que li parlen des de l’aparell han pogut entrar dins la carcassa. Tampoc li sembla massa clar com és que hi caben drets, si la caixa és menuda per a l’alçada d’una persona. Un embolic que, a poc a poc, haurà de desfer. Tot és qüestió de paciència i bona lletra, diuen.

Des de la finestra de la saleta, situada en un tercer pis, s’hi veuen pont, barranc i riu. Tant la barrancada, generosa i plena de fronda espessa, com el pont, de grans dimensions, uneixen dues parts veïnes de la ciutat. Quant al riu, més val ni parlar-ne, doncs segur que no haurà d’aprofitar per a que la Tercera Flota dels E.U.A. s’arribe, qualsevol dia, per a posar ordre en aquella contrada, altre temps bel·licosa i difícil de rendir. Avui, però, ja no cal.

Una taula rodona, com aqueixes que a sota duen un braser, és la raó principal de l’escenari. Asseguts al seu voltant s’hi menja, llegeix, i s’escolta la ràdio. Inclús, a vegades, aprofita com a suport del tocadiscos portàtil, en les hores d’oci del pater familias. Roger, potser per aquest motiu, ha après a estimar la música clàssica: Beethowen, Rimsky Korsakov, Dvorak, i tants d’altres, han passat a ser com de casa. Tampoc és que n’hi hagueren tants de discos, però suficients per a educar la oïda per al futur.

Mira Roger, mira per la finestra i veuràs com entra el riu per les fàbriques! -Diu la mare, la dona més feinera del món, mentre creua la saleta de nord a sud com un llamp-. I és que Roger, deu dies malalt i un de sa, tampoc hui ha anat a l’escola de les monges, i cova la grip a casa, calentet i a la vora del braser. La pluja torrencial ha desbordat els marges del riu i ha entrat al si de les fàbriques que s’hi arrengleren a les vores. Una barbaritat d’aigua, en poc de temps, ha estat la pluja salvatge que han hagut de patir, i aquesta, en forma d’avinguda, se n’ha pres per la mà la part baixa de la ciutat, la més antiga i saborosa.

Allò que més s’estima Roger és escoltar la ràdio i, fins i tot, escodrinyar-li les entranyes furgant la tela que cobreix els altaveus. De tant de clavar el dit ja se n’ha fet un bon forat, que jura i perjura que ell no en té la culpa: –t’ho promet mare. Jo no he fet res. Serà que ja està vella, la tela, i per això s’esgarra, només de mirar-la-. Però els dits el traeixen a cada passa que fa, i no para de d’airejar-los. Les monges asseguren que mai no han vist un alumne tan actiu, i que sembla una cua de sargantana, del nerviós que sempre porta al damunt. Encara que també creuen que són coses de l’edat, i que, quan s’hi faça gran farà un canvi. La mare, però, ho dubta: -no ho sé, Mare Teresa, no ho sé. Aquest xiquet sempre està bellugant-se, i mirant de fer-ne una de grossa. Vostè diu que farà un canvi, però no sé si m’ho crec. Ja voldríem tots a casa que fóra així, però…

A la ràdio, el millor de tot són els concursos. Programes on la gent truca i pren part en l’acció: -Caixa o diners? -Pregunta el presentador-. -I el concursant tria: -Caixa!!! I així durant una llarga estona, fins que l’individu resta pelat, o s’emporta una bicicleta, una moto, o, potser, un viatge a Mallorca. Quin luxe de vida! I els programes musicals tenen un èxit molt gran, i s’escolten a les cases, a les oficines, i als tallers de costura, sobre tot. Hi ha un que s’anomena “Discos dedicats”, on la gent que vol, o que sent la necessitat de fer-ho, li dedica una cançó a la seua núvia, la seua mare, la seua tieta, el seu amic o company, o vés a saber: –Per a la tia més bona del món, seguidament, una cançó del gran intèrpret de la música popular, Emilio “El Moro”…-diu la locutora-. Tot seguit s’escolta:

“Tengo yo una ovejita lucera
que de campanillas
le he puesto un collar.
Tengo yo una ovejita lucera
que de campanillas
le he puesto un collar…
Me gusta cuando bala la ovejita, BEEEE
y cuando le contesta el corderito, BAAAA”.

Les cançons canvien amb el temps, i les modes incorporen les novetats de cada moment. És molt emocionant aquest programa perquè permet demostrar els sentiments de la gent, i posar-se en contacte els uns amb els altres. I els locutors i locutores agafen molta fama, i tenen una barbaritat de seguidors. De vegades són més importants que les estrelles del cinema, i tot.

Però la caixa, l’aparell de la ràdio, deu guardar molts secrets al seu pit. A vegades xiula, o fa sorolls estranys, com provinents d’un altre planeta, que arriba a eixordar-te si estàs ben a la vora. I Roger pensa que al seu si, necessàriament, deuen haver, com a mínim, tres o quatre follets, culpables tots ells dels enrenous, i de la distorsió de les veus que hi habiten. A Roger li agrada molt, no obstant, apropar l’orella a la tela de la caixa, tancar els ulls, i somniar amb mons llunyans, perifèrics, que viatgen fins a casa seua per iniciar, tots plegats, aventures terrenals entre humans i nouvinguts de l’espai fosc i misteriós. I els dies passen, sense fer molt de soroll, sense molestar.

Ara, el fred glassa les gotes de pluja i la neu floreix en forma de flocs preciosos que, a poc a poc, blanquegen el paisatge urbà. La ràdio aconsella de restar a les cases i no sortir per a res que no siga absolutament imprescindible. Les voreres s’han posat força perilloses i una caiguda podria esdevenir una complicació d’incalculables conseqüències. Un puput cerca abric al rebaix de la finestra, la cresta ben roja, i amb el bec furga la neu fent giravolts nerviosos, aliè a les maniobres còsmiques que silencien el dia per a tornar-lo més humà potser, o més habitable.

A les nou de la nit, just abans de les notícies, el “part” s’hi anomena- reminiscències d’un passat encara massa recent-, les “Notes necrològiques” publiquen el traspàs d’un veí que, cansat de suportar les càrregues diàries, ha resolt marxar, i per a sempre. La urbanitat li ha aconsellat de fer un comiat, com cal, a través de les ones. Per al general coneixement de tots els oients i, potser, amics.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario