El càncer i jo vam caminar de la mà durant uns quants anys de la meua vida. Anàvem junts a tots els llocs, però mai em va passar davant. Un dia el vaig soltar i vaig ser jo la que em vaig avançar, a poc a poc amb pas ferm i cada volta més ràpid, el vaig deixar enrere i vaig continuar sola el meu camí.
El dia que el meu fill complia un any, un metge va entrar a una habitació d’hospital on estava esperant els resultats d’unes proves i ens va dir, al meu home i a mi, que tenia CÀNCER. Aquell moment que ara recorde molt llunyà va ser l’únic en què vaig veure plorar al meu home, va plorar de por, de ràbia, d’incertesa…. i jo, jo vaig plorar de veure’l a ell plorar, perquè en aquell moment el meu cervell no va voler processar el que el metge amb delicadesa i naturalitat estava dient-nos. Sabeu que vaig fer quan el metge acabà d’exposar-nos la situació? Vaig demanar l’alta voluntària per al cap de setmana perquè el meu fill havia de tindre la seua festa d’aniversari. Valenta? No ho crec, més aïna inconscient… al llarg de la meua malaltia i de les nombroses vegades que vaig entrar a quiròfan mai, mai, vaig pensar que allí acabaria la meua història.
La festa d’aniversari on el meu fill complí un any va ser la primera de moltes festes d’aniversari, fins a 17 que ha complit aquest any, però aquella festa a la qual van vindre molts amics i familiars va ser realment especial, vam celebrar la VIDA, en cap moment ningú va dir o fer res per recordar-me el camí que havia de començar aquell dia. Ni en els pitjors moments del tractament, ni quan entrava a quiròfan, ni quan semblava que el meu cos no volia tornar a funcionar vaig veure plorar al meu home, ni a ma mare, ni a cap persona del meu voltant, aquella actitud va ser la meua força, si ells estaven bé jo també ho estava… ja vindria el temps en el qual estaria millor. No vull dir que no ploraren, que segur ho farien i a més els ajudaria, però jo no ho vaig veure. Em vaig trobar amb trenta-dos anys, amb una bossa de colostomia a la meua panxa, amb uns tractaments brutals i amb un bebé d’un any…. I tot era part de la meua vida.
Passat el temps quan pense en aquells anys curiosament no els recorde malament, recorde al meu fill besant-me les benes on estava la via per on em posaven la quimioteràpia cada tres setmanes, recorde al meu home duent-me un bocata de llom quan després d’operar-me el meu cos tornava a arrancar i ja tenia gana de menjar, recorde a ma mare al meu costat sostenint-me sense agafar-me… i a tots els meus protegint-me.
Li vaig plantar cara a la malaltia? No més que qualsevol altra persona. Vaig tindre sort? La mateixa mala sort de tindre un càncer colorectal quan tenia 32 anys. Sabeu que vaig tindre de veritat? La gent que tenia al meu voltant. Em vaig sentir tan estimada que per moments em sentia desbordada.
Han passat molts anys des d’aquell 18 de març de 2005, dos tractaments, diverses operacions i moltes revisions, a les que no arribe a acostumar-me, però el dia que l’oncòleg em va dir: Hui has deixat de ser una malalta de càncer, eixe dia vaig agrair a tots els meus el suport rebut al llarg de tot el camí que vaig fer agafada de la mà del càncer, perquè tots ells m’agafaven l’altra mà.
Com ja he dit abans, LA SEUA ACTITUD VA SER LA MEUA FORÇA.
Gràcies, gràcies i mil voltes gràcies.
Bravo , campeona !!
No sabia res. Enhobona, eres una dona molt forta. Inmensamente feliç de que Ho superares.