Alguna cosa m’envaeix i sent que ve de dins.
Una remor em fa sentir-me més viu al vore’t decidida, valenta, noble, gran en la teua fita, humil i sincera, però enèrgica i sense por a les batalles per la incomprensió.
T’he tingut davant sempre sense arribar a poder apreciar la teua grandesa,
com eres de superba.

T’he estimat des del respecte,
des de l’admiració,
des de la distància.

M’he fet abanderat dels teus colors i m’he agermanat des del més profund del cor amb els teus fills.
Ara et veig sofrir i l’ànima se m’encongeix, no puc fer més per tu que defensar-te amb les lletres,
estimar-te en la infinitat.

El teu patiment em fa aflorar sentiments que no vull desitjar ningú,
perquè no és digne,
perquè tu no mereixes aquest mal.

Ara més que mai desitge amb totes les forces que pugues arribar a la llibertat plena,
malgrat que sé que això ens deixarà orfes, serà el nostre divorci,
potser siga,
en els millors dels casos, d’anys i anys,
en el pitjor,
la mort haurà vingut abans que tu i jo ens hi retrobem,
però tot i això,
en aquests instants de feblesa davant la lluita interna entre maltenir-te i perdre’t lliure,
pregue a la teua consciència que lluites sense treva per assolir la vida plena,
volant com ocell sense fi,
cercant allò que t’ha fet com ets,
allò que t’ha dit qui ets.

Ara que la pena em pot engoixar per la pèrdua,
si et sóc sincer, abans que altra cosa,
sé que moriré si et veig ostatge de l’enemic.

Et pregue doncs,
que solques el mar amb esperit volàtil i que t’endugues el meu record,
el d’un fill estimat
fins que ens puguem trobar a la sala de visites de la meua cel·la,
des d’on podrà reviure el meu esperit feliçment
al vore que tu ets una Catalunya Independent.

Josep Cortés (Al-Aragonés)