Destacados
Creación
Memòria
Em preparava per a tastar l’escenari. Tastar-lo de nou , encara que cadascuna de les seves taules em recordessin a la perfecció. Però aquesta vegada era diferent. L’instrument a la mà i els pocs i necessaris nervis que aquella tarda necessitava. Estava a casa, amb una orquestra al darrere i el meu poble al davant. No ho creia possible fa uns anys, ni per mi mateix, ni per l’atmosfera que hui m’envoltava, la qual a considerava impossible; però avui m’hi trobo en aquesta gran final, del concurs de casa, al teatre de sempre, amb la meva gent asseguda al davant
Pot ser una de les pianistes de casa que la història, o la memòria actual, no te tan present com pot ser es mereixeria, és Trinidad Sanchis Picó. Directora de l’himne de festes en la passada trilogia, però sobretot més, molt més.Citant una breu biografia, ha brindat la seva presència en una de les més […]
Creación
Microcoraeta psicolingüística XXXIV
Les millors expressions alcoianes de sempre en cristiano de toda la vida. Avui: Estoy segura, pegarás un trueno
– Estoy segura, pegarás un trueno. Traducció: (Estic segura, pegaràs un tro) No, no es  tracta de que Margalida Genu Flecta faça uns tirets el dia de l’alardo a la plaça, o una escaramussa darrere del castell a manera de preludi canonaire guerriller, no. Ací, «pegar un trueno», dit a la manera morro-prim, té a […]
Creación
Leningrad, la simfonia que s’estrenà a si mateixa
Una vesprada del 1942, uns quants músics famolencs escalfaven com podien les seves articulacions i cossos esquelètics. Alguns instruments semblaven rovellats o desmembrats, però no semblava importar. Llavors, el mestre arribà. Les portes es tancaren. Uns pocs micròfons prengueren lloc per enregistrar el poc soroll que allí es pogués fer, i tot començà.
Un dels miracles més grans que la història de la música ens ha pogut regalar, es sense dubte la setena simfonia del mestre rus Dimitri Xostakovitx.
Creación
L’abric negre
Notes soltes d'un actor desficiós sobre les conseqüències d'asseure's al teatre baix d'una làmpada enorme.
Juli Cantó, 4/12/2014

Un home arriba a la porta d’un teatre. Du un abric negre. Fan un monòleg a les vuit i mitja. Encara falta mitja hora llarga perquè comence la funció però  ja esta obert i decideix entrar, no té altra cosa millor a fer. Unes senyoretes el saluden amb molta amabilitat. ¡Bona vesprada! L’home respon. Bona vesprada, les entrades no son numerades veritat? No. Molt bé gracies, respon.

Es un teatre un poc antic, però molt, molt xulo, amb un gran pati de butaques roges, els palcos tenen ornamentacions daurades, quan ja va pel centre del pati notant la blanor de la fusta que té als seus peus, veu just dalt d’ell una gran làmpada de cristall amb moltes llàgrimes, és com una estrella d’eixes que fa temps que estan mortes i encara ens arriba la llum.

És un teatre certament preciós, tria un lloc just davall de la estrella, es lleva l’abric i seu. Al ratet se sent , mentre somriu, un poc inquiet i xicotet enmig de la grandiositat que l’envolta, sí, realment ell és poqueta cosa, mira cap amunt i diu per a ell “Mira que si em caiguera la lampareta al damunt”. Somriu.

Ara eixiria i es fumaria un cigarret si no fora perquè fa cosa de dos mesos ho va deixar de fer, fa un sospir ben fort cap amunt, “mare meua quina meravella”, pensa veient les llàgrimes.

Recorda que du caramels, en trau un  i mentre l’enceta se’n adona que el paperet fa un soroll  més fort de l’habitual, clar, està sol en eixe espai… se’l fica a la boca. Va xuclant i sent l’escàndol  que esta produint-se en la seua boca, resultat de la saliva que esta deixant-se anar i els xocs  del dolç a les dents, i dins del seu cap. Comença a riures d’ell mateix i de la situació. De sobte para! Amb l’embolcall del caramel a la mà, quasi no gosa moure’s, ni respirar. Mira poc a poc primer a un costat i després a l’altre també mira dalt i ràpidament es fica el paper a la butxaca de l’ abric!! Instintivament es posa a mig cantar “Un caballo sin nombre” i va fent-la més xicoteta fins que para, està molt seriós… Carraspeja, respira alterat, com si algun perill imminent estiguera a prop…

Sonen uns timbres, soroll de cortines i portes que tanquen, mira dalt, la làmpada immensa pareix que estiguera movent-se un poc… Què passa Deu meu!.. Agafa l’abric i  ix disparat com si  el dimoni li anara al darrere, fugint s’ha deixat caure en un altra butaca… Ara si!…

Li entra un tremolor i es cobreix fins el coll amb l’abric, ara si! Sent veus i moviments, però ell està sol, més que mai, les llums comencen a fondre’s, se sent nerviós, però, ha vingut per gaudir de la funció. Inspira profundament i al traure tot l’aire sent com si un gegant li’l tornara a ell, és el teló que, ara sí, per fi! S’ha obert. A  l’altra part, se sent com un remor , després silenci sepulcral i obscuritat total… Ara si! Ara si!! Va,va,va…

Un, dos, tres ,quatre… Llum, un gran canó il·lumina l’home que va obrint la boca i els ulls progressivament, fa un gran crit i es cobreix cap i tot, la gent riu i ell davall l’abric negre també. Senyores i senyors ha començat la funció!!

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario