Un home arriba a la porta d’un teatre. Du un abric negre. Fan un monòleg a les vuit i mitja. Encara falta mitja hora llarga perquè comence la funció però ja esta obert i decideix entrar, no té altra cosa millor a fer. Unes senyoretes el saluden amb molta amabilitat. ¡Bona vesprada! L’home respon. Bona vesprada, les entrades no son numerades veritat? No. Molt bé gracies, respon.
Es un teatre un poc antic, però molt, molt xulo, amb un gran pati de butaques roges, els palcos tenen ornamentacions daurades, quan ja va pel centre del pati notant la blanor de la fusta que té als seus peus, veu just dalt d’ell una gran làmpada de cristall amb moltes llàgrimes, és com una estrella d’eixes que fa temps que estan mortes i encara ens arriba la llum.
És un teatre certament preciós, tria un lloc just davall de la estrella, es lleva l’abric i seu. Al ratet se sent , mentre somriu, un poc inquiet i xicotet enmig de la grandiositat que l’envolta, sí, realment ell és poqueta cosa, mira cap amunt i diu per a ell “Mira que si em caiguera la lampareta al damunt”. Somriu.
Ara eixiria i es fumaria un cigarret si no fora perquè fa cosa de dos mesos ho va deixar de fer, fa un sospir ben fort cap amunt, “mare meua quina meravella”, pensa veient les llàgrimes.
Recorda que du caramels, en trau un i mentre l’enceta se’n adona que el paperet fa un soroll més fort de l’habitual, clar, està sol en eixe espai… se’l fica a la boca. Va xuclant i sent l’escàndol que esta produint-se en la seua boca, resultat de la saliva que esta deixant-se anar i els xocs del dolç a les dents, i dins del seu cap. Comença a riures d’ell mateix i de la situació. De sobte para! Amb l’embolcall del caramel a la mà, quasi no gosa moure’s, ni respirar. Mira poc a poc primer a un costat i després a l’altre també mira dalt i ràpidament es fica el paper a la butxaca de l’ abric!! Instintivament es posa a mig cantar “Un caballo sin nombre” i va fent-la més xicoteta fins que para, està molt seriós… Carraspeja, respira alterat, com si algun perill imminent estiguera a prop…
Sonen uns timbres, soroll de cortines i portes que tanquen, mira dalt, la làmpada immensa pareix que estiguera movent-se un poc… Què passa Deu meu!.. Agafa l’abric i ix disparat com si el dimoni li anara al darrere, fugint s’ha deixat caure en un altra butaca… Ara si!…
Li entra un tremolor i es cobreix fins el coll amb l’abric, ara si! Sent veus i moviments, però ell està sol, més que mai, les llums comencen a fondre’s, se sent nerviós, però, ha vingut per gaudir de la funció. Inspira profundament i al traure tot l’aire sent com si un gegant li’l tornara a ell, és el teló que, ara sí, per fi! S’ha obert. A l’altra part, se sent com un remor , després silenci sepulcral i obscuritat total… Ara si! Ara si!! Va,va,va…
Un, dos, tres ,quatre… Llum, un gran canó il·lumina l’home que va obrint la boca i els ulls progressivament, fa un gran crit i es cobreix cap i tot, la gent riu i ell davall l’abric negre també. Senyores i senyors ha començat la funció!!