L’actor secundari està estirat al sofà. Un sofà de color carabassa esfilagarsat per les costures. Davant seu hi ha una taula amb un periòdic obert per la secció Cultura i Espectacles, i un llibre amb paràgrafs subratllats amb retolador fosforescent i anotacions escrites a llapis. Damunt les cames te una manta a quadres rojos, a la panxa un bol amb aperitius japonesos i a la mà el comandament a distància del televisor.
L’actor menja un dels aperitius, que fa gust a salmó fumat, mentre para l’atenció en un documental de natura que tracta sobre la vida al desert. La veu del locutor li resulta familiar. Fa memòria per esbrinar si pertany a un antic company d’estudis, i es posa a la boca una avellana d’un sabor fort i picant. Beu un glop d’aigua, i canvia de canal. A la pantalla s’hi veu un concurs. La presentadora també li resulta familiar. Intenta recordar si va coincidir amb ella a algun curset d’estiu, i mossega una fava fregida amb gust a celiandre. Un tros se li queda enganxat entre les dents. Quan intenta treure’l amb l’ungla del dit menut, accidentalment prem el botó del comandament a distància, i torna a canviar de canal. Quatre joves envoltats per un decorat colorit diuen coses gracioses que recalquen rialles enllaunades. I ara, sí. Ara no te cap dubte per a reconèixer de seguida, entre l’elenc artístic de la comèdia, a tres dels seus antics companys de l’institut de teatre. Llavors l’actor secundari deixa el bol d’aperitius damunt la taula, s’incorpora al sofà, i es queda embadalit mirant la televisió com si acabaren de furtar-li l’ànima.
El trau de l’embadaliment el timbre del telèfon. L’actor s’aixeca del sofà i camina cap a l’aparell abaixant el cap per no colpejar-se amb el sostre. Quan despenja el telèfon no reconeix immediatament la veu que li parla, tot i que li resulta molt familiar. L’actor no diu rés, només escolta. De tant en tant introdueix en la conversa un monosíl•lab, o alguna frase solta. Abans d’acomiadar-se, l’actor anota en una llibreta verda, que hi ha junt al telèfon, una adreça i una hora. Desprès penja el telèfon, exclama un ¡sí! eufòric que va acompanyat d’un bot d’alegria, i es colpeja el cap contra el sostre fent-se una ferida sagnant que l’obliga a visitar al metge de guàrdia.
L’endemà al matí, quan sona el timbre del despertador, l’actor secundari ja fa hores que s’ha llevat. Ha pres un bany, tenint cura de no mullar-se els punts del cap que la darrera nit van haver de posar-li a l’ambulatori. S’ha begut un cafè amb llet, i s’ha menjat les restes d’aperitius japonesos que quedaven al bol. S’ha canviat de roba varies vegades, ha fet uns exercicis de concentració. I ara, mentre espera el moment de marxar, pega voltes al cap i fa carasses davant l’espill del bany. Dues hores més tard, l’actor ix de casa i puja a un taxi que porta el cartell de lliure. Desprès d’indicar-li al conductor l’adreça que te anotada a la llibreta verda, l’actor s’asseu al seient del darrere i exercita la veu fent sorolls com si mastegara un xiclet ple de vocals i consonants. El taxista condueix durant tot el trajecte amb cautela, sense treure l’ull de l’espill retrovisor, fins que arriben a la destinació indicada, i atura el taxi.
L’actor abona al taxista el preu del viatge, i busca amb la mirada el número del carrer que te anotat a la llibreta verda. En veure que coincideix amb una comissaria de policia es queda parat sense saber què fer. Trau el mòbil de la butxaca i truca al seu agent. L’agent en aquest moment està reunit i no el pot atendre, però la secretaria li confirma que eixa és l’adreça on dins d’un moment haurà de fer la prova. La secretaria talla la comunicació i l’actor es queda una estona amb el mòbil pegat a l’orella. Desprès se’l guarda, fa un somriure – no correspost – al policia de la porta, i entra a la comissaria.
Continuarà…
