El dia amaneix ras i net com un ull de peix, i el sol ja escalfa de valent per a les hores que brunzen. Setembre encara és un bon mes per a fer vacances, i Juli Galceran, amb la colla d’amics, tots uns animalots d’allò més, decideixen no perdre ni un segon d’esbarjo, doncs els dies de llibertat, i ben lluny de la feina, són escassos, i cal aprofitar-los absolutament.
Així, han decidit de fer el desdejuni a l’hotel ben d’hora i, tot seguit, ràpidament, fer via cap a la platja. L’aigua de la mar, la sal, el temps formidable, i les xavales que suren el seu naufragi indolent damunt l’arena, resten esperant-los amb els braços oberts. No val a perdre passades. En un instant, fulminen entrepans de pernil dolç, de formatge fresc, ensaïmades, suc de taronja i cafè. Un desdejuni, quasi, quasi, de teixidor. Cal amanir bé les forces per al que se’ls puga posar al davant. Amb la panxa plena el futur es presenta millor, i l’energia és principi bàsic i fonament per a qualsevol feina extra que puga sortir pel camí de les sorpreses.
L’hotel Aigua Marina, un tres estrelles recentment reformat, atorga els clients un confort acceptable en raó qualitat preu, i tant Juli, com els amics: Martí, Enric i Eduard, estan força contents amb el tracte i les atencions que reben per part del servei de l’establiment. A més, per setembre, encara que temporada alta, els preus han baixat una mica, amb la qual cosa la butxaca no s’hi veu tan perjudicada. La costa llevantina, és, segur, un paradís!!!
– Mentre puge a l’habitació, doncs em cal anar al servei, podeu marxar vosaltres al davant. Jo us trobaré. Aneu al lloc acostumat, al costat de la caseta de la Creu Roja. Val? –Diu Juli, amb un to d’absoluta normalitat-. Els costums són els costums, i no paga la pena d’anar fent canvis, no siga cosa que les ganes passen i després s’acabe necessitant laxants. I la colla marxa amb les tovalloles, les xancles, les pales i les pilotes, les ulleres i els tubs, i amb els ungüents de protecció solar, per si de cas.
Entregat a la feina, Juli, tot sol, riu, doncs li ve al cap l’anunci publicitari de la ONCE: “toca, todos los días toca…” De bon caràcter, i molt feiner, Juli entén la vida com un seguit de circumstàncies que s’enfilen unes darrer d’altres, i a les quals l’home no pot oferir cap resistència. Un xic primari, però bon paisà. I moltes vegades ha sentit la burxada de la pietat, del sentiment solidari, vers aquells més fotuts per la vida, i maltractats per la societat materialista que tot ho aclapara. Ara, però, està de vacances, i ha de viure cada segon com si fos l’últim de la seua existència. Una setmana és una setmana, o tot un món, segons s’hi mire. Juli, clar està, no pensa dimitir de la diversió, ni de la bona companyia de les xicotes, si és que es posen a tir, ni de la tropa d’ases benaventurats dels seus amics. Viure, viure, viure!!!
Acabat el deure, i abans d’abandonar l’habitació número vint-i-tres de la segona planta, s’adona de la presència d’una ampolla força estranya que roman, com perduda u oblidada, a sota de la pica del lavabo. S’escura les dents. S’hi mira la planta que fa. Dues ganyotes davant l’espill i una mica de colònia per a perfumar les galtes, i per a suavitzar l’ambient, tot s’ha de dir. I torna a mirar l’ampolla, encuriosit, que té un cos rodó, i un tap de suro, estacat fins el moll de l’os, recobert d’estany. No li fa res i l’agafa per veure de què es tracta aquell objecte una mica rar, bé és cert, perquè no pensa que puga ser de l’Eduard, que comparteix habitació amb ell. La pren amb les dues mans i la mira amb prou deteniment: -només una ampolla rodona-, pensa. Però segueix –una mica rara, com si fos antic el vidre, i amb el metall del tap un poc vell, però res especial. La torna a deixar al terra, fa mitja volta i surt, primer del bany, després de l’habitació, posant rumb a la platja, i a l’encontre dels besneules dels amics.
L’arena bull, i encara és prompte. A la una de la tarda no hi haurà lladre que la puga trepitjar. Fent, però, saltets, com si fos un ballarí, Juli camina apressat per estalviar patiments a la recerca de la vora de la mar, on l’arena, humida, ja no dificulta el trànsit. I es troba amb l’equip, que ja mostra tota la carn vermella, farts de jugar amb els mil i un aparells que han portat per a l’ocasió. Són com els xiquets menuts que tot ho han de fer servir. Tornen tots plegats, fent comèdies, cap el tou de les aigües i juguen, i barallen, i fan com que s’hi ofeguen, i pugen a cavall, tot amb un llarg etcètera de maniobres per a passar l’estona feliçment i contents. El sol llueix, resplendent, i s’afarta de la carn humana que jau a les hamaques, o damunt de tovalloles esteses, ben a prop de la vora, fregint a poc a poc els cossos amb el greix de les pomades que s’hi escampen a sobre. L’aire put a mil flors que flairen pertot arreu. De vegades. Ara la brisa va i torna.
Juli, a més del costum que té d’esguardar tot el que hi ha al seu voltant, s’apercep de la presència d’uns joves negres que vénen coses entre la multitud de turistes espaterrats. L’ombra xopa d’un venedor de rellotges, que flaira tarquim, s’hi para al seu davant, i amb la mirada l’incita al negoci. Un, –no, gràcies-, és la seua resposta. Però el cap, l’enemic número u dels qui són, com Juli, sensibles i solidaris, ja no deixa de girar. Li sap ben malament la situació d’esclavitud d’aquests homes, que sofreixen la duresa de la vida i cap avantatge. Mentre uns se l’adoben amb salmorra, els altres penen per l’existència sense horitzons d’esperança. Tot açò, que remena Juli al seu endins, resta amb el sol al cap, i amb la basca agafada de cadascuna de les seues cèl·lules. –Tampoc és que jo puga remeiar tanta calamitat com hi ha al món. I per a què estan els polítics? –pensa, com passant, inconscientment, a la defensiva-.
El sol ja és un sac de cinquanta quilos damunt dels muscles. És l’hora de marxar, d’empassar-se un bon àpat i de fer la migdiada reparadora, abans d’eixir de marxa a això de les huit de la vesprada; hora en què el serrall ix a prendre la fresca i a presumir els cossos embetumats que marquen la garantia d’ésser en vacances. Les quatre gambes vermelles, amb tot d’embalums, fan via cap a l’hotel Aigua Marina, cridant com a cosacs quan aixafen les brases ardents de la catifa daurada.
Al menjador tan sols s’escolta la veu sorollosa dels quatre irredempts. De tot fan un riure seguit, com si es tractés de xavals d’escola, però de nadons. Tot una gràcia: perquè els macarrons resten empastifats, perquè l’amanida no té gens d’oli, perquè la carn empanada no se sap ben bé la seua procedència animal, perquè tot allò del món…I la cosa deu ser, o és, deguda a la sensació de llibertat i d’alegria contagiosa amb motiu de restar en vacances. I amb la panxa satisfeta, i el beuratge de cafè glaçat, ben liquidat, és l’hora de la migdiada, tranquils, quasi segur, al llit.
–El primer que s’alce, que desperte els altres! –diu, amb certa voluntat de comandament, Enric.
–I si triguem massa, tots, a fer-ho? –interroga Martí, una mica preocupat per la quantitat d’hores seguides que tota la colla és capaç de clapar.
–No sigues exagerat, collons. Sembla mentida que no sàpigues que la migdiada només és cosa d’una hora. A tot estirar. –Intervé Juli, segur de les seues paraules.
–Doncs ànim i al sobre, camarades! –Declama Eduard, amb entusiasme manifest per retrobar-se, de seguida, al llit.
A l’habitació vint-i-tres, la que ocupen Juli i Eduard, encara és, com menystinguda a un racó del bany, l’ampolla estranya, rodona de cos i amb un tap folrat d’estany. I els propietaris circumstancials de la cambra, ràpidament, jeuen al llit, damunt dels llençols, doncs la calda en aquestes hores es fa insuportable, vertaderament…
I sense previ avís, el telèfon interior de l’habitació sona com un retret a la matinada. A l’aparell, l’Enric, que encomana rapidesa a tots dos, a Juli i a l’Eduard, doncs ja se’n passa, una mica, l’hora convinguda. La xafogor, l’àpat, la basca generalitzada i una mandra quasi, quasi, lasciva, ha procurat que els dorments, sense neguits innecessaris, pogueren restar un bon grapat d’hores més al llit. La laxitud de les vacances.
Eduard, més àgil, després de la dutxa ràpida, els perfums a sobre, el rasurat immaculat i la brillantina als cabells, una vegada vestit com demana l’ocasió, decideix abaixar a la recepció de l’hotel per trobar-se amb els amics de l’habitació vint-i-quatre, amb l’Enric i Martí, que també s’han afanyat per a no perdre passada, i poder eixir, veloçment, a l’encontre de les xavales que gambegen pels carrers, encara calents, de la vila turística llevantina.
Juli, però, més calm que les iguanes, a poc a poc s’alça del llit, es dutxa, s’escura les dents, es perfuma tot sencer i s’arruixa tot el cap amb una poció lluenta com la mantega. S’hi mira a l’espill, es dóna el vist i plau, la conformitat a l’estat que presenta, i resta un instant capturat per la visió, novament, de l’ampolla rodona, una mica estranya i amb un tap estacat fins el moll de l’os i folrat d’estany obscur, com brut pel pas del temps. L’agafa amb les dues mans, l’acarona lentament i juga, per un instant, de manera còmica i un tant lleugera, a desfer l’encanteri que dorm, segur, al si del vell recipient. –I qui collons l’haurà deixada aquí? –s’hi qüestiona en silenci-. – Digues, oh geni de l’ampolla meravellosa, si t’allibere en aquest instant em concediràs, almenys, un desig? -Diu, Juli, mentre frega, lentament, l’ampolla, i es disposa a obrir el tap que la clou de manera hermètica-. Embadocat com està, amb la joguina que acaba d’imaginar-se, se n’oblida per complet de l’hora que és, i del compromís que té al vestíbul de l’hotel Aigua Marina contret amb els seus amics i companys. Però, continua amb la dèria, divertit com un mandril de rama en rama: –ara t’obriré el tap i et deixaré en llibertat, però recorda, oh geni!, que hauràs d’atorgar-me el desig que et reclame, o inclús dos també estaria bé, val? –llença com si estigués en trànsit.
De sobte, i acompanyat d’una boira verdosa, una mena de tornado rodant en espiral presenta, al davant de Juli, un tipus enorme, amb figura potser humana, i amb uns braons que fan feredat de veure-s’hi, i també tocat amb un barret del qual penja una borla negra. L’aparició, vestida amb pantalons molt amples a ratlles, i amb el tors nu, creua els braços i aboca amb veu rogallosa: “sóc El-Selmin, el geni de l’ampolla màgica, oblidada en aquestes terres des de fa quatre mil anys. Demana’m allò que desitges i t’ho concediré, car estic endeutat amb tu per haver-me alliberat després de tant de temps empresonat a l’espai diminut d’aquesta ampolla. Demana’m, demana’m!!!” – mig content, mig seriós, com si estigués acomplint un ritual inveterat, El-Selmin demostra aplom i un gran domini de la situació.
A Juli li fan figa les cames, i només pensa a fugir de l’habitació, car la sorpresa el te atemorit, i val a dir-ho, també acollonit del tot. Veient aquella mena de monstre superbament sobrehumà, aquella fantasmagoria estrafolària, aquell brutal Mister Propet, però de veritat, aquella fera sortida del desert, aquell inquilí de l’avern, només pensa a eixir de l’habitació com una exhalació, o a reballar-s’hi pel balcó que vessa als jardins de l’hotel. Els pensaments són ben àgils, però les cames s’han estacat al terra i no s’hi poden moure de cap de les maneres. Resta dempeus com un estaquirot. I les llàgrimes comencen a sortir a mànega lliure: –senyor geni, senyor El-Selmin, vostè veurà, jo només volia emprenyar una mica amb el joc d’alliberar al geni de l’ampolla màgica, i vés per on, m’ha eixit vostè, sense pensar-m’ho -explica, com pot, juli-, i no voldria que se’m cabregés, car no he tingut cap mala intenció, de debò, li ho jure –remata la frase, Juli.
No sap, Juli, per a on se n’ha d’eixir amb aquest fotimer inversemblant del tot. Mai ningú, pensa, l’haurà de creure, encara que s’hi agenolle, i pregue per tots els Sants de la Pedra.
-“Demana’m, demana’m i no passes pena. Ara tu ets el meu amo, i no solament t’atorgaré els beneficis de la meua llibertat, altrament et defensaré de totes i cadascuna de les agressions que aquest món, tan inhòspit, et produïsca” –Diu, com si estigués ensinistrat des de l’antiguitat, El-Selmin, movent el cap d’un costat a l’altre de l’espectre colossal de la seua musculatura-.
–Mira, doncs, El-Selmin, – assegura, tremolós com un flam de dos ous, Juli-, jo no necessite res de res, a més estic de vacances amb els amics (i pensa amb la colla que restarà esperant-lo al vestíbul de l’hotel, desesperats per la seua tardança), i només vull descansar uns dies, i després tornar a casa, tranquil i ben divertit, si pot ser, és clar –matisa, amb certa prudència, tractant de no ensopegar amb la ferma voluntat de servei de El-Selmin, Juli-.
-“Et conte tres per a que em demanes, almenys, un desig. No veus que si no et faig el servei com cal, mai no seré tingut com un geni vertader?” –respon El-Selmin, una mica incòmode per la feblesa incrèdula de juli.- “I, si no t’afanyes, jo mateix t’encomanaré un desig, que potser no t’agrade. Tu mateix!!!” –ara sí, ja metzinós, el geni.
– Bé. Però és del cert que mai ningú m’ho podrà creure. Em diran que estic com una cabra boja, i que m’he fumat tot sencer garres avall. Ja veuràs quan ho conte…perquè m’ho deixaràs contar, veritat? És que diuen que, si no les contes, no tenen gràcia les coses que et passen, -amb un to més col·loquial i entregat, ara sí, juli.
-“Em demanes alguna cosa, o què fem? –brama iracund, El-Selmin.
–Doncs mira, sí. Vaig a demanar-te que em convertisques en un “paissa”. Vull experimentar a les meues carns, hui que els he vist a la platja venent rellotges, allò que significa ser un “paissa”, i viure, per tant, les aventures que ells corren. -Llarga de manera un tant ingènua i divertida, Juli.
-“Doncs siga!!!” –Alça la mà dreta El- Selmin, i la diposita sobre el cap de Juli, que tanca els ulls amb un sentiment de por enganxat al cor.
I Juli desapareix!!! Així de fàcil, o d’absurd. I torna a ésser present a la vora de la platja en un tres i no res. A la mà dreta porta subjecta una safata plena de rellotges daurats, els quals, tots plegats, no valen ni dos cèntims. I ara toca oferir-los als possibles clients que, encara a la vesprada, segueixen espaterrats, mig nus, damunt la catifa flonja de l’arena. Si s’ha volgut transformar en un “paissa”, doncs que execute, ben bé, el paper que li han encomanat. Amb mitja llengua, suat com un perdigot, cansat, ja, només pensar-ho, i vestit amb una gel·laba, comença a posar en marxa el negoci. No cal que parle massa, només amb el gest de mostrar la mercaderia n’hi ha més que suficient. I així, un, dos, tres, cent, mil, un milió, un trilió de trilions, etcètera, de vegades, posa en pràctica allò de mostrar el gènere que porta a la safata…i ni per casualitat rep la més mínima nota, no ja de voluntat de compra, sinó de consideració, ja que no hi ha lladre que es digne a mirar-li l’estoc que duu a sobre.
Penedit, ben prompte, de la seua ocurrència de viure un acte solidari en primera instància, decideix, Juli, de retornar a la situació d’origen, tot i que no han passat molt més de dues hores des que la proesa va començar. A més, fot una calda que el déu, i tampoc n’hi ha per a tant. Ja sap de què collons va l’assumpte, o almenys se n’ha pogut fer una idea ben aproximada de com se les gasta la vida amb les persones nouvingudes i “sense papers”. I podrà contar-ho al món sencer com se sent un quan resta el darrer pet de l’orgue. Sí senyor! Pensaments tots que registren un frenesí indomable al cap, un tant farcit d’angoixa, del generós Juli.
–Ara, només resta tornar al cap primer i deixar-se de conyes. Sí, però com? –pensa ràpid Juli.- On collons estarà El-Selmin, i com podré dir-li que em desfaça l’encanteri? –diu mentre els nervis se’n vénen tots junts al seu estómac-. I si no el trobe enlloc? –el dubte li corromp bona part del seu equilibri emocional-. Espere no haver de trigar massa a què passe aquest estat indesitjable de transmutació –rumia, ben pensarós, Juli-, només faltaria que em passés totes les vacances en aquesta positura –rebent martellades d’aflicció a les temples, i amb l’ànima als peus, Juli.
Mentre, Juli, el “paissa de nova factura”, no se n’adona que una colla de xiquets rossos com l’or, segur xavals nòrdics, l’esguarden de ben a prop i sense perdre punt de la seua estampa. Un, la resta li diu Biörn, li tira al damunt un grapat de sorra, la qual cosa és motiu de riure i de xanxa per part dels altres guerrers, de no més, tots ells, de cinc anys. El grup sencer imita Biörn la seua insídia. I amb un acte reflex, Juli, llença una orgia de clatellots als malparits que l’ataquen, només perquè és un “paissa”. Encara que ell no ho és de “paissa”, el que passa és que va com disfressat, però no ho és de debò. –No sóc el que semble ser!!! No sóc el que creieu!!! No sóc un “paissa”!!! –brama, vermell d’angoixa i verd d’ira, Juli-. La gent dels voltants s’alça, ràpidament, de les cadires plegables per veure l’espectacle. Els crits de Juli s’enlairen com una esgarrada simfonia de cinema de terror. I els pares de les pobres criatures apallissades per Juli, s’hi disposen a la defensa dels hereus, agafant Juli, i fent-lo retrocedir a bufetades. L’escàndol afecta, cada cop més, un gran nombre de gent que s’hi apropa vers l’epicentre del conflicte:
–Aquests “paisses” de merda!!! –paraules sense procedència clara.
–No sé per a què han de venir a fotre’ns ara!!! –paraules sense amo, a l’engròs, que sonen vídues a la tarda.
–Què els traguen a tots d’ací, d’una puta vegada!!! –paraules calentes, com la canícula que s’encén.
Juli, ferit de tanta trompada com rep, suat de dalt a baix, i espaordit per la inclemència feréstega, deixa els rellotges al darrera, i fuig sense esma, com pot, entre la gentada que crida embogida: a per ell, a per ell!!! Què no se’ns escape!!!
Un rampell anguniós aconsegueix que Juli s’assega al llit: moll de suor, tot un batec el seu cor, les mans tremoloses, i amb un sabor amarg indesxifrable a la boca. Definitivament: no li paren gens bé les migdiades. No en farà, cap més, almenys, aquests dies de vacances.
