Tinc un jardí privat i, en ell, un arbre que m’ensenya a viure i a somiar.

El seu moviment em pertorba i em fascina, em relaxa i m’estremeix, i em fa sentir fora de perill.

Cada dia m’engrunse en ell.

Cada dia les seues branques em bressolen, m’acaricien, em sostenen.

Cada dia em dona una nova oportunitat.

No m’alces tant de terra que encara he de tornar a casa!

Li vaig demanar que m’ensenyara a ser com ell, a viure com ell, a suportar el mal temps, la sequera, el sol, a saber moure’m entre el vent, a fluir, a estar serena, a deixar-me acariciar, a continuar amarrada a terra, a elevar la meua mirada cap al cel, a sentir el vent en la meua cara.

La malaltia m’ha permès reconèixer la seua presència. És com si m’haguera esperat molt de temps. És generós i pacient. M’acull, s’estremeix i jo m’estremisc amb ell. Una forta ventisca el va partir en dos i les seues branques bloquejaven el camí. Li van tallar la part danyada al mateix temps que a mi, vaig sentir dolor compartit.

Han passat un parell d’estius, primaveres i hiverns, i ens continuem trobant cada dia amb l’esperança que els encontres mai acaben, encara que soc conscient de la meua fragilitat.

Per a ell torna a ser de nou primavera i llueix amb el seu esplendor mentre jo torne ràpidament a l’hivern gelat i fosc.

Cada dia les seues branques em bressolen, m’acaricien, em sostenen. Cada dia em dona una nova oportunitat.

No m’alces tant de terra que encara he de tornar a casa!