He tingut la sort de conviure amb el meu avi fins a quasi els 30 anys, i ell va poder gaudir del seu net durant un terç de la seva vida. Quanta gent voldria poder compartir tants anys, moments i vivències amb un ésser estimat.

Vaig créixer a aquella casa enorme per als meus ulls de nen. Ca els avis, que amb la frescoreta ens refugiava de la calor infernal del mes d’agost, i a l’hivern sota quatre branques i un parell de troncs ens protegia del fred que recorre les entranyes cada vegada que poses un peu al carrer del poble.

Ell era un home inquiet, un cul de mal assossec, amb alguna idea per una nova instal·lació elèctrica per a la casa, afeccionat a la música i de bancal de dilluns a diumenge. Recorde sempre a l’avi amb el pensament a l’hort, “l’any que ve es farà poc oli, a voràs la pròxima collita d’alls com ix millor que la d’enguany, les penqueres que guapetes les tinc, i els melons en un parell de setmanes ja comencem a collir-los”, i xiuxiuejant cançons on es rememorava amb el seu clarinet entre les mans i portant el compàs amb el peu dret.

Sempre hi havia conversa a taula, no vaig sentir mai parlar malament de ningú a la boca del iaio. Conversava del camp, la música, les notícies que havia sentit a la ràdio, les curiositats que li havien cridat l’atenció del darrer llibre que tenia entre les mans, i ens relatava vivències en primera persona de la seva joventut a la música, de la mili i dels seus temps de silenci oprimit per aquells anys focs de dictadura que va viure. També tenia la facilitat per a posar-se en la pell d’altres que havien protagonitzats moments irrepetibles del nostre poble.

Com una gerra d’aigua freda per a aquell home de camp, va ressonar al seu a dins un primer diagnòstic, càncer de pròstata. Ell que el més a prop de la medicina que havia estat era al subvencionar la carrera universitària de la seva filla, amb l’esforç del treball de les seus mans al camp i instal·lant cases, va veure la seva rutina truncada de colp. De no haver xafat l’hospital per assumpte propi, més enllà d’acompanyant per a les dolències de l’esposa, a cada matí durant 6 setmanes, ser acompanyat per mi, el seu net, que el recollia amb el cotxe i el portava a l’IVO d’Alcoi perquè el radiaren.

Llavors va començar la primera davallada: “aquests genolls ja no són els que eren, em fallen les cames quan tire a baixar les escales, i els dits ja no es mouen com abans”. Va ser llavors quan per primera vegada es va plantejar deixar els bancals, i en va cedir uns quants a gent del poble, però no va permetre cedir els que li quedaven prop de casa, i la seva Benipalla estimada, bancal al qual no va deixar mai d’anar fins que el seu cos li va marcar el límit.

Durant els següents 6 anys es va fer a l’idea de prendre’s una pastilla diària per a combatre les cèl·lules tumorals de la pròstata. Mai havia ni va prendre cap altra pastilla, i aquella la maleïa cada matí: “açò m’ha matat, ja no sóc el que era”; tot i que quan racionalitzava els fets també deia: “sort a ella, perquè sinó probablement no estaria ja ací”.

La darrera pasqua una picor insuportable va recórrer la seva esquena, era un herpes zoster, que ens feia témer el pitjor. Van ser dues setmanes on va passar molt adolorit, però que va aconseguir saltejar amb prous alegries. Va recuperar la vitalitat, i els 87 anys encara els va celebrar amb l’aixada al coll i anant als seus camps a collir cireres i albercocs, netejar algun que altre marge, i entrecavar les penqueres i els alls.

Però amb l’entrada de l’agost, el seu cos va dir prou. La calor espatarrant, els incendis que presenciava des de la seva finestra impotent, on veia cremar la seva terra, la seva vida; van precipitar la fallida dels seus pulmons. Va començar a fatigar-se amb mínims esforços, a notar que li faltava l’alè, i fer enormes sacrificis per poder respirar mínimament bé. Llavors per primera vegada va demanar de forma voluntària anar a la “residència d’Alcoi”.

A l’hospital el tracte va ser d’una humanitat plena i sinceritat cap als familiars per damunt de tot. Aquesta vegada el diagnòstic fou un tumor fulminant, de manera que li van calmar el dolor i vam poder tornar cap a casa. Aquelles quatre parets on ell havia dipositat la seua vida i on desitjava descansar per sempre.

A casa durant els dos dies que va estar, va passar més de mig poble a acomiadar-se, amics i familiars, que a l’adonar-se’n que eren el seus darrers moments d’alè marxaven amb llàgrimes indisimulables.

Aquella nit va sopar, va gaudir de les postres que li havíem portat els nets, i es va gitar amb la mateixa pau amb la qual havia viscut. A les 8 del matí la seva vida, la vida de l’avi, es va apagar, i amb ell se’n van anar gran part dels nostres records com a família i com a poble.