Destacados
Creación
Frases típicas de madres alcoyanas (VII)
Séptima entrega (tercera de la segunda parte) de la recopilación del habla de las madres alcoyanas analizadas por la RAA y la Fundación Endeu
Séptima parte del excelente trabajo de recopilación por parte de la RAA desenmarañando esta etimología tan común, pero a la vez tan desconocida por todos nosotros.  “Por la noche leones y por la mañana cagones” (Por la noche leones y por la mañana cagones): suelen recitar esta frase con cierto rin tintín y siempre cuando […]
Creación
Microcoraeta psicolingüística XXVIII
Les millors expressions alcoianes de sempre en cristiano de toda la vida. Avui: Màtalo, collons!!!
Màtalo, collons!!! Traducció: (Mata’l, collons). Frase: «Mi marido y sus amigotes, alguno se asiembla a un forajido, de tanto como es de malcarado el figura, lotro día vinieron a casa para ver el fúmbol, y gritaron como búfalos con el selo a punto de merengue…»
Creación
Frases típicas de madres alcoyanas (VI)
Sexta entrega (segunda de la segunda parte) de la recopilación del habla de las madres alcoyanas analizadas por la RAA y la Fundación Endeu
Sexta publicación del riguroso estudio de la RAA (Real Academia Alcoyana) de las oraciones más elocuentes de nuestras madres. El intensivo estudio ha desvelado interesantes expresiones que, por su doble sentido, conllevan cierto peligro. “Tu m’escoltes quan et parle??“ (¿Tú me escuchas cuando hablo?): eso te lo dicen por qué anteriormente ya te lo han […]
Creación
L’Edat del Gel (11)
No et perdis la fugida de la Berta Gomis, un episodi que tanca la primera part de la novel·la 'Primera Avaluació'.
Jordi Botella, 26/03/2014

— 30 —

“Que vos donen pel cul”. Fou l’únic que li vingué al magí en distingir el perfil de la Safor al fons. La roba de l’adolescent de l’Hospital no encaixava amb el seu posat esquerp . Les sabatilles esportives li produïen una sensació llefiscosa, com si relliscara sobre l’asfalt.

Quan va creuar l’Autovia de València, la seua ombra esprimatxada es perllongà sobre els quatre carrils. A l’altra banda de la carretera ja es distingien les últimes cases de La Vila.

L’autobús de línia que pujava dues voltes al dia a l’interior de la província estava a punt de passar. Els guàrdies civils ja devien haver informat de la seua fugida i a hores d’ara tot de controls tancarien el perímetre de l’Hospital.

En la butxaca del pantaló trobà uns bitllets i una entrada de discoteca trencada per un dels seus costats. “La Cova” era el nom del local on l’adolescent havia deixat córrer les hores abans d’ingressar en Urgències. El logotip era una mena d’home prehistòric vestit al més pur estil Picapedra. Pensà en sa casa d’El Salt el dia que els responsables de la Llar d’Infants anaren a buscar la seua filla. L’ordre judicial era acompanyada pels informes de l’Ajuntament i de la Generalitat. El document denunciava que ella no donava prou garanties per assegurar la correcta criança d’una xiqueta amb deficiències tan greus com la seua filla.

Al respatller davanter la dona gratà amb l’ungla un triangle. L’autobús deixava arrere Llombai i ara mamprenia la pujada al Port.

Li havien arravatat la seua filla mentre ella havia de conviure amb els fills dels altres en les seues classes. Cada rostre d’aquells alumnes li feia present l’absència de la seua filla. En cada company del claustre de l’institut trobava una prova de com hauria pogut ser la seua vida. Més que enveja dels altres, hi sentia odi. Darrere de cada família hi havia el reflex distorsionat de la seua experiència en els últims quinze anys, d’ençà que havia marxat a Sabadell a ocupar la plaça d’agregada de secundària. I tornà amb la filla espenjollada en els seus braços com un animal ferit. La ciutat, els companys de l’institut, els alumnes o els seus pares actuaven com delators d’un univers que rebutjava i sense el qual, però, no podia viure perquè omplia cadascun dels buits que la corcaven des de sempre. Més que odi envers els altres sentia la necessitat de fer-los desaparéixer del seu entorn. Fins que la cova on s’havien endinsat ella i la seua filla anys arrere fóra tan fosca que ningú no gosara entrar-hi.

Sobre el fons verd de l’escai les marques de l’ungla havien perfilat un triangle isòsceles. En l’ultima corba del Port, abans d’iniciar la baixada a La Plana s’esforçà per diferenciar enmig de les crestes eriçades de la Serra Mariola el bony del Montcabrer.

Abans de baixar a la gasolinera d’entrada a la ciutat, la dona pitjà l’encenedor de gas fins que la fama reblaní les línies del triangle sobre l’escai. “Que vos donen pel cul”.

 

— 31 —

“Nascut de la nit que m’abriga
Negre com la mina de puntal a puntal
Done gràcies a tots els déus
Per la meua ànima invencible.
Caigut en la fatal ocasió
No em vaig doblegar ni sol.licitar auxili.
En la inevitable circumstància de l’l’hora
Sagna el meu cap, però roman dret.
Més enllà d’aquest lloc d’ira i de plany
Sols s’albira l’Horror de les ombres.
Però l’amenaça dels anys a venir
Em troba, i em trobarà, sense cap temor.
No importa com siga d’estreta la porta,
Com vaja carregat de càstigs el pergamí,
Jo sóc l’amo del meu destí:
Jo sóc el capità de la meua ànima”.
-El poema és d’un autor del segle XIX. Un romàntic d’obra menor anomenat William Ernest Henley.

Aquesta fou la reposta de Rosa Maria Sucarrats després que Marc Simó li consultara sobre el text que havia agafat de la cuina de Berta Gomis.

-El poema- prosseguí la professora Sucarrats- du per títol “Invictus” i es va fer famós quan Timothy McVeigh, l’assassíde cent-seixanta vuit persones a l’edifici Alfred P.Murrah d’Oklaoma City, abans de ser executat amb una injecció letal, va sol.licitar-lo com a últim desig. I el va transciure en un paper. Tim McVeigh havia participat en la Guerra del Golf de 1991. Però les seues conviccions patriòtiques trontollaren quan en una acció de guerra fou testimoni de com els helicòpters Apatxe exterminaven unes tropes iraquianes que no tenien cap possibilitat de defensar-se. “Una caceria de titots, una carnisseria”, així ho va definir ell mateix. Després assistí a altres accions en què el “foc amic” havia matat companys seus i comprovà com les autoritats estatunidenques negaven haver escanyat la població civil. Finalment, va tornar al país i en ser relegat a un destí mediocre, abandonà l’exèrcit. Ja no recuperà el seu treball anterior de vigilant jurat i es dedicà a vagarejar pel país revenent roba militar i llibres de supervivència. Així va contactar amb la xarxa de “Patriotes”, “Milícies” i altres grups de fatxes, excombatents i llibertaris sonats la filosofia dels quals coincidia en una cosa: la paranoica desconfiança cap a Washington i la seua confabulació amb un Govern Planetari –així, tal com sona- que pretenia arravatar-los allò que un americà identifica amb la màxima llibertat: la lliure disposició d’armes de foc. Aleshores va succeir el drama de Waco, Tejas, 19 d’abril de 1993. En una granja s’havien atrinxerat un grapat de membres de la secta davídica de David Koresh. L’FBI, seguint les instruccions del president Clinton, va matar-hi més de vuitanta persones. La resta ja te la pots imaginar. Tim McVeigh hi era venent enganxines i samarrates, en va ser testimoni i va jurar venjança. I la va complir el 19 d’abril de 1995.

-I el poema?- féu Roc Simó- per què el tenia Berta Gomis.

-El poema posseeix una dosi de nihilisme suficient com per executar inspectors d’educació, i tot aquell que se li pose per davant. Si a això li afegeixes la supèrbia de qui no tem res perquè, havent-ho perdut tot, castiga el món amb la mateixa arma que ell ha patit en pròpia carn, tens un còctel molt perillós: individualisme, intel·ligència i afany destructor.

-Hauries d’anar a algun concurs de televisió- féu Marc Simó-M’agradaria més tenir nòvio.

Continuarà…

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario