Destacados
Creación
Microcoraeta psicolingüística XXXII
Les millors expressions alcoianes de sempre en cristiano de toda la vida. Avui: Ay, me he rebanado los sesos!!!
– Ay, me he rebanado los sesos!!! Traducció: (Ai, m’he debanat el cervell) Doncs sí, Conxín Miralles i Esplugues de Llobregat, s’ha pogut quedar sense cervell, o quasi. Qui ens ho havia de dir! Si se ha «rebanado los sesos», doncs almenys un tros li’n deu faltar, segur. I tot perquè resta, quasi tres hores […]
Creación
Ora et labora
Abans d’anar a Barna  em vaig posar a  treballar  en l’ambientació de la pel·lícula “HECTOR”. No guanyava diners, però  em sentia lliure
Este matí he anat a la Tresoreria  General de la Seguretat Social  a demanar un informe de la meua  vida laboral. Hui és 9 d’Agost, no hi havia gent i a més un amic que treballa allí al veure’m,  m’ ha atès de seguida.  Jo li he dit que segurament  seria un bon taco de […]
Creación
La mili i una nit
La tanca on darrere estava el carrer encara hi era molt lluny. NO QUIERES LA FOTO DE TU JURA?  No, no gracias. SEGURO? No, no, te lo juro!
Jo vaig anar a ”SERVIR A LA PATRIA”  perquè era obligatori i sense massa amor. No m’havien ensenyat a estimar-la. Allò era forçat i no tenies més collons que acotar el cap i anar. Encara que podia haver-me declarat “OBJECTOR”.
Creación
L’Edat del Gel (15)
Francesc Perera: heroi local, cap del bàndol dels maulets, partidari dels Àustries, enfrontats als botiflers, partidaris dels Borbons. Borbons: dinastia d’origen francès que en la Guerra de Successió (1707-1714) era partidària d'imposar un règim centralista que abolira els drets de cada Regne.
Jordi Botella, 16/07/2014

— 50  —

Al principi només fou un fil d’aigua. Gener i febrer havien estat uns mesos amb pluges constants. Un dels murs que fitava amb el carrer de la colònia tèxtil s’havia esllavissat fins envair part del camí que transcorria darrere de la casa.

En arribar a l’extrem el fil de l’aigua regallava per la vertical de la roca d’El Salt. Després de recórrer totes les heures que s’arrepapaven a la paret, gotejava en el bassal on els naturistes prenien el sol.

Un dia el fil incrementà el seu cabal fins esdevenir un corrent continu d’aigua. En ell suraven les fulles mortes de l’hivern. A poc a poc el seu vigor s’allunyà del tall de roca fins traçar una hipèrbole que a penes es distingia de tan lleugera com era.

Una setmana després, el braç d’aigua formava un angle recte sobre el canaló que s’obria a l’estimball i justificava el nom que batejava l’indret: El Salt.

Sobre els plàstics que cobrien le excavacions dels neanderthals s’havien format tolls. El pes de l’aigua havia arrossegat les pedres que subjectaven els plàstics dels extrems fins enfonsar-los enmig del fang i el cantals.
-Creus que ací podríem plantar tomaqueres? –Tonín llançà un bunyol de fum a l’atmosfera humida.

-Ben adobades sí que estarien amb tanta caguerada prehistòrica –féu Gus.

-Millor si fóra marihuana.

-I quan vinguen els universitaris a furgar en els forats?

-Els convidem a fumar.

-La collita d’herba és pera a setembre i ells arriben a finals de juny.

-Vés a sabert on pararem a finals de juny.

 

— 51 —

-No vull saber res de Berta.

-Tinc un pressentiment lleig,

-A tu no t’agrada escriure? Doncs escriu i deixa’m en pau. La meua imaginació no va més enllà del que faré el proper quart d’hora. El meu dubte metafísic consisteix a no saber si prendre’m un gin-tònic o un plis-plai.

Àlex Llonch es protegí darrere de l’escriptori de l’Oficina de Rehabilitació Integral. La visita de Marc Simó havia interromput l’activitat més agradable de la seua jornada laboral: la lectura de la secció de les cartes al director del diari local.

-Cada dia que passa, l’ambient de l’institut és més enrarit. A més dels signes que apareixen pel Departament, hi ha amenaces vetlades del director.

-Potser li agrades

-A eixe només li agrad llepar el cul d’inspector, pares i regidors. Mentrestant a mi me’n dóna un dia si i l’altre també.

-Llavors de què et queixes?

Després d’anys infructuosos, Àlex Llonch no perdia l’esperança que algun dia apareguera una carta al director del diari local denunciant l’especulació dels solars que ell s’encarregava d’expropiar. “Potser els drogaaddictes, gitanos, moros i més xurma no saben escriure, o no en tenen ganes”, pensava cada volta que obria el diari.

-El 27 de març és l’aniversari de la xiqueta?

-No.

-És que aquella data coincideix amb l’últim dia del trimestre. Ignore el costum d’aquest institut, però hi ha lloc on fan balls de disfresses o concursos de karaoke.

-Molt instructiu.

-Potser Berta Gomis aprofita per tornar a aparéixer.

-Dis-li-ho a la Plicia.

-I el nom de la xiqueta en la pissarra?

-Deixa la xiqueta en pau.

-“Ella” és la seua filla. Tu m’ho vas dir.

-¿Per què no te’n tornes a les Marines, i et dediques a prendre el sol i a pensar històries de mares assassines, mestres llepafils i funcionaris escaldats?

-I també de pares putatius.

-Jo no sóc pare de ningú.

En els ulls d’Àlex Llonch tornà a aparéixer l’ombra que Marc Simó havia descobert cada volta que suggeria la relació entre ell i Berta Gomis. La vena que baixava per les temples es va enfosquir fins a perdre’s per les patilles.

 

— 52 —

Informe policial sobre “Unabomber Català

“Unabomber Català”. Sota aquest titular s’explicava la detenció de Pedro Manuel Campana Arévalo, sospitós d’haver atemptat contra les oficines de l’INEM, les seus de Convergència Democràtica de Catalunya, del Partit dels Socialistes de Catalunya i una oficina bancària de la Rambla,

El retall pertanyia a una pàgina de l’edició de “La Vanguardia” del dia 11 d’agost de 2002. Dos agents de la nostra Comissaria trobaren aquell retall de premsa prop de la casa de l’escriptor Albert Vil.lagrassa, a la partida coneguda amb el nom d’El Salt.

La història d’aquell pintoresc terrorista havia ocupat les planes de la premsa nacional els dies posteriors a la seua detenció. Després va llanguir, com sol succeir en tots els actes delictius d’escassa envergadura.

Només revifà de bell nou el cas de “Unabomber Català” quan un redactor eixerit pretengué trobar una relació simbòlica entre la seua detenció i la mortaldat repoduïda tot just un mes després de les Torres Bessones de Nova York.

Darrere de Pedro Manuel Campana Arévalo, un pensionista de cinquanta-vuit anys que atemptava amb artefactes de tan escassa consistència que les primeres accions no eren recollides per la premsa, hi havia un ésser solitari la màxima projecció pública del qual havia estat ser president de la seua escala de veïns.

De l’any 1995 a 1999 va protagonitzar cinc atemptats contra la mateixa oficina de l’INEM. Aquests atemptats eren més un modest sabotatge que no un acte terrorista.

Atés que ningú no donava importància a les seues accions, l’home augmentà la càrrega dels explosius. De manera que en atemptar contra les seus de CDC i el PSC el mateix dia i contra les dues sucursals de Banca Catalana, el seu cas va assolir el ressò esperat en els mitjans de comunicació.

El retall de premsa trobat pels voltants d’El Salt anava signat per “Els Milicians del Destí”. També havia aparegut de vegades l’anagrama d’una mà en.lairant una flor encesa a manera de torxa que subratllava les consignes incendiàries que tancaven les missives.

Un fragment dels últims comunicats apareixia en el retall de “La Vanguardia” amb incorreccions i tot: “…avisem i declarem a la burgesia Catalana com els nostres enemics, i per tant, tots els privilegis, siguin aquest en forma de Capital, Propietats o negocis o possessions; son i seran objectius de guerra per la nostra banda.

Acusem als gestors i administradors de BANCA CATALANA d’apropiar-se de la riquesa del poble treballador CATALA en profit i benefici dels partits politics PP; CiU, PSOE, ICV i ERC; la cual cosa per altra banda no ens resulta estranya.

Els partits polítics PP, CiU, PNB, CC honren la veu dels seus amos, la patronal española CEOE, la catalana Foment del Treball, la navarra AENA i també la patronal vasca, i han donat l’ordre i la força per consolidar l’actual sistema polític de l’estat español evitant el legítim dret que tenen “TOTS” els pobles i nacions ibèriques a la lliure autodeterminació….

“Els Milicians del Destí” es responsabilitzava de l’escrit.

 

 — 53 —

-Deu ser la policia.

-No òbrigues.

-Tornaran

-Que tornen, Per a això cobren.

-Forçaran la porta i entraran de totes maneres.

-Fugirem per darrere, pel jardí dels neanderthals.

-I si no volen res de nosaltres?

-La policia ja ens va advertir; tenien ordre de fotre’ns fora. No els agrada que habitem la casa. Potser tenen por que la convertim en poblat de pollosos.

-La policia.

-Deixa’ls que piquen la porta. Els agrada tant fer soroll om tocar-se els ous amunt i avall.

-La tombaran.

-No ho crec. Perquè així ja no podrien justificar mig matí de servei fora de la comissaria.

-Potser no és la policia. Obrim i en pau. I si foren unes xavales i les convidem a fumar herba?

-Massa prompte perquè algú vulga festa.

-Vaig a obrir.

-No òbrigues o et mame una hòstia.

-Deixa’m en pau.

-Abandonarem la casa quan voldrem, Ningú no ens va dir res quan vam entrar-hi. Així tampoc no ens faran res fins el moment que volguem escampar el poll.

-Tot ha canviat molt.

-Ho dius per la dona?

-Ho dic per nosaltres.

-Som els mateixos malafolles que quan vam arribar a la casa.

-I, llavors, per què no obrim la porta?

-Perquè en ma casa òbric la porta a qui em rota.

-Aquesta no és ta casa. Al capdavall nosaltres hi som de pas. Qualsevol dia d’aquests marxarem. O no és així?

-No. Primer hem de resoldre alguna cosa.

-La dona?

-La dona. La casa. Nosaltres.

-Estàs tocat del perol. Què pintem nosaltres en tot açò?

-Som els amos.

-Ens fotran a la presó primer per fer ús d’una propietat que no és nostra i, després, per ajudar una assassina.

-Jo sóc l’amo del meu destí. Sóc el capità de la meua ànima.

-T’has menjat l’últim àcid? Mira que tens ous¡ Havíem quedat de reservar-lo per quan vingueren els de l’Ateneu Llibertari. O és que tampoc te’n recordes, que pujarien els de l’Ateneu Llibertari?

-Hui he sabut qui és veritablement la dona.

-Acabarem pitjor que ella, Gus.

 

— 54 —

Apunts sobre “El final de l’espècie

“Frances Perera”. Nom de l’institut. Francesc Perera: heroi local, cap del bàndol dels maulets, partidari dels Àustries, enfrontats als botiflers, partidaris dels Borbons. Borbons: dinastia d’origen francès que en la Guerra de Successió (1707-1714) era partidària d’imposar un règim centralista que abolira els drets de cada Regne.

Francesc Perera: miquelet català que comandà la defensa de la ciutat. Després que el 9 de gener les tropes de Felip V hi entraren, Francesc Perera va ser enforcat i el seu cadàver exhibit a la porta d’Alacant, actual Plaça de Ramon i Cajal.

Almansa?

La dona treballava a l’institut Francesc Perera. L’agent de Rehabilitació Integral, el guitarrista i els dos joves d’El Salt havien estat antics alumnes del centre.

“Quan el mal ve d’Almansa a tots alcança”. Tres-cents anys més tard la dita continuava utilitzant-se encara que molts no en conegueren l’origen. Estaven anestesiats.

El mal?

El “mal” venia d’Almansa. Com tots aquells que pellaren Francesc Perera i guanyaren el futur amb les perruques afrancesades orlant monarques amb cara de bamba.

1714.

Decret de Nova Planta. Nou idioma. Noves lleis. Com si foren una “nova”espècie que suplantava l’anterior amb un règim botifler.

“Maulet”. Dit dels partidaris de Carles III; per extensió: patriota. Oposat a botifler.

“Botifler”. Inflat, presumit, arrogant. Mot amb què, en la Guerra de Successió, eren designats els partidaris de Felip V; per extensió: dit de qui fa costat als enemics de la seua terra.

Els enemics de la seua terra guanyaren la guerra. Botiflers. Francesc Perera morí com un heroi. I amb ell els altres maulets. 25 d’abril, Batalla d’Almansa. Decret de Nova Planta. Segles XVIII-XIX-XX-XXI. Botiflers.

La dona treballa a l’institut Francesc Perera. Anys arrere allí compartí aula amb dos xicots. Fracàs. Es muda amb la seua filla en el racó més amagat del món. El lloc on visqueren una colònia de neanderthals tot perllongant la seua estada molts més segles que no els corresponia. Contranatura. El mateix lloc que ara habiten dos joves sense ofici ni benefici. Desorientació.

Tots coincideixen: van a ser desallotjats. Com Francesc Perera. Decret de Nova Planta. Decret de Nou Negoci. Decret de la Nova Llei de la Selva. Decret de Vells Vicis. Decret del Nou Ordre mundial. Decret de

Vells Amors.

Un nou professor arriba a l’institut Francesc Perera. Ell també va ser desallotjat. Desallotjat d’ell mateix: és professor però voldria ser guionista. Tremola sota el Decret dels Nous Amors. Tremola sota el Decret de

Vells Penediments.

Tots coincideixen en l’avantguarda de l’exèrcit. Batalla d’Almansa. Tots coincideixen: són maulets. I els maulets no poden acotxar el cap davant la proliferació de botiflers pertot arreu. Maulets desallotjats. Maulets foragitats. Pàtria perduda. Terra cremada. El Mal que ve d’Almansa. El Mal.

Tots van a ser herois com Francesc Perera.

— 55 —

La bola de paper va caure al seu costat quan escrivia a la pissarra. Marc Simó continuà omplint l’esquema de les oracions compostes. D’esquena als alumnes percebia l’amenaça d’una altra bola de paper. No havia volgut parar esment en l’anterior. Era probable que no hi haguera cap intencionalitat. A tot estirar es tractaria d’una entremaliadura entre companys a la qual seria millor fer la vista grossa.

Tanmateix la remor habitual havia baixat de volum. Era ben estrany que si sempre havia de reclamar l’atenció per explicar la lliçó, ara, des que el paper havia aterra d’esquitllentes a la vora del taló, haguera minvat la intensitat de les converses.

Sempre havia defugit, des del primer dia, donar la classe dempeus. L’esguard dels alumnes l’acovardia. Palplantat davant de tots, se sentia examinat de dalt a baix. Sabia que enmig de l’avorriment de les classes l’únic motiu de distracció consistia a revisar la indumentària del professor. I, tot seguit, un colp acabat el repertori d’observacions sobre les marques comercials de les peces de roba, l’estat de conservació de les sabates o la posició de la cremallera… s’entrava en l’anàlisi d’altres aspectes. I així detectar si a l’afaitar-se s’havia fet un tall al pap, l’aparició d’unes canes darrere de les orelles o la forma punxeguda de determinats sostenidors d’alguna professora.

Tot plegat, aquesta inspecció es multiplicava geomètricament si el professor es girava d’esquena per escriure a la pissarra. Sense cap possibilitat de trencar aquest procés amb una mirada dissuassòria, l’execució d’un exercici del llibre o una pregunta que intimidara l’alumne insidiós.

D’esquena a la classe la indefensió era absoluta. Qualsevol comentari podia esdevenir una burla relativa a una suposada taca del pantaló. O, en el pitjor dels casos, la més lleu remor suggeria una conxorxa que delatava la fràgil autoritat d’un adult explicant coneixements sense cap interès per als adolescents.

Per això quan Marc Simó detectà la presència de la pilota de paper gratant el seu taló, intuí que allò era el principi del final. A pesar de l’escassa experiència sabia que acabava d’entrar en un túnel l’eixida del qual havia de ser un camí llarg, tortuós i solitari.

Ell va continuar l’explicació comptant els minuts que restaven per al final d’una sessió que coincidia amb els dos quarts de descans de mitjan matí.

Al capdavall arribà el moment. El so del timbre li permeté seure a la taula. Tot fingint que recollia les seues notes personals, va esperar que l’últim dels alumnes abandonara l’aula en direcció al pati. Després d’una estona s’adreçà al racó de la pissarra on havia caigut el paper. Al seu interior només hi apareixia una paraula: “Maricó”.

 

— 56 —

Informe policial sobre “Unabomber català

Pedro Manuel Campana Arévalo, nascut l’any 1945 i amb domicili a la ciutat de Barcelona, carrer de Santa Bàrbera número 1, porta 2, popularment conegut com “Unabomber català”, va ser ingressat a la presó de Can Brians l’onze d’agost de 2002 acusat de terrorisme.

Sobre ell pesava una llarga llista de fets delicitius. Des que l’any 1995 fóra donat de baixa a la indústria tèxtil i es beneficiara amb una pensió per malaltia llarga, va mamprendre una croada contra, segons ell, “l’oligarquia capitalista”.

Els sabotatges tingueren poca repercussió. Sempre centrats en la mateixa oficina de l’INEM del carrer Biscaia. Entre 1995 i 1998 només va fer esclatar un petit artefacte. Però entre 1998 i 1999 va protagonitzar vuit atemptats, quatre dels quals en la mateixa oficina de l’INEM.

Fart de l’escàs ressò que les seues accions van trobar en la premsa, va decidir augmentar la càrrega de les bombes i el seu perill potencial. Des d’aleshores va atemptar contra les seus dels partits polítics –el local de CDC del carrer Anglesola i el del PSC del carrer Espanya Industrial, ambdós el mateix dia. Cap dels sabotatges no va causar danys personals encara que sí nombroses pèrdues materials, en especial l’últim contra una oficina bancària de la Rambla de Catalunya.

Va cometre, tanmateix, un error, al seu pis, el 2on. del número 1 del carrer de Santa Bàrbera de Camp de l’Arpa. Al costat de la màquina d’escriure, conservava una de les cartes originals. Així mateix trobàrem un sobre el remitent del qual procedia de la nostra ciutat. No duia nom ni adreça. Només anava signat per “La Magnòlia ed Foc”.

A partir d’aquell moment centràrem les nostres investigacions en la possible creació d’una cèl.lula local que seguira les passes de l’”Unabomber català”.

Després d’uns mesos sense trobar cap lligam, ensopegàrem amb una prova. Dos membres de la Policia Municipal pujaren a la partida d’El Salt a comunicar l’immediat desallotjament d’un grup de joves que havia ocupat sense cap autorització una casa propietat de la Diputació Provincial que antigament formava part del patrimoni de la família de l’escriptor Albert Vil.la grassa.

Després de lliurar als dos joves l’ordre judicial on se’ls comminava a abandonar la propietat, els agents distingiren uns papers entre l’herbei del jardí.

Els agents no haurien parat esment en aquests papers si no haguera estat per un estrany dibuix que els encapçalava. Mecanografiat a doble espai, semblava una promoció comercial. Tanmateix el segell d’una mà esquerra brandant una flor encesa al mig de la qual hi havia una lletra “A” majúscula els féu aturar-se abans d’arribar a la porta de la casa abandonada.

“Visca el Poble sense Govern i sense Estat”. L’última línia d’un dels textos acabà de convéncer-los que la troballa podria tenir més importància que no havien pensat en un primer moment.

Només fer-nos arribar els documents acabàrem de lligar caps entre el sabotejador Pedro Manuel Campana Arévalo, més conegut com “Unabomber català”, i el seu contacte, la pista del qual anàvem rastrejant d’ençà que els companys de Barcelona trobaren al seu domicili una carta procedent de la nostra ciutat.

 

— 57 —

-No havies d’haver-ho fet –va dir Gabriel Llòria.

-No l‘he tocat.

-L’has agafat per les solapes de la jupa.

-Ell ja duia agafant-me pels ous des del primer dia de classe.

-Saps de qui és fill?

-Per mi com si és el nét de Nostradamus.

Havia rribat l’hora de plegar. Els paletes eixiren per la porta del gimnàs i cercaren la zona dels lavabos del pati. El més jove comença a sucar d’una carmanyola.

-Ja et vaig dir que guaitares i no et ficares en la boca del llop. I no ho dic per sa mare. Si la cosa va a més el teu cas anirà al Consell Escolar i posteriorment a la inspecció.

-La “cosa” com tu dius ja havia arribat molt lluny. Al principi jo dissimulava. Després vaig intentar ser diplomàtic. Buscava la complicitat. Tot perquè, finalment, em pujaren al be.

-I per què no ho vas fer saber a Jordi Barral?

-L’única volta que li ho vaig insinuar em va comentar que la roba brutra es renta a casa.
Marc Simó i el paleta jove creuaren la mirada. D’esquenes a Gabriel Lòria resseguia amb la mirada els moviments del grup d’obrers mentre menjaven al voltant d’una ampolla de vi. El paleta jove s’empassà una oliva del plat d’aigua-sal.

-També em va dir que érem com una gran família. On hi ha de tot. I com a bona família, havíem de ser tolerants.

-I quin paper s’havia reservat Jordi Barral en aquella gran família?

-Més o mensy això li vaig preguntar jo. En comptes de contestar-me em va tornar la pregunta. “Quin grau de parentesc és el teu?”, això em va dir.

-I què vas respondre tu?

-Que no ho sabia. Com a molt un tiet llunyà amb intencions tèrboles.

-Estàs complicant-te la vida a canvi de no-res, Marc. És de veres o no el rumor que circula?

-Que sóc la reencarnació de Lola Flores?

-Per això mai no agafaries del coll el fill de Teresa Soler.

-Tens raó. És cert o no?

-Què vols? Potser ets un agent infiltrat de Jordi Barral sacrificant, tot per ajudar-me, la teua integritat sexual, en pro de la “família” de l’institut?

-Els meus únics familiars són els fòssils.

-Què vols saber, doncs?

-Si és cert que ets tu qui ajuda Berta Gomis des que va fugir de l’Hospital de La Vila?

 

— 58 —

L’eixida del túnel donava a un caminal que es perdia entre una pineda prop del Poliesportiu. Gus havia abandonat la bicicleta a l’entrada. Desà els queviures per a la dona a la cambra on els paletes d’arreceraven durant tota la mampresa de la construcció de la línia ferroviària que mai no seria finalitzada, i decidí seguir avant.

Després de deixar el camí cinquanta metres més amunt, eixí a la carretera d’asfalt. A aquella hora del matí les pistes del Poliesportiu eren desertes. Enfront, a la replaça del Cementeri, una furgoneta municipal estava aparcada contra els murs emmaonats.

La carretera anava tallant en dues bandes les naus del Polígon Industrial fins que desembocava en la cruïlla de València. Més enllà de la gasolinera, Gus distingí el talús que davallava a les velles fàbriques del Benisaidó. Després de creuar la Nacional 340 s’enfilà per una travessa vertical que donava a un camí de fang on les peülles dels cavalls anaven en la mateixa direcció que ell.

Més avant, baixava una carena en l’extrem de la qual sobreeixien les teulades serreres de les velles fàbriques. A l’alçada d’un sifó que repartia les conduccions de l’aiguaneix que brollava dos quilòmetres més amunt, tombà per una senda.

A la seua esquena, dalt de la carena pelada, el lluminós descolorit de la gasolinera, semblava un titella sacsejat pel vent. Gus va sentir una estranya prevenció en trobar-se prop de les antigues edificacions. La zona, ombrívola per la proximitat del riu, a penes si rebia la llum del sol a les primeres hores del dia. La molsa cobria els maons de les parets caigudes. Les heures reptaven per oms i pollancres gegants. La proximitat de la primavera estenia una ombra espessa.

L’aspecte inicial de devastació, a mesura que Gus anava habituant-s’hi, donà pas a poc a poc a la percepció d’un univers definit. Dalt de l’estret carrer que baixava al riu flanquejat per habitatges dels primers teixidors de la Revolució Industrial, una ermita presidia el recinte. La fornícula que encapçalava la façana havia quedat guerxa després de ser saquejada.

A l’interior de naus i vivendes les jàssenes s’estenien sobre munts d’enderrocs. Una claror s’esbandia des dels seus sostres foradats.

A mesura que Gus s’endinsava per aquell recinte engolit pels barrancs i el temps, oblidava el motiu que l’havia dut allí. Se sentia supervivent d’una llarga guerra. Sense cap pretext per tornar a casa que no fóra una venjança envers la civilització escampada sobre els espadats que soterraven aquell cementeri industrial. Una civilització inútil capaç d’alçar del no-res naus, vivendes, esglésies i després abandonar-les per marxar a un altre lloc i repetir el mateix procés. Un segle rere un altre. Així devia sentir-se la dona. Com una peça rovellada dins de qualsevol d’aquells mecanismes que el progrés havia desestimat.

En arribar al salt d’aigua que girava una de les rodes dels vells molins, s’aturà en l’extrem d’aquell tall de roca. El llit del riu era tan mort com les fàbriques. Escoltà un lleu soroll darrere seu. Enmig d’un finestral esportellat va aparéixer la dona.

— 59 —

Bob Dylan no fou “Judes” per als aficionats a la música folk. L’únic Judes sóc jo. Ell canvià la guitarra acústica per la Fender Stratocaster i els seguidors sentiren traïdes les seues essències de camises de llenyater i els bon propòsits contra la Guerra del Vietnam.

Jo també sóc un traïdor. A la pobra gent que expropie en la meua Oficina d’Especulació Integral. A la llarga història del rock n’roll cada volta que puntejava “La garota d’Ipanema” en una plaça de poble. Traïdor. A la festa de moros i cristians per viure com un jueu. A l’amor de la meua vida, per covardia. Al meu millor amic, per enveja.

Quaranta anys després de Vietnam, i enmig de la Guerra de l’Àngel Merdós d’Occident contra l’Irak Satanitzat, contra el Terror Universal jo, Judes Llonch, traïdor a totes les causes, dedique aquesta peça a l’amable públic. I que us en donen.

La Fender Stratocaster no té forat. Les altres guitarres sí. Tanmateix, ella és el forat per on t’endinses quan l’amanolles. Un túnel. La dona que t’abraça i se t’endu al fons del pou. La tapa de vàter. La puta tapa de vàter amb què es descollonaren els dos escrivents el dia que el bo de Leo Fender els mostrà el prototip de la seua guitarra perquè fóra patentat.

“Si s’assembla a una tapa de vàter ¡”. Això li digueren a Leo Fender dos bufanúvols de l’Oficina de Patents el matí que va anar a enregistrar la seua guitarra elèctrica l’any 1951.

La guitarra Fender Stratocaster és la tapa del vàter on estira la cadena Eric Clapton cada volta que desperta els budells de la humanitat sencera. Llarga vida per tu, Santa Fender dels Cervells Elèctric, Verge dels Somnis Impossibles, Mare Coratge Supervivent de les Festes Majors. Llarga vida per a tu, Creu que amanolle cada matí. Llarga vida per a tu, Màrtir Stratocaster dels Nihilistes, Maria de l’Ascensió sobre la Misèria del Nou Mil.lenni, Lleial Companya de James Marshall Hendrix en el seu Viatge envers la Boira de Porpra.

Que en pau descanses.

Continuarà…

 

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario