Destacados
Creación
Microcoraeta psicolingüística XXXIV
Les millors expressions alcoianes de sempre en cristiano de toda la vida. Avui: Estoy segura, pegarás un trueno
– Estoy segura, pegarás un trueno. Traducció: (Estic segura, pegaràs un tro) No, no es  tracta de que Margalida Genu Flecta faça uns tirets el dia de l’alardo a la plaça, o una escaramussa darrere del castell a manera de preludi canonaire guerriller, no. Ací, «pegar un trueno», dit a la manera morro-prim, té a […]
Creación
Leningrad, la simfonia que s’estrenà a si mateixa
Una vesprada del 1942, uns quants músics famolencs escalfaven com podien les seves articulacions i cossos esquelètics. Alguns instruments semblaven rovellats o desmembrats, però no semblava importar. Llavors, el mestre arribà. Les portes es tancaren. Uns pocs micròfons prengueren lloc per enregistrar el poc soroll que allí es pogués fer, i tot començà.
Un dels miracles més grans que la història de la música ens ha pogut regalar, es sense dubte la setena simfonia del mestre rus Dimitri Xostakovitx. Aquesta meravella, com per art de màgia es va narrar a si mateixa en el dia de la seva estrena entre fam i canons, mentre un setge a la […]
Creación
Microcoraeta psicolingüística XXXIII
Les millors expressions alcoianes de sempre en cristiano de toda la vida. Avui: Ai, al meu home, ahir li va agarrar un batistot de pronóstico reservado
-Ai, al meu home, ahir li va agarrar un batistot de pronóstico reservado. Traducció, més o menys: (ay, a mi marido, ayer, le cogió un síncope de pronóstico reservado.) Ja sabem que batistot és batistot i que síncope és una altra cosa de semblant, però no. Però sí. Ja sabeu. Resulta que Anatoli Bonastre, de […]
Creación
L’Edat del Gel (16)
Ruïnes. ¿No t'adones que tot el que t'envolta són ruïnes? Cases, túnels, fàbriques amb una caducitat anticipada. Les persones també tenen una caducitat. I els sentiments, i les il·lusions. Fins que tot esdevé una ruïna. El testimoni d'un projecte inútil.
Jordi Botella, 29/07/2014

— 60 —

El cap de setmana de Sant Josep va arribar a la casa d’El Salt un grup d’amics universitaris de Tonín i Gus. Aprofitaven el pont festiu per fugir de la ciutat de València.

-Sorpresa –féu l’única xica del grup.

-Pensava que era la Policia –el rostre de Tonín no manifestà la més lleu expressió.

-Hem vingut a cremar les Falles i sou vosaltres els que esteu ben socarrimats.

-Que volies una pancarta de benvinguda?

-L’última volta que pujàrem estàveu més animats – un amb patilles de bandoler arraconà la seua motxilla en l’estança que feia de rebedor.

-Allò era l’estiu.

-I què passa, que l’hivern vos ha deixat en estat de letàrgia? Ha arribat la primavera. Encara que en aquest racó del món sembla que mai res no canvie.

Gus es va afegir al grup. Venia d’El Salt amb les sabates enfangades. Duia un manoll de créixens a la mà.

-Fumeu això? –el de les patilles assenyalà el feix d’herba.- Jo porte una cosa millor.

-Són per menjar.

Gus deixà els créixens en la pica de la cuina. Des de la finestra la gruta dels neanderthals li semblava més ombrívola que mai. Mentre rentava l’herba resseguí el fil d’aigua que eixia de la roca. La veu de Clara, l’única xica del grup, arribava de l’altre costat de la casa amb la claredat d’una campaneta.

-Ens trauen d’ací dalt –va dir Tonín.

-Haríeu de rebre un sou per vigilar totes les mòmies que us envolten. ¡Però si tots plegats –vosaltres, els assentaments prehistòrics i els vellets teixidors – podríeu constituir un Parc Temàtic: “Viatge al Túnel del Temps” ¡.

La parula “túnel” va treure Gus del seu ensopiment.

-Se m’oblidava: també hauríeu d’incloure-hi una atracció que arrossegaria encara més clientela. “L’assassina de l’Institut”. Amb visites nocturnes a la seua casa –ara intervingué el Mut, un personatge barbamec amb la veu nasalitzada d’un adolescent.

El de les patilles insisitia mentre masegava un pessic d’herba barrejada amb tabac ros. En un racó Clara furgava en les butxaques laterals de la motxilla. Al final va traure’n un llibret de paper de fumar.

-Quan torneu a la ciutat, podríeu fer-nos arribar menjar?- féu Gus.

-Nosaltres no marxem d’ací dalt –va dir Clara.

-Som els vostres reforços. Ara ja no esteu sols en la vostra acció contra el Sistema –el Mut estossegà mentre treia el fum a batzegades.

 

— 61 —

La dona l‘observava. Des que ella havia aparegut una nit per El Salt demanant-los ajuda, no l’havia tornada a veure. Dos mesos després romania igual. El seu serrell negre tallava en diagonal el front. L’ull esquerre apareixia poderós a través d’un esguard erràtic, capaç de retenir i copsar tot el que el voltava.

-Ets aficionat a l’arqueologia industrial?

Gus es fixà en els gargots esgrafiats en les parets, cisellats amb la cal.ligrafia punxeguda d’un cantal esmolat.

-Si buscaves respostes, ací només trobaràs preguntes.

La dona no es va moure. La seua veu ressonava contra els alts sostres de la vella fàbrica.

-Sentia curiositat. Per això he baixat des dels túnels ací, a les fàbriques del Benisaidó.

-I et trobes satisfet?

-No.

Ara la dona s’havia desplaçat. Gus percebia les seues petjades a l’altre costat de la paret. A través del sostre esquerdat es filtrava una claror esmorteïda per les fulles dels pollancres.

-Què necessites per trobar-te satisfet?

-Voldria saber.

-Davant teu hi ha tot el que has de saber: ruïnes. Aquestes fàbriques. Jo mateix.

-Voldria saber si aquestes fàbriques són la nostra puta Història. El testimoni de l’esforç humà per aprofitar la naturalesa en benefici d’una col.lectivitat. Així es contrueix el progrés, almenys així m’ho han dit sempre.

-El progrés?

-L’aigua mou la roda. La roda dóna energia a les màquines que alhora donen energia a altres màquines. Així m’ho ensenyaren a l’institut. Les màquines faciliten el treball dels homes.

-Fins que esdevenen esclaus i llavors, quan ja no valen perquè el seu cos està asclat, són substituïts o, en el pitjor dels casos, eliminats. Això també ho degueres aprendre a l’institut.

-I que tota construcció comporta destrucció. O a és a l’inrevés? Ja no me’n recorde.

-Com aquestes naus industrials de fa tres-cents anys. És tot això el que volies saber?

-No.

-Tens por. Qui vol saber s’acara a un estimball. I jo no puc dur-t’hi de la mà. Has de caminar tot sol. Tu decideixes.

-Vosté decideix sempre. Jo, en canvi, m’entretinc donant voltes com una falena a la boleta de llum. Com una d’aquestes rodes de ferro. Només que ara ja no corre l’aigua.

De l’altra banda de l’envà se sentien les passes de la dona. Lentament, com si apartara els enderrocs amb la punta dels peus, Gus va insistir:

-No hi ha manera de donar una passa avant. Perquè no sé decidir. Com puc decidir si no sé el que vull¡

-La decisió sempre és un exercici ben simple. Només es tracta de decidir entre dos camins. La vida o la mort.

 

— 62 —

Apunts sobre “El final de l’espècie”

En aquell racó on habitaren els neanderthals trenta mil anys arrere, convivien els antics teixidors que es veieren rescabalats amb el tancament de la fàbrica d’El Salt.

També uns grups familiars no gaire homogenis.

Un d’aquests grups l’integraven una mare i una filla. Ambdues inadaptades. Sobretot la xiqueta, amb deficiències de tota mena. No parlava. No es desplaçava d’una forma harmoniosa. La mare tampoc no és que s’ajustara massa a cap patró convencional.

Després, aparegueren dos xicots. Podríem situar-los dins de qualsevol col.lectiu d’ideologia contestatària apareguts d’uns anys ençà i que no s’adscriuen a la disciplina de cap partit. O no. Perquè la seua actitud no s’ajustava a les plataformes anticapitalistes o ecologistes radicals que puntualment s’organitzen per enfrontar-se al Sistema.

Però també. Al capdavall, havien “ocupat” una propietat particular.

Un matí l’Ajuntament els obliga a desallotjar la vivenda.

O algú llança una acusació que els incrimina com a sospitosos de l’abús sexual de la xiqueta deficient. Això no és possible perquè la xiqueta, des que sa mare assassinà un inspector de la Generalitat, viu en una Llar d’Infants.

O se’ls acussa d’encobrir una assassina.

O simplement són acusats de malfaeners.

Existeix tot un projecte per convertir aquell racó en una bona mostra de Turisme Rural: equilibrant el foment de la cultura, a través del jaciment neanderthal, i l’oci, mitjançant l’oferta d’un camp de golf, hípica i senderisme tot aprofitant la ubicació de la finca entre dos parcs naturals.

Comptat i debatut: les autoritats els comuniquen el desallotjament immediat.

Els dos joves s’inhibeixen i continuen ocupant la finca. Sense fer res. Ni amb pretensions de res.

Un bon dia arriba la dona. La dona no ha complit la seua condemna per assassinat. Ha fugit. I si ha fugit, per què va allí en comptes d’anar a l’altre extrem del planeta?

Després aterren dos mestres i un funcionari de l’Ajuntament. Cada un d’ells cerca una mateixa cosa: la Història. El funcionari viu amb el llast del passat; el mestre jove es nodreix del present i el mestre gran confia en el futur. I quina és la Història? Passat, present i futur coincideixen que tard o d’hora se’n van a pastar fang.

I tot torna a començar.

Són com el neanderthals, inconscients que pertanyen a una espècie en extinció. I quina és la nova espècie que ara arriba? Policies Defensors de la Llei, Polítics Benintencionats que te la claven moixa, Pares i Mares que han pagat per la Felicitat, Ciutadans Obedients que voten cada quatre anys, Ciutadans Clients, Constructors d’Urbanitzacions a l’Infern, Paradisos Temàtics, Un Estat Virtual i un Déu General de Tots els Exèrcits, el Sacre Imperi del Mercat…

I què volen ara tots els que han aterrat per aquella finca d’El Salt?

 

Continuará

 

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario