Tercera Avaluació

— 63 —

Ella aixafava el nas contra el vidre de la finestra. Feia uns minuts que s’acabaven d’encendre els fanals del Passeig.. Va cridar-la el monitor, “Ella, Ellla¡”, però no es va girar.

A la porta principal de la Llar d’Infants els xiquets esperaven l’arribada dels familiars. Cada divendres i vespres de vacances gran part d’ells eren recollits per alguna mare que venia amb un xiquet de bolquers al braç, o una iaia, o un home que aparcava la seua fugoneta a la vorera. Mentrestant jugaven al futbol a la pista lateral o s’enjogassaven pel jardí fins que l’últim familiar tancava la porta de ferro forjat.

Ell llarg pont de Sant Josep deixà la Llar d’Infants amb la plantilla justa per atendre el seu únic resident. Un monitor a càrrec d’Ella i un altre de guàrdia diürna, per si algun dels xiquets era retoronat abans d’hora, n’eren tot el personal. El cuiner havia deixat amanit el menu de cada dia al congelador.

“Ella, Ella ¡”. Darrere de la cortina d’avets i teixos el trànsit es desplaçava lentament. La xiqueta mirava a l’exterior. I no mirava. Com si en comptes d’avets i teixos només hi haguera un gran buit. Acabava d’escoltar la veu del monitor. I no s’havia girat. Com si el so fóra una remor sorda que arribava esmorteïda a través de l’aigua. “Ella, Ella ¡”

Al principi de la seua estada a la Llar d’Infants, ja feia quasibé un any d’això, els monitors insistien. Després, a mesura que totes les estratègies elaborades pel pedagog del centre fracassaren una rere altra, desistiren. La informaven prèviament de l’acció a executar –alçar-se del llit, rentar-se, dinar…- i esperaven que ella decidira. El retard que precedia cada acció impedia que participara de les activitats de la resta dels xiquets. Així es creava un cercle viciós que incrementava el seu aïllament respecte dels altres companys.

Les vegades que tots els residents marxaven a la platja o eren convidats al mas d’algun benefactor, els monitors l’apressaven, tot sabent que l’activitat era del seu gust. Tanmateix llavors tampoc no modificava la seua actitud. Tot i que la xiqueta es delia pels desplaçaments en autobús, mai no mostrava cap signe d’aprovació, entusiasme o decisió. Fins al punt que més d’una volta, en veure que era incapaç de pujar els esglaons del vehicle, els monitors havien estat temptats de deixar-la sola. I no s’havia mogut.

“Ella, Ella ¡”. Des del Passeig les botzines dels automòbils havien baixat la seua intensitat a mesura que es feia fosc. Ningú no sabia si l’atreia la intermitència dels semàfors o el moviment dels vehicles. En una ocasió li havien preparat un escalèxtric amb un comandament que regulara la velocitat dels bòlids. Ella no en pitjà mai el botó.

Quan arribà l’hora de sopar el monitor s’acostà i, subjectant-la amb suavitat del colze, li parlà a l’orella. Li recità el menú que culminava amb un gelat de maduixa.

Després que marxara el monitor cap al menjador es va sentir un soroll eixut del pis inferior. Però a la Llar d’Infants no hi havia cap animal. Si no és que era una de les enormes rates que pujaven el riu.

Al cap d’un moment Ella va entrar al menjador. La taca del pantaló delatava un rodal d’orina. El monitor féu un mal gest i va llançar el tovalló sobre la taula. Havia de canviar-li la roba. Era la tercera volta en un mateix dia.

— 64 —

La junta d’avaluació estava a punt d’acabar la sessió. Després de revisar les notes de l’últim alumne de la llista, el tutor iniciava un torn obert de paraula. Les taules de l’aula s’havien disposat formant un rectangle. Al seu voltant seien els professors el nombre dels quals coincidia més o menys amb els dels alumnes.

-Abans de començar, si voleu, podríem fer una valoració global del curs. Ja sabeu de l’any anterior que aquest és un grup conflictiu –el tutor inicià la sessió.- La veritat és que, a més, els resultats acadèmics no són com per emmarcar-los en un quadre d’honor.

-Això sí, la seua trajectòria com a subtils estrategues de la indisciplina ha copsat les més altes cotes –Gabriel Llòria va pronunciar les seues paraules amb el mateix to mesurat amb què impartia les classes d’Història.

-Són mecanismes d’autodefensa –el pedagog es posà a la defensiva.

-Que jo sàpiga, ningú de nosaltres no practica el karate amb cap d’ells.

-Els adolescents pateixen agressions. La societat, la família, els companys… tot és, des del seus punt de vista, una conxorxa per bandejar-los del seu tron de reietons domèstics.

-Que foten una patada al cul a son pare o al guarda jurat de la discoteca, doncs –féu Marc Simó.

-Som una comunitat formada per pares, alumnes i professors –Jordi Barral intervingué -, i com a tal comunitat les regles de la convivència es basen en el respecte mutu. Cadascú ha d’assumir el paper que l’hi correspon.

-El nostre el tenim ben clar: l’últim pet de l’orgue, no és això? –Gabriel Llòria parlà amb els ulls fixos sobre la llibreta de notes. A l’igual que molts del companys de l’avaluació, estava afectat. Cap d’ells no es resignava a admetre que el seu ofici no tenia res a veure amb el que havien imaginat en els seus anys universitaris.

-Hauries de saber per experiència que l’ensenyament hui en dia no és tan sols l’aprenentatge d’un sac de dades sense sentit. Entre tots hem d’aportar un valor afegit: una combinació de coneixement que justifique el desgavell d’informació que tenim a l’abast, empatia i ús eficient de les noves tecnologies.

-Es cert, Gabriel – així a hores d’ara almenys saben que “Pearl Harbour” és l’última novetat del videoclub.

-La nostra obligació és facilitar els ferraments d’aprenentatge – el pedagog buscà amb els ulls l’aprovació de Jordi Barral-, no exercitar la memòria sense trellat. La complicitat, la motivació i el reforç al seu treball, són més vàlids que qualsevol examen.

-Es pot saber per què heu convocat aquesta reunió?- Gabriel Llòria no pogué dissimular la seua indignació.

-Per analitzar les tàctiques que farem servir en el partit de futbol-sala contra els alumnes a la Jornada Esportiva.

-A veure –Jordi Barral tallà en sec, – en primer lloc: queixes d’alumnes i pares sobre la teua assignatura o, millor dit, sobre tu, Marc.

 — 65 —

Ella dormia sola. El llarg cap de setmana havia buidat la Llar d’Infants. Als extrems del corredor els llumets indicadors que guiaven els xiquets quan anaven al lavabo hi afegien una atmosfera més espectral encara.

Ella dormia amb la boca oberta, sense produir el més lleu so. Sobre el filet de saliva que regallava per un costat dels llavis reverberava el llum de neó del lavabo. De l’altra banda del corredor entrava aquella claror llangorosa que, vista des del carrer, semblava, la sala d’un quiròfan.

A l’altre extrem del corredor solien dormir els monitors de guàrdia, un home a la sala dels xics i una dona per a les xiques. Aquest pont de Sant Josep no hi havia cap dona. Per això Ella dormia tota sola en una de les cambres de les xiques.

En deixar-la al llit el monitor havia sentit esma d’abandonar-la en aquell cantó del casalici. Abans d’eixir al corredor d’aquella cambra de les xiques s’havia girat. Des de la màrfega la xiqueta l’esguardava fixament als ulls. El monitor dubtà a l’hora de fer-li un comentari amable. Però no va saber ni què dir-li.

La mirada de la xiqueta l’acompanyà escales avall, on l’esperava un amic al costat del televisor. Hi hagué un moment que pensà baixar-la i després gitar-la al seu costat. Però no ho va fer.

Ella mai no s’alçava del llit. Les seues mans sobreeixien de la flassada per acaronar un comandament a distància sense piles. Els capcirons recorrien dolçament aquell objecte de plàstic negre com si volguera netejar-li la pols. En la posició d’angle recte que li permetia el doble coixí que cada nit reclamava a l’hora de dormir, Ella no treia els ulls de la porta que donava al corredor.

El monitor se n’anà amb la recança que l‘envaïa sempre que li tocava la guàrdia els caps de setmana amb Ella. Més que la impotència per aconseguir comunicar-s’hi, allò que més l’atabalava era un dubte: fins a quin punt Ella era conscient de la seua situació? I si això es confirmava: fins on arribava l’angoixa que atenallava la seua faisó? En el fons, el monitor creia que la xiqueta havia renunciat anys arrere a qualsevol contacte amb el món. Per algun motiu. O per cap.

Sonà el timbre de la porta de la tanca que donava al Passeig. Els arbres del jardí, a més de la distància que hi havia entre l’edifici i la porta de l’avinguda, impedien albirar aquell extrem del carrer. El timbre una altra volta. El monitor baixà a la planta inferior. Des d’allí disposava d’un interruptor per accionar mecànicament la porta del Passeig. S’estimà més creuar el jardí i obrir-la ell.

La dona saltà la tanca pel carrer lateral. Tot aprofitant que la porta era oberta pujà al llit d’Ella. Quan ja es gità al seu costat el colp de la porta del carrer li recordà que no eren soles a la Llar d’Infants, ella i la seua filla.

— 66 —

Àlex Llonch sempre duia a la butxaca un plectre de guitarra elèctrica. L’únic testimoni del seu passat musical: un tros de plàstic triangular amb la inscripció “Fender Medium”.

-M’agrada el seu tacte. Per més que algú pense que estic tocant-me els ous. A més actua com aquells balòsties que acompanyaven Cèsar tot recordant-li que era mortal. A mi em diu: “No arribaràs mai a ser una estrella del rock; ets tan sols un músics de revetlla”.

-Un funcionari de l’Oficina de Rehabilitació Integral –intervingué Marc Simó.

-…que fa el treball brut a les empreses constructores, dis-ho tot.

-Per què no ho denuncies?

-A mi no em paguen per fer de Justicier Universal. A més, tant em fa que a quatre esmaiats els traguen de casa per rellogar-los en un pis de seixanta metres a la perifèria. I tot per una indemnització miserable. Jo també hauria volgut ser Eric Clapton i no morir—me de fàstic de poble en poble tocant La morena de mi copla. Per això duc sempre el plectre a la butxaca. Al capdavall, el dia que algun d’aquests mafiosos de guant blanc em reballe al carrer, sempre hi haurà una orquestra de morts de gana on necessiten un guitarrista de revetlla.

-Hauries de denunciar tota l’especulació i deixar-los amb un pam de nas. Vas a la premsa i ho contes, per exemple.

-L’última volta que vaig topar amb un periodista va ser quan va morir Víctor Gisbert, un amic meu. No et penses que li va caure el`pèl a ningú. Ben al contrari: els papers que el meu amic duia a la butxaca incriminaven més d’un. Saps on són els implicats en la merda que denunciava el meu amic? Al front de Ministeris i Conselleries.

-Alguna volta han de guanyar els bons, per més que els manuals dels guions cinematogràfics recomanen el contrari.

-Tu peques per tendre. El meu amic es va suïcidar. I de bades. Aquest va ser el final de la seua pel.lícula. Víctor Gisbert era el pare d’Ella, la xiqueta.

-L’home de Berta Gomis?

-He dit el pare de la xiqueta.

El plectre relliscà dels seus dits i va caure sobre la taula. L’extrem inferior del triangle es trobava desgastat pel seu contacte amb les cordes d’acer. El nacre s’havia deslluït.

“Fender Medium”, Marc Simó no sabia per què aquell plectre anava niguitejant-lo més i més a mesura que avançava la conversa amb Àlex Llonch i els seues dits no deixaven de jugar amb ell.

-Tu vas ser l’home de Berta?

-Berta no ha tingut mai cap home.

-I què vol de tu ara?

-Que em faça l’harakiri, com sempre.

Marc Simó recordà. El traç del plectre de la guitarra elèctrica era idèntic al triangle verd que havia trobat remenant els papers del Departament. Abans ja l’havia clissat a la casa de Berta Gomis. Amb l’ungla resseguí les lletres “Fender Medium”.

-Berta té alguna cosa en contra teua?

-Potser haver-la estimat massa.

-Com el teu amic que es va suïcidar?

-Més encara.

— 67 —

Mare i filla observaven des del llit la teranyina de les branques. La bonior del televisor pujava del pis inferior alentida per la remor llunyana dels automòbils. De tant en tant la veu d’un monitor sobreeixia enmig de la monotonia del programa televisiu. Les lliteres desertes del costat oferien el mateix aspecte desemparat que el requadre de la finestra sense cortina.

La mare no acaronava la filla. Aquest defugia d’una estrebada qualsevol contacte. Només agraïa que li parlaren a cau d’orella. Incessantment. Els altres, com que Ella no parlava ni manifestava cap aquiescència a la subtil aproximació, acabaven renunciant-hi.

Berta Gomis acostà els seus llavis a l’oïda d’Ella. Enmig del requadre de la finestra els llums grocs de la Nacional 340 semblaven el cos d’una abella.

La mare pronunciava una salmòdia sense cap coherència. Només enllaçava una paraula darrere d’altra. Assaboria les síl.labes com si a força de mastegar-les la seua filla haguera d’acabar empassant-se-les. Com quan era menuda i li embotia les farinetes. Amb una mà li tapava el nas mentre amb l’altra li introduïa la cullera fins a la campaneta.

“Algun dia”, repetia Berta Gomis. L’inici de la frase era sempre el mateix. La continuació no tenia res a veure-hi. “Algun dia”.

De l’altra planta pujava la veu esmorteïda del televisor. Els llumets indicadors del passadís entraven tan somorts com el panteix de la pel.lícula pornogràfica que emetien a aquelles hores de la matinada. Berta Gomis intentà abraçar el cos de la seua filla. Més que protecció, el seu gest pretenia compartir un perill. Com si a l’hora de rebre juntes un bombardeig hagueren trobat un aixopluc sota el buit d’una escala. Però Ella es va desfer dels braços de la mare.

Berta Gomis abandonà el llit. En cobrir amb els llençols el cos de la filla tornà a repetir la salmòdia. “Algun dia”.

Quan baixà al replanell d’on provenia la veu del televisor un dels joves s’alçà. Els molls de la butaca cruixiren. Berta Gomis s’arrepapà en el colze d’un pilar. Deixà de respirar i adoptà la mateixa fesomia que a l’Hospital de la Vila. Una morta. O una dona sotmesa a un coma profund, capaç de viure de l’aire. De sobreviure, sense cap pressa, tot esperant el moment de fugir. Com un insecte amb una closca preparada al llarg de milions d’anys per suportar el fred i el calor. Capaç de reservar l’últim bri d’energia per saltar al coll del monitor. Però aquest s’adreçà a la cuina.

La primavera havia revifat els arbres del jardí. Sobre la tanca de ferro forjat els rosers enfiladissos entortolligaven les seues flors.

Per accedir a la part de darrere de la Llar d’Infants s’havia de creuar una pista esportiva. Aquesta formava un rectangle amb dues porteries de futbet i dues cistelles de bàsquet al bell mig de cada costat. La claror de la lluna relliscava sobre la pista humida pel reixiu de la nit. Berta Gomis associà aquest rectangle banyat amb el requadre que durant molt de temps havia intentat inútilment que la seua filla omplira de color blau.

L’extrem de la pista esportiva donava a un carrer secundari a penes il.luminat. La dona pujà els maons de pedra que suportaven la tanca. Quan ja estava a punt de saltar a l’altra banda, un punxó de ferro gratà la seua mà. “Algun dia”.

— 68 —

Apunts sobre “El final de l’espècie“

Un plectre de guitarra elèctrica. El passat amb una orquestra de revetlla. El passat del guitarrista era també el passat de la dona. ¿Per què el passat havia de ser de color verd com el dibuix del triangle que apareixia a tot arreu? ¿O, potser, el present tenia en el color roig del cercle el foc amb què hauria d’extingir-se?

Sota el triangle verd la paraula “terra”. Sota el cercle roig, “foc”. L’inspector havia estat convertit en una pira. El guitarrista i el seu plectre de guitarra elèctrica serien soterrats. I amb ells tot el passat. I una volta desaparegueren el present i el passat ja no hi hauria res.
El color verd era sinònim d’esperança. L’esperança dormiria a partir d’aleshores al costat dels cucs. Sota terra. Al costat d’on jeia l’inspector d’educació i la seua maleïda pensada d’haver apartat la filla de la mare.

Haver-la declarada incapacitada per a ser mare. No oferir garanties de cap mena per a l’existència de la xiqueta. La pàtria potestat a la merda.

Ningú no posava en dubte la pàtria potestat dels alumnes. Ni la mala folla dels seus pares Els bons sentiments al principi d’arribar a l’institut. Despré la llàstima. O, per últim, la solitud. Mare i filla. Com a Sabadell. Mala sort, professora, però no ens compliqueu la vida tu i la teua xiqueta. Una loteria nefasta. Així és tot.

Ningú no qüestionava les garanties familiars d’aquells adolescents que furgaven en una ferida oberta des del moment que va nàixer Ella.
Perquè Ella no podia i ells sí. Ella no parlava i ell sí. A Ella no l’esperava cap jovençol amb una motocicleta. Ni l’esperaria ningú mai. Ella no es burlava. Ella no anava a escola. I ells sí, amb la seu roba de marca i classes particulars per compensar, més que no l’estupidesa acadèmica la imbecil.litat paterna. Ells sí. Sí.

El passat i el present. El triangle i el cercle. Formes tancades. Ella i Berta tancades. Dues paraules, terra i foc, profecies de l’extermini enmig d’un univers mesquí. Un present mesquí i un passat irreversible.

Per què matar el funcionari guitarrista? Perquè era passat i mesquí. Però innocent: un músic de revetlla enamorat. Res més. Un plectre de nacre tan deslluït com el seu ofici d’inspector de clavegueres.

Matar el guitarrista? La “terra” sota el triangle: solars on hui campaven els magrebins i demà allotjarien edificis de baix cost i alta rendabilitat. La mort en la terra. Cada dia una paletada. Mort en la vida. Una paletada darrere d’altra. El mínim oxigen com per repirar entre grum i grum d’argila. Mentre la vida rodava per als altres, els de la fossa a penes movíem les parpelles perquè un grapat de terra ens cegara. La xiqueta, la professora, el guitarrista i jo mateix tossint fang.

 — 69 —

“Si viatges pel Nord vell glaçat, on el vent bat el cel fronterer, dóna records a una que allí viu i que va ser el meu amor vertader…” Àlex Llonch taral.lejava la primera estrofa de la cançó de Bob Dylan La xica del país del Nord després de travessar l’estació del Nord on acabava la línia de trens que venia de València. “L’Estació Terminal del Nord acaba ací al Sud”.

A l’alçada de la font de Serelles s’aturà. La muntanya s’obria damunt del seu cap en un badall poblat d’heures que regalimaven aigua. Després de retallar els meandres que menaven al Coll de Sabata s’adonà que no duia menjar. Continuà per la plana suau que l’abocava a la cruïlla de l’Alberri. Més enllà, el merlet del Cavall Bernat trencava la línia de l’horitzó.

Aleshores començà l’ascensió. “Com el tema de John Coltrane, caos abans de morir, el sentit”. Al fons de la vall les fumagueres dels polígons industrial creaven boirines que suraven sobre el riu Serpis.

Àlex Llonch alçà els ulls. Les marques del GR7, una pinzellada blanca i una altra de roja, senyalaven la travessa amb uns esglaons irregulars. “Una altra cançó: Escala fins al cel de Led Zeppelin.

Continuarà…