Destacados
Creación
Paga la pena…?
Era un vespre llarg i fosc de tornada a casa. Un dinar atrafegat i ràpid per emprendre novament un camí pedregós cap a una nova lliçó. El Joan carregava l’instrument a l’esquena i els llibres de solfeig a sota el braç, per novament rebre el consell de mestres. Aquest cop al conservatori. Les lliçons dels […]
Creación
Microcoraeta psicolingüística XXIII
Les millors expressions alcoianes de sempre en cristiano de toda la vida
El marido, en cuestión con el caixco y la caixporra hechas a tiribaldiri
(Bon pilot, bon farinot) “Ay!!! A mi marido le han hecho el caixco y la caixporra a tiribaldiri. No sé cómo saldrá en lascuadreeee. Al pobre, el caixco le descansa sobre las orejas, y parece una paúla, de las denantes, como de perfil, con las alas al vuelo, y la caixporra pesa más que lautobús […]
Creación
Passaport de partitures
La residencia a un altre estat del globus, sovint crea situacions estranyes i de discriminació
Amb els fanals del matí tot engegant-se, em disposava com cada dia a creuar el carrer de banda a banda. Cap mirada furtiva ni cap atac gelós d’intriga, si més no, menuts somriures que se’m creuaven al veurem passar.Tot qüestions dels vianants i preguntes al vent sobre quin artefacte devia jo transportar. Al l’estoig de […]
Creación
L’Edat del Gel (18)
"El Vampir de les Andrones”: a la part baixa de la ciutat cada setmana apareix una família pobra assassinada. Els seus cadàvers no tenen una gota de sang, perquè els promotors immobiliaris trafiquen amb ella...” Pròximament a les nostres sales del Pla de Rehabilitació Integral.
Jordi Botella, 18/08/2014

— 70 —

-Tu quin esport practiques, Marc?

Gabriel Llòria s’havia oferit a acompanyar Marc Simó al jaciment d’El Salt. El seu interès per la prehistòria augmentava a mesura que l’esborrany del seu guió prenia forma. Des del sofà del menjador el pont de l’Enginyer Aracil apareixia en primer pla amb la seua forma de trapezi de circ.

-Dames xineses –la veu sonà alhora que corria el doll de l’aixeta del lavabo.

-No et preocupes, que el Consell Escolar no durà les coses més avant. D’ací no passa. Al capdavall és un “assumpte intern”. Potser una amonestació per escrit. No crec que se t’òbriga cap expedient.

-L’última volta que el Consell Escolar incloïa en l’ordre del dia un “assumpte intern” algú va eixir-ne escaldat.

-Dis-me algú que en aquest o en qualsevol altre ofici, no ho estiga. Escaldat, vull dir. Jo de tu no m’ho prendria massa fort. Després de les vacances de Setmana Santa la gent tornarà més assossegada i tot s’haurà oblidat.

El pis a penes donava signes de la identitat de qui l’havia llogat. Tret d’un cartell, la resta s’ajustava a la convencionalitat del railite, l’escai i el duralex. Marc Simó no s’havia pres la molèstia de despenjar les làmines de paisatge tirolès que omplien els vuitanta metres habitables.

El cartell, d’unes dimensions que superaven un metre llarg, reproduïa la fotografia d’un home negre. Aquell individu de músculs llargs s’estava d’esquenes. Els seus braços es recolzaven en alt contra una paret llisa. Aquest gest, reforçat pel genoll esquerre flexionat cap avant creava una ondulació del cos a l’alçada del cul semblant a la gropa d’un cavall.

-Per què ets professor d’institut? A la Universitat hauries pogut dedicar-te més intensament a allò que t’agrada, l’arqueologia, no?- Marc Simó va traure mig cos del lavabo eixugant-se el rostre afaitat. Gabriel Llòria s’adonà que el seu melic era l’únic lloc on apareixia un lleuger borrissol. – I no em digues que t’agrada ensenyar a adolescents.

-A mi m’agrada “ensenyar”, transmetre coneixements i experiències. Quan “ensenye” és com si fera partíceps els altres d’uns descobriments que no tenen cap valor per a mi sol. Tu imagina’t que hagueres descobert un continent i no ho digueres a ningú. Mancaria de valor el continent, no?

-No m’agrada ensenyar.

-I els adolescents, t’agraden?

-Tu també fas d’inquisidor?

-Tant se me’n dóna. Jo només jutge els homes que conegueren les glaciacions i aconseguiren passar fulla. Parle de l’Edat del Gel. I saps per què? Cada cert temps es produeixen períodes semblants. Llavors els canvis climàtics i les modificacions de l’hàbitat donen lloc a migracions i noves estructures socials. Les noves civilitzacions sorgeixen de la substitució d’unes formes culturals per altres. I tot torna a començar fins que n’arriba una de nova, diguem-ne, una nova Edat del Gel.

-Ara ja entenc per què en aquest maleït poble fa tant de fred. Quan acabe el curs, si abans no m’expedienten, me’n torne a la Marina. Si dura més l’hivern em quedaré garratibat ací.

-No crec que te’n tornes tan prompte.

— 71 —

“Sóc el bafle on sona la veu de BobDylan tot evocant la xica del país del Nord mentre Jimmy Page perfila un la menor perquè John Coltrane esbufegue fins que trau l’ànima per la boca del saxo”.

Quan deixà el Cavall Bernat les cames li fluixejaven. Les coloraines del GR7 donaven un aire infantil al seu esforç. Roig i blanc enllustraven els cantals cada vint passes perquè el muntanyer no errara el camí i es perdera per la Serra Mariola.

“Com en el conte de Barrufet”, pensà Àlex Llonch. “A mi, però, totes les nits m’esperen l’ogre i la bruixa al llit. Em vénen a buscar però com que em troben massa magre, esperen el sendemà per menjar-se’m. Fins que un dia, que és hui, m’escape per la finestra que dóna a l’Alberri, el Nord. Quan arribe la nit em guiaré per l’Óssa Polar. Ignore si al final em salvaré de l’ogre i la bruixa”.

Al Pla de les Vaques, els coixinets de monja estovaven les seues petjades com si caminara sobre la gespa d’un camp de futbol.

“Es diu Atom Heart Mother l’LP de pink Floyd on pasta una enorme vaca? Deu ser ací on el vent bat el cel fronterer que deia Dylan. Estic gelat”.

La falsa planície s’acabava en el tall de navalla que esventrava els espadats de les Penyes Monteses fins arribar al bony del Montcabrer. La boira pujava del Comtat amb unes bafarades fredes. Una passa més i seria engolit per aquella boca de l’infern. Seguí per la vora del penya-segat fins que en el muscle de la base del Montcabrer trobà de bell nou els gargots roig i blanc en una pedra.

“Ja resta poc per arribar al Nord; em pregunte, com Bob Dylan, si ella em recorda d’alguna manera. He xiuxiuejat el seu nom tantes voltes”.

Des del Comptador veié Barxell. S’esgolà pels talussos de les teixeres que regolaven més avall del refugi fins arribar al Convent. Prop de l’Arbre on aparegué la Verge hi havia la cova. Allí havien estat ell i Berta Gomis la nit que va trair Víctor Gisbert.

“El principi de la glòria dels Beatles va nàixer en una cova; fou el principi d’una traïció al bateria anterior a Ringo Starr; també la traïció de l’home primitiu a ell mateix per veure què succeïa si eixia a l’exterior; una cova com aquesta fou el principi de la bogeria de la Princesa Mariola”.

Després de baixar a l’Assut trobà la Plaça. Creié veure segut en uns esglaons C. Muro. Vint anys arrere, poc després de la nit que enganyà Víctor Gisbert, havia salvat la vida d’aquell cec. No li va dir res i seguí pel carrer que conduïa al camí de l’abaixador del tren, al fons de la vall. Se’n tornà al Sud altra volta.

— 72 —

Clara i el de les patilles habilitaren una cambra del pis superior. L’altre, el Mut, un individu que sols obria la boca per incendiar el planeta, dormia en qualsevol lloc.

Gus i Tonín només coneixien Clara de l’Ateneu Llibertari. Gus havia compartit amb ella el viatge en tren a la Cimera Mundial de Gènova de l’any 2001. Tots dos eren prop del xicot italià que va morir d’un tret al cap. Quan el vehicle policial passà per damunt d’ell fou Clara qui aturà Gus. Aquest volia fer-se escàpol. Ella l’arrossegà de la jaca fins deixar-lo als peus del cadàver. Amb aquella mateixa jaca Gus va cobrir el rostre de l’italià. Mentrestant Tonín se n’eixí de l’aldarull i vagarejà pel port de Gènova ensonyant-se amb la visió d’un grup de vells travestis que s’hi passejaven amunt i avall.

-L’estratègia és plantar cara. Al capdavall no fem altra cosa que utilitzar el mateix llenguatge que el sistema utilitza contra nosaltres. No hi tenim res a perdre. Que ens en traguen per la força. La nostra acció actuarà com a caixa de ressonància i ben prompte apareixeran altres grups de resistència. Serem un exemple –va dir el de les patilles.

-Jo no vull ser exemple de res –replicà Tonín.

-Tens por? Si no estàs amb nosaltres ja pots escampar el poll. Si hi ha un individu pitjor que el ciutadà submís, saps qui és?

-El predicador com tu.

-L’indecís, aquell que amb l’apatia contribueix a la inèrcia general. Per què va entrar en aquesta casa, llavors?
-Féiem turisme.

-I tu que en penses? –va dir el de les patilles a Gus.

-Jo no pense. Observe. I a força d’observar trac les meues conclusions. Tu parles i els altres callem. Quan vindrà la policia, tu parlaràs. I quan la premsa ens veja eixir, parlaràs. Així, un bon dia, engegarem el televisor i et veurem parlant des d’un escó defensant el dret de la Gallina Papanata a un subsidi laboral. Saps quina és la diferència entre nosaltres i tu? Que nosaltres no disposem de cap tàctica. Actuem com ens rota. I si vols saber que en pense, ara mateix t’ho dic. Ets un bufalevita i quan arribe el moment et cagaràs damunt, a no ser que diposes d’una eixida digna, una garantia de qualsevol cosa de cara al futur.

-I tu també creus això? –el de les patilles interpel.là Clara.

La xica remenava la terra.

-I tu?- ara s’encomanà al Mut.

-Jo no pense. Jo actue. I ací s’ha d’actuar amb força: col.loquem una barra de ferro enmig de la maquinària i voreu com tot comença a petar.

-Per què heu ocupat la casa, llavors? –el de les patilles s’havia crescut i passejava d’un costat a l’altre-, si no és per un clar gest contra la propietat, l’especulació i el mal ús d’un bé públic, per què l’heu ocupat?

-Per la cara. Per la puta cara- va dir Gus.

 

— 73 —

Informe sobre “Unabomber català

A partir dels papers trobats al jardí de la casa de l’escriptor Albert Vil.lagrassa, de la partida coneguda com El Salt, la nostra policia científica investigà les vinculacions entre Pedro Manuel Campana Arévalo i els joves que havien ocupat aquella propietat.

Fins aquell moment només disposàvem de la carta apareguda al domicili de l’interfecte, molt prop de le dependències policials de Camp de l’Arpa, a la ciutat de Barcelona. Aquesta venia amb un matasegell de l’oficina de correus de la nostra ciutat. Des que fóra detingut el sabotejador fins la troballa del paper amb l‘anagrama de la mà esquerra brandant una magnòlia encesa amb la lletra “A” al seu centre, la policia barcelonina inicià moltes indagacions, totes elles amb resultats infructuosos.

Amb data del dia 25 de setembre de 2000, el text presenta una gran dificultat de comprensió. Per aquest motiu sol.licitàrem la col.laboració d’una experta per tal de desxifrar l’hermetisme d’algunes frases. Aquesta dona, filla d’un company jubilat cinc anys arrere, el comissari Ramon Sucarrats, donà llum a la missiva que malgrat la seua brevetat ens ha dut al camí encertat.

La carta, segons l’experta, declarava la guerra a tothom. En cap moment consta el tipus de relació entre el remitent i Pedro Manuel Campana Arévalo. Tanmateix denota un caràcter “antisistema” (aquesta valoració és nostra; la professora Rosa Maria Sucarrats s’estima més l’apel.latiu “conflictiu”, perquè segons ella el text no traspua una actitud ideològica determinada, ni tan sols una estratègia; ben al contrari, la policia considera que darrere d’aquest document, “visionari”, adoptant paraules textuals de la filóloga, hi ha tot un manifest anarquista plenament anticonstitucional):

Seguidament transcrivim la carta:

Salut, company:

T’escric hui que la magnòlia de foc escampa per terra, pansida, els seus pètals. Arribarà un dia en què tot un exèrcit de bombers no serà capaç d’aturar la nostra resposta a tanta agressió. Arribarà un dia en què no hi haurà prou infermers a la nostra societat per guarir les ferides de tots aquells que han fet del món una escopidera. Pagarem amb la mateixa moneda. El mal no habita el cel, viu entre nosaltres. Desemmascarem-lo ¡

Declarem la Guerra a la Vida.

Allò que per a la professora Sucarrats era literatura, per a nosaltres esdevenia una advertència. La nostra opinió es basava en el fet que sota tanta metàfora (adreçada a un individu que havia atempat contra sucursals bancàries i seus de partits polítics, tot açò és la nostra versió) hi havia alguna cosa més que un corrent de simpatia, una intenció de seguir les seues passes. I per això ens basàvem en la paraula “bombers”.

Front al criteri de la professora Sucarrats, que considerava “mediocres , lineals i previsibles” aquestes línies, nosaltres pensàvem que hi havia un missatge en clau. Si sobre la paraula “bombers” afegíem el prefix “una” trobaríem “unabombers”: era molt probable, doncs, que davant nostre tinguérem tota una xarxa de sabotejadors disposats a enderrocar els fonaments de la nostra societat.

 

— 74 —

No puc fer-ho, Berta. I a més, per a què collons em busques ara a través d’eixe mestre que se l’agafa amb paper de fumar. No m’interessen els mestres. Són com qualsevol dels promotors immobiliaris que em xuclen fins el moll de l’os, però al revés. Els uns t’ensarronen amb una maleta de diners i els altres amb bones paraules. I jo n’estic fart, d’una cosa i de l’altra. Només m’interessen els tractes amb gitanos i ionquis extraviats. M’has sentit? O alguna vella selfactinera que viu en un celler penjat al riu que, convertit en solar, al dia de demà pot valer un ou. Sempre que, això sí, un promotor espavilat trobe un regidor collonera o amb ganes de fer-se ric en quatre dies.

No puc fer-ho i, a més, no en tinc ganes. No vull, i prou. I si et penses que és per por que vull fofar l’ala, vas ben aviada. Des del moment en què em telefones al lloc de feina ja m’hi estàs implicant. Digues-ho al teu substitut, que és un fantasiós i somia rotllos, pobret meu, d’arribar a ser guionista de cinema. I no arribarà ni a aposentador. Un aposentador de galliner a qui els adolescents aüquen quan la sala es fa fosca. Ell sí que et farà cas. Perquè no sé si és pitjor en ell la imaginació o l’entusiasme. Hauries de conéixer-lo. Ell encaixa en el model d’home fràgil que tant t’ha agradat sempre. Com Víctor Gisbert o algun d’aquells pobres d’esperit que acollies a casa teua quan estudiaves a València. Tots ells la cagaren.

 — 75 —

-Clara.

D’ençà que Clara i Aniorte el de les patilles habitaven el pis superior de la casa d’El Salt, Tonín a penes si badava boca. Es limitava a xiuxuejar entre dents.

-Què vols de Clara?

-Crec que està farta d’Aniorte.

-I tu com ho saps? Potser et dediques a espiar-los?

-És per la manera com la tracta ell. No te n’has adonat? Pitjor que si estigueren casats per l’Església. Cada volta que ella intervé en una conversa ell la interromp. Clara li renta la roba.

-I què.

-No és normal.

-Potser a ella li va això.

-Què és “això”?

-Ser la seua dona.

-I tu com ho saps?

-Jo la conec bé.

-Ara sí que m’has fotut. Segur que ja no ens n’anem d’El Salt.

-Carretera i manta quan tu digues.

-Gus, escolta’m, vam arribar ací de pas. I duem un grapat de mesos. No passa un dia que no rebem la visita de la policia. Al principi va ser quan aquella veïna tocada del perol calà foc a l’inspector d’educació. Que si la coneixíem, que quins hàbits tenia. Després començaren a buscar-nos les cusquelles amb el desallotjament. Quan la cosa estava més tranquil.la la veïna se’n fuig de l’Hospital. Altra volta la policia. I en això apareix la veïna amb els encontres als túnels tot esperant que d’un moment a l’altre se’ns tire al pap. Tu i jo, Gus, còmplices d’una pròfuga, quin negoci. I per si no en teníem prou arriba la parella, Clara i Aniorte. Ella una piula que a tu et fa caure la bava i l’altre amb tota la intel.ligència concentrada en les patilles. I el Mut, que mai saps si va o torna.

-Tens por?

-Estic avorrit. Perquè vaig marxar de casa meua fart de mon pare, i ara torne a estar en una casa amb família nombrosa. Només falta la gosseta Linda.

-I jo qui sóc? El teu tete gran?

-La figa de ma tia.

-Aquesta casa és nostra.

-Això no ho pensaves quan arribàrem, Gus. Cabró. M’has pres per fava, com mon pare i els mestres. Si penses que sóc un fava digues-m’ho. Digues: “Tonín, ets un fava”.

-Tonín: ets un fava.

-Veus?

-Quan vam eixir de casa, no buscàvem històries? Doncs resulta que no calia anar molt lluny perquè ens les han posades davant dels nassos. O és que no te n’adones? O potser vols tornar-te’n a la Pedrera d’ací al costat a fotre barrinades, dotze hores al dia, fins que tot el cervell el tingues més trinxat que els lloscos que rebentàveu quan obríreu el túnel d’El Salt en direcció a Barxell. Ací van a passar moltes coses. No ho veus?

-Jo sols veig que tira més un pèl de figa que una maroma de barco. Gus, a tu encara t’agrada Clara.

 

— 76 —

“Maricó”. Sobre cadascuna de les pissarres de les aules on havia entrat aquell matí havia trobat esgrafiada la mateixa paraula. En un extrem de la superfície verdosa, la blancor de les sis lletres lluïa com els ulls d’un gat enmig de la foscor.

Era l’última setmana del segon trimestre. L’expectativa de les vacances de Pasqua s’hi respirava per tot l’institut. Marc Simó comptava les hores que restaven per a l’arribada de la Jornada Esportiva. Descartada la possibilitat d’avançar en el temari, havia optat per dedicar les classses a activitats complementàries de la seua assignatura. Tanmateix ni els debats ni les redaccions aconseguiren dispersar la tensió d’aquells últims dies.

Les intervencions dels alumnes, per més que el tema proposat estiguera prop dels seus interessos, derivaven, en el millor dels casos, en una xerrameca incoherent. Quant a les redaccions, fóra per les faltes d’ortografia, la brevetat dels textos o l’escriptura fragmentada, Marc Simó no gosava fer cap esmena amb el seu rotulador roig.

El desordre dels cursos inferiors es convertia en desafiament en els superiors. Una de les últimes sessions amb un d’aquests cursos, es trobà amb un rotgle d’alumnes practicant una coreografia de gimnàstica sueca al centre de l’aula.

-Hauríem d’anar a la policia.

-I què els diries? – a l’altra banda del telèfons Àlex Llonch parlava com si mastegara un rosegó de pa. -Miren: tinc una pissarra màgica on cada cert temps apareixen uns dibuixos infantils a través dels quals una terrible assassina vol transmetre’ns un missatge.

-Berta Gomis està a punt de moure fitxa.

-Millor. Així tindràs una excel.lent idea per a un dels teus guions.

-Potser en seràs tu el protagonista.

-“El Vampir de les Andrones”: a la part baixa de la ciutat cada setmana apareix una família pobra assassinada. Els seus cadàvers no tenen una gota de sang, perquè els promotors immobiliaris trafiquen amb ella…” Pròximament a les nostres sales del Pla de Rehabilitació Integral.

-L’inspector d’educació va morir cremat. Això és el cercle roig, el foc.

-Hauries de canviar d’ofici.

-I tu treballes d’intermediari municipal en la compra-venda de solars. Això és terra. El triangle.

-On vols arribar?

 

— 77 —

Apunts sobre “El final de l’espècie

Hi ha una dona amb una xiqueta. Un grup de joves tancats en una propietat privada. Un professor d’institut i un funcionari municipal.

La dona fuig perseguida per la policia, acusada d’assassinat. La seua filla discapacitada ha estat reclosa en una Llar d’Infants. Els joves ocupants de l’antiga casa de l’escriptor Albetrt Vil.lagrassa estan advertits del desallotjament immediat. El professor se sent amenaçat per pares, alumnes i companys. I el funcionari treballa aïllat a l’Oficina de Rehabilitació Integral amb les mateixes expectatives que la pobra gent que ven la seua vivenda a preus irrisoris.

Després tenim els neanderthals. On vivien? A El Salt: un estribació de la Serra Mariola, camí de Barxell. Un indret arrecerat tant de les inclemències del temps com de qualsevol adversari.

Els neanderthals perllongaren la seua estada a El Salt un grapat de milers d’anys que ja no els corresponia de viure. L’arribada d’uns homes nous no els deixava massa marge de maniobra. Tanmateix ells continuaren en aquell racó vint mil anys més. L’eixida més coherent era la dissolució amb els homes nous a través de la mescla. O el suïcidi.

El pas d’una civilització a una altra no ha de ser forçosment traumàtic. La transició sol tenir un caire pacífic. Els pobles més incultes es deixen envair per pobles superiors. Hi són absorbits. Però, què succeix si hi ha una resistència en forma d’aïllament?

El professor d’història diu que el microclima, la proximitat del riu Barxell i la cruïlla d’accessos que van del mar a l’interior facilità la seua existència al llarg dels segles. Això no vol dir que formaren una comunitat estable. O potser sí la formaren després d’aterrar-hi cadascun dels seus membres procedents de diferents indrets.

Com degué ser l’encontre amb els homes nous? Probablement un dia es trobarien en una de les ribes del Barxell. O, fins i tot, més avall, quan el Serpis travessa la Plana. Des de la Cova Beneito un home ataüllaria algun neanderthal d’El Salt acaçant una cabra.

Un altre dubte: els neanderthals eren nòmades. Potser una nit freda algú va encendre foc a la gruta que encapçala el jardí de la casa d’Albert Vil.lagrassa. A recer de les flames engraparien un tall de carn de porc senglar. Potser algun xiquet bramaria. O moriria.

El foc, La terra. L’aigua. Són el principi de tot. I també el final. Creació i destrucció.

La natura adopta formes per superar l’adversitat. Bàsicament dues: els cercles i els fractals. La rodona de foc i el triangle de terra deriven del cercle. La rodona, com a cercle perfecte, genera tanta energia que al final es dissol ell mateix. Com el foc. El triangle, però, reparteix la força en tres vèrtex capaços de penetrar l’espai. De la mateixa manera que els turons fendeixen el cel.

Els neanderthals es servien del foc per protegir-se i de les puntes de sílex per caçar. Creació i destrucció.

 

— 78 —

Del projecte desestimat a començaments dels anys trenta del segle passat de continuar la línia fèrria a Alacant encara en restaven obres d’enginyeria. Des l’Estació de la Renfe naixia un camí que fins arribar a la serra del Salviar travessava ponts i túnels la construcció dels quals, després de setanta anys, servava un aire ciclopi. Un esforç inútil per igualar les forces de la muntanya que tenallava la ciutat amb els seus barrancs carpits pels segles.

A mesura que aquell camí de terra s’acostava al Salviar l’envergadura tècnica havia estat major. Ponts amb més de cent metres de llargària i seixanta d’alçada menaven cap a túnels on el caminant havia de valer-se d’una llanterna o un pal per no extraviar-se enmig de la foscor bavosa que regalimaven les parets.

Ponts i túnels reflectien la provisionalitat de setanta anys arrere. Com si els mancara l’últim retoc per ser inaugurats. Unes amples quadrícules de metall servien com a baranes per als ponts. Allí els xiquets s’enjogassaven passant-hi per fora d’un extrem a l’altre o grimpant entre els barrots de ferro.

Les boques del túnels havien estat tapiades. Així les autoritats s’evitaven l’habilitació com a hostatge per a transeünts indesitjables. Debades, però. Tard o d’hora apareixia oscada la paret de rajola que hi impedia el pas.
De tots els túnels del projecte de línia fèrria a Alacant, els menys visitats eren els que anaven entre el pont de les Set Llunes i el Polisportiu. Allunyats de la cutat i amb el trajecte de la Via engolit per esbarzers i bancals, els caminants escadussers a penes es desviaven del camí que menava al Salviar.

El túnel més amagat era aquell sobre el qual es creuaven els accessos a l’ermita de Sant Cristòfol. L’entrada restava amagada sota el terraplè que els enginyers havien traçat per solucionar la desviació de les carreteres que s’endinsaven en el Salviar. L’eixida, cinquanta metres enllà, abocava a l’esplanada que acollia l’aparcament d’automòbils.

Una porta de fusta podrida barrava el pas dels pocs caminants que hi arribaven des del pont de les Set Llunes. L’accés es trobava envaït per coscolles i argelagues. Al llarg de setanta anys la muntanya havia anat recuperant terreny. A hores d’ara gairebé absorbia aquell tros del trajecte desconegut per la gran majoria dels excursionistes que travessaven els llargs túnels que tallaven la serra pel mig i desembocaven a La Sarga. A aquell lloc, a un centenar de metres del Poliesportiu, ningú no s’hi acostava mai.

La tercera setmana de març, l’últim dia del trimestre escolar, l’institut tenia programada la Jornada Esportiva. Al llarg del matí s’hi celebrarien al Poliesportiu tota mena de competicions en què participarien alumnes i professors.

 

 — 79 —

-El Mut no és el que sembla.

-Vols dir que sap parlar i tot?

-Des que va arribar ací dalt amb Clara i el de les patilles, he vist que actua de forma molt estranya.

-Canta quan s’afaita?

-No m’emprenyes, que estic parlant de debò.

-Digues.

-Digues tu.

-Què vols que et diga?

-No te n’adones? Tu observa’l i arribaràs a la mateixa conclusió que jo.

-Quina?

-El Mut no és com nosaltres.

-Què vols dir?

-El Mut ens la pega a tots.

-¿Et penses que ha pujat a El Salt perquè vol ser un home de profit i no un desarrapat que s’ha tancat en una casa com aquesta sense saber massa per què? Potser vol fer-se famós el dia que la policia tuste la nostra porta, ens mamprenga sense massa contemplacions i darrere seu la televisió i els fotògrafs n’immortalitzen l’escena.

-Tu creus això?

-No. Ací, el dia que la Policia execute el desallotjament, no hi haurà ningú. Perquè nosaltres no interessem a ningú. No som ningú. Ni tan sols tenim un bon motiu que explique la nostra presència ací.

-Com Clara, el de les patilles i el Mut, com ells diuen, planten cara al poder.

-Ells hi planten cara per què a nosaltres en la trenquen després. I per molt que diguem que tu i jo passàvem per ací i ens vam insta.lar de pura casualitat, ens galtejaran de totes les maneres

-Escampem el poll, Gus.

-I què fem amb la dona dels túnels?

-Ella ja no ens necessita. Fa temps que no en sabem res. A més, aquesta dona l’únic que pot dur-nos són problemes.

-Nosaltres som el prolema.

-Toca’m els collons i arranca a córrer.

-Tonín, a veure si caus de la figuera ja d’una. Tenim una curiosa habilitat per trobar-nos amb una complicació darrere d’altra. Doncs bé, si és així, convertint-nos en una complicació també nosaltres.

-Si haguérem marxat d’ací, d’El Salt, quan t’ho vaig dir, ara no serím on som.

-Si ara ens estiguérem a casa nostra millor encara, vols dir? Ara estaries idiota perdut de fotre barrainades a la pedrera.

-Quan vinga la policia què farem, Gus?

-Resistir.

-I els altres? Amb Clara no hi comptes, és massa espiritual, i al de les patilles se li’n va tota la força per la boca.

-I el Mut?

-D’ell, no te’n refies. Estic dient-ho des de fa una hora: no és el que sembla.

-I què.

-El Mut és una dona.

Continuarà

 

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario