Destacados
Creación
Microcoraeta psicolingüística XXVI
Les millors expressions alcoianes de sempre en cristiano de toda la vida. Avui: Fregar más que el gallo de la pasión
–Ese friega más que el gallo de la pasión. Traducció: “Eixe frega més que el gall de la passió». Açò ho diem ací en sentit figurat, a manera de metàfora luxuriosa. I tot és pura enveja que li tenim al crack, a eixe tipus que pensem frega sense mesura. Però a vegades només ens ho […]
Creación
Llar per pocs, i per pocs dies
La internacionalitat del nostre món i globalització comercial i cultural, envaeixen cada cop més tota generació que naix al nostre voltant
Lluny de casa però prop de la terra coneguda. Un sac amb roba i una capsa amb l’instrument a dintre. Tot llest per enlairar un nou projecte que des d’aquell avió s’iniciava. L’aeroport fou punt de partida per a la Colometa, on un parell de setmanes a milers de quilòmetres de casa, esperaven les seves […]
Creación
Microcoraeta psicolingüística XXV
Les millors expressions alcoianes de sempre en cristiano de toda la vida. Avui: Llengua com una astral
-Ascolta, tu, la senyó Amparito té la llengua com una astral. Traducció: (Oye, tú, la señora Amparito tiene la lengua como una hacha). No sona molt bé, però ho deixarem anar, no? Doncs sí, la senyó Amparito, la del Paco’s Bar, (carrer de La Cova Santa), es gasta, tots ho sabem, una mirada de Tauró […]
Creación
L’Edat del Gel (19)
Entre Jane i Tarzan acabaré al costat de la Mona Xita. Sense possibilitat de retorn a la selva ni d’integrar-me en una civilització que no m’agrada. “Xita on Kawa”, diré com Johnny Weismuller, afectat pel Mal d’Alzheimer: immers en un oblit que m’incapacita per pujar als arbres.
Jordi Botella, 26/08/2014

— 80 —

En front del Polisportiu Municipal hi havia el Cementeri. Cinquanta metres més amunt la cruïlla de l’ermita de Sant Cristòfol tancava el perímetre que limitava les instal.lacions per la banda del Salviar. El trajecte soterrat de la línia ferroviària travessava aquell enforcall de camins tot servint-se d’un túnel. La seua distància, a diferència dels altres, era la justa com perquè aquell accés a Sant Cristòfol es trobara lliure d’entrebancs.

Després que el trajecte de la via cobrira un extens terraplè, s’arribava a l’entrada dels túnels que sortejaven el Barranc de Serelles i s’obrien a La Sarga. Aquests giragonsejaven pel cor de la serra al llarg de més de dos quilòmetres en una foscor absoluta, fins que treien el cap a la Foia.

Entre el terraplè i la baixada cap al pont de les Sset Llunes hi havia el túnel. Sobre ell creuaven enmig d’un pendent els camins de Sant Cristòfol i el Xorrador. Comparat als túnels del Barranc de Serelles, aquest posseïa unes dimensions molts minses. Els bancals propers n’havien cobert de rostolls els accessos mentre que els camins i carreteres que menaven al Polisportiu, el Cementeri o els grans túnels del Barranc de Serelles, discorrien paral.lels. Tot això explicava que visitants, esportistes o caminants no repararen mai en la seua existència.

Rosa Maria Sucarrats fou la primera professora a arribar al Polisportiu. Aparcà l’automòbil just davant de la tàpia del Cementeri. Compartia aparcament en aquella immensa replaça amb un furgoneta tronada dels serveis d’obres municipals. Engegà la ràdio i girà el dial fins que va sintonitzar la cadena de música clàssica. Pel retrovisor fitava la porta principal del Polisportiu. Els raigs de sol sobre el mostós parabrisa posterior a penes si li deixaven distingir l’entrada de les instal.lacions esportives a una cinquantena de metres. Va eixir del cotxe amb un drap a la mà. Quan es disposava a torcar el parabrisa, s’adonà que algú havia aprofitat la brutícia dels cristalls per escriure-hi amb el capciró del dit. Rosa Maria Sucarrats va resseguir els perfils d’aquells gargots fins esbrinar-ne el text complet: “Suzuki”.

-No pense llevar-me els pantalons del xandall. Durant l’última “Jornada” us vau excitar massa – féu Jeroni Monzó.

El grup d’adults seia al primer esglaó de les graderies del pavelló cobert. Darrere seu la cridòria adolescent feia impossible qualsevol conversa. Estava a punt d’arribar el moment culminant del dia: el partit de futbol sala entre professors i alumnes.

-Vinga home, deixa’t vuere ara que que la regidora d’educació acaba d’arribar i Jordi Barral està intentant convéncer-la perquè l’Ajuntament subvencione la reparació del gimnàs –va dir Teresa Soler.

-Més valdria que pagara guardes de seguretat a l’entrada del centre –afegí amb el seu fil de veu Rosa Maria Sucarrats de de l’altre extrem del grup.

En això que el bram dels altaveus del pavelló anunciant l’eixida a la pista dels equips coincidí amb l’entrada del director i la regidora d’educació. Aquesta, tot just es va haver assegut, va percebre la vibració del telèfon mòbil a la butxaca de la seua jaqueta. A l’altra banda de la línia el secretari de l’alcalde li comunicava que aquest l’esperava a l’accés del túnel que discorria sota la cruïlla de Sant Cristòfol.

— 81 —

Gus observava el Mut. D’un temps ençà havia començat a prendre iniciatives que en més d’una ocasió desafiaven les decisions d’Aniorte el de les patilles. Tant les previsions d’un com les dels altres eren que la situació empitjoraria i que haurien d’organitzar una estratègia per respondre l’arribada de la policia.

-És clar – deia el de les patilles – que podem oferir-hi resistència, encara que tard o d’hora acabaran per entrar a la casa. Però hi ha una arma que hem de fer servir eficaçment. Es tracta de la premsa. Si juguem bé les nostres cartes, l’opinió pública ens farà costat. Al capdavall, no ho oblidem, la gent veu amb bons ulls, tal com estan els preus dels habitatges, les hipoteques i tota la merda immobiliària, que algú plante cara a tant desgavell.

-Potser ens farem famosos- reblà Tonín.

-La societat no està morta. D’una forma cíclica es mobilitza com si fóra una gran onada. I ara n’és el moment. I si no, fixeu-vos com ha eixit la gent al carrer amb el desastre del “Prestige” i ara amb la invasió de l’Iraq. Hem d’aprofitar l’eufòria d’aquesta onada.

– Nosaltres arreplegarem la ressaca –va interrompre Gus.

-Però vosaltres –el de les patilles s’acarà a ells,- de quin costat esteu?

-Fora de joc.

-Ací la tàctica a seguir és el caos total. Per tenir força hauríem de demanar reforços –el Mut feia servir una veu postissa, com si fóra un adolescent en plena metamorfosi.

-Al setè de Cavalleria –reblà Gus amb un badall.

-A tu què et passa? Que vols baixar-te els pantalons a última hora? Estic segur que a hores d’ara, molts dels nostres companys –el de les patilles ara adoctrinava-, assabentats de la vostra iniciativa, estan decidits a pujar a El Salt.

-Tingueu-ho ben clar –Tonín s’adonà que Clara treia uns borrellons del jersei del de les patilles -, nosaltres, parle de Gus i de mi, arribàrem ací amb l’única intenció de pernoctar. Anàvem de camí.

-De camí cap a on?

Clara no deixava de pessigar els borrellons. Eixancamada a l’esquena del seu company, semblava una ballarina. L’elasticitat de les cames li donava un aire de rèptil.

-No ho sabem.

-Us poseu en marxa sense saber on pegueu? –Clara arronsà les espatlles .- No m’ho crec.

-Potser tu ens podries ajudar a saber-ho –féu Tonín.

-Com?

-Dient-nos a què has vingut a El Salt.

Clara tombà el cap.

-Els de baix saben quina és la situació? –féu el Mut amb el seu fil de veu irregular. –Són conscients que van a posar-se les coses molt lletges ben prompte? Jo crec que hauríem de fer arribar el missatge a tota la vostra gent que ací dalt caldrà més força.

-A la “nostra” gent? –el de les patilles es girà cap a Clara.

-Quan jo us vaig conéixer n’éreu un bon grapat, això em vau dir. I que estàveu organitzats en grups per tot el país.

-Anàvem a formar un Ateneu Llibertari.

-Només?- el Mut afalutà la veu.

-També hi havia ecologistes –afegí el de les patilles.

-I els alternatius? I la gent de primera línia de combat? –continuà el Mut sense obtenir-hi resposta. – Llavors, com penseu rebre la policia? Ací cal fotre llenya¡

-Nosaltres som pacifistes.

-Uns caguerris, això és el que sou.

— 82 —

Apunts sobre “El final de l’espècie

“Xic busca xica”. En això es resumia, segons Alfred Hitchkok, qualsevol història ben contada. Disposem en aquest esborrany de xics i xiques, Tanmateix, no sé si “busquen” res. Probablement deuen estar fugint. De què?

“Xic busca xica”. Això sempre n’és el començament. Després, com que no troba cap xica, el xic resta a la vora. Sense esperar una Pla B. Simplement s’ha acabat el bròquil.

Tenim prous xics i xiques com per planificar un “West Side History”. I tanmateix la història du camí d’esdevenir un drama de personatges solitaris. Directes a l’abisme. El Salt.

“Xic fuig de casa”. El xic no s’enllustra la clenxa amb brillantina. Com li escauria el tupé a un neanderthal jove? La xica du faldilla plissada. Però els cabells cardats no aconsegueixen dissimular el seu esguard erràtic. Igual que els ulls de la professora el dia que, ara ja fa cosa de gairebé nou mesos, el seu rostre aparegué als noticiaris. O l’ànim del funcionari exguitarrista amb el seu posat de guerriller txetxè abans de l’atac definitiu.

“Xic fuig de xic”. El manual del bon guionista recomana no implicar-se mai en la història. Més o menys com suggeriria la psicoanàlisi. Així s’evitaria projectar el desig o les frustracions sobre els pacients. Es tractaria, doncs, d’un busseig en els amagatalls de l’altre. Em cague en la psicoanàlisi¡ Per què Lluís Calatayud i no la Mona Xita? Sóc omnívor, gairebé un homo sapiens sapiens. Gairebé. Només em falta un pessic de sal. Estic una miqueta tendre per a la vida moderna, i massa estopenc per al món salvatge. Com els neanderthals.

“”Xic fuig de xic”. Què en pensaria el Doctor Freud? Que no sóc ni carn ni peix com fa poc em va dir no sé qui. Entre Jane i Tarzan acabaré al costat de la Mona Xita. Sense possibilitat de retorn a la selva ni d’integrar-me en una civilització que no m’agrada. “Xita on Kawa”, diré com Johnny Weismuller, afectat pel Mal d’Alzheimer: immers en un oblit que m’incapacita per pujar als arbres. I per això no trobe resposta quan em pregunte tothora com és que si no m’agraden les dones no em llance als braços dels homes. Tan fàcil com seria aclucar els ulls i abandonar-me. Tanmateix continue oferint-hi una resistència que invalida tornar arrere o avançar. “Xic busca xic”, homínids que es resisteixen a admetre l’arribada d’una nova espècie formada per polítics de baix pèl, especuladors d’androna i visionaris de la Guerra Santa, promotors de parcs temàtics, pirates de l’economia submergida, Reserva Espiritual d’Occident, ànimes en pena de la Vella Europa, aus carronyeres de l’Àfrica Tropica, Còmplices d’Alí Babà i venedors de merda tibetana.

I jo que no tinc ni mitja hòstia i els tambors de qualsevol batalla em provoquen mal de cap, acabaré en l’avantguarda travessat per sagetes com Sant Sebastià. A mi la Legión¡

Sé que també acabaré a El Salt. “Xic busca no-res”.

 

— 83 —

La regidora d’educació atribuí el so metàl.lic del telèfon a la seua deficient cobertura. La secretària la citava a la boca del túnel on compareixerien, a més de l’alcalde, també el regidor de medi ambient i un responsable de la Conselleria.

La regidora d’educació recordà un projecte que ultimaven en secret i no volien llançar a la llum pública fins n’estigueren ben lligats tots els capítols. La idea consistia a convertir el vell projecte de la línia ferroviària en una via verda. Hom aprofitaria que travessava el cor del Salviar per oferir un complement pedagògic al món escolar mitjançant el coneixement directe de la natura. Aleshores serien planificades tot un seguit d’actuacions que anirien des de la concertació de visites guiades fins a l’allotjament en albergs.

Era cosa de cinc minuts. Després tornaria a la pista coberta de Poliesportiu per a presenciar el partit de futbol sala ente professors i alumnes de l’institut Francesc Perera. Tot això va dir la secretària de l’alcalde.
Després d’excusar-se davant el president de l’Associació de Pares i Mares i del director, abandonà les instal.lacions. La regidora va atribuir el secretisme d’aquella reunió a l’interès per part de l’alcalde que ni l’opisició ni els mitjans de comunicació conegueren els seus propòsits.

Aquest pla de transformació del projecte de la línia ferroviària, desestimat setanta anys arrere, havia de ser l’estendard per a les properes eleccions. Avesats a l’habitual refús dels ecologistes a totes els seus projectes, ara els sorprendrien amb aquesta mesura que garantia una absoluta prevenció per a tot el Salviar. “Prevenció davant els incendis i davant qualsevol projecte especulador”, durant l’última reunió de regidors del partit, l’alcalde havia estat categòric.

Aquesta n’era la consigna. Els quatre anys de legislatura havien estat sotmesos a la sospita de contribuir als guanys de les immobiliàries, que s’havien beneficiat de la requalificació de la part vella de la ciutat.

“Ara, en comptes del Pla de Rehabilitació Integral, que tants maldecaps ens ha dut, hem de llançar el Pla de la Via Verda”, fou el missatge de l’alcalde per convèncer la població de la seua neutralitat en la requalificació dels solars del centre de la ciutat.

La requalificació afectaria els voltants del Parc Natural de El Salviar. Tot un plec de projectes estava a punt d’eixir a la llum pública. Molts d’ells anaven més enllà d’un propòsit ecologista i ratllaven el que ja s’acostumava a anomenar com “indústria de l’oci”. Camps de golf, hotels i albergs, zones temàtiques tot aprofitant la base històrica de l’indret… compartitrien ambdós costats del Salviar amb la creació d’un ambiciós polígon industrial a l’inici de la Foia. La requalificació gratava el límit de l’altre parc natural, el de la Serra Mariola, amb una forta injecció econòmica a l’antiga casa de l’escriptor Albert Vil.lagrassa i la part baixa de Barxell i Polop.

La regidora, després d’abandonar la travessa que cinquanta metres enllà menava a la boca del túnel, s’adonà que l’alcalde encara no li havia confirmat la seua presència en la nova llista electoral. D’alguna manera la posava a prova. Potser li donava l’última oportunitat després de l’escàndol del darrer curs amb l’assassinat de l’inspector d’educació.

 

— 84 —

Ella? Deixa la xiqueta en pau. No l’arrossegues al forat d’on mai no has eixit. I on no m’has pogut abocar a mi perquè ja hi era, ben a dins. Ben al fons. Però la xiqueta no necessita cap foscor. Ella vola i tu alenes sota l’aigua.

A Ella deixa-la en pau. Si realment vols que t’ajude, vés-te’n. No vingues a la llum amb la teua declaració de guerra a la humanitat. On és la llum? No ho sé. Lluny de tu, segur. Que si sóc un místic? Potser siga la negror del plis-plais que m’empastifa el cervell i alhora me’l buida. Com els solars que deixe lliures de xurma perquè l’ajuntament i les immobiliàries signen un negoci rodó. “No sé que passa que ho veig tot negre”, te’n recordes, de la cançó dels Rolling?

Només així m’acostaria a la Llar d’Infants . Aniria per Ella perquè puga respirar. Si ara la traus –vull dir que la trac jo, segons els teus plans-, què hi guanyes? I, sobretot, què hi guanya Ella? Tu vas a perdre encara que amb la teua derrota final te n’endugues més d’un per davant. Fins i tot el mestre pel.liculer que no se’n sap res.

Jo no tinc res a perdre-hi. Per això em telefones, veritat? Jo puc traure la xiqueta de la Llar d’Infants. O enfrontar-me a tots els inspectors d’educació, assistents socials, animadors juvenils i exèrcits de salvació. A mi me la du torta. Però abans has de desaparèixer de la meua vida. I de la d’Ella.

 

— 85 —

A la boca del túnel no hi havia ningú. Enmig dels maons amb què setanta anys arrere n’havien cegat l’accés, la vella porta era mig oberta. Tota esportellada, la seua fusta gruixuda havia resistit al llarg de més de mig segle els intents dels xiquets per accedir-hi.

Després d’una llarga estona xiulà el telèfon mòbil de la regidora. S’enfilà la jaqueta de vellut i entrà al túnel de gaidó a causa de l’estretor de l’accés. Ja a dins un aire humit amb sentor d’esclata-sang gratà la seua cara. Queia un degoteig intermitent des del sostre. Vint metres més enllà el llum d’una llanterna l’enfocava guiant les seues passes pel fang.

Sentí com el taló d’agulla s’enfonsava en l’argila d’un bassal. De sobte, l’aire entumit li portà una sentor agra. Girà el coll cap a la llum, immòbil enmig del túnel. Va tenir el rampell de tornar sobre les seues passes i acarar-se a la claror que s’escolava pel badall de la porta. Tanmateix, es limità a traure lentament el taló d’agulla del fang.

La regidora d’educació esperava oir d’un moment a l’altre la veu de l’alcalde. Potser estava posant-la a prova per a les properes eleccions. Per això desestimava el desig de cridar-lo. Tampoc no gosaria interrompre la conversa amb el responsable de la Conselleria de Medi Ambient. Així decidí finalment adreçar-se envers la llum de la llanterna.

Va ajustar els ulls aprofitant el fil de claror que anava dissolent-se sota la volta del túnel a mesura que temptava cada passa arrossegant els seus talons com si patinara per una pista de gel.

Se li acudí pensar en Andorra. Quinze dies arrere havia aprofitat el primer cap de setmana lliure de Nadal. Però en compte d’esquiar s’estimà més romandre a l’hotel i prendre saunes. Sense pensar en res.

El llum es trobava a pocs metres. La claror de la porta s’havia esllanguit. Només la veta groga de la llanterna la guiava sota aquella volta que cada colp es feia més ampla.

Pronuncià el nom de l’alcalde. Després va cridar “Hola¡” sense convenciment, temerosa de que no se li notara el seu desconcert.

Quan arribà a l’alçada de la llanterna se sentí alleujada. Com si després de sotmetre’s a una llarga cua, li arribara el moment irreversible d’ésser vacunada. Aleshores descobrí que no hi havia ningú. Aprofitant un recolze de la paret, una petita llanterna de petaca jeia amb el seu ull fix enmig de la tenebra.

La regidora d’educació agafà la llanterna. Al fons, el badall de la porta la va tornar a la realitat. Recordà que havia de lliurar els trofeus de les competicions. Aleshores, sense parar esment en els bassals s’adreçà amb pas ràpid cap a l’eixida. El moviment de la seua mà en caminar provocava que el feix de llum oscil.lara d’un cantó a l’altre de la cavitat, com si fóra el pèndol d’un rellotge.

Quan ja es trobava a escassa distància de la porta i entrellucava per l’estret badall de les rovellades frontisses les coscolles envaint la via, es girà. Encara confiava que dels fons del túnel arribaria la veu de l’alcalde. Probablement ella no havia entés el missatge i a hores d’ara potser estiguera reunit amb el responsable de la Conselleria en un altre lloc.

Es posà a caminar de nou cap a l’eixida. Llavors l’impacte d’un objecte en el seu cap la féu caure a terra. Un regust de sabó li arribava el paladar quan escoltà com la porta del túnel es tancava.

 

 — 86 —

Informe policial sobre “Unabomber català

“Unabomber”. L’origen d’aquesta paraula es vincula amb un individu nordamericà que durant molts anys enviava paquets-bomba a diferents destinataris. Detingut l’any 1996, havia sembrat el terror per tot el país perquè mai no es va trobar quin era el motiu o en quin perfil coincidien les víctimes dels seus actes terroristes.

Al capdavall, després d’analitzar aquests individus que actuen d’una forma solitària, mai no se’n detecta una causa concreta. A diferència dels grups organitzats que intervenen sota una coartada ideològica –alliberament nacional o dogmatisme religiós-, la detenció d’aquests tipus presenta moltes complexitats. Hem de constatar que són ciutadans modèlics i, en la majoria dels casos, discrets, d’aparença inofensiva i sense cap projecció social.

Aquesta fou, en part, la raó que des del començament ens feia mantenir reserves respecte de la relació entre el grup de joves que han ocupat la casa ed l’escriptor Albert Vil.lagrassa i l’unabomber català. La missiva que la nostra policia científica incautà no delatava quin podia ser-ne l’interlocutor.

Tal com la professora Suvcarrats ens va indicar en la seua anàlisi del text, l’emissor de la carta adreçada a Pedro Manuel Campana Arévalo podia ser una o diverses persones. Per arribar a aquesta conclusió es basava en el començament de l’escrit -“t’escric hui”- i en la part final. Quan la nostra policia científica volgué rebatre l’argument del remitent individual amb l’ús de la primera persona del plural amb què s’acomiada, -“Declarem la Guerra a la Vida”-, contraargumentà amb una teoria que, degut a la seua dificultat, ens hem permés de transcriure gairebé literalment: aquest ús del plural pressuposava tant un remitent individual com un de col.lectiu. Perquè en el fons podia tractar-se d’un recurs anomenat “plural inclusiu” -i no de l’autoria d’un grup- que aspirava a guanyar “l’empatia”, la implicació del destinatari. El mateix calia aplicar a la penúltima frase -“viu entre nosaltres. Desemmascarem-lo”.

Teníem, doncs, un o uns “unabomber” a casa nostra. El temor que aquest o aquests estiguren a un pas d’engegar la seua maquinària destructora, atià les especulacions de la professora Sucarrats (la veracitat de les quals haurem de deixar en suspens fins que no en traguem alguna cosa en clar).

El següent pas de l’anàlisi de text es basava en la “hiperonímia”. (Al principi, un membre de la nostra policia científica creia que es tractava d’estudiar la delinqüència en l’àmbit dels grans supermercats.) Si féiem un balanç de totes les paraules que integraven la carta, aquestes es repartien en dues famílies de paraules subordinades a l’última frase –“declarem la Guerra a la Vida”. Per exemple: mentre “rosa” corresponia a la sèrie “vida”, “foc” formava part de la sèrie “guerra”, al costat d’”exèrcit, agressió, escopidora…”

La conclusió a què arribàrem fou que teníem davant nostre un individu o un grup d’individus antisocials que actuaven per iniciativa pròpia, a pesar de la connexió amb l’unabomber català, i amb una voracitat destructiva –la professora Sucarrats es basava en la reiteració de verbs, adjectius i susbtantius “modalitzants” com “pansida, infermers, ferida…”- , indiscriminada –“Guerra a la Vida”-, però selectiva quant a la voluntat moralitzant pròpia de tots aquests desequilibrats, que sempre actuen en dues fases: després de focalitzar el “mal”, “desemmascarem-lo¡

 

 — 87 —

-Tu i l’inspector d’educació vau proporcionar l’informe dient que no estava capacitada per fer-me càrrec de la meua filla. I ara plores. Jo, en canvi, ja ni me’n recorde, de l’última volta que vaig plorar. La meua filla tampoc no plora. Només plora qui sent, i jo no sent res. Sóc com una pedra. Encrostonada dins la terra sense que m’hi arribe la humitat. Ni tan sols puc percebre el pas dels llombrígols a prop meu.

-Jo també tinc una filla.

-No patesques. Li enviaré un record teu. Estigues tranquil.la: mai no pensarà que sa mare se’n va anar sense acomiadar-se. Rebrà un grapat de terra d’aquest túnel r mai no tinguéreu en compte quan em furtàreu la meua filla.

-Si la tenies abandonada, sense escolaritzar ni res¡ Com goses retraure’ns la nostra decisió ¡ Tancada en aquella caseta d’El Salt sense estufa ni la més mínima higiene ¡

-A l’escola només podia aprendre a ser penosa. Tan penosa com tu i com jo. Tant fa que m’obligaren a vestir-la de pastora en arribar l’últim dia abans de les festes de Nadal, com si a tu et toca lliurar un trofeu en la penosa “Jornada Esportiva”. L’escola és tan penosa com qualsevol organització que té com a criteri únic de funcionament la jerarquia: de coneixements inútils, d’alumnes modelats per un patró moral penós i fins i tot de pares preocupats perquè la formació dels seus fills no incloga una sola disciplina que no siga penosa. Ni una sola que revele com és el Sistema: penós. Penós com tu i com jo, regidora. De matí jo ensenyava la morfosintaxi als meus alumnes. De vesprada havia de vestir la meua filla de pastora i després cantar una nadala amb altres pares i mares abillats de reis mags o angelets del cel.

-El cap em fa molt de mal. Dec tenir sang per la cara. Note com si emregallara aigua tèbia pel coll.

-Jo no veig res. Ací en la foscor no es pot veure res. Ja t’he dit que sóc una pedra i les pedres no tenen ulls.

-Abans m’has colpejat amb una pedra.

-Ja no et pegaré mes. Quin dia és avui?

-Vespra de Dijous Sant.

-Doncs, avui, vespra de Dijous Sant, estàs punt de trobar sentit per primera volta a la teua puta vida. Un sentit al qual jo he renunciat des de fa molts anys.

-Solta’m i et promet que la teua filla tornarà al teu costat. Des de l’Ajuntament et facilitarem un assistent.

-Jo no vull res de l’Ajuntament ni de ningú. Recorda-ho: sóc una pedra i una pedra viu sense necessitat de res. T’encomane un destí al qual mai no hauries aspirat al costat del teu alcalde.

-Deixa’ma anar, t’ho pregue. El cap em rebentarà.

-Com Jesucrist, sacrificada i alhora redemptora de l’educació i tos els seus valors de merda. Fins i tot t’alçaran un monument i jo seré una pedra al teu sòcol barrejada entre la grava i el ciment. Esdevindràs una glòria local i jo en seré testimoni. Però quan faça fred , ploga o el sol escalde el teu bust de bronze erigit com a exemple d’abnegació, jo et recordaré des de terra, al costat de l’herba groga, que ets una merda.

-Jo vull viure.

-Per a passar a la història has de morir. T’he comparat a Jesucrist, però no és exactament el mateix cas. Perquè encara vius i no pense crucificar-te. Ara bé, ja estàs soterrada en un sepulcre. Abans d’hora. I amb la diferència, respecte de Jesucrist, que al tercer dia no ressuscitaràs.

 

— 88 —

-Ja ha tornat l’Home de les Neus – a l’altra banda de la porta metàl.lica Lluís Calatayud subjectava pel collar un gos d’atura.

Dels horts dels xalets de Les Rotes arribava la sentor espessa de la flor del taronger. Marc Simó, després de l’estada de sis mesos a les comarques de l’interior, ja ni recordava aquella sensació tova que procedia del mar proper.

Tot eixint de la Vall de Gallinera, en distingir la clapa lluenta de l’aigua sota el sol del migjorn, li vingueren ganes de desfer camí. Les urbanitzacions grimpaven pel Segària, la filera ran de mar de les torres d’apartaments, els bancals de tarongers corcant les serres, tot plegat, se li apareixia com un paisatge trampós malgrat l’aparent amabilitat.

-Entres o penses quedar-te tota la Setmana Santa ací fora com un estaquirot? –Lluís Calatayud impostava la veu com els actors aficionats. Tot i que gairebé era l’hora de dinar encara duia el pijama.

-És que si no lligues el gosset potser acabe fet un Sant Llàtzer.

La casa presentava el mateix aspecte indolent que el seu propietari. Els pares havien marxat a Barcelona i havien deixat una llarga llista d’instruccions a la nevera. Anys arrere, en plena adolescència, Marc Simó i Lluís Calatayud havien viscut situacions idèntiques. Al llarg de quatre dies ho posaven tot cap per amunt fins que dilluns de pasqua, de bon matí, endreçaven el desori.

Des de la finestra de la cuina els pins de Les Rotes s’esgolaven cap al mar saltironejant entre les teulades de les cases. Sobre l’horitzó, el perfil punxegut d’un veler recordà a Marc Simó la crosta nerviüda d’El Salt.

Lluís Calatayud posà el palmell de la seua màs sobre la cama de l’amic. El sol primaveral provocava reverberacions en una vela llunyana. El gos d’atura torçava el coll enjogassat amb una vespa que voltejava sobre el llom tonsurat.

La suau pressió dels cinc dits delatava la seua escassa força. Marc Simó recordà l’aprenent de paleta que havia treballat a les obres de reforma del gimnàs. A diferència de Lluís Calatayud, aquell posseïa uns dits rebotits, desproporcionats, fins i tot respecte del seu cos. La pell escaldada per la intempèrie s’havia tallat en les juntes fins al punt que a voltes la sang eixuta s’hi mesclava amb l’algeps.

Feia mesos que esperava aquell moment. Ara, tanmateix, recolzat sobre la pica, mirant la carena que davallava al mar de Les Rotes, mentre la mà de Lluís Calatayud acaronava el seu coll, volia marxar d’aquella casa.

Tancà els ulls. Els dits de l’amic recorrien el peçó de l’orella. Per la finestra li arribava el baf del salnitre. S’imaginà els moviments dels crancs entre les roques cinquanta metres més avall. Adherits a la pedra resistien el sacseig de les ones. Semblaven pedra. De tant en tant es desplaçaven cap a un amagatall oin els xiquets no pogueren enjogassar-se amb ells.

Lluís Calatayud acostà el seu cos al de Roc fins que les xancletes grataven els turmells de l’amic. Eren unes xancletes de pelfa amb quadres de color verd i roig.

Marc Simó insistí a furgar en la seua memòria buscant la sentor de les algues. O fixant el camí dels escarabats mentre feien rodar una buina per l’arena. Les xancletes, però, s’impoasven amb el seu ressò tou. I la loció de massatge que amarava el coll del pijama de Lluís Calatayud. Tancà els ulls amb més força fins que davant seu va aparéixer l’àrid mascaró d’El Salt.

 

— 89 —

Quan la dona baixà a la fàbrica del Benisaidó ja era de nit. Aquella vespra de Setmana Santa s’havia incrementat el trànsit de vehicles per la Nacional 340.

S’arrecerà en la corba posterior a la Venta Gormaig i, aprofitant que no venia cap automòbil del Barranc de Serelles, va creuar la carretera. A pesar de la foscor, va distingir vint metres enllà uns llums blaus intermitents a la porta del restaurant. Sense a penes visibiitat aconseguí d’arribar a l’altra banda de la carretera.

Els dos agents de la Guàrdia Civil clissaren la dona engolida per la foscor, de sobte, com una ànima abocada a l’infern.

Minvava la intensitat del trànsit de la nacional 340. Un dels dos agents entrà a la Venta Gormaig a prendre l’últim café abans d’acabar el servei. El propietari tenia encès el transitor. En aquell moment, des de l’emissora local, el locutor comunicava que prompte es complirien les dotze hores de la desaparició de la regidora d’educació. “Potser està pegant un polvet”, fou el primer que se li va acudir al guàrdia civil. “Totes aquestes senyoretes, en el fons, els va la marxa, es casen amb un panoli a qui priven de tot i després s’obrin de cames amb el primer malcarat que passa”.

Fou quan el locutor va especificar el lloc on havia estat vista per darrer colp que se’n va recordar, de la dona de la carretera. La regidora s’havia fet fonedissa a mitjan matí, quan l’institut “Francesc Perera” celebrava la seua Jornada Esportiva al Polisportiu. “Això són cent metres més amunt d’ací”.

El guàrdia civil xarrupà el seu cafè. Mentre remenava el sucre va pensar en la dona de la carretera. “Eixa segur que no és la regidora, encara que mai no te’n pots refiar. La volta que vaig haver de donar pas a una Consellera d’Hisenda poc després de morir Franco de poc no em reballen del Cuerpo quan la vaig confondre amb una hippi d’aquelles mostoses que venen polseretes a les Festes Majors. Però una Regidora d’Educació no passa corrents la Nacional 340 com si l’acaçara el dimoni. O potser fugia d’algú. Però si fugia d’algú ens hauria demanat ajuda”.
Quan es plantà al costat del seu company la cua d’automòbils d’entrada a la ciutat arribava fins la Corba del Cavall, cent metres més amunt de la Venta Gormaig.

-I doncs¡ -el segon guàrdia civil entubà de bell nou el seu cap en l’escafandre.

-Que dóna la casualitat que jo he vist córrer una dona per una de les corbes que baixa a les fàbriques del Benisaidó, ara deu fer cosad’una hora.

-Una dona? –darrere del casc el company a penes si en distingia les paraules.

-Una dona mescla de ionqui i advocada abertzale.

Aquesta fou la mateixa definició que va oferir de retorn a la caserna. Darrere de l’escrivent penjava un cartell amb les fotografies d’aquells membres d’ETA qualificats com a “molt perillosos”.

-Si no és la regidora, per què dónes part d’una dona que ni fa pols ni polseguera?

-Un Dimecres Sant, vespra d’un pont llarg, què fa una dona corrent en direcció a un lloc tan solitari com les fàbriques del Benisaidó? Tot i que era de nit, i ella no era gaire prop, em vaig fixar en el seu rostre. Em recordava una pintura del llibre d’art que em vaig empassar per a l’examen d’ingrés. Picasso.

-El Guernica?

-No. Eren putes.

 

— 90 —

-Besa’m.

Lluís Calatayud li acaronava la galta. A poc més d’un pas del rostre, els seus ulls adoptaven un aire boví. Com si la manca de son haguera sostret als parpalls la suficient energia com per mantenir-los ben oberts.

-Me’n vaig.

-Per què has vingut?

-Per comprovar que és el que volia.

-I què volies?

-No res.

La mà de Lluís Calatayud va lliscar des de la galta fins l’extrem el braç de Marc Simó. En trobar els seus dits intentà fer un manoll amb ells però el seu palmell no aconseguia copsar-los tots plegats.

Marc Simó es deixava fer. Des que havia arribat a Dénia amb l’únic propòsit d’acostar-se al xalet de Lluís Calatayud, se sentia arrossegat per un desig el resultat final del qual ignorava completament. I ara es deixaria anar fins que n’esbrinaria les conseqüències.

Féu un últim intent. Alçà lentament el palmell fins arrambar-lo a l’esquena de l’amic. Tot procurant que aquest no s’adonara de la seua mà minsa, va obrir els dits. El polze es trobà amb el cordó de la bata. Altra volta li arribà la mateixa sensació de pesantor al ventre que una estona abans, quan havia parat atenció en els colors de les espardenyes de pelfa.

Lluís Calatayud interpretà el gest com una acceptació tàcita als seus requeriments. I tornà a acostar els llavis a la cara del seu amic.

Quan el dit polze restà engargolat en el cordó de la bata, Marc Simó va tancar els ulls. Volia evocar la sensació de l’estiu passat dins la piscina d’aquell mateix xalet. Volia rescatar l’impuls que el va arrosssegar fins a besar el seu amic. Va concentrar la seua memòria en el seu cos prim. La clenxa mullada sobre el rostre barbamec. El meiba infantil. L’aigua de la piscina com el líquid amniòtic, protegint-los.

Ara, en canvi, per alguna raó que no encertava a comprendre, es trobava a la intempèrie. Tot el trajecte de retorn a Dénia havia imaginat aquell moment. D’una altra manera, potser. Luís Calatayud era el de sempre, amb l’encís de qui ha fet de la negligència el centre de la seua vida. Ell, tanmateix, ja no tenia res a veure amb el Marc de sis mesos arrere. La tova teranyina on es movia el seu amic no l’atreia. Ni aquell paisatge que baixava al mar com un tapís de pins i rajola mediterranis.

Els llavis de l’amic recorrien el seu coll. Tornà a pensar en la piscina i el reflex dels fanals sobre l’aigua. La piscina era una finestra. Ell s’esforçava a distingir què hi havia fora, més enllà d’aquell vidre blau. Procurava situar el seu cos i el de Lluís Calatayud, les dues ombres enmig de l’aigua. Tanmateix, no hi apareixia res. Tan sols una quadrícula al mig de la qual es dissolia un horitzó de gargots blaus. Com un d’aquells dibuixos que havia trobat al Departament del Francesc Perera, semblant al que algú havia esgrafiat a la paret de la casa de Berta Gomis. Per més que ara lluitara per conservar els records de l’agost passat amb Lluís Calatayud, no es sostreia a la sensació d’ofec. Per més que bracejara enmig d’aquella quadrícula blava que li havia mostrat Gabriel Llòria, no aconseguia arribar a cap vora des de feia mesos.

-Tornaràs?

-No.

 

Continuarà…

 

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario