Destacados
Creación
Frases típicas de madres alcoyanas (VII)
Séptima entrega (tercera de la segunda parte) de la recopilación del habla de las madres alcoyanas analizadas por la RAA y la Fundación Endeu
Séptima parte del excelente trabajo de recopilación por parte de la RAA desenmarañando esta etimología tan común, pero a la vez tan desconocida por todos nosotros.  “Por la noche leones y por la mañana cagones” (Por la noche leones y por la mañana cagones): suelen recitar esta frase con cierto rin tintín y siempre cuando […]
Creación
Microcoraeta psicolingüística XXVIII
Les millors expressions alcoianes de sempre en cristiano de toda la vida. Avui: Màtalo, collons!!!
Màtalo, collons!!! Traducció: (Mata’l, collons). Frase: «Mi marido y sus amigotes, alguno se asiembla a un forajido, de tanto como es de malcarado el figura, lotro día vinieron a casa para ver el fúmbol, y gritaron como búfalos con el selo a punto de merengue…»
Creación
Frases típicas de madres alcoyanas (VI)
Sexta entrega (segunda de la segunda parte) de la recopilación del habla de las madres alcoyanas analizadas por la RAA y la Fundación Endeu
Sexta publicación del riguroso estudio de la RAA (Real Academia Alcoyana) de las oraciones más elocuentes de nuestras madres. El intensivo estudio ha desvelado interesantes expresiones que, por su doble sentido, conllevan cierto peligro. “Tu m’escoltes quan et parle??“ (¿Tú me escuchas cuando hablo?): eso te lo dicen por qué anteriormente ya te lo han […]
Creación
L’Edat del Gel (20)
La quarta avaluació, última part de la novel·la per entregues de Jordi Botella, 'L'edat del gel' conté una cita de Gabriel García Márquez tan assenyada com certa: 'el dia que la merda tinga algun valor els pobres naixeran sense cul.'
Jordi Botella, 6/09/2014

Quarta Avaluació

— 91 — 

El tercer trimestre escolar no podia començar pitjor. El primer dia de retorn a l’institut li reservava tres assumptes: una conversa amb la seua col.lega Teresa Soler a propòsit del seu fill; la visita imminent d’un inspector de la Policia que volia entrevistar-se individualment amb alguns membres del claustre de professors; i , per últim, la telefonada d’Àlex Llonch.

Pel que feia al primer punt de l’ordre del dia, Teresa Soler venia acompanyada de Jordi Barral. Reunits al despatx del director la conversa fou breu i es desenvolupà sota l’amenaça d’un informe immediat a la Inspecció. Tot això sempre que no es retractara de la seua actitud i modificara els seus hàbits.

-Com per exemple? –féu Marc Simó.

-Tu ja saps massa de què et parle.

-Si a partir d’ara canvie, és probable que li trenque la cara a algú.

-Tu no ets capaç de trencar un ou –reblà Teresa Soler. Mentre xuclava amb intensitat el cigarret, el moviment de la mà féu dringar el sonall de les seues polseres orientals.- Ni per fer una truita.

-Si t’humilien és perquè et deixes –va dir Jordi Barral. – Aquest és un ofici dur. No oblides que a diferència d’altres professions, aquesta és vocacional.

A l’hora de l’esplai l’inspector de Policia va reunir el claustre de professors a la sala de reunions de l’institut. Els comunicava l’assassinat de la regidora d’educació. El gos d’un caçador l’havia trobat emmanillada i amb unes profundes ferides al mig del cap. Ja que l’última volta que havia estat vista en públic fou en la celebració de la Jornada Esportiva, l’Inspector sol.licitava la col.laboració dels membres del claustre per si algú podia aportar alguna informació. Tots coincidiren en una mateixa versió: la regidora havia abandonat el Polisportiu poc abans del lliurament dels trofeus sense donar cap explicació.

-Creu vosté que hi ha alguna relació amb la mort de l’inspector d’Educació de l’any passat? –va preguntar-li Jordi Barral a l’eixida de la reunió.

-És molt probable.

-I aleshores?

 

— 92 —

Informe policial sobre “Unabomber català

Gustau Parra Ruíz i Antoni Sempere Climent, coneguts amb els malnoms de Gus i Tonín, respectivament, no pertanyen a la plataforma “Salvem el Benissaidó”, cèl.lula de militants ecologistes l’objectiu dels quals és aturar el projecte de creació d’un polígon industrial a La Foia, zona limítrof amb el vessant meridional del Parc Natural del Salviar. Aquest poligon podria cotaminar l’aqüífer del Benisaid, segon deuncien els ecologstes.

Tampoc no pertanyen al Col.lectiu Riu Rau, un grupuscle d’activistes que sota la pretensió d’anar contra la cultura oficial organitzen funcions teatrals i concerts de música moderna. Acostumen a programar les seues accions a la part vella de la ciutat, Algessares, prop d’on s’uneixen els rius Benissaidó i Barxell. Concentren, tots els seus esforços una volta a l’any en un festival anomenat “Moniàtic”.

Tampoc no pertanyen al Col.lectiu El Romeral, una mena d’Ateneu Cultural ubicat a la zona alta, al carrer Forn del Vidre, el mateix on l’any 1973 els obrers fundaren la secció espanyola de l’AIT (Associació Internacional del treball). Aquest cl.lectiu es consideren seguidors d’una filosofia que simpatitza amb aquells antecedents –naturisme, llibertarisme…

Tampoc no pertanyen a la Plataforma No a la guerra d’Iraq. Una prova: al llarg dels mesos d’aquest hivern que durà aquesta campanya contra el Govern i la seua participació en l’operació d’alliberament del poble iraquià sotmés al tiranicidi de Sadam Hussein mai no abandonaren la finca d’El Salt.

Tampoc no pertanyen a la Colla Ecologista L’Esbarzer, grup amb una trajectòria compromesa amb molts conflictes sorgits en els últims anys. Per a dur a terme el que ells consideren una defensa de la natura no han tingut inconvenient a paralitzar grans projectes per a la ciutat. Des de la circumval.lació de la Nacional 340 a causa de l’impacte, segons ells, que podien originar les diferents obres, fins a les propostes d’urbanitzacions als Parcs Naturals del Salviar i de la Serra Mariola, i de les vies verdes que les travessen. En l’actualitat, segons els nostres informes, aquest grup enllesteix una campanya per aturar la construcció d’un camp de golf i tot un complex turístic amb hotels i diferents zones d’esplai, la ubicació dels quals pertany al més estricte secret administratiu i polític, però fonts no autoritzades ens han fet saber que es construïrien entre la zona de Barxell i Polop, espai privilegiat ja que correspon al límit estratègic entre els dos parcs naturals abans esmentats.

Gustau Ruíz Parra i Antoni Sempere Climent, Gus i Tonín, no formen part de cap d’aquestes organitzacions. Comparteixen amistats pròximes amb militants d’aquests grups, al si dels quals detectem que en els últims temps han covat membres propers a posicionaments radicals.

De Gus només tenim constància de la seua assistència a l’Encontre del Moviment Antiglobalització de Gènova de l’any 2001, on va morir pels trets de les forces de seguretat italianes Carlo Giulani. Començà estudis universitaris que abandonà a mitjan curs. De Tonin, en sabem poca cosa més. Com el seu company d’ocupació de la finca d’El Salt, no té ofici ni benefici. Exemple del fracàs escolar més evident i d’inadaptació social, treballà durant sis mesos d’aprenent a la pedrera que hi ha prop d’El Salt, però no li fou renovat el contracte a causa de, segons l’empresa, la seua “informalitat reiterada”.

 

 — 93 —

-I després de traure-la de la Llar d’Infants on la duc? Tu pretens que entre a l’edifici, que salude els presents, agafe la xiqueta, faça una reverència al vell estil dels músics de revetlla abans que apareguera la pesta de les discoteques mòbils i enviara el gremi a fer la mà i em quede tan ample. Perquè si estàs pensant que la segreste vas ben aviada, Berta. A mi les emocions fortes no em van. L’última emoció forta va ser quan vaig assistir al concert dels Rolling Stones l’any 82 al Vicente Calderón i Mick Jagger estava a punt d’ingressar en una residència de la Tercera Edat.

-D’ací a un parell de setmanes són les Festes. Ho tindràs fàcil. No hi haurà més d’un monitor en tota la Llar.

-Ja no sóc moro abenserraig. Ni cristià. Ni sé què sóc. Cada volta que em telefones és com si m’embotiren en una rentadora. I mai n’isc net. Sí que t’assegure que al final de la bugada acabe deslluït.

-Si en traus la xiqueta, te’n nomene tutor.

-Tu l’únic títol que pots concedir-me és del de cabró i a la presó. El banc t’ha birlat una casa hipotecada i tu vas i me la regales. Deixa la teua filla en pau. I a mi també. Ja parlaré jo amb les autoritats competents, però tu resta’n al marge.

-I qui t’avalarà sense el meu suport?

-Amb el teu suport potser acabe penjat d’una jàssena dels caus infectes que compre a baix preu. Per aquest servei al comunitat l’alcalde podria fer-me una placa.

-L’alcalde momés et signarà la quitança.

-Si continues telefonant-te a l’Oficina de Rehabilitació Integral, segur.

-Es tracta d’aprofitar l’hora de qualsevol dels castells de foc de les Festes, escolta’m Àlex. El monitor no s’adonarà quan arreplegueu la meua filla.

-Arreplegueu?

-T’ajudarà Marc Simó.

-Que la meua vida sentimental haja estat un desastre amb tu i tot el gènere femení del planeta no significa que ara m’agrade la moixama. L’unica parella de fet que he tingut des que vaig trencar amb tu ha estat la meua Fender Stratocaster.

-No ho sap encara.

-Serà una agradable sorpresa. El seu primer guió es titularà “El bo, el lleig i la dolenta”.

-Tu ets el bo?

-No. Jo sóc qui toca la pianola del saló quan entra Marc Simó demanant auxili perquè se li ha corregut el rímmel.

-Per què te’n fots de tot.

-I tu per que em fots a mi?

-Ets el meu amic.

-I Marc Simó?

-Recordes la pel.lícula “Dos homes i un destí”?

-Al final la caguen.

-M’heu d’ajudar amb la meua filla. No vull que continue en la Llar d’Infants.

-Aquest consultori sentimental està eixint-te molt car.

-Tu tranquil, la línia del mòbil va a càrrec de l’Ajuntament. A més, acaben de telefonar-me des d’allí.

-D’on has tret el mòbil?

— 94 —

-El projecte de l’Ateneu Llibertari serviria per reclamar l’atenció sobre nosaltres. I que l’opinió pública no pensara que som només uns joves desvagats. A tot arreu hi ha una revolució en marxa. I nosaltres no som més que un esglaó en la lluita contra el Capital Globalitzador i els seus tentacles incapaços de respectar la natura ia la vida dels pobles. Mireu, ací en tenim una bona prova. Es deixa caure a trossos la casa d’un gran escriptor com AlBert Vil.lagrassa i en comptes d’habilitar-la per a un espai cultural, tal com l’antic propietari hauria desitjat, un bon dia t’assabentes que es pretén reconvertir-la en una “zona turística”. Els bancals de la part baixa que fiten amb el racó dels naturistes esdevindrien un càmping. I a mesura que ascendeixen les feixes ascendiria el nivell adquisitiu dels clients. Fisn arribar al lloc de les excavacions, la gruta, l‘ermita i el jardí, que esdevindria l’espai d’oci d’un hotel edificat sobre la base de l’antic casalici d’Albert Vil.lagrassa.

El de les patilles xumà del canut. Enmig de les ombres, els altres membres de la comunitat, seguts a la gatzoneta o tombats de costat, s’entrellucaven a través de les clarors intermitents de les burilles.

-Només així trobaríem un lloc de treball –Tonín sacsejà el canut per airejar-lo.

-Arreplegant fem de cavall –féu el Mut.

-Es que també hi haurà quadres.

-I un camp de golf –el de les patilles donà l’esquena a la llàntia per acarar-se al grup.

-I putes cares –Gus, amb les mans creuades sota el seu cap havia improvisat un coixí.

-Tot excrecències del Capital.

-Jo en diria “reciclatge” –Gus sabia com burxar en l’ànim dels de les patilles.

-Una volta vaig sentir dir a García Márquez que el dia que la merda tinguera algun valor els pobres naixerien sense cul.

La veu de Clara aportà una treva. Per les finestres entrava la nit d’abril amb la remor dels xops del barranc.

-Un Ateneu Llibertari ens donaria força moral davant l’opinió pública. Seria una doble estratègia. Per un costat oferiríem un model de cultura fora dels circuits oficials. I per l’altre hi implicaríem molta més gent.

-Jo m’oferesc com a animador. Tinc experiència en un grup parroquial. Feia de pallasso en els aniversaris infantils.

-Vés-te’n a l’ample, Gus.

-Ací l’única estratègia és la força bruta – el Mut subratllava les síl.labes tòniques amb la seua veu atiplada.- Quan puge la policia, que pujarà més prompte que no us penseu, creieu que ens deixarà tranquils quan tope amb una pintada que diga “Sota l’asfalt hi ha la platja”? Insistesc que hauríem de convocar el màxim nombre de gent contactant amb tots els nuclis llibertaris de l’Estat. I organitzar-ne una de ben grossa. Ja està bé de parar les galtes una i altra volta. Si l’Ateneu és una excusa, hi done el meu suport. Ara, si preteneu cascar-vos-la en pla solidari, amb mi no hi compteu. Prou ja de bones intencions. Siguem autèntics.

-Jo no sé si tu ets un autèntic Durruti o l’autèntica Malèfica dels contes.

-Què vols dir?- féu Clara.

-Que el teu nòvio juga a papàs i mamàs amb aquesta Pasionària de calbot.

 

— 95 —

Jo trauré la xiqueta de Llar d’Infants, per la mare que m’ha parit, a canvi que tu signes un paper on declares que sóc el seu tutor. Tot seguit toque el dos. I ací s’acaba la funció.

Segur que amb mi Ella no viu tantes emocions, però t’assegure que escoltarem prou música rock com perquè se li quede cara de Janis Joplin. Golfa i amb una veu que trencava l’ànima navegant per escenaris fins que es va penjar de les seues cordes vocals.

Te’n recordes, de “Me & Bobby Mcgee“? Crce que era un tema de Kris Kristofferson, aquell tipus amb ulls de cap d’agulla que actuava en una pel.lícula amb la banda sonora de Bob Dylan. Tu no deus recordar res. I si no recordes res, a quin sant m’has buscat? Cada matí, quan m’alce, tinc el rostre de Víctor Gisbert davant meu. I tu sense recordar-te de res.

Saps com es deia el tema central de la pel.lícula de Kris Kristofferson? “Knonnning no sé què the door”. Cada matí em desperte amb la sensació que algú truca a la porta. Cada matí, d’ençà que Víctor Gisbert va saltar del Pont Nou. Un dia sí i un altre també. I tu vas i em dius que no te’n recordes.

Berta, encara tens l’aire de Patty Smith? Cabells bruts, roba ampla que subratlla el teu cos de gat escaldat. Tant o més golfa que la Janis Joplin, tu sabies que Patty Smith va ser nòvia de Bob Dylan?

 

— 96 —

-D’on heu tret el Mut, o la Muda?

Gus aprofità que els altres acabaven d’abandonar la casa d’El Salt. Una vegada a la setmana, des de l’inici de la primavera, baixaven a les hortes que vorejaven el riu.

-No ho recorde. Va aparéixer un bon dia i ja està –Clara escurava.

-No és de fiar.

-No n’estic gelosa. Pel que fa als sentiments no crec en la propietat privada.

-Us ha enganyat, i això que per mi com si és hermafrodita.

-Des que arribàrem t’has encabotat a veure misteris i segones intencions. No canviaràs mai. Per això fas bona lliga amb un balòstia com Tonín.

-Tu m’agrades més.

-I què faríem tu i jo?

-El que fan la Muda i el teu amic.

-Ets un envejós i estàs sempre carregat de punyetes. Saps què és el que a tu et fa falta?

-Pegar un polvet a l’estil gimnasta: sense cap qüestió personal pel mig. Més aína una mesura profilàctica, com menjar la verdura que tant t’agrada a tu.

-Et falta un projecte.

-A mi el que em falta és una bullida. Si no, ara seria com Tonín. El seu destí era el de jardiner municipal en comptes de transeünt en una casa on en qualsevol moment ens plourà un grapat d’hòsties. Sense haver-les buscades. A mi em falta una bullida, i a Tonín, tres o quatre. I això que va arribar a presentar-se a una oposició de l’Ajuntament.

-I no va passar a la segona fase de selecció, m’equivoque?

-Aquesta és la seua última fase. I la meua també.

-Veus com no tens projecte?

-No en tenia, però ara sí que en tinc.

-Quin és? No em digues que tu i Tonín esteu embolicats. O, potser, continueu pensant a marxar cap al Nord en comptes de restar ací amb nosaltres i plantar cara a qui vinga?

-Si no me’n vaig és per tu.

-Sembla el títol d’una cançó. Per què t’ha agradat sempre fer veure com si les coses foren més difícils que no ho són ja?

 

— 98 —

Informe policial sobre “Unabomber català

Seguint amb les nostres investigacions, encara no hem trobat cap vinculació entre el grup de joves d’El Salt i l’Unabomber català. Sembla que aquesta colla d’ociosos s’ha instal.lat en l’antiga casa d’estiueig de l’escriptor Albert Vil.lagrassa sense un propòsit gaire clar.

Incicialment dos tipus, Gustau Ruíz Parra i Antoni Sempere Climent, coneguts com Gus i Tonín, hi havien entrat gràcies a l’amistat amb un membre de l’equip d’arqueòlegs que durant els estius investiguen les troballes d’una tribu prehistòrica.

Ací rau la vinculació entre els dos individus esmentats més amunt i l’arribada d’uns altres mesos més tard. Clara Nadal Miró, Glòria Olzina Vicedo i Miquel Aniorte Martines són els seus noms. Tots tres procedeixen de grups alternatius que de vegades han arribat a participar en aldarulls que van més enllà de l’àmbit local, com ho demostra el fet de la participació de la primera en els enfrontaments que van produir-se a la ciutat de Gènova l’any 2001 amb motiu de la reunió dels presidents de les potències mundials.

Des d’un principi vam pensar que mitjançant els equips d’arqueòlegs s’havia produït una connexió amb col.lectius que no tenien altre interès que no fóra l’apropiació indeguda d‘una propietat privada. I el que és pitjor: que foren corretja de transmissió de grups desestabilitzadors de l’ordre establert i, per extensió, donaren peu a l’aparició a mig termini d’una cèl.lula terrorista.

La personalitat de l’Unabomber català sempre ens féu sospitar d’aquest grup. Els seus membres s’identifiquen amb Pedro Campana Arévalo en el perfil psicològic: tots ells encaixen en el model de persona inadaptada. Sobretot els dos iniciadors de l’ocupació: Gustau Ruíz Parra i Antoni Sempere Climent. Quant al primer, els informes escolars ens parlen d’un alt coeficient d’intel.ligència; tanmateix, el segon és allò que en llenguatge psicoterapèutic es denomina un border line incapaç de cap planificació a mig termini. Tots dos coincidien en el seu aïllament social i en un fracàs escolar prematur, sobretot el segon.

Sense ofici ni benefici, doncs, Gustau Ruíz Parra i Antoni Sempere Climent, i amb vint anys complits, no tenien cap perspectiva de futur. I aquest fet, segons la nostra experiència, és un terreny abonat per a la conducta antisocial. Motiu pel qual el nostre infiltrat en aquest grup ens comunica que cap dels dos s’implicà en el projecte de convertir la finca de l’escriptor Albert Vil.lagrassa en l’Ateneu Llibertari que proposaren els altres joves que s’adheriren posteriorment a la mampresa d’ocupació de la propietat.

Aquesta inhibició fou interpretada pel nostre infiltrat inicialment com un gest de desconfiança cap als nous. Tanmateix, a mesura quie els dies transcorrien, aquest agent arribà a la conclusió que tant Gus com Tonín, malnoms amb què són coneguts els dos individus, no pretenien res en l’ocupació de la finca. Per dos motius: no eren conscients que s’havien instal.lat en una propietat privada, primer; i segon: no tenien més objectiu que el de la seua pròpia experiència atzarosa, marginal i fracassada. Dit en altres paraules: preses fàcils per a grups radicals i agitadors.

Sense descartar cap hipòtesi, haurem de dirigir, doncs, les nostres indagacions envers diferents direccions. Per una banda es continuarà en la investigació s’aquest grup de joves alternatius i, per extensió, d’altres grups que està previst que acudesquen prompte a donar suport a la iniciativa d’ocupació de la finca. La investigació s’amplia ara a tota la comunitat de veïns d’El Salt.

 

— 99 —

Mentre Marc Simó és canviava de roba Gabriel Llòria fullejava una revista de la prestatgeria. Era la vespra de Festes. Unes hores abans, davant el claustre de professors Jordi Barral havia reiterat la insistència de la policia perquè se li féra arribar qualsevol informació que aportara algun element a la seua investigació. Després havia exigit a tots els presents un compromís ferm per contribuir a la millora de la projecció pública del centre després d’un semestre en què s’havia vist involucrat en afers luctuosos que podien provocar una baixa matriculació per al proper curs.

A la revista apareixien homes llustrosos. Gabriel Llòria es fixà en la nitidesa dels músculs d’un abdomen depilat. Algun d’ells mostrava una actitud displicent, amb el membre flàccid i fibrós, prolongació d’un cos atlètic. Els homes seien en un sofà o donaven l’esquena a l’objectiu mentre albiraven la ciutat des del finestrall d’un gratacels.

-Tu creus que nevarà, tal com algú ha dit avui al claustre?- la veu de Marc Simó arribava des de la cambra de bany.

-En el termini de quaranta-vuit hores.

-Però si som a l’abril¡

-Les nevades més importants de la ciutat s’han produït a l’abril.

Gabriel Llòria va retenir l’esguard en una pàgin doble, en blanc i negre. Hi apareixien dos homes enmig d’un paisatge rocallós. L’un i l’altre oferien una actitud semblant: la superfície llisa de la roca permetia que els dos cossos estigueren tombats de cara al sol. Els seus braços oberts deixaven caure una mà sobre el ventre de l’altre. Els ulls tancats. Els dits arribaven a acaronar el borrissol de l’engonal. El sol feia ombres sobre els perfils de cada cos, tan nerviüdes com les mans obertes sobre els ventres.

-No devem estar entrant en una nova Edat del Gel?- la veu de Marc Simó arribava tremolosa.

-Tant de bo¡ Així aniríem a Nova York a peu. Com que gran part del mar es gelaria aprofitaríem els extrems dels continents per desplaçar-nos, tot travessant el Mar de Bering i la Península de Kamxatka fins arribar a Alaska.

-Una miqueta llarg per al meu gust.

Gabriel Llòria deixà la revista oberta sobre la tauleta i es va alçar. La porta de la cambra de bany estava ajustada de manera que mig espill emboiregat pel baf de la dutxa li retornava, esborradissa, la imatge de Marc Simó. Se sentia confós. Atribuí aquesta sensació al contrast de temperatura entre la fotografia dels dos homes nus al sol i el núvol de vapor d’on emergien la veu i el cos del seu amic.

-I que va ser dels neanderthals?

-A l’Edat del Gel ja duien unes temporades tocant l’arpa al costat de les tombes que ells veneraven. Per què estàs tan obsessionat amb els neanderthals? –Gabriel Llòria avançà unes passes tot ajustant els ulls per distingir el reflex de Marc Simó en l’espill entelat.

-M’agraden.

-Per què t’agraden els neanderthals?

-Ells eren tan conscients de la seua vida que descobriren el seu significat més alt a través de la mort.
Gabriel Llòria arribà a la porta de la cambra de bany. Agafà una tovallola i la deixà caure sobre l’esquena humida de l’amic.

Continuarà…

 

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario