Destacados
Creación
Frases típicas de madres alcoyanas (VII)
Séptima entrega (tercera de la segunda parte) de la recopilación del habla de las madres alcoyanas analizadas por la RAA y la Fundación Endeu
Séptima parte del excelente trabajo de recopilación por parte de la RAA desenmarañando esta etimología tan común, pero a la vez tan desconocida por todos nosotros.  “Por la noche leones y por la mañana cagones” (Por la noche leones y por la mañana cagones): suelen recitar esta frase con cierto rin tintín y siempre cuando […]
Creación
Microcoraeta psicolingüística XXVIII
Les millors expressions alcoianes de sempre en cristiano de toda la vida. Avui: Màtalo, collons!!!
Màtalo, collons!!! Traducció: (Mata’l, collons). Frase: «Mi marido y sus amigotes, alguno se asiembla a un forajido, de tanto como es de malcarado el figura, lotro día vinieron a casa para ver el fúmbol, y gritaron como búfalos con el selo a punto de merengue…»
Creación
Frases típicas de madres alcoyanas (VI)
Sexta entrega (segunda de la segunda parte) de la recopilación del habla de las madres alcoyanas analizadas por la RAA y la Fundación Endeu
Sexta publicación del riguroso estudio de la RAA (Real Academia Alcoyana) de las oraciones más elocuentes de nuestras madres. El intensivo estudio ha desvelado interesantes expresiones que, por su doble sentido, conllevan cierto peligro. “Tu m’escoltes quan et parle??“ (¿Tú me escuchas cuando hablo?): eso te lo dicen por qué anteriormente ya te lo han […]
Creación
L’Edat del Gel (21)
“Las águilas vuelan solas, los borregos necesitan pastor”. Tu no saps que això és una consigna feixista? L’àguila simbolitza l’esperit imperialista i quan es refereix a “borregos”, fóra més adient posar-hi “ovejas”. La paraula “borregos” menysprea la democràcia. Aquest missatge l’haguera pogut signar Franco.
Jordi Botella, 24/09/2014

 

– 100 —

Si em fas tutor de la teua filla, em compraré una matraca de cotxe, i me l’enduré i pujaré a Galícia al Polvorí de Punta Hermínia. Pels altaveus del cotxe sonarà Woman de John Lennon. Em feia mal de ventre quan l’escoltava al cos de guàrdia d’A Coruña l’any 81.

 

No sé per què però em posava tendre pensant en tu. I això que pel mig hi havia Víctor Gisbert. Però aquella temporada John Lennon estava de moda: acabava de signar-li un passaport al cel un destrellatat que l’esperava a la porta de l’edifici Dakota. Cada volta que pujava amb els soldats de la guàrdia al camió que ens duia al Polvorí de Punta Hermínia sonava per la ràdio la seua veu i jo pensava en tu.

La teua filla li sembla a Brian Jones, el guitarra dels Rolling Stones. Un dia va aparéixer surant com un joguet infantil en la seua piscina. Com Ella més o menys. Això crec jo. Ella sura enmig de tots nosaltres amb el seu cos esfilagarsat, propi d’una digna filla de Patty Smith.

Te n’adones, que sense voler, t’ho assegure, he esmentat part de les J maleïdes de la història del rock? John Lennon, Brian Jones, Janis Joplin. Només hi falten dues J que caigueren en acte de servei l’any 70: Jim Morrison, cantant dels Doors, i Jimmy Hendrix.

Tu de tot açò no tens ni puta idea perquè aleshores sempre se’t veia per les escales de Bar Sindicat amb els teus quaderns per a piano de Schumman, Schubert o Shopenhauer. I la veritat és que mai ningú no et va veure teclejant ni tan sols una màquina d’escriure. Tampoc te’n recordes? Ja sé que tu tambe vas caure al peu del canó. Com jo, Víctor Gisbert i tota la promoció que l’any 75, Francisco Franco requiescat in pace si pot, hauríem venut la nostra ànima per una guitarra elèctrica i, a qui vint anys més tard ningú no volia ni a preu de saldo.

Per a mi reserve la J de Jimmy Hendrix que en glòria estiga en el seu Cel Porpra. Sé que per accedir a la Glòria havia d’haver adoptat un nom artístic com All Jonch o, millor dit, Jall Jonch, doble jota, jas, cantí¡ Però també sé des fa temps que la Glòria és reservada als altres. Com tu eres reservada per a un altre home i no per a mi. Mentrestant, vaig tirant com qui truca a les portes del cel, igual que totes les J, mentre espere pujar en un cotxe i anar-me’n amb Ella a Galícia, al Polvorí de Punta Hermínia. O més lluny encara.

— 101 —

Des de les finestres de l’Oficna de Rehabilitació Integral s’albiraven els solars del casc vell de la ciutat. Un horitzó tallat en sec s’estimbava en un barranc que relliscava envers el riu. Dos xiquets jugaven enmig d’unes coscolles arrossegant un carro de supermercat.

-Planta orella, he de traure Ella de la Llar d’Infants.

-Per què no em deixeu en pau els uns i els altres? –Marc Simó fitava el perfil de les xemeneies que pujaven del riu. –En quina maleïda hora se’m va acudir venir en aquesta ciutat.

-T’ho passaves millor fent punt de calçá a la vora del mar ?

-Vé-te’n a mamar.

Més enllà dels solars d’un edifici solitari penjaven dels balcons uns estenedors atapeïts de roba multicolor. A l’altra banda del riu les cases s’enfilaven cercant la carretera de València.

-No sé com pots treballar ací.

-Després d’una batalla, n’hi ha qui perd i n’hi ha qui guanya.

-Tu ets del bàndol dels perdedors, és clar.

-Igual que tu. Només que jo em vaig exiliar.

-I Berta Gomis?

-Ella pertany a la resistència.

-De quina batalla em parles?

-Ja ho sabràs ben prompte. Llustra la teua baioneta.

-Mai no he pretés ser un heroi.

-Jo anava per cantant del rock n’roll i fa vint anys que vaig corrent de trinxera en trinxera com una rata que fuig dels obusos.

-Quin és el pla, doncs?- Marc Simó s’evadia fitant a través del vidre els dos xiquets que jugaven amb el carro del supermercat.

-Hem d’aprofitar un castell de focs de qualsevol nit de les Festes per traure la xiqueta de la Llar d’Infants. No hi haurà més d’un monitor. Mentre aquest s’ensopeix amb les piules de colors, tu i jo fem el treball.

A la costera d’Algessares un cotxe frenà en sec quan el carro de supermercat amb un xiquet al seu cistelló se li llançà damunt. L’incident provocà que la cua d’automòbils s’allargara com una serp adormida sobre el pont de pedra que creuava el riu per l’antic camí de València.

-El que no tinc previst, ni tampoc Berta me n’ha dit res, és el lloc on hem de deixar la xiqueta. I a casa meua les paneroles se la menjarien.

-Després fotem el camp, cadscú se’n va a casa. És així?

-No. Berta és la que desapareix. Abans m’ha de signar un paper on declare que jo sóc el tutor d’Ella.

-Tu estàs bufat.

-A casa teua tampoc no hi anirem. No m’agradaria que la xiqueta s’aficionara als joc de la senyoreta pepis.

-Podem anar a El Salt. Al seu domicili.

— 102 —

Apunts sobre “El final de l’espècie

Els neanderthals descobriren la mort. Els homínids anteriors ja havien tingut prou treball per aconseguir sobreviure com per posar-se a pensar en l’altre món. Els neanderthals feren aquesta aportació a la humanitat.

Un dia devien estar seguts al costat del foc i en comptes d’anar a buscar menjuga o esmolar alguna de les seues ferramentes, prengueren consciència que la mort era el principi i fi de tot. Bé foren els lleixons que mastegaven a la vora dels rius o els cèrvols amb el seu tendrum roig, les coses sempre rutllaven de manera idèntica: directes al secanet.

L’homo afarensis féu la seua aportació a la humanitat quan deixà d’anar emponat i alçà el cap envers l’horitzó per distingir-hi millor els fills de puta que se’l volien menjar entre pa i pa. Posteriorment l’homo habilis. Gràcies al fet d’haver cantalejat un rinoceró, descobreix el significat de les pedres. O per exemple, quan l’homo erectus, amb una espurna resultant d’haver colpejat dos cantals de sílex damunt l’herba seca, veu com les ienes s’allunyen del grup i no gosen acostar-s’hi a pesar d’escoltar el seu bram tota la nit.

I ací és quan arriben els neanderthals

Ells ho tenen tot fet. Perquè per defensar-se de l’enemic ja saben córrer, llançar venables i encendre fogueres. Tanmateix, ara, quan ve la nit, l’origen de la por no són els altres, sinó ells mateixos. Comencen a tenir indicis de consciència. I llavors és quan la caguen. Ells i tota l’espècie humana posterior. Per defensar-se d’aquest adversari que conviu amb ells i que mai no aconsegueixen anihilar perquè és intangible i no té forma humana ni animal, somnien.

Ells somnien. Pensen en tot allò que haurien pogut ser si no hagueren estat com són.

Pensen en un altre món diferent al que ells habiten. I això deu ser l’indici de la mort. Llavors creen les tombes per arrecerar-se en el traspàs d’un estat a l’altre. O qui sap si, fugint d’ells mateixos, s’asseguren d’aquesta manera alguna possibilitat de retorn.

Els protagonistes del guió d’El final de l’espècie, més que no cercar la mort, el que pretenen és instal.lar-se en una situació límit. El repte, però, no van a buscar-lo en un enemic hipotètic, sinó en el seu propi interior. El sentit.

El “sentit”?

I en el moment en què s’adonen que sols han aconseguit el no-sentit desvien els venables cap als altres, calen foc al món i després es posen a córrer cap al buit.

Tot el procés de l’evolució a l’inrevés.

La cursa de la humanitat per arribar a l’homo sapiens sapiens amb una meta invertida. Llavors la comprensió del món, objectiu que els definiria com els éssers vius més intel.ligents, i que significaria l’arribada al futur, se n’allunya cada volta més. Erren el camí. S’aturen a pocs metres de la meta com el corredor de fons que no vol concedir a ningú el plaer de la victòria. Ni tan sols a ell mateix.

Motius? Evitar que la victòria emmascare el no-sentit.

Els neanderthals i els protagonistes d’El final de l’espècie no volen futur.

El futur és una estafa, això creuen. Tanmateix El Salt no els val de refugi o convent de clausura.

Simplement: no els interessa el món exterior.

 

— 103 —

Informe policial sobre “Unabomber català

Salut, company:

T’escric avui que la rosa de foc escampa per terra, tota pansida, els seus pètals. Arribarà un dia en què tot un exèrcit de bombers no serà capaç d’aturar la nostra resposta a tanta agressió. Arribarà un dia en què no hi haurà prou infermeres a la nostra societat per guarir les ferides de tos aquells que han fet del món una escopidera. Pagarem amb la mateixa moneda. El mal no habita al cel, viu entre nosaltes. Deseemascarem-lo ¡

Declarem la Guerra a la Vida.

Reprenem la carta trobada al domicili de Pedro Manuel Campana Arévalo. S’investiga ara totes els veïns de la partida coneguda com El Salt. La indagació va més enllà del col.lectiu de joves radicals de la casa de l’escriptor Albert Vi.lagrassa, propietat de a Diputació Provincial.

Acudim de nou a la professora Sucarrats a fi de buscar una relació entre el sabotejador català i el seu contacte local. Segons les seues anàlisis i partint d’un mètode que ella anomena “Hiperonímia”. A nosaltres ens sobtà aquest sistema d’anàlisis de text –en un anterior informe ja comentàvem la confusió que havia produït en un dels nostes agents- , ja que en un principi pensàvem – la professora Sucarrats el reforçava amb un fenomen complementari: la hiponímia- que feia al.lusió al món dels cavalls i, per extensió, podia tractar-se d’una referència envers el món de la droga. Després de comprovar que no hi havia cap vinculació admetérem la proposta de la professora.

D’entrada, l’individu que la professora Sucarrats ja suggeria com a principal responsable en les primeres valoracions, a partir de l’estudi dels mots, resulta que és un ésser solitari que ha declarat la guerra a la societat. La professora es basa en la repetició d’un “genèric” molt significatiu que l’autor fa servir tothora. Es tracta, segons la professora, de la sèrie “tota-tot-tots”. Aquest desig per abraçar la societat i alhora enfrontar-se amb ella, culmina amb la proclama final:”Declarem la Guerra…” L’’afirmació d’un “refús” de la societat vindrà explicitada per uns substantius que transmeten una “voluntat de totalitat” –les cometes són de la professora Sucarrats-, com la seqüència “terra-cel-vida”. Si ens fixem en els “generics” anteriors observarem que van lligats a mots com “pansida”, “exèrcit” o “escopidora”. Quina serà la hiperonímia que vincula aquestes paraules amb altres de semblants com “agressió, infermeres, ferida”? Per a la professora Sucarrats la resposta és ben senzilla: la mort. Es basa en el recurs retòric de la metonímia i la relació causa-efecte d’aqueses sis paraules com avanç de la destrucció final.

La segona conclusió, doncs, en completa la primera: hi ha implícita una “condemna a mort de tot”. I ara arribem a la tercera i última. Ací la professora es llança a una tesi arriscada. Ara farà servir dos mots només: “rosa” i “infermeres”. El mètode a seguir és el mateix que en les passes anteriors: en què coincideixen –a quin “cap semàntic” pertanyen- aquestes dues paraules? La dificultat és òbvia si tenim en compte que ambdues corresponen a dues espècies diferents de la naturalesa, vegetal i animal. El punt de partida és el gènere femení. Per extensió, el caràcter simbòlic –“rosa”, bellesa, “infermeres”, ofici de salvació – conduirà l’anàlisi cap a una solució definitiva a aquest enigma: la dona, com a “rosa”, metàfora d’una bellesa mortal i, alhora, com a “infermera”, posseïdora d’una solució al “mal” que ho impregna “tot”, les “espines”, són com l’altre aspecte de la “rosa”, la “ferida” de la qual ho haurà de ser guarit per la “infermera”.

 

 — 104 —

Les primeres volves caigueren de matinada. Berta Gomis acabava d’arribar a la seua antiga casa forçant la porta de la terrassa. Més avall les acàcies fendien la claror que amarava de silenci aquell racó.

S’acostà a la finestra. De la xemeneia d’una de les cases pujava un fil de fum de la llar. Sobre l’estreta feixa amb un únic rastre d’oliveres, un punt de llum sobresortia de la foscor de la finca d’El Salt. Una jove de cabells curts parlava per un telèfon mòbil. Amb la mà lliure feia coveta, com si volguera evitar que algú escoltara la seua conversa.

En la capçada dels oms ja s’havia format una cresta blanca. Després de nàixer Ella, traslladades totes dues a Sabadell, vivien en una pensió. L’habitació donava a una galeria on els altres hostes que estaven a dispesa anaven al lavabo. Va nevar un dia de febrer. Com que aquella habitació era un afegit de la casa, la uralita hi feia de sostre. Berta Gomis dormia vestida i amb la por d’ofegar la xiqueta de bolquers enganxada als seus braços per protegir-la del fred. Al llarg de la setmana, amb la neu gelada la galeria i els caramells regallant de la uralita, cada matí pensava que Ella devia ser morta. Tancats l’institut i la Casa Bressol, no li quedà altre remei que solventar les menjades a la mateixa habitació amb un fogueret de gas que li havia deixat la dispesera per escalfar la llet. Al llarg de cinc dies només abandonà aquelles quatre parets per comprar llet i eixir a la galeria per desar els bolquers de la xiqueta. Es nodrien de farinetes totes dues i quan rentava els gots militars de llautó sota l’aigua freda de l’aixeta, la pudor del massatge dels homes que vivien a dispesa li regirava l’estómac.

“Neva sobre el meu cor”, així començava el poema d’un company de l’institut de Sabadell. Rosa Maria Sucarrats, anys després, havia qualificat de plagi d’un text francés on en comptes de neu era la pluja el que provocava la sensació de deseiximent. Una volva de neu era més lleugera que una gota de pluja i, alhora, més present, li havia replicat ella. Un paisatge de teulades com el que s’albirava des de la galeria de Sabadell provocava una pau que només arribava amb el buit, el silenci o la mort. Les volves es dissolen als nostres ulls, havia afegit Berta Gomis, i la pluja no.

La jove de cabells curts encara continuava al telèfon. Berta Gomis es va veure reflectida ella mateixa vint anys arrere: l’aire androgin dels cos només era traït per un esguard fosc i la corba dels malucs. Un xicot va obrir la porta. La jove de cabells curts s’amagà el telèfon mòbil a l’infern de la jupa. Tanmateix l’altre, d’una embranzida, féu el gest de furtar-li’l. Ella s’hi resistia amb totes les seues forces.

Berta Gomis seguia l’escena amb dificultat. El llum lleganyós d’aquella àmplia habitació a penes si permetia entreveure a través dels finestrons unes ombres avalotades. Al capdavall, el xicot aconseguí el telèfon i començà a manipular-lo. De sobte entraren dos xicots i una altra jove,

 

— 105 —

Dos dits de neu cobrien encara la cornisa de la Llar d’Infants. La pluja d’última hora havia dissolt el paisatge alpí del jardí. El llum de neó de la segona planta ampliava sobre el mantell de la neu la seua pal.lidesa. Enmig de la matinada, i després de la suspensió de tots els actes festius, la ciutat restava condormida.

El pla inicial s’havia modificat. Atés que el castell de foc ja no podria desviar l’atenció del monitor, Àlex Llonch volgué ajornar l’alliberament d’Ella. Marc Simó, però, insistí a liquidar l’assumpte definitivament.

Entraren al recinte saltant la tanca per la part de darrere de la casa. Sota el riu-rau de les aules d’inserció laboral hi havia amuntegats uns feixos de llenya. Els residents de major edat, juntament amb altres joves, hi eren instruïts en la jardineria tot aprofitant el mateix recinte de la Llar d’Infants. Amb l’arribada de la primavera havien podat el brancatge dels pins i palmeres. Marc Simó i Àlex llonch hi calaren foc aprofitant els cartells d ‘una campanya de promoció del taller que penjaven al llindar d’una mena de fornícula.

Quan sonà el telèfon de la Llar d’Infants el monitor dormia profundament. Una veu li comunicava que a la porta que donava al Passeig s’havia produït un incendi. Mentre s’enfilava la jupa va escoltar de molt lluny la sirena dels bombers.

Ella era desperta. En baixar l’escala Marc Simó s’adonà que no era una xiqueta com les altres. Refusava la seua mà quan l’agafava del colze, s’aturava a cada esglaó. Fins i tot quan Àlex llonch volgué cobrir-la amb una bata s’havia encabotat brandant una de les camisoles de color blau i de mànega curta que tenia al llit a tall de nines.

En el trajecte entre la porta i la tanca de darrere de la casa Ella va caure a terra. Amb l’escassa claror que venia del Passeig, Marc Simó observà que tenia un genoll dislocat. Sota la tela del pantaló del pijama la ròtula es veia desplaçada. La xiqueta seia a terra formant un angle recte. Marc Simó s’acarà a Àlex llonch sense gosar alçar-la. Aquest s’ajupí i un d’un colp sec, com si manegara el canvi de marxa d’un automòbil, el tornà al lloc.

-És l’únic que m’ensenyà sa mare.

La xiqueta havia afegit la coixera al seu caminar desmanegat. Cada volta que Marc Simó feia per agafar-la de la mà, Ella l’apartava d’una estrebada. Ni tan sols quan hagueren de saltar la tanca els dos homes aconseguiren abraonar-la.

-S’ha acabat la primera fase –féu Àlex llonch quan ja els tres eren asseguts a l’automòbil. Ella refregava el nas contra el vidre de la finestra.

-Vols dir que a més de dur-la a El Salt hi ha un altre pla?

-Tu ja has acabat. Vés per on ja disposes d’un bon guió per a una de les teues pel.lícules. Ara em toca a mi.

-Només en tinc un esborrany i, a més, me’n falta el final –Marc Simó no treia els ulls de la xiqueta asseguda darrere.

-Me’l reserve. Serà un final feliç, t’ho dic jo.

-Tu i Berta Gomis?

-Estàs bolsa?

-Si no és així, llavors què pintem tu i jo ací.

-Fer-li a Berta el camí més fàcil.

-On?

-A la presó.

— 106 —

 

-Millor. Així donem la benvinguda a la policia i ens deixaran marxar tranquil.lament a mi i a Gus on volíem anar fa uns mesos.

-Tu estàs tarat. Tal com està el pati, l’únic lloc on aniràs és a la mosquitera. D’ací només eixirem amb els peus per davant. D’un moment a l’altre les coses es posaran molt lletges.

-Sóc un especialista en coses lletges. Per això m’agrada aquest missatge –“Las águilas vuelan solas, los borregos necesitan pastor”. Perquè és bonic. Tu sabries pintar un àguila?

-Estàs fet un bon pardal, Tonín. En tres i no res, qualsevol dia d’aquests pujarà més gent. I serà gent que vindrà de tot arreu perquè saben que ací dalt hi haurà hòsties. Ja no és l’ocupació d’una casa particular, tu ja m’entens. La nostra acció és tot un símbol.

Sota la porxada de la casa d’El Salt s’apilava la llenya d’un dels oms caiguts l’hivern passat. A l’altre extrem del que havia estat el jardí de l’escriptor Albert Vil.lagrassa, per damunt de la teulada de l’ermita, s’alçava la roca corcada que batejava aquell indret. A tall de mascaró, a recer del qual s’abrigava milers d’anys arrere la colònia de nenaderthals, El Salt fendia l’horitzó del Salviar com un vaixell fantasma enmig de la boira.

A la replaça superior, més avall de la gruta que s’endinsava en la roca, el pes de la neu havia enfonsat els plàstics negres que cobrien les excavacions de més de dos metres de fondària. Els plàstics permetien que la neu quallara amb més rapidesa. De tal manera que aquells rectangles on els arqueòlegs treballaven a la gatzoneta semblaven els antics pous de neu on es nodria de gel tota la contrada.

-Tu què creus que sóc; àguila o “borrego”? –Tonín deixà de tallar branques de l’om.

-Seràs allò que vulgues ser –el de les patilles fitava la destral suspesa enlaire en mans de Tonín.

-Creus que sóc com semble?.

-T’has fotut ja un canut de bon matí o què¡

-La teua amiga, la que semblava un tio però que no ho era, sembla una cosa i és una altra. Ben bé que ho sabies tu. Potser a mi em succeeix el mateix. Per més que us penseu que m’estic a la figuera.

-No sé de què em parles –el de les patilles buscava una branca en el feix de llenya.- Què vols de la Muda. T’agrada també?

-Jo no en vull res. Només saber què vol ella de nosaltres. L’altre dia, quan Gus la va sorprendre parlant pel mòbil, segons deia, amb l’Ateneu Llibertari per confirmar que pujarien a reforçar-nos contra la policia, abans que ella esborrara el número de la telefonada, ella el va guipar. El número, saps?

-I per què no va dir res aleshores, quan la Muda li va recriminar que pretenia forçar-la?

-Perquè Gus vol enviar-ho tot a l’ample. I la culpa és de la teua puta nòvia. Si no haguéreu vingut, cague en l’hosti¡

-I quin número era, tros de suro? Una línia calenta, potser?

-No, mamó, era el de la policia.

 

— 107 —

Això diu que era una princesa tan xicoteta com tu. El seu nom era Mariola i vivia prop d’ací, als peus d’una muntanya. Son pare, Sexto Màrius, era un home molt ric, amb propietats a tot arreu de l’Imperi Romà.

Pare i filla eren molt feliços al Comtat perquè s’estimaven més viure al cor de la serra que no enmig del xivarri de Roma. La muntanya els oferia de tot: racons per jugar i plantes medicinals amb què es guarien de tota malura. Fins i tot mines que donaven treball a la bona gent de la contrada.

La bellesa de Mariola tan sols era equiparable a la seua discreció. Mai no féu servir davant els altres el seu rang social per traure’n profit. Havia aprés de son pare que, en el fons, la muntanya els igualava a tots i no per tenir més béns s’aconseguia arribar el primer a dalt de tot el cim del Montcabrer.

Quan es va fer dona, son pare, a la tornada d’un viatge a l’Àfrica, li regalà Pinta, una pantera, un enorme gat negre de pell lluent i ullals esmolats. Mariola la prengué en gran estima. S’acaçaven per les ombries i, després de banyar-se en les fonts de la serra, baixaven enjogassades al Comtat. Allí sempre les esperava Aulo Emili, el jove que la princesa Mariola estimava.

Però un dia, saps què va succeir? Que el governador del territori, Caius Lúcul, un home sense escrúpols, en visitar el Comtat quedà encisat per la bellesa de Mariola. I també pels béns que heretraria de son pare. Com que el jove Aulo Emili s’interposava en els seus propòsits, el governador Caius Lúcul cridà de Roma la seua germana, la perversa Júlia, amant del Cèsar Tiberi. La seua intenció era que Júlia enamorara Aulo Emili i així el governador tindria via lliure per arribar al cor de Mariola. Tanmateix Aulo Emili refusà Júlia.

Prompte el governador Caius Lúcul tramà una nova estratègia: falsificar una carta del Cèsar Tiberi en què aquest requeria al jove del Comtat la seua presència a Roma. I allà marxà Aulo Emili acompanyat de la princesa Mariola i de son pare Sexto Màrius. Que no endevines com? Salparen en una nau gegant, Urània, i creuaren la Mediterrània, després de navegar dies i dies entre aquelles aigües.

A Roma la perversa Júlia parlava tothora al Cèsar Tiberi de les virtuts de Mariola. Tants foren els seus elogis que, al capdavall, acabà excitant la seua curiositat. Ordenà que vingueren de seguida al seu palau pare i filla.

Tan bon punt el Cèsar la va veure, restà fascinat. Tot seguit va demanar-la en matrimoni. Però el pare s’hi va negar. Davant això, Tiberi decidí tancar-lo a les masmorres i convertir Mariola en amistançada seua.

Mentrestrant, Aulo Emili havia estat ferit pel carrer i Júlia el tenia clos a casa seua. Allí els dies s’escolaven l’un rere l’altre ignorant com queia la desgràcia sobre tots ells. Fins que se n’assabentà: el Cèsar Tiberi havia ordenat assassinar Sexto Màrius i enviar Mariola a les feres del circ, acusada de desobediència perquè no volia ser la seua amant.

Aulo Emili aconseguí fugir de la casa de Júlia. Primer que res anà a cercar Pinta, la pantera. Després s’acostà al circ on els romans es distreien contemplant com les feres famolenques devoraven persones innocents.

En aquell moment aparegué Mariola enmig de l’arena. A l’altre costat les feres, uns lleons d’urpes lluentes, es disposaven a llançar-se sobre ella quan hi saltaren Aulo Emili i Pinta, la pantera, per salvar-la. Escaparen entre la multitud i pujaren a la nau Urània per tornar al Comtat.
Mariola canvià. Ara era una jove malencònica que deixava córrer els dies pujant a la Gruta Blanca de la serra sempre acompanyada de Pinta. No es va casar amb Aulo Emili i acabà morint molt prompte, de tristor, al costat de Pinta. Els llauradors del Comtat enterraren totes dues a la Gruta Blanca, i batejaren la serra amb el seu nom. Conte contat, ja s’ha acabat, nena. I ara tanca els ullets.

 

— 108 —

-Arreglat- Àlex Llonch despenjà el telèfon. Se sentia entumit fins el moll de l’os després d’haver mogut la xiqueta enmig del fred. Marc Simó seguia la conversa des de l’altre extrem de l’habitació.

-Quan penses pujar-la? –Berta Gomis, conscient que el telèfon que li havia sostret a la regidora d’educació podia estar intervingut, mesurava les seues paraules. –M’agradaria anar-me’n ara mateix.

-I jo què?

-Tu tindràs el que vam acordar: signaré el document on te’n declare tutor.

-Però tard o d’hora la policia esbrinarà la meua col.alboració amb els teus plans -Alex Llonch amb la mà lliure intentava traure la jaca d’Ella, que continuava dempeus des que havien arribat a la casa.- Jo vull anar-me’n amb tu. Tots tres: la xiqueta i nosaltres dos.

-No hauríem de parlar tant. O almenys no hauries de parlar si no vols pifiar-la.

-Més encara? Em convences per dur avant el teu pla i ara m’envies on brama la tonyina. Què faig? M’emparelle amb la marieta de l’institut que m’has encolomat des del primer dia?

-Tu el que volies no era la xiqueta?

-I a tu també.

-Doncs et quedaràs sense cap de les dues. Digues a Marc Simó que es pose.

La comunicació es tallà. Berta Gomis s’havia quedat sense bateria. Ara seien els dos homes al sofà amb Ella al mig. Mars Simó s’adonà com en reflectar-se en la pantalla apagada del televisor, les tres siluetes no tenien vida pròpia.

-Crec que la xiqueta s’ha pixat –féu ‘Alex Llonch.

-Haurem de canviar-la de roba.

-Visc sol. Tinc una jaqueta d’hivern, una d’estiu, un pantaló de primavera que val per tot l’any i un parell de calçotets que em canvie el dia del meu aniversari.

Àlex Llonch tornà amb un pantaló de pijama.

-Saps què se m’acaba d’acudir? –féu tot mirant els músculs escardalencs d’Ella amb uns genoll ossuts més amples que el tou de la cama.- Podríem tornar-la a la Llar d’Infants tot adduint que ens l’hem trobada pel carrer.

-Tu no volies ser el seu tutor?

-Jo volia ser moltes coses, però crec que en aquests moments no arribaré a res. Només en seré un que passava per allí. Com sempre.

-Em vénen ganes de cagar. Vejam: tu i Berta Gomis m’heu dut fins ací per resoldre un capítols que teníeu pendent. Sóc jo “qui passava per allí”. Si vols tornar la xiqueta ho fas tu sol. Tinc fred, estic cansat i me’n vull anar a casa.

-I per què t’has apuntat a aquest negoci?

-Vaig a donar-te dues cites literàries. La primera és d’una redacció d’un alumne meu: “Sóc dèbil i efeminat”. I l’altra del poeta Gil de Biedma, també amb una ploma tan gran com el seu valor davant la sida: “Guardo una cierta propensión al mito”.

-Jo te’n faig una altra: “Quan tu hi vas, jo ja en torne”

— 109 —

Un matí Marc Simó fou requerit per la direcció del centre. L’Associació de Pares i Mares d’Alumnes se n’havia queixat una altra volta, li comunica Jordi Barral.

-Què més volen, si tots aprovaran l’assignatura?

-D’això es queixen. Del baix nivell amb què passaran de curs. Ara el problema el tindrem l’any vinent.

-Tranquil, que el proper curs ja no em veuràs la cara.

-Tu t’has equivocat d’ofici.

-I vosaltres us heu equivocat prenent-me per la bufa la gamba. Mentre els alumnes practicaven el vudú, us ha vingut de perles que la mala llet ambiental es concentre en mi. Saps aquell que diu :”Ací es respira un ambient hostil”; i l’altre li respon :”Es cert, a mi ja m’han pegat quatre hòsties”? Enguany m’ha tocat a mi, pel que sembla.

Després va rebre una visita de l’inspector de la policia acompanyat de Rosa Maria Sucarrats. Es reuniren al Departament. En entrar-hi, Marc Simó s’adonà que el gruix de papers de la taula estava rebolicat.

-Si disposa d’alguna informació sobre Berta Gomis faria bé de comunicar-nos-la. Tenim constància que en algun moment ella s’ha posat en contacte amb vosté.

-Jo no he tocat res –féu la professora Sucarrats quan marxà l’agent. -Van a per tu, Àlex. Algú els ha xiulat que des d’ací, des de l’institut, Berta ha estat rebent suport en la seua estratègia.

-Ho dius pels dibuixos?

-No. Teresa Soler es va encarregar de lliurar-los a Jordi Barral i a l’inspector de la policia. Per això creuen que tu en saps alguna cosa. Jo em referia a una altra qüestió. Hi ha uns documents, una mena de correspondència entre ella i un català mig tocat de l’ala. Els vaig dedicar temps elaborant una anàlisi de text exhaustiva.

-I la policia s’ha empassat el teu exercici escolar?

-No els ha quedat més remei després de donar-li voltes a la hipòtesi estrambòtica que un grup de sabotejadors actuaria a la nostra ciutat seguint les pautes del col.lega català. Per primera volta en la vida algún m’ha fet cas quan jo parlava. Ningú no m’havia escoltat mai com els policies quan els vaig analitzar el text d’una carta en què ella, Berta, resumia tot el seu ideari.

-Un manifest?

-Una lletra de batalla.

 

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario