Destacados
Creación
Paga la pena…?
Era un vespre llarg i fosc de tornada a casa. Un dinar atrafegat i ràpid per emprendre novament un camí pedregós cap a una nova lliçó. El Joan carregava l’instrument a l’esquena i els llibres de solfeig a sota el braç, per novament rebre el consell de mestres. Aquest cop al conservatori. Les lliçons dels […]
Creación
Microcoraeta psicolingüística XXIII
Les millors expressions alcoianes de sempre en cristiano de toda la vida
El marido, en cuestión con el caixco y la caixporra hechas a tiribaldiri
(Bon pilot, bon farinot) “Ay!!! A mi marido le han hecho el caixco y la caixporra a tiribaldiri. No sé cómo saldrá en lascuadreeee. Al pobre, el caixco le descansa sobre las orejas, y parece una paúla, de las denantes, como de perfil, con las alas al vuelo, y la caixporra pesa más que lautobús […]
Creación
Passaport de partitures
La residencia a un altre estat del globus, sovint crea situacions estranyes i de discriminació
Amb els fanals del matí tot engegant-se, em disposava com cada dia a creuar el carrer de banda a banda. Cap mirada furtiva ni cap atac gelós d’intriga, si més no, menuts somriures que se’m creuaven al veurem passar.Tot qüestions dels vianants i preguntes al vent sobre quin artefacte devia jo transportar. Al l’estoig de […]
Creación
L’Edat del Gel (22)
Principi d’Arquímedes; dóna’m un punt per recolzar-me i alçaré el piu. La pregunta sempre és la mateixa: qui ha de fer la força en un extrem perquè des de l’altre extrem jo puge al cel?
Jordi Botella, 7/10/2014

—  110 —

 -La Muda se n’ha anat- féu Tonín.

El grup s’arraïmava al voltant de la llar. Una bicicleta hi constituïa l’únic objecte de l’antic saló. Els quatre joves seien sobres les fustes d’una bastida. D’ençà que havia començat a nevar a penes si s’havien mogut d’aquell espai que ocupava el centre del casalici.

La claror del dia s’obria pas entre les branques mortes dels oms. A l’altre costat de la vall les capçades de les velles carrasques del Salviar sobresortien amb dificultat per damunt el mantell blanc que les cobria.

 

-I a més s’ha endut tots els pots de conserva –Tonín no s’acostà al grup. Amb l’esquena arronsada, les seues cames ara es veien més curtes que mai.

-Deu ser la seua aportació als orfes de la policia –Gus furgava la cendra de la llar amb un branquilló

-I ara què fem?

Tot acabant de pronunciar l’última síl.laba, Clara es penedí d’haver parlat. Tanmateix ningú la fità per recriminar el seu moment de feblesa.

-Prompte pujarà més gent. Tot és qüestió de mantenir la confiança en nosaltres mateixos. A més, si com tu dius, Gus, la Muda era una agent, això significa que la policia i les autoritats tenen en compte el nostre gest. Llavors tard o d’hora hi haurà repercussions. I quan arriben els nostres companys, si la policia s’encabota a traure’ns-en a la força, hi haurà molt de soroll. I això és el que convé a la causa.

-Sembla que el dejú t’haja afectat el cervell –Gus Continuà furgant entre la cendra sense alçar el cap per parlar.

-Tu mai no has tingut cap fe.

-Fe, esperança i caritat¡ El que em faltava, un catequista. Planta l’orella, pardal, que per si tu fóra encara estaríem tots a la figuera. Però és que la Muda també t’ha xuclat l’enteniment, a més d’altres coses?

Gus defugí l’esguard de Clara.

-Amb tanta bona intenció ens has venut a preu de saldo- va prosseguir amb un to més conciliador.- Mira, nosaltres no som per a la policia més que  un granet en el seu cul. La Muda no era cap infilitrat per demantellar el “Moviment Revolucionari Local”. Ella pixava més lluny.

-I tu com ho saps?- la veu de Clara s’obrí pas enmig de l’esclafit de la llengua humida.- O, potser, també vas caure en la seua teranyina?

-Jo ja he caigut tant que sota els meus peus no hi ha res més.

-Per això ens hem quedatr a El Salt en comptes de continuar avant, eh Gus? –Tonín acostava les seues mans curtes a les guspires

-Ens hi hem quedat per prendre carrereta.

-Per anar on?

-No ho sap, Tonín –Clata tornà a parlar -, Gus mai no sap res. S’estima més posar cara de pòquer i donar corda a les seues idees, tan cargolades com inútils.

-Jo sé que la Muda no venia per nosaltres.

-Venia per ell –Clara s’arrambà al de les patilles passant-li el braç per l’esquena.

-Ningú no és tan imbècil de venir per nosaltres. El que buscava la Muda es troba un bancal més amunt. Perquè fa poc que ja no som els únics ací dalt. Em sap greu per tu, Clara, però no ets l’única dona. Ara n’hi ha dues més a El Salt, ací propet, a la casa de la professora boja.

 

 111 —

 -Unabomber català? Vols prendre’m el pèl?  De moment no hauries de telefonar a una Oficina Municipal dient paraules com aquesta. ¿No saps que als Estats Units hi ha filtres telefònics que detecten que algú xiula la Internacional?

-Unabomber català.

-Escolta’m, tu, des que has aparegut per aquesta maleïda ciutat, t’has proposat tocar-me els ous. Però per molt que t’entossudisques no ets una massatgista tailandesa ni res: ets un maricó de la Marina. Hauries de tornar-te’n a la costa a prendre el sol abans que se’t contagie La Síndrome de l’Anestèsia, que és com jo anomene el mal que pateixen els meus paisans. I que també afecta el teu institut i el món sencer.

-Per això va cremar Berta l’inspector d’Educació?

-Ella no estava anestesiada. El dolor forma part fins i tot de l’aire que respira. Des de ben jove tenia una predilecció per turmentar-se sense motiu aparent. Almenys així ho pensava jo. Després, quan marxà a Sabadell ja en va trobar un, de motiu, i ben gros. Però, crec, en el fons, que ella ja ho buscava des de feia anys. La seua filla. Ara ja disposava d’una prova ben sòlida que confirmava el que intuïa des de l’epoca del batxillerat, quan jo la vaig conéixer. Que tot era una merda. I la merda era l’únic sentit. Per això se’n va anar d’ací. Per comprovar com eren els seus límits. Els anys de Sabadell, sola, amb la seua filla a les costelles de metge en metge, em comptes d’enfonsar-la, l’enfortiren encara més.

-I per què va tornar?

-Tan de bo no ho haguera fet. La merda en  què vivia se li havia quedat massa lleugera, supose. Va tornar a casa. Potser necessitava incrementar-ne la dosi. I així, després de molts de temps que la meua merda particular estava ben quieta, revifà de sobte.

-Llavors se’t va acabar a tu l’anestèsdia?

-Sí, i encara no l’he recuperada. I això que ara la necessite més que mai, després que tu em faces la mà un dia sí i l’altre també.

-Ja t’agradaria a tu.

-A mi només m’agraden les andrones.

-I també les dones cacapces de rebentar el món.

-A mi em rebentarà el primer. I tu aniràs després.

-Creus tu que Berta m’ha inclòs en la seua llista?

-Pitjor encara: t’hi hs apuntat tu soles. Com jo i altres.

-L’unabomber també?

-Això ja t’ho contaré un altre dia. No hi ha manera que em deixes en pau?

-Digues primer quina relació té l’unabomber amb Berta.

 

— 112 —

Apunts sobre “El final de l’espècie

 Els neanderthals inventaren la mort.

Un miler d’anys arrere arribaren a El Salt a la recerca d’un aixopluc per a l’hivern i l‘estiu. El gorg de la Mariola i el Salviar els garantia una mínima seguretat envers els nòmades que es desplaçaven de la costa a l’altiplà. El llit del riu Barxell els oferia queviures.

Tanmateix, un dia algú d’ells pren consciència.

De sobte se li obren els ulls. “Pren consciència” quan davant seu agonitza un home que fins aquell moment s’havia desplaçat amb ell a la Cova Beneito o més lluny encara. L’home tanca els ulls, deixa de respirar i muda el color de la seua cara. Estès en terra, passa un dia i passa un altre. Fins que algú s’adona que el cadàver ha assolit el grum que cobreix l’argila negrosa de la gruta.

Llavors aprofita un racó en la boca d’aquell forat i hi deixa caure el cos. Es meravella en comprovar que el seu color és idèntic al de la terra. Creu que el cadàver torna a ella. De dalt del forat el vent diposita un pessic d’arena en la mà del cadàver. Com si fóra una de les llavors que creixen als marges del riu.

El neanderthal agafa un grapat de terra i el fa voleiar sobre el cos estès. Les llavors que creixen a la vora de l’aigua també s’escampen quan baixa el vent de la meseta. Hi aboca un grapat més de terra i després un altre. Fins que és incapaç de distingir, dins del clot,  el cos de l’argila fosca.

Quan el neanderthal s’allunya de la gruta ja s’ha fet de nit. Més avall, en una de les feixes que s’arreceren en el recolze que forma el tall de la roca vertical d’El Salt, hi ha encès un foc. La fulla de la flama puja entre els oms i les carrasques.

Sota la claror de la lluna el fum té el mateix llustre espès que l’argila i la pell de l’home.

A l’extrem del rocam, el doll de l’aigua del desgel que arriba de Mariola salta sobre l’abisme. La foscor li aporta un bri de vida quan impacta contra les pedres. Els raigs de la lluna pentinen la seua llarga cabellera, des de l’inici del vol fins a l’arribada a baix  de tot.

La terra, el foc i l’aigua.

I el neanderthal enmig de tot. Aquella nit no torna al grup. Rep el sol que arriba entre els vèrtex de Serrella i Aitana. De sobte, quan l’escalfor de la primera hora li provoca una becada, veu un fil de fum a l’altre extrem de la vall, on el riu forma meandres que giragonsen per la Plana. Des de gairebé els peus del Montcabrer, prop de la Cova Beneito on a les temporades baixes s’acosta per caçar-hi alguna cabra, puja fum.

Ningú no acampa mai a la part baixa de les muntanyes, a la vora del riu. La gent que hi bivaqueja no és dels seus, pensa el neanderthal. Llavors decideix acostar-s’hi sense dir res als altres membres de l’assentament.

Després d’unes hores, ja prop d’aquella foguera que l’ha atret, abandona el camí del riu que ara s’obre pas entre gorgs  esquerps.

El neanderthal observa un grup d’homes asseguts a terra, d’aparença ben diferent a la d’ell. El sorprén que es mostren al descobert fora d’una cova que els protegesca des d’un lloc estratègic. A més ara no és temps propici per a la caça. I tanmateix el grup està menjant. Roseguen una mena d’herbes del riu que ell reconeix, però que mai no ha tastat.

De tornada a El Salt comunica al grup la novetat. Decideixen romandre prop de la gruta i no desplaçar-se buscant un lloc més segur.

El neanderthal, a més d’ometre els canvis de costums que ha observat en l’altre grup, per primera volta cau en el compte que ignora on podrien anar ell i els seus companys si abandonaren El Salt.

 

— 113 —

 -Per què ets professor d’institut?

La claror freda de la lluna tallava la cambra pel badall de la finestra. Els dos jeien al llit de cara al sostre on el vent de la nit dibuixava formes erràtiques amb el brancatge del carrer. La flassada acrílica que els cobria aportava més provisionalitat a aquella relació furtiva. Enmig de la foscor percebien la presència de l’altre dins de la bauma humida del llit, però ara ja no gosaven anar més enllà del frec casual dels dos cossos.

-En principi no en tenia cap intenció. A mi el que realment m’agrada és participar en excavacions –féu Gabriel Llòria.- Però m’havia de guanyar la vida d’alguna manera. I els fòssils no donaven per a molt.

-I per què no dirigires els teus treballs cap a la Universitat? Viuries millor.

-Si haguera tingut una veritable vocació, per dir-ho d’alguna manera, ara seria mestre de primària. Amb les beceroles i tot això.  En una Facultat no hauria gaudit dedicant anys a la investigació a les ordres d’un catedràtic espavilat que després publicaria sota el meu nom tots els meus treballs.

-Jo escamparé el poll quan puga –va dir Marc Simó. Al sostre unes ombres esfilagarsades li recordaren el perfil d’una palmera.- El meu contracte acaba aviat amb el final de curs.

-Si t’he de ser sincer, li he prest el gustet a l’ofici. Saps per què? I no et burles pel que ara et diré. Per l’enciclopedisme. En un institut, a diferència de la la Universitat, has de dominar la teua disciplina de dalt a baix. M’imagine explicant només els assentaments neolítics a la vora del riu Serpis i em vénen ganes de badallar. El treball en Secundària és com el saber integral dels homes del Renaixement. Estàs rient-te, Marc.

-Ho dius perquè als professors se’ls exigeix, a més del coneixement de la seua matèria, que ja és prou, alguna art especial?

-D’encantament de serps. O de descobriment de la realitat. Als catorze anys un xicot és com una esponja. Després, a mesura que s’acosta als vint, desconfia del món sencer, tanta és la informació que li arriba. Perquè en el pitjor dels casos, el cas contrari,  té el futur tan planificat que no gosa moure fitxa, no fóra cas que perdera passada. Per aquest motiu renúncia a tot allò que no és del seu interès. Així, en compte d’aprendre, comença a ignorar. Llavors es fa adult.

-Jo sóc dels primers, encara que a mi tanta dispersió m’agafa una miqueta granat.

-Tu tens l’energia d’un adolescent. Per això escrius.

-De seguir per aquest camí abans que acabe el curs l’única cosa que redactaré serà la meua pròpia esquela.

-No t’hi calfes el cap, ni et desanimes. El nostre ofici és com una inversió en la Borsa. Sempre s’han de fer valoracions a  llarg termini. Ja en veuràs que quan menys t’ho esperes, un alumne ja fet i refet se t’acosta un bon dia i t’agraeix el teu treball.

El vent fred que baixava de les muntanyes s’escolava per les finestres. Sota la flassada els dos homes restaven immòbils. Les seues cames formaven unes línies paral.leles que sols a l’alçada dels genolls oberts arribaven a prendre contacte. Del carrer pujà el bram escadusser d’una motocicleta que creuava el pont de l’Enginyer Aracil.

-Estic de merda fins al coll  -Marc Simó girà el cap i s’adonà que el perfil del rostre del seu company en la foscor li recordava el d’un mariner de Dénia. Sentí la necessitat de prendre-li la mà.

-Vols que t’ajude?

 

— 114 —

 Sobre la taula de railite hi havia tres fulls. En cadascun d’ells hi apareixien dibuixades tres figures geomètriques: un cercle, un triangle i un quadrat. Al seu interior una ratlla de diferents colors tallava el perímetre de dalt a baix: roig, verd i blau.

Berta Gomis acompanyà la xiqueta a la cadira. Va seure al seu costat. Les tres pintures que corresponien a les figures geomètriques havien estat disposades de manera que la xiqueta poguera triar-ne una sense cap dificultat. Però no va moure ni un dit. La mare li va prendre la mà dreta i la va arrossegar fins que pinçara per pròpia voluntat una de les pintures.

La xiqueta tenia el palmell de la mà fred. Quan li palpà el front per comprovar la temperatura,  caigué en el compte que havien tallat el subministre de l’aigua i el corrent elèctric. S’alçà de la cadira i s’acostà a la finestra. En els racons ombriencs dels marges encara hi havia restes de neu glaçada. Més enllà de les dues estretes feixes la xemeneia de la casa d’El Salt fumejava. Girà el cap envers la taula. La xiqueta continuava immòbil amb l’esguard perdut en diferents direccions de la cambra. Mentre alenava desacompassadament el seu baf esdevenia un fil intermitent de vapor que s’esllanguia poc a poc.

“Aire”, va pensar Berta Gomis quan tornà al costat de la xiqueta. Aquesta volta agrupà cada color amb el seu full corresponent. Va escriure a sota de cada figura geomètrica una paraula: “foc” a la rodona, “terra” al triangle” i “aigua” al quadrat. Insistí, de bell nou, conduint la mà de la filla. Tot fou inútil, però.

“Quina és la forma de l’aire?” Per un moment se li acudí d’eixir a fora. Però es limità a obrir un badall de la finestra tot ajustant el porticó. En inspirar l’atmosfera gèlida del matí, sentí com un tall de navalla obria en canal la seua gola. “L’aire no té una forma determinada perquè és invisible. Tanmateix, a diferència del foc, la terra o l’aigua, la seua presència és constant. Encara que no te n’adones. I és imprescindible: pot faltar el foc, la terra o l’aigua, però si desapareix l’aire la vida desapareix. La forma de l’aire és el buit, el traç en blanc”.

La xiqueta tremolava. La pell de les mans havia pres un color amoratat. Berta Gomis atribuí la feblesa a la deficient alimentació que suportaven des que tornaren a El Salt. Palpà el seu front. La febre pujava per moments.

Quan féu el moviment per ajudar-la  a deixar la cadira i dur-la al llit, la xiqueta s’hi resistí amb totes les seues forces entortolligant les cames a les portes de la taula. Al capdavall, la mare desistí i l’embolcallà amb una manta.

Així va transcórrer tot el dia, fins que, en fer-se fosc, decidí baixar amb la xiqueta a la casa d’El Salt. Sobre la taula de railite deixà dos fulls que ella  mateixa s’encarregà de colorejar. En el primer d’ells, sota el rectangle blau, hi havia escrit la paraula “aigua”. En l’altre no hi havia cap traç. Tan sols quatre lletres: “aire”.

 

— 115 —

 Àlex Llonch havia aconseguit la signatura. Sabia que aquell document privat no tindria cap valor quan, sota l’argument de la seua paternitat, reclamara la custòdia de la xiqueta. Tanmateix, des que uns dies arrere ell i Marc Simó deixaren mare i filla en el camí d’El Salt, li agradava traure’s de la cartera aquell paper rebregat i llegir-lo.

-Per què ho faig?- li havia dit a Marc Simó aquella matinada quan tornaven a la ciutat tot vigilant que la neu glaçada no els féra estimbar-se al fons del barranc. -Vols saber-ho? Tot açò ho faig igual que tu: per pur interès. Només que jo no busque una bona història que algun dia puga vendre a un productor.

-I quin és el teu interès, si pot saber-se?

-Quedar-me la xiqueta. I no et cregues que el meu instint paternal va més enllà de la llàstima. Ho faig per amistat.

-Enganyaràs la persona que et demana auxili?

-L’amistat no és amb Berta. Jo parle del pare de la xiqueta.

-Un altre que també s’apunta a l’equip?- Marc Simó aturà l’automòbil a la porta de l’Oficina de Rehabilitació Integral.

-Amb dos colloneres, com tu com jo, ja anem servits. El meu amic va morir. Però, tranquil, va ser decisió pròpia. Sempre he pensat que jo el vaig trair –de pensament o omissió, com  deien  al catecisme- des de l’instant precís que Berta el va escollir a ell i no pas a mi. Crec que Víctor Gisbert, que era com es deia el meu amic, ho sabia des del primer dia. D’alguna manera, amb la seua mort, em deixava via lliure per realitzar el meu somni, que no era altre que estar amb totes dues, mare i filla. I no fou així. El suïcidi del meu amic havia estat inútil. Tant o més inútil que el meu projecte.

-I per què vas acceptar embolicar-t’hi des del principi?

-Era l’única oportunitat de ser lleial a Víctor Gisbert.

-Encara que amb això traïes Berta Gomis?

-La traïció és com la mentida: una volta comences ja no pares. Ella sempre ens enganyà a nosaltres dos i a totdéu que no fóra ella  mateixa. Per primera vegada, des que la coneixia, seria jo qui duguera la iniciativa.

Àlex Llonch rellegí el paper. Ell mateix s’havia encarregat de redactar el document i ara li semblava barroer. No per la sintaxi rovellada, sinó més aviat per la seua intencionalitat absurda. De res no li valdria mostrar aquell paper a l’hora de sol.licitar la tutoria si es veia incriminat en tot el seguit de despropòsits que Berta Gomis havia dut a terme d’uns mesos ençà. Com sempre, des dels anys de batxillerat, es veia abassegat per aquella dona, fins al punt de sentir que ella li havia sostret la seua capacitat de decisió.

Amb aquell paper mostós entre les mans caigué en el compte que gairebé, des que es reconeixia, havia estat sotmés a la voluntat de Berta Gomis. I per més que la relació s’interrompera per iniciativa d’ella, en diferents períodes de les seues vides, Àlex Llonch sempre havia restat a l’aguait. Com si després de tantes expectatives frustrades, esperara una última oportunitat de mamprendre una relació  que no obstant això, mai no s’engegà. Tret de les comptades ocasions en què ella acudí a ell. “Però per tenir la xiqueta buscà un altre”, pensava. “Jo era l’espectador. L’ésser passiu que avui per primera volta donarà un pas endavant per protegir la xiqueta que hauria d’haver estat filla meua”.

Àlex Llonch despenjà el telèfon  per marcar el número de la Policia.

 

— 116 —

 Quan arribà a la casa de l’escriptor Albert Vil.lagrassa la xiqueta tenia la mirada perduda. Els trossos de camí on la neu s’havia desfet havien esdevingut un fangar amb un filet  constant d’aigua corrent per les roderes que es formaven pels costats.

Tonín les conduí a la vora de la llar. En agafar d’un braç la xiqueta per guiar-la entre la foscor de la casa, la mare pensà que feien una bona parella.

-Crèiem que era la policia –féu el de les patilles.

Clara esmicolava una aspirina fregant-la amb el mànec d’un ganivet sobre una cullera. Hi abocà unes gotes d’aigua i quan féu per empapussar-li-la a la xiqueta, s’adonà que estava enrampada. Sense forçar-la, furgava suaument amb l’extrem de la cullera entre els llavis serrats a fi de fer-li empassar el beuratge.

-Deixa-la –va dir sa mare.- No veus que no vol res de tu?

-Està molt malalta. Hauríem de buscar un metge.

-D’ací no se’n va ni Déu –després de tants dies sense badar boca la veu de Berta Gomis ressonà tova per l’estança.- Tu, xicona –el seu esguard i el de Clara es trobaren-, empapussa-la i deixa’t de romanços. Ja veuràs com es posa bé d’ací  a una estona.

-I si no millora?

-La policia no trigarà a venir –Gus etzibà des del racó més fosc.- En un tres i no res la duran a l’Ambulatori.

-Resistirem ací dalt ¡-replicà el de les patilles.-No deus voler enviar a pastar fang tota la lluita d’aquestes setmanes.

-La policia no ve per tu ni per mi.

-Jo no pense claudicar. El nostre exemple servirà perquè altres planten cara també i mostren com és possible una altra forma de vida, lluny del consumisme i l’especulació.

-L’únic exemple que hi compta és el d’aquesta dona –Gus parlava embolcallat en les ombres de la llar. Després, tot dirigint-se a Berta Gomis afegí: -Diga-li què significa plantar cara.

Tonín acaronava les mans de la xiqueta dit a dit fins que deixaren d’estar enravenats. Al seu costat Clara fregava l’extrem de la cullera contra els seus llavis. A poc a poc el degotim de l’aspirina aigualida anava entrant a la boca. La xiqueta, al principi, premia els parpalls però després es va adormir en els braços de Clara amb les mans agafades a les de Tonín.

-I ara què –féu els de les patilles després que Gus el posà al corrent de la biografia de la dona.

-“Las águilas vuelan solas, los borregos necesitan pastor”- va dir Tonín xiuxiuejant per no despertar la xiqueta.

-El teu amic està pixorro ¡- el de les patilles acostumava a acarar-se a Rus com si aquest féra d’intèrpret de Tonín.

-Ara tens l’oportunitat de mostrar quina és la teua oposició al sistema. Aquesta dona té contra les cordes a les institucions de la ciutat. Ha escanyat un representant de l’estament educatiu i després un de l’estament polític. I ara ens toca a nosaltres, com a estament de bufanúvols que som. Escuma de la societat que sempre que arriba l’embranzida del corrent d’aigua ens llança a la vora del riu. Ella, en canvi, ha dinamitat el pantà.

-Tu també estàs pixorro –replicà el de les patilles a Gus.

-Contesta: ets a fora o dins de l’aigua?

-Atieu el foc, que la xiqueta no deixa de tremolar –féu Clara.

-Sóc a dins de l’agiua.

-Doncs busca les cadenes amb què els arqueòlegs les cadenes fermaven les finestres i les portes abans de marxar cada estiu. Després n’agafes els cadenats –Gus s’alçà de terra.

-Què en penses fer?

 

— 117 —

 Apunts sobre “El final de l’espècie

 Final A.

Els neanderthals es deixen absorbir per la nova civilització.

Els neanderthals es deixen absorbir per la nova civilització a pesar que els nous individus siguen més curts de talla. Tant fa  que entre ells hi haja regidors d’Ajuntament, inspectors d’educació, policies amb criteri balòstia i tota una raça de ciutadans resignats. Els neanderthals saben que no tenen res a fer davant el projecte de convertir aquell racó del món en un hotel capdavanter dins la campanya de promoció del turisme rural. Amb una miqueta de sort potser els contracten de cambrers o monitors per a grups infantils. Ara mana la consciència autocomplaent; l’esperit lliure en punt mort; la imaginació sota mínims; l’ús de la força; la imposició d’una veritat única batejada pel Mercat; la llei de la selva entesa com a sinònim de Progrès; la religió coma justificant de la barbàrie… són el foc que convoca la comunitat. El Futur ja és ací: escola, família i estat com a braços armats d’una ideologia que té en el préstec hipotecari el seu màxim exponent. I ells ja no pinten res davant  una civilització on la uniformitat ha estat elevada a principi indiscutible. A ells els és reservat el paper pintoresc d’aquells qui es resisteixen a admetre que la diferència de color, sexe o procedència no té res a fer davant la consagració de la mediocritat. Ben al contrari, seran mirats pels clients d’aquell hostatge, a causa del seu ofici de baixa qualificació, com a incapaços, indolents i condemnats a l’esclavatge d’una contractació temporal. Així fins que es jubilen. El progrés aportat pel foc, la parla o el culte a la mort veurà com és substituïda la felicitat de compartir aquests prodigis amb els altres membres de la comunitat pel benefici de la seua explotació. Dones de neteja, vigilants de camp de golf, pallassos per al lleure infantil, músics que ambientaran els salons, cambrers… Des de les seues coves els neanderthals intueixen el futur com una cursa vertiginosa de la qual ells n’ignoren les regles. I deixen fer.

 

Final B

Els neanderthals s’autoimmolen.

Els neanderthals s’autoimmolen. No es mesclen amb els nous homes. Fins al punt que són extingits. O això pensen ells després de milers d’anys abandonats a la intempèrie. Mentrestant les altres civilitzacions passen de llarg; aquell racó ombrívol en un extrem de la Serra Mariola no interessa a ningú. Allunyats de les ribes fèrtils comproven com les cabres que abans grimpaven riu amunt ara romanen closes en un pam de terra. La vigilància expectant d’aquell pas fronterer entre la costa i l’altipla ha estat substituïda per una actitud testimonial. A les primeres tribus que encara serven una semblança amb ells, els en segueixen d’altres que mascaren les parets dels abrics i les coves. Es visten amb marques de moda, disposen de doble residència, admeten que el planeta siga una festa, un negoci, un femer o una atracció per a un terç de la població mentre la resta mor de fam, set o fàstic. Ja han passat tants anys, després de l’arribada dels nous homes, que els neanderthals ja no saben si encara viuen o si tan sols sobreviuen. Potser han arribat a l’última gruta, la dels morts que ells veneren.

 

Final C

Defensa a ultrança.

 

Exàmens  Finals

— 118 —

 

– És com t’ho esperaves?

-No esperava res.

-Sempre s’espera alguna cosa.

-Això era abans,

-I ara?

Les volves de neu havien cobert l’ampit de la finestra amb una lleu pinzellada. Els tirants del pont de l’Enginyer Aracil  tallaven en diagonal la finestra. Sota els llençols els cossos dels dos homes ern hieràtics, els ulls fixos en l’ombra espessa de la serra del Salviar que creixia darrere de la claror de la neu.

-Fa molts anys vaig tenir un alumne destarifat que es passava les classes cantant melodies de moda. Al principi el treia  de l’aula. Després el vaig acompanyar al desptax de Jordi  Barral sota l’amenaça d’expulsar-lo. I no per això va modificar la seua actitud. Continuava taral.lejant tothora, s’alçava de la cadira quan li venia en gana, xiulava a les xicones del pati mentre practicaven gimnàstica o feia per entrar a classe un quart d’hora després d’haver-la començada. Un dia me’l vaig trobar pel carrer. Jo eixia de tallar-me els cabells. Ell ajudava un home a pujar la vorera. L’home devia tenir uns cinquanta anys i deixava caure el cos sobre una gaiata com si no poguera amb la seua ànima. L’alumne l’agafava del braç delicadament mentre obria la porta. No em va dir res quan vaig passar pel costat seu. L’home de la gaiata i ell entraren en un llindar fosc, al fons del qual una boleta groga a penes il.luminava el replanell on desaparegueren.

Gabriel Llòria s’incorporà de llit i continuà parlant d’esquenes a Marc Simó.

-L’alumne no cantava ni xiulava com feia tothora a classe. Em mirà d’una manera greu. Com si fóra més gran.

-Com, si no esperara res. Es això el que vols dir?

-Com si no esperara res, això deu ser.

De sobte deixà de nevar. La resplendor pàl.lida de feia una estona donà pas a poc a poc a ‘atmosfera espectral dels llums del pont de l’Enginyer Aracil.

Gabriel Llòria mantenia els colzes damunt els genoll. No per això doblegava l’esquena cap endavant. Als  dos costats de l’espinàs, les costelles es trenaven amb els músculs com el vimet d’una cistella.

-En el nostre treball, ja veus que mai no hi trobaràs resultats. Ho saps dels del primer dia. No es tracta de traure’n cap benefici immediat. Tanmateix sempre hi esperes alguna cosa. Com en la vida. Avui poses una rajola, demà una altra.

-I un bon dia cau la tàpia d’una forta ventada i mor un xiquet que passava per allí. Per què m’has contat la història del teu alumne, Gabriel?

-Perquè és la història de tots nosaltres.

-Jo no sóc dels vostres.

-Ara ja formes part del gremi. Saps en què se’t nota? Se t’han fet les esquenes amples. Preparades per arrossegar pes. No em preguntes quin pes perquè no sabria respondre’t. Tu també cantes a classe, xiules pel carrer, t’alces sense permís, vius com si res no t’importara, consideres inútil el teu ofici.

-Em gite amb tu.

-Algun diai coincidirem en algun lloc i no em saludaràs. Com el meu alumne.

-L’endemà d’haver-lo vist de bon samarità, quina melodia va cantar a classe aquell xicot?

-No hi va tornar mai més.

 

— 119 —

 Principi d’Arquímedes; dóna’m un punt per recolzar-me i alçaré el piu..

“De veres que ets tu ‘Alex Llonch, el guitarrista dels Carajillo?”, això m’ha dit fa unes hores la xicona que ara dorm al meu llit. “Els del disc?”.

Així ha començat tot. Sa mare ens havia vist en directe en una revetlla del Baradello i acabà convencent Selmo el culturista perquè acompanyàrem el seu casament. Jo feia mesos que havia marxat a Galícia, al Polvorí de Punta Hermínia, per vigilar si algun lamel.libranqui tenia intencions d’envair la Mare Pàtria. Tot aprofitant el permís d’estiu em vaig incorporar al grup la nit anterior al casament.

“I quin de tots cinc de la contraportada ets tu?”, m’ha preguntat ella. “I quin instrument tocaves?”, ha insistit. Per respecte m’he estat de contestar-li: “Pregunta-li-ho a ta mare”.

Ella dorm. Jo voldria dormir i no puc perquè necessite un punt per recolzar-me i no el tinc. Arquímedes es va passar mitja vida damunt un punt on situar el seu alçaprem i quan el va trobar descobrí que a l’altre extrem de l’alçaprem no hi havia res per pujar. Llavors s’adonà que no era el món allò que volia pujar, sinó ell mateix, Arquímedes. I no es va tornar boig furgant en el seu cervell per trobar la manera d’accionar l’alçaprem que elevara el seu cos rodanxó sobre la misèria de les coses mortals. Aquesta xicona podria ser el meu alçaprem. I el punt de recolzament, els gin-tònics de l’Escenari.

La pregunta sempre és la mateixa: qui ha de fer la força en un extrem perquè des de l’altre extrem jo puge al cel? Per això sempre sóc a terra, per més que em fascine esguardar, finestra enllà, el Nord, l’Alberri amb el seu triangle de roca eixuta que exigeix al caminant uns pulmons amples i unes cames llargues.

Tot per gratar les portes del cel de l’Alberri. Com Billy the Kid abans de morir en la cançó de Bob Dylan. Al Nord. Prop del cel, entre els cantals i les coscolles. Entre el silenci i l’abisme. Fins arribar a dalt de tot. El Nord com una navalla esmolada sobre les Penyes Monteses. Més enllà el Montcabrer i el seu munyó  amb què la Serra Mariola palpa el cel.

El Nord. I després Barxell amb el seu convent entre l’obaga. L’arbre on va aparéixer la Mare de Déu i la seua criatura als braços. Berta i jo a l’infern de l’obaga mentre Víctor Gisbert ens espera, i ens esperen els Carajillo per a la revetlla de la Festa Major, i ens espera un futur tan fosc com l’obaga del Convent de Barxell.

 

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario