Destacados
Creación
Microcoraeta psicolingüística XXVI
Les millors expressions alcoianes de sempre en cristiano de toda la vida. Avui: Fregar más que el gallo de la pasión
–Ese friega más que el gallo de la pasión. Traducció: “Eixe frega més que el gall de la passió». Açò ho diem ací en sentit figurat, a manera de metàfora luxuriosa. I tot és pura enveja que li tenim al crack, a eixe tipus que pensem frega sense mesura. Però a vegades només ens ho […]
Creación
Llar per pocs, i per pocs dies
La internacionalitat del nostre món i globalització comercial i cultural, envaeixen cada cop més tota generació que naix al nostre voltant
Lluny de casa però prop de la terra coneguda. Un sac amb roba i una capsa amb l’instrument a dintre. Tot llest per enlairar un nou projecte que des d’aquell avió s’iniciava. L’aeroport fou punt de partida per a la Colometa, on un parell de setmanes a milers de quilòmetres de casa, esperaven les seves […]
Creación
Microcoraeta psicolingüística XXV
Les millors expressions alcoianes de sempre en cristiano de toda la vida. Avui: Llengua com una astral
-Ascolta, tu, la senyó Amparito té la llengua com una astral. Traducció: (Oye, tú, la señora Amparito tiene la lengua como una hacha). No sona molt bé, però ho deixarem anar, no? Doncs sí, la senyó Amparito, la del Paco’s Bar, (carrer de La Cova Santa), es gasta, tots ho sabem, una mirada de Tauró […]
Creación
L’Edat del Gel (23)
El Sensesentit té una doble direcció. Hi ha qui el pateix sense imposició externa. Producte de la seua pròpia personalitat malencònica; hi ha qui el pateix, producte d’un món subjecte a regles arbitràries destinades sempre a perjudicar el més feble.
Jordi Botella, 15/10/2014

— 120 –

– El foc i la terra, l’aigua i l’aire són els principis en els quals els presocràtics pensaven que es trobava el secret de la vida –la veu de Gabriel Llòria arribava del seient de darrere.

-No em deveu haver tret del lllit per embolicar-me en alguna endevinalla infantil –remugà Àlex Llonch.

-Hi falten l’aigua i l’aire. Els dibuixos de la rodona i el triangle corresponien als assassinats que han fet servir dos dels elements presocràtics –Marc Simó amanollava el volant del Simca 1200 amb força. Ara se n’haurien d’executar dos més. D’un d’ells comptem amb el dibuix, un quadrat.

-L’altre dibuix s’ha esfumat per art de màgia. Si no fóra que pel mig hi ha dos cadàvers m’ho prendria riure –va dir Alex Llonch-. Pareu el cotxe ara mateix  o em llance en marxa i llavors tindreu en la vostra consciència un cadàver més.

-Tu ho has dit: s’ha “esfumat”. I per on se’n va el fum? Per l’aire.

-Per la porta igual que vaig a fer jo; vaig a “esfumar-me” i que us donen pel sac als dos en qualsevol posició, per terra, mar i aire –insistí Àlex Llonch.

-Aigua i aire. Aquests són els dos elements que hi faltaven –Gabriel Llòria s’acostà al respatller dels dos seients-.Els dibuixos de la xiqueta tenen sentit.

-El color blau correspon al color de l’aigua.

-I el morat a l’hòstia que us fotré als dos enmig de la cara, mariquites de Baker Street.

-I l’últim, l’aire, no en té, de color.

Ja a la carretera comarcal de Barxell i Polop, cent metres avant besllumaren dos vehicles de la Policia. A l’alçada del camí que menava a mà esquerra a la casa d’El Salt els automòbils marcaren els seus llums intermitents.

-Ara ja teniu el cinquè color: el marró que estem a punt d’empassar-nos. S’ha acabat la joguera –féu Àlex Llonch.

-Cinquanta metres més amunt hi ha un altre accés, el camí asfaltat de la Colònia d’El Salt.

– Continueu vosaltres – Àlex llonch acotxà el cap tombant-lo envers la finestreta.

-Vols abandonar la xiqueta?

-Mai no l’he abandonada. Per què et penses que vaig avisar la Policia? Per què et penses que t’he fet cas des del primer moment? Ho he fet per Ella.

Quan arribaren a la casa de Berta Gomis es posà a ploure. Els marges dels bancals encara retenien algun bri de neu.

-Mireu El Salt –féu Gabriel  Llòria assenyalant com el braç d’aigua es perdia en l’abisme pel mascaró de la roca tallada.- A voltes ha de transcórrer un grapat d’anys per poder assistir a aquesta meravella.

El suau pendent que davallava permetia albirar com el pes de la neu havia enfonsat els plàstics negres de les excavacions. Ara havien esdevingut uns bassals d’aigua bruta enmig  de l’argila.

-Coneixeu l’acudit d’aquell a qui trenquen les dents quan truca a la porta d’una casa?- Àlex Llonch arribà el primer.

Una pluja freda s’escolava entre les branques dels oms.

-Va i diu als altres tapant-se la boca plena de sang: “Passeu, que a mi em fa riure”.

 

— 121 —

 

 Informe policial sobre “Unabomber català

 Pedro Manuel Campana Arévalo fou despatxat del treball amb una prejubilació que tancava tot un cicle tortuós. Diagnòstic: paranoia maníacodepresiva.

A pesar d’haver nascut a Barcelona, vivia a Sabadell des de feia molts anys. De ben jove havia entrat a treballar a l’empresa Texcor S.A., dedicada als teixits de la llar. Posseïdor d’una habilitat per al dibuix que havia heretat de son pare, s’incia professionalment com “teòric”.

Pedro Manuel Campana Arévalo disposava, a més de la seua destresa com a dibuixant, d’un enginy que li permetia d’oferir cada temporada nous dibuixos, cap d’ells semblant a l’altre. Per això el seu ofici de “teòric” era ben valorat.

Tot i el seu caràcter circumspecte, els companys i l’empresa l’apreciaven. Esmerçava el seu torn laboral sobre un extens paper quadriculat sobre el qual omplia amb tinta blava les caselles que conformarien el dibuix general. Un colp havia estat acceptada per l’empresa aquesta proposta, el dibuix de les quadrícules anava a les màquines per convertir-se en torcamans, vànova o cobertor per a taula de braser.

Des del primer dia del contracte laboral a l’empresa Texcor S.A., visqué a dispesa en un modest establiment de la Via Massagué de Sabadell.

La dispesera ens comunicà que no se li coneixien mals hàbits. No bevia ni rebia dones. Tret de la seua feblesa per la ràdio, a la qual dedicava la seua atenció els moments de lleure, mai cap dels seus companys se’l va trobar a la Discoteca Concorde ni a les barres americanes de la carretera de Cerdanyola. No sols era aficionat a les emissores d’ona mitja. A més, reparava els seus mecanismes amb una destresa prodigiosa.

Els seus problemes van començar amb l’arribada del primer ordinador. El contable de l’empresa en parlava meravelles. Un dia arrossegà al seu despatx gran part de la plantilla per mostrar-los els seus progressos. “El proper a tenir-ne serà vosté, Campana. Hem de preparar-nos per a la vida moderna”, li va dir el gerent de l’empresa.

Tanmateix el futur Unabomber Català va continuar amb la seua vida de sempre: tombat sobre el llençols de paper quadriculat distribuint les taques blaves fins que al remat hi apareixia un dibuix rectilini.

“El mercat ja no es conforma amb els nostes dissenys. Són, diríem, massa rígids, geomètrics en excés”. Aquest fou el primer retret del gerent, tal com ell mateix  va comunicar als nostres companys vallesans.

“Com que estem sotmesos a la tirania de les quadrícules, les nostres peces per a la llar, un dia d’aquests deixaran de ser competitives perquè el client demana estampats de flors, escenes de genets o cotxes de carreres. El món de la indústria tèxtil està canviant a una velocitat tan vertiginosa que si no ens espavilem, en perdrem el tren”.

Pedro Manuel Campana Arévalo s’inicià en el llenguatge informàtic. Tanmateix no aconseguí adaptar el seu enginy als prodigis de l’ordinador. Traçava sobre la pantalla les seues quadrícules de “teòric”. Només que ara hi substituïa l’estricta geometria anterior per un laberint de rodones, triangles i quadrats encabits dins de les caselles fins a configurar un gargot críptic. “Massa abstracte”, li va dir el gerent en refusar-li’n la proposta.

“Massa esquemàtic”. Un bocet darrere d’altre foren desestimats. “Massa linial. Massa convencional. Massa antic”. Aquest últim comentari, segons ens traslladaren els seus companys  de l’empresa Texcor S.A., ensorrà definitivament els ànims del “teòric” Pedro Manuel Campana Arévalo.

 

 — 122 —

Gus, Tonín i el de les patilles s’havien encadenat a la balconada del segon pis. Després, tot aprofitant els arnesos de l’equip d’arqueòlegs que durant l’estada d’estiu practicaven escalada en les parets d’El Salt, es deixaren caure per la façana.

A pocs metres de la porta, la policia esperava que la situació es precipitara d’un moment a l’altre. Ignorava el nombre de joves que hi havia a més dels tres de la façana. L’objectiu central no era desallotjar aquella ocupació il.legal d’una propietat sinó capturar Berta Gomis.

Poc després d’arribar-hi la policia, acudiren uns reporters gràfics. Els agents optaren per guanyar temps. Mentre un parell voltava la casa per l’entrada del jardí, els altres parlamentaven amb els tres encadenats. No hi havia pressa. El pas de les hores acabaria garratibant els muscles i fent-los desisitir de la seua aventura.

-Per fi ens coneixem. Sóc el teu substitut –Marc Simó s’acostà a Berta Gomis.

-Jo no us he cridat.

La llar s’havia apagat. Ara el fum de la llenya humida s’escampava per tot el saló. Embolicades en una manta de soldat, la xiqueta i Clara s’havien refugiat en un extrem. Sense llum eléctrica i amb les finestres barrades, a penes s’hi distingien els cossos dels presents. Gabriel Llòria asclà una cadira de tisora per revifar el foc.

-Tampoc jo havia comprat l’entrada per a l’espectacle.

-Tu mai no has estat un espectador, Àlex.

-És probable. Només sé que avui és l’última sessió.

Del passadís arribava la lleu claror que regalimava la claraboia de l’escala. Enmig del silenci trencat per les espurnes del foc, cregueren escoltar unes veus que venien de la porta principal.

-I ara, mestre, quina és la fase següent del teu guió? –Alex Llonch es dirigí a Marc Simó.- Si algun dia vas a Hollywood  i necessites un secundari de luxe, recorda que estic disponible. Fins ara m’especialitzava en papers d’artistes fracassats i funcionaris borratxos, però he ampliat el meu registre i ara sóc el que sempre he desitjat: pèrfid traïdor. Au, conta-m’ho per si acabe estés sobre la pianola ara que ja som tots al Saloon.

-Que et conteste Gabriel. Ell és un erudit i sap quin és el final d’aquesta història .

-La xiqueta s’ha pixat- la veu de Clara arribava entumida.

-Tot depén del paper que cadascú represente. És a dir, si ets a fora o a dins de la casa, per exemple –Gabriel Llòria s’esforçava per no semblar didàctic.- Si vols deixar les coses tal com estan o, pel contrari, vols canviar-les.

-I vosaltres, quin paper hi teniu? Merda puta. I els xicons encadenats a la balconada?

De fora tornaven a arribar veus. Clara cregué escoltar la de Gus. Parlava amb la suau inèrcia de sempre però les cordes vocals, pels efectes del fred, li tremolaven.

-Jo crec- Gabriel Llòria féu una pausa tot escollint les paraules justes –que tots confiem que s’acabe prompte aquest moment complicat que vivim, i que ve a ser com una rèplica de l’Edat del Gel. Tal com va succeir fa milers d’anys, arribarà un dia que el “gel” es desfarà i la vida canviarà a millor amb la nova climatologia.

-El gel només m’agrada amb el gintònic –féu Àlex Llonch.

-L’escola, la política, tu i jo, tot  pot canviar si volem.

-La xiqueta s’ha pixat. Vaig per una muda.

Berta Gomis arrossegà la seua filla cap a la porta. Al final del corredor l’envà de l’eixida al jardí formava un rectangle fosc com la gola d’un llop.

 

 — 123 —

 “Ella dormia quan m’han vingut a buscar el Duo Dinámico per pujar a El Salt.  Anit era una dona i ara dormia com un àngel de les temptacions. Abans que no se n’anara pensava  regalar-li el disc dels Carajillo amb la següent dedicatòria: “Tot el que necessites és amor”. I amb mi, nena, t’havies equivocat de dia i d’home. No podia donar-te res. Com a  molt un baf de gintònic per  què a te n’anares a casa en un núvol de Beeffeather xiuxiuejant la cançó dels Beatles mentre jo em quedava al llit. Tu pel, jo a terra. Tu l’àngel, jo l’ase cec de ginebra. Més cec encara que José Feliciano i la seua guitarra espanyola grapejada amb els dits de taràntula. L’àngel i l’ase. Darrere nostre un pessebre amb un xiquet de bolquers. I al seu costat un home i una dona. Sempre igual: tard o d’hora se m’apareix la Mare de Déu amb el xiquet en braços. I no som tu ni jo. Per això sols se m’acut entonar una salmòdia d’alcohol i ràbia: “Dios te salve, Maria, llena eres de gracia. El Señor es contigo y bendita  tú eres entre todas las mujeres, y bendito es el fruto de tu vientre, Jesús”.

“No podia donar-te amor, nena”. Ho entens ara? Tu i tots el que necessiteu és amor. I jo sols necessite una pedra per amagar-me a sota. Vint anys arrere, quan amenitzàrem el casament de ta mare, potser t’hauria donat de tot. Però ara no tinc res perquè sóc una víctima del Principi d’Arquímedes: sense un punt de suport no pot alçar-se ni una ploma. I jo el punt de suport el vaig perdre sota els taulons d’algun  escenari remot.  O en l’obaga de Barxell. Tu vius al cel perquè ets un àngel. I jo a terra repte i, quan alce els ulls només trobe fulles seques, fang a les genives  i el triangle de l’Alberri tan erosionat com el meu plectre Fender Medium”.

 

 — 124 —

 

Esborrany del guió d’”El final de l’espècie”  (1era. Part)

 00. FOTOGRAFIA. TÍTOLS DE CRÈDIT.

 Els crèdits van apareixent sobre una successió de plans curts d’una fotografia en què identifiquem els membres d’un grup. Només al final distingim el grup sencer, format per personal de servei de l’Hotel El Salt. És Nadal.

01. HOTEL/ EXTERIOR/ DIA.

Arriba un cotxe a l’esplanada. El color fosc, els vidres fumats i el xofer delaten que es tracta d’un cotxe oficial. En baixen dues parelles. Tot i la seua informalitat, els homes tenen l’aparença de càrrecs polítics.

02. ZONA D’ESPLAI/ EXTERIOR/ DIA

En el complex de l’Hotel El Salt, situat a la muntanya, hi ha una zona d’esplai. Hom ha aprofitat un assentament prehistòric per ensinistrar-hi els xiquets en les tècniques del foc, de la cacera i altres activitats lúdiques que Marc i Gabriel, monitors, dirigeixen.

 

 03. HOTEL. DESPATX DEL CAP DE SERVEI/ DIA

Al desptax de Jordi Barral, cap del servei, entren dos policies de paisà. Li mostren la fotografia d’una dona.

 

04. HOTEL. CUINA. INTERIOR/ DIA

Gus i Tonín, cambrers, trafeguen amb el desdejuni. Malgrat l’aspecte acurat, els seus ulls delaten un desassossec que contrasta amb l’atmosfera neutra de tot el complex residencial. Entra Berta amb un carret de neteja. Gus li comunica que Jordi Barral la busca.

 

05. HOTEL. SALÓ PRIVAT.INTERIOR/ MIGJORN

Als dos polítics que han arribat de  matí se n’han afegit quatre més. Gus i Tonín desparen taula i serveixen cafè enmig dels documents que circulen entre els comensals.

 

06. ZONA D’ESPLAI. EXTERIOR / VESPRADA

Marc i Gabriel van disfressats d’homes prehistòrics. Es troben a la boca d’una cova. Al seu voltant un rotgle de xiquets segueix  les seues explicacions. Proven d’encendre foc i esmolar pedres.

 

07. HOTEL. DESPATX.INTERIOR / VESPRADA   

Els dos policies de paisà interroguen Berta. Des d’un racó Jordi Barral assisteix a l’escena tot observant les fotografies d’un home i una xiqueta en un carret.

 

08. ZONA D’ESPLAI. EXTERIOR/VESPRADA

Gabriel parla al mig d’una foguera. Amb un sílex comença a escorxar un conill. Pregunta si algun xiquet vol seguir la seua operació. Les flames projectades sobre el seu cos creen ombres estranyes a la paret de la gruta.

 

09.HOTEL. CUINA. INTERIOR / CAPVESPRE

Entra Alex, guitarrista de l’orquestra que amenitzarà el sopar de Cap d’Any. Va vestit de la sèrie televisiva Els Picapedra. Es prepara un gintònic.

 

010. HOTEL. SALÓ PRIVAT. / VESPRE

Gus i Tonín desparen taula. Els quatre polítics recomposen la seua roba i arrepleguen els documents. Els dos cambrers arriben a escoltar només una paraula : “Guerra”.

 

— 125 —

 

Informe policial sobre “Unabomber català

“Sensesentit”. Aquesta fou la paraula amb què Pedro Manuel Campana Arévalo justificà les seues accions, segons ens traslladaren els nostres companys de Barcelona.

Sobre aquest individu pesaven les acusacions de sabotatge, corrupció i maltractament de menors, i incitació al terrorisme. Una vegada comprovades que les accions contra l’Oficina de l’INEM, l’oficina bancària i les seus dels partits CDC i PSC havien estat responsabilitat seua, indagàrem en les seues connexions amb algun grup que d’alguna manera tinguera vinculació amb el terrorisme. El resultat fou nul.

Pedro Manuel Campana Arévalo actuà sempre sol. Els assassinats de Berta Gomis no tingueren cap relació fàctica, doncs, amb els Milicians del Destí que signaven aquelles missives incendiàries que arribaven als mitjans de comunicació barcelonins a mitjans de la dècada dels noranta.

Potser tots dos coincidiren en El Sensesentit, encara que la interpretació del concepte correspondria analitzar-la als psicòlegs criminals o, en el millor dels casos, a la filla de l’inspector Sucarrats, jubilat  fa un temps.

“El Sensesentit és allò que dóna sentit”, havia confessat Pedro Manuel Campana Arévalo als companys de Barcelona. I d’ací no el feien moure. Adjuntem la transcripció de les declaracions de l’interfecte:

“El Sensesentit té una doble direcció. Hi ha qui el pateix sense imposició externa. Producte de la seua pròpia personalitat malencònica; hi ha qui el pateix, producte d’un món subjecte a regles arbitràries destinades sempre a perjudicar el més feble, a qui s’allunya del camí, qui dubta, qui mira a terra, qui ignora la moda, qui recela de les màquines, qui no vota, que nàix a l’Àfrica, a qui no li agraden els concursos televisus, ni les dones pantera, ni la venda a termini, qui no encaixa amb els plans d’estudi i només vol ser poeta o factor de ferrocarril o dona de companyia, qui no vol ser res , res d’allò que la societat li ofereix en els seus aparadors.

“Quan els dos sensesentits, l’individual i el general, xoquen van en el mateix sentit –en la mateixa direcció,  perquè de “sentit”, ja els  he dit que no en tenen- poden passar dues coses: la dissolució del pla individual en el pla general mitjançant el suïcidi, l’exclusió social o l’internament en establiments psiquiàtrics o penitenciaris; o el contrari: l’Explosió de la Veritat quan l’individu s’adona que el Sensesentit és l’únic que li dóna sentit.

Això és per a mi el Doble Sentit del Sensesentit. Ella, la filla de Berta Gomis, va ser l’Explosió de la Veritat. La Revelació. Tant per a sa mare com per a mi: era el símbol pr a tots nosaltres de la Gratuïtat de l’Orde imposat per la realitat –l’origen del Sensesentit- , i alhora la justificació –el Sentit- per enderrocar una Realitat injusta que, emparant-se en la coartada de l’Arbitrarietat o del Destí Irremissible o de la Resignació davant l’Adversitat o l’Esclavatge submís, ens domesticava pitjor que a un ramat de bens.

“Ella, la filla de Berta gomis, fou la guspira que encengué la realitat fins que esdevingué la nostra Magnòlia de Foc, la destrucció a través de la Bellesa, la Força nascuda de la Fragilitat, l’Espill on l’Ordre reflectia la seua faiçó cruel. El Sense sentit on sa mare i jo havíem trobat el nostre Sentit. O dit d’una altra manera, el Secret que revelava el sentit de la nostra lluita: contra el Pessimisme de la Intel.ligència nosaltres hi oposàvem l’Optimisme de la Voluntat”.

 

— 126 —

 A pesar de l’arnès que el subjectava, Tonín s’agafava a la canonada de llautó amb una mà mentre amb l’altra mamprenia un pot de pintura d’esprai. Com no podia desplaçar-se en horitzontal començà a escriure superposant les paraules de manera que el grup vigilant no encertava a desxifrar-les. “Las águilas vuelan solas, los borregos necesitan pastor”.

La nit regolava ja per les darreres estribacions de la Serra Mariola. Una lluna rodona recorria un cel més clar que un ull de peix. De les muntanyes baixava la claror tèbia  de la neu que encara no s’havia desfet.

-Us quedareu garratibats de fred –cridà un dels agents que restava de guàrdia tot distraent l’atenció dels tres de la paret mentre els altres policies barraven el pas al grup de joves que havien pujat a poqueta nit esperonats per la premsa que s’havia fet ressò de l’ocupació de la casa d’El Salt.

Mentrestant l’altre grup d’agents enllestia el dispositiu per entrar a la casa per la part de darrere. Aprofitarien el primer moment del dia per tal que cap dels de dins poguera burlar el setge policial tot beneficiant-se de la foscor i la confusió del moment. La xemeneia ja feia estona que no fumejava.

-Resistiu, que no esteu sols ¡- la veu d’una xica arribava des del camí dels oms tot salvant el cèrcol policial organitzat aprofitant la tanca de pedra que s’alçava en l’accés principal.

-No som usurpadors, som llibertadors¡ -la consigna del de les patilles ressonà contra les roques d’El Salt i es tarnsformà en un eco que els joves de la tanca de pedra repetiren.

Aleshores va començar a ploure. El cel abocava una aigua freda que s’escolava entre els badalls de les canals i regallava de ple sobre els tres que penjaven de la façana. El grup de joves i la premsa es van arrecerar en una fàbrica abandonada que hi havia a l’altra banda de la tanca de pedra. Dos dels agents tornaven dels cotxes cel.lulars amb un grapat d’impermeables.

-Semblem crucificats –el de les patilles bufava sobre l’aigua que li baixava pels llavis.

-Ja saps qui són els dos lladres.

Els agents que feien guàrdia darrere de la casa s’acostaren al que repartia els impermeables i queviures a la porta de l’accés principal. El xàfec havia estovat l’argila i cada passa suposava un gran esforç. Quan començà a aclarir-se encara continuaven tots agrupats en la fàbrica abandonada.

El segon dia fou idèntic a l’anterior. Només s’hi va permetre l’accés a la casa d’un metge. Aquest confirmà el que tots temien: els tres que penjaven de la façana presentaven símptomes d’hipotèrmia. Tanmateix la policia continuà en la seua línia d’actuació prevista des del principi tot impedint que el grup rebera aigua, aliments o mantes.

A mitjan matí arribà una nova fornada de joves que acamparen a la fàbrica abandonada, més enllà de la qual els estava prohibit acostar-se a la casa d’El Salt.

-Mireu ¡- un dels policies assenyalà com des de la roca el braç d’aigua es precipitava a l’abisme.

 

 — 127 —

  “No em demanes amor, nena, vaig pensar anit quan els dos mestres vingueren a buscar-me. No em demanes, amor, que ja no me’n queda des que Arquímedes, Berta i el món sencer m’abandonaren i em condemnaren a viure com un ermità enmig del desert. Com a molt puc resar per tu: Pare Sant Antoni beneït,  prega per nosaltres ara i en l’hora de la nostra mort. A mi la xamera em torna piadós. Ja saps: beata tardana, puta primerenca. Així sóc jo: un ermità com Sant Antoni acompanyat d’un porc que ve a ser el meu fidel retrat. Un porc dimoni que em corseca tothora, em fa ser impur amb tu, mentider amb mi i mesquí amb els altres. Un porc dimoni que em recorda la impotència de no trobar un punt de suport que em puge el piu, que  em puge pels cantals de l’Alberri,  que em puge pel braç de la guitarra més àgil que Manitas de Plata, que em puge la dignitat, que em puge al primer esglaó de l’escala del cel i no em reballe com el cos de Víctor Gisbert des  del Pont Nou. Un punt de suport per suportar-me jo mateix. Continua dormint, nena, i oblida’t de mi, que ací a El Salt potser siga l’únic lloc del planeta on Arquímedes m’espera, després  de molts segles i moltes revetlles de Festa Major dedicades a a la Mare de Déu i a la seua filla. Contínua dormint, nena, i oblida’t de mi i del porc que m’acompanya pel desert”.

 

 — 128 —

  Clara  va amanir amb oli les últimes peces de verdura. Per la xemeneia baixava un aire fred que escampava la cendra pel saló.

-A veure, mestre –Àlex Llonch s’acarà a Gabriel Llòria-, i ara què se suposa que hem de fer nosaltres? Quina orientació donaries als teus alumnes després d’haver-la cagada ben cagada.

-Podeu dir que us he retingut a a la força –Berta Gomis  empapussava inútilment la seua filla amb un tros rebregat de tomaca.

-Als alumnes sempre els ensenye que decidisquen ells sols.

-Doncs  ja he decidit: me’n vaig. I m’emporte la xiqueta.

-A migjorn s’escoltà un borum. Per una de les finestres Clara distingí un gran moviment entre el grup de joves, que s’havia multiplicat respecte el dia anterior, i que s’havia aplegat al costat de la tanca de pedra. La policia carregà contra ells fins que els arraconà a la fàbrica abandonada.

-Jo m’hi quede –va dir Marc Simó.

-Vejam, què se’ns ha perdut a nosaltres –Àlex Llonch es dirigí a Gabriel Llòria i Marc Simó –en aquesta joguera infantil? O potser voleu continuar encobrint una dona que en el millor dels casos us deixarà més marejats que un allioli? No hi ha més eixida: agafem la xiqueta i marxem.

-En totes les històries sempre hi ha un final alternatiu.

-Això en les películes de  sèrie B.

-Jo crec –Gabriel Llòria procurava no perdre la calma- que hauríem de valorar l’aspecte positiu de la nostra situació. -Ahí a fora hi ha tota una mobilització que sensibilitzarà l’opinió pública a favor dels projectes culturals llibertaris i del bon aprofitament, mitjançant ocupacions com aquesta, del patrimoni de tots.

-La sensibilització de l’opinió pública està més amoixamada que el cervell del teu nòvio –féu Alex Llonch.

-Ja n’hi ha prou ¡- Saltà Marc Simó.- deixa de tocar-nos els ous.

De sobte, escoltaren els crits dels amotinats de la fàbrica abandonada mesclats amb els altaveus intermitents de la policia.

-Berta, dóna’m la xiqueta -Àlex Llonch engrapà el braç d’Ella.

-Vés-te’n de la casa –féu Gabriel Llòria.

Quan Àlex Llonch eixí per la porta principal l’últim raig d’un sol que bregava entre les fosques clapes del cel ja s’havia amagat per darrere de la crosta d’El Salt. A mesura que s’costava al peu de la roca, la suau corba de l’aigua s’esllanguia al besllum

Les llanternes de la policia enfocaren els seus peus entre el fang mentre des del capdamunt de la façana Tonín escopia al seu pas.

Començà ploure.

La claror d’una espelma feia dels rostres de Berta Gomis i la xiqueta ombres deformades sobre la paret. El corrent d’aire havia escampat les cendres de la llar per terra. Berta Gomis furgava amb un branquilló les llesques de fusta socarrimades enmig de la polseguera. Al capdavall acabà dibuixant una forma quadrada.

-Quan van pujar ací els homes nous, els homes del futur, com  actuaren els neanderthals? –féu Marc Simó.

-El futur no existeix –féu Berta Gomis.- Els neanderthals ho sabien.

-A pesar de ser considerats inferiors, ja eren homes moderns –afegí Gabriel Llòria- . La seua intel.ligència havia copsat el símbol de totes les coses.

-Quin és el símbol de totes les coses? –interrogà  Clara.

-La mort.

 

— 129 —

 

 Informe policial sobre “Unabomber català

 Berta Gomis entra en escena quan Pedro Manuel Campana Arévalo es trobava  en una situació límit: l’empresa Texcor S.A.. després de rebre un grapat de dissenys que ratllaven en  el deliri geomètric, havia de prendre una decisió. En comptes de desfer-se’n del seu antic “teòric”, per la via de la magistratura, li proposà una jubilació anticipada. Pedro Manuel Campana Arévalo, que aleshores estava a punt de complir cinquanta-cinc anys, s’hi negà.

L’empresa Texcor S.A. va insistir-hi avalada per un informe mèdic que diagnosticava l’antic “teòric” com un individu maníacodespressiu, “amb una probable derivació a mitjà termini en una paranoia persecutòria”.

Quan Berta Gomis arribà a Sabadell feia sis mesos que el futur “Unabomber català” no eixia de la seua cambra. Només la remor insistent del transistor revelava que encara continuava connectat al món.

La relació entre ells dos començà a través de la xiqueta de la professora. Un matí que la mainadera no va acudir a la dispesa per arreplegar-la i dur-la a sa casa de Ca n’Oriac, Berta Gomis deixà una estona la seua filla en mans de PedroManuel Campana Arévalo.

Allò que inicialment fou un contacte casual –per més que feia unes setmanes que tots tres convivien sota un mateix sostre-, producte d’una mancança mútua, la relació acabà essent estable. La inactivitat del futur Unabomber català i la seua necessitat de sentir-se últil, generaren una col.laboració que s’intensificà al llarg dels mesos.

Tots tres abandonaren la dispesa de la Via Massagué i llogaren un pis al carrer Sardà, paral.lel a l’Avinguda Cerdanyola. Des d’aleshores Pedro Manuel Campana Arévalo assumí el comandament de la casa, des de la neteja fins a l’atenció de la xiqueta. Home de poques paraules i discreció màxima, el seu aspecte contrastava amb l’extravagància externa de Berta Gomis.

Segons declararen els veïns de la casa del carrer Sardà, durant les llargues hores en què l’home i la xiqueta romanien sols a casa, mentre la professora complia amb la seua jornada laboral, sentien la veu de l’home tothora. No utilitzava un discurs convencional. Restringia la seua expressió a paraules com “sí”, “no”, “casa”, “menjar” o “mare”. No deixava un moment de parlar. “Avant”, “arrere”, repetia incessantment. “Sí”, “no”, així hores i hores. Fins i tot, sempre d’acord amb la versió del veïnat, escridassava en un to aspre en excés, insòlit en relació amb la seua aparença tranquil.la, fins al punt que en més d’una ocasió sospitaren el pitjor.

La “instruïa per a la subsistència”, va dir Pedro Manuel Campana Arévalo quan fou requerit en les dependències policials. Atesa la circumstància de la xiqueta, els facultatius no aconseguiren determinar si les blavures en algunes parts del cos procedien d’una agressió o eren resultat de les constants caigudes a terra, motiu pel qual els seus desplaçaments  pel carrer sempre eren amb carret.

Ja fóra per aquesta denúncia o per altres causes que a hores d’ara ignorem, mare i filla marxaren per un costat i Pedro Manuel Campana Arévalo  per un altre. La professora es traslladà a l’institut Francesc Perera de la seua ciutat natal i el futur Unabomber català s’empadronà a Barcelona.

Continuará

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario