Destacados
Creación
Microcoraeta psicolingüística XXVI
Les millors expressions alcoianes de sempre en cristiano de toda la vida. Avui: Fregar más que el gallo de la pasión
–Ese friega más que el gallo de la pasión. Traducció: “Eixe frega més que el gall de la passió». Açò ho diem ací en sentit figurat, a manera de metàfora luxuriosa. I tot és pura enveja que li tenim al crack, a eixe tipus que pensem frega sense mesura. Però a vegades només ens ho […]
Creación
Llar per pocs, i per pocs dies
La internacionalitat del nostre món i globalització comercial i cultural, envaeixen cada cop més tota generació que naix al nostre voltant
Lluny de casa però prop de la terra coneguda. Un sac amb roba i una capsa amb l’instrument a dintre. Tot llest per enlairar un nou projecte que des d’aquell avió s’iniciava. L’aeroport fou punt de partida per a la Colometa, on un parell de setmanes a milers de quilòmetres de casa, esperaven les seves […]
Creación
Microcoraeta psicolingüística XXV
Les millors expressions alcoianes de sempre en cristiano de toda la vida. Avui: Llengua com una astral
-Ascolta, tu, la senyó Amparito té la llengua com una astral. Traducció: (Oye, tú, la señora Amparito tiene la lengua como una hacha). No sona molt bé, però ho deixarem anar, no? Doncs sí, la senyó Amparito, la del Paco’s Bar, (carrer de La Cova Santa), es gasta, tots ho sabem, una mirada de Tauró […]
Creación
L’Edat del Gel (24)
Cada volta que algú puja a una façana l'univers trontolla. No hi ha victòries ni derrotes, només les persones plantant cara a tot l'engranatge.
Jordi Botella, 28/10/2014

— 130 —

De matinada la policia autoritzà de nou l’accés del metge a la casa. Aquest ja havia observat durant l’anterior visita que les forces d’un dels joves no resistirien gaire temps. Els agents mantenien la mateixa condició de la visita anterior: la prohibició de facilitar cap mena de medicaments als tres encimbellats a la façana de la casa. Tampoc no se’ls podia fer arribar aigua, mantes o qualsevol aliment.

-Avisen una grua. Un d’ells està malalt. Si no és amb una grua serà difícil  desfer l’embolic d’arnesos, cadenes i corde per baixar la llitera i el cos –va dir el facultatiu.

Tonín havia perdut el sentit. Gus l’havia lligat a les cordes perquè no caiguera fent servir el seu anorac com a coixí sobre el qual tombava el seu coll de figa.

-La pluja et xoparà fins al moll dels ossos –va dir el de les patilles .- No podrem resistir molt més. Abandonem?

-Tonín i jo no tenim on anar. Aquesta és la nostra casa.

-Els objectius s’han complit amb escreix- el de les patilles s’acostà a Gus.

Quan una de les llanternes enfocà la façana Gus llegí la frase que Tonín havia esgrafiat a la paret. Es girà cap a ell, embolcallat en l’anorac, becava amb la boca oberta.

-Ell  i jo hi som de pas.

-I,  llavors, per què heu pujat ací dalt amb mi?

-Per emprenyar.

Entre els joves que vagarejaven pel camí, al costat de la tanca de pedra i la fàbrica abandonada, va crèixer la indignació en assabentar-se de l’estat de salut de Tonín. Tot seguit formaren un grup compacte i marxaren cap a la porta metàl.lica. Les llanternes abandonaren la façana i enfocaren el punt on l’escamot policial barrava el pas d’accés a la casa.

-Per fora torna a haver-hi moviment –féu Gabriel Llòria.

-Qui guanyen ara, els homes nous o els homes vells?-  En arribar a la finestra,  Marc Simó posà la mà sobre el muscle de l’amic.

–Quan parleu “d’homes vells i homes nous”,  a qui us referiu?

Clara s’ajuntà als altres dos per distingir d’on venia aquell borum enmig de la nit. La flama de l’espelma oscil.lava amb els esbufecs del vent que baixava per la xemeneia. S’apagà.

-Depén del punt de vista. Si creus en el futur els “homes nous” són els joves de la fàbrica. Tu mateix i el de les patilles-. Gabriel Llòria parlava acarat al vidre de la finestra-. Ara bé, si no creus en el futur, els “homes nous” són la policia, els polítics de l’Ajuntament i els ciutadans que els han votat per convertir aquest racó privilegiat en un vulgar hostatge rural.

-I Tonín i Gus –insistí Clara- . I vosaltres tres?

Berta Gomis aprofità la foscor per escapar del saló. Coneixia de memòria el recorregut fins a la porta d’eixida al jardí. Al seu costat la xiqueta bavejava. Sa mare rescabalava la feblesa de les seues passes amb una força que el seu esquifit cos extreia de la voluntat per enfrontar-se al món des  de feia anys.

“Caigut en la fatal ocasió, no em vaig doblegar ni vaig sol.licitar auxili. En la inevitable circumstància de l’hora sagna el meu cap, però roman dret. Més enllà d’aquest lloc d’ira i de plany sols s’albira l’horror de les ombres. Però l’amenaça dels anys a venir em troba i em trobarà, sense cap temor”, xiuxiuejà Berta Gomis entre esbufecs tot travessant el jardí mentre la xiqueta se li desmadeixava a cada passa sobre els bassals. Quan aconseguiren copsar l’ermita i pujar la carena que donava a la grut, caiguern en un dels forats dels arquèolegs.

 — 131 —

          Esborrany del guió d’”El final de l’espècie”  (2na. Part)

011.HOTEL. DORMITORI DEL SERVEI / VESPRE

Els dos policies entren a l’habitació que Berta comparteix amb Teresa i Rosa Maria. Aquesta segona recrimina als agents que estiguen escorcollant les coses de la seua amiga. Sobre la tauleta apareix la fotografia de la filla de Berta. Ara sense l’home.

012.ZONA D’ESPLAI, / VESPRE

El grup torna de la gruta. Al darrere van Marc i Gabriel. Es besen fugaçment. Un dels xiquets ho observa.

013.HOTEL.CUINA./ VESPRE

Quan Tonín diu a Àlex el que ha escoltat de la “Guerra” aquest cantusseja, sorneguer, la melodia de La Guerra de les Galàxies.

014.HOTEL. DORMITORI DELS SERVEI. / VESPRE

 Berta retinguda a la seua habitació. Un  policia la vigila.

 015.HOTEL. SALA NOBLE / VESPRE

 Mentre els músics de l’orquestra enllesteixen l’instrumental, Rosa Maria i Teresa repassen els últims detalls de les taules. Entra Jordi Barral i les reclama al seu despatx.

 016.HOTEL. JARDÍ EXTERIOR / VESPRE

 Marc diu a Gabriel que quan passe Nadal abandonarà El Salt. Vol preparar oposicions per a professor d’institut.

 017.HOTEL. DESPATX CAP DE SERVEI. NIT

 Jordi Barral observa la fotografia de l’home i la xiqueta asseguda en un carret. “Sabadell 1986”. Entren Teresa i Rosa Maria.

 018.HOTEL. SALÓ NOBLE. NIT

 Comencen a arribar els grups familiars abillats per a la festa de Cap d’Any. Els polítics van entre els comensals. L’orquestra toca Brasil i Àlex dóna la bona nit a tots.

 019.HOTEL. JARDÍ. EXTERIOR. NIT

 Gus comunica a Gabriel i Marc que la reunió de polítics debatia una declaració de guerra que tot el país desaprova. Els dos monitors, vestits de pallassos per al sopar, s’indignen.

 020.DESPATX CAP DE SERVEI / NIT

Un dels policies i Jordi Barral pregunten a Rosa Maria i Teresa sobre el passat de Berta. Quan Teresa insinua que és una dona introvertida, el cap de servei rebla amb un contundent: “I tant. Està vinculada a un grup terrorista”. El policia afegeix que no en disposa de cap prova, només d’indicis. Per això, es troba retinguda a la seua habitació. Fins que passe el Cap d’Any i marxen els polítics.

021.SALÓ GRAN.

 Un xiquet assenyala amb el dit Gabriel, assegut en la taula infantil. El xiquet parla a cau d’orella als pares.

 022.CUINA. INTERIOR . NIT

 “Berta se’n va al carrer, la despatxen”, diu Gus. “No serà l’única”, replica Tonín a punt de tornar a la Sala Noble amb els plats de marisc. “Recordes que jo abans treballava en una pedrera i encara tinc barrinades?”. “A tu et falta un bull, Tonín. No se t’acudirà cap desgavell, eh? Nosaltres acabem el contracte després de Reis, cobrem i marxem al Nord”, Gus intenta tranquil.litzar l’altre cambrer. “Si volen guerra la tindran sense cap necessitat d’anar-se’n a l’Iraq”.  A les dotze en punt”.

 — 132 —

A primera hora del matí arribà una ordre judicial segons la qual se suspenia el desallotjament de forma “transitòria i provisional”. “Es preferible sacrificar la justícia penal a exposar les persones a riscs físics”, continuava l’escrit del jutge d’instrucció pública. Aquest havia pres la decisió després d’examinar l’informe del metge forense que el dia anterior havia visitat els tres joves penjats de la façana.

També s’hi havia valorat la intercessió d’un representant de l’associació de veïns i l’escrit de la fiscalia en què hom sol.licitava que arxivaren les diligències “ja que no s’havia produït ni usurpació de vivenda ni desordres públics ni qualsevol altre delicte, si tenim en compte que es tracta d’un immoble abandonat de s de fa cinquanta anys”. Per aquest motiu la fiscalia entenia que la “via correcta és la civil, i no la penal”.

La policia entrà a la casa. Gabriel Llòria, Marc Simó i Clara jeien sobre una estora que havia fet les funcions de màrfega tots aquells dies. Mentre els agents escorcollaven tots els racons i l’atenció general es centrava en els bombers que deslligaven els tres penjats, Marc Simó s’adonà que a la vora de la llar hi havia la figura  d’un quadrat dibuixada a la cendra.

“El color blau dins d’un rectangle és com el símbol de l’aigua tancada en un receptacle”. Un pressentiment li féu moure les cames cap a la gruta que als peus d’El Salt presidia la casa.

-Qui ha guanyat?- va preguntar Clara a Gabriel Llòria.

-No ho sé.

-Jo sí – Àlex Llonch abandonà el grup que esperava la baixada de l’últim dels penjats a la façana. –Tu continuaràs amb el teu nòvio amagant-te sota les canaleres. I  aquests àcrates, en compte de jugar al parxí, és probable que “ocupen” una botiga de roba de segona mà.

-I Tonín i Gus? –Clara a penes si reparà en la figura exsangüe del de les patilles que acabaven de fer-lo baixar de la façana.

-El primer és un borinot. Tard o prompte me’l veig practicant macramè en un centre de dia per a adults. L’altre és dels meus: no arribarà enlloc.

-Almenys ell no trairà ningú.

-Ell només et tenia a tu, xiqueta.

-I li he fallat, vols dir?

-Tot falla, tranquil.la.

-No en faces cas –afegí Gabriel Llòria.- Cada volta que algú puja a una façana l’univers trontolla. No hi ha victòries ni derrotes, només les persones plantant cara a tot l’engranantge. És com ensenyar la lliçó als xiquets. Al principi creus que aboques paraules en un sac foradat. Jo crec que els pares deuen sentir el mateix. I els llauradors. Però un bon dia un esqueix verd trau el cap entre els terrossos. I tens una persona al teu davant. Una persona capaç de creure en les persones i de valorar el món; i de no admetre la injustícia ni l’autoritarisme. Capaç de penjar-se en una façana i encadenar-se cada volta que ha de defensar les seues conviccions.

-Amèn. Jo me’n vaig. Aire ¡- Àlex Llonch s’acomiadà.

 — 133 —

“Aire”.

Repetí la paraula camí de la porta principal. A l’alçada dels cotxes cel.lulars distingí, uns quilòmetres més avall, la ciutat travessada per rius i barrancs. El fum de les xemeneies escampava la seua teranyina entre les boirines del matí. Era com el drac de Sant Jordi esbufegant pels seus narius. Ferit. Mentrestant la donzella marxava a una altra ciutat i deixava aquesta amb el monstre ferit de mort enverinant l’atmosfera amb els seus vapors. Així vivia la ciutat, a pesar del pas dels anys: amb la necessitat d’aire per rescabalar aquella bauma tèrbola que brollava del ventre de la bèstia. La donzella, després de ser alliberada per Sant Jordi, havia marxat. De la mateixa manera que marxaven aquells joves d’El Salt. Marxaven per respirar. Aquells joves i molts altres abans d’ells, fugirien per no ser rosegats pels ullals del vell animal.

“Aire”.

Els únics que hi havien tornat eren Berta Gomis i ell. Tanmateix, el drac els havia menyspreat com a víctimes i ara regolaven, solitaris, entre les seues urpes. Immunes al fum espès, ja no els calia l’aire. Potser perquè estaven tan ferits de mort com la bèstia. Potser perquè ells foren també la bèstia.

 “Aire”.

A la tanca de pedra romania encara un escamot de joves. Algun d’ells podria ser fill seu. I si haguera sigut fill seu, pensà, primer que res li hauria ensenyat a tocar la guitarra. I a saber beure sense mesclar begudes. Tal com son pare li havia ensenyat ben prompte, molt abans que no ho permetien les autoritats. Cafè licor. Café per estar ben despert, perquè  el drac no l’atraguera amb els seus vapors. Licor per tenir prou coratge a l’hora de fitar els ulls de la bèstia, tan grocs com l’absenta.

“Café licor”.

Si algun d’aquells joves haguera estat fill seu compartirien un barral sense mesclar amb cap refresc. Tan pur com  com per entendre que la Terra no era rodona, sinó còncava. Com la ciutat travessada per barrancs. Com el perfil de la Fender Stratocaster. Com els ulls de Berta Gomis. Com el cervell de la seua filla.

“Ella”.

La filla de Berta Gomis no era seua. Qualsevol dels joves de la tanca de pedra podria haver estat fill seu. I si ell fóra el pare no hauria tolerat que cap dels agents policials els féra fora de la casa d’El Salt a empentes. Ni que Ella fóra tancada a la Llar d’Infants. Ni que sa mare l’arrossegara pels bassals d’aigua negra que havien esdevingut les excavacions. Com si l’oferira en sacrifici al drac.

“Aigua”.

Mormolà mecànicament i, tornant sobre les seues passes, donà la volta a l’edifici per arribar al jardí. Els joves de la tanca de pedra ja iniciaven el retorn a la ciutat, tot desfilant entre els cotxes cel.lulars.

Després de travessar el fangar del camí de la gruta trobà Marc Simó emponat en una de les excavacions. Enfonsada en una d’elles, a punt d’ofegar-se, a la xiqueta li arribava l’aigua al coll.

— 134 —

          Esborrany del guió d’”El final de l’espècie”· (3ra i última part)

FINAL A

023. SALÓ NOBLE. MITJANIT.

Resten pocs minuts perquè sonen les dotze campanades. Sobre les taules es disposen les ampolles de cava, els paquets de raïm i les copes de vidre. L’orquestra apaivaga l’ambient expectant amb el Bolero de Ravel. Per la porta del saló que comunica amb l’eixida de l’Hotel passen Berta, el policia i Jordi Barral.

024.CUINA. MITJANIT.

Rosa  Maria escup dins del perol de la xocolata. Gus disposa en les safates plats amb pastissos. Tonín plora

025.SALÓ NOBLE. MITJANIT.

L’orquestra inicia la sintonia de les dotze campanades. Marc i Gabriel llancen confetti al grup de xiquets. Mentre Àlex desitja un bon any als comensals observa a través dels vitralls que donen al jardí com Berta marxa agafada del braç pel policia.

FINAL B

023. SALÓ NOBLE. MITJANIT.

 Resten pocs minuts perquè sonen les dotze camapanades. Sobre les taules es disposen les ampolles de cava, els paquets de raïm i les copes de vidre. L’orquestra apaivaga l’ambient expectant amb el Bolero de Ravel. Per la porta del saló que comunica amb l’eixida de l’Hotel passen Berta, el policia i Jordi Barral.

 024.CUINA. MITJANIT.

Rosa Maria escup dins dl perol de la xocolata. Gus i Tonín pengen els davantals. Teresa va a la recerca de Jordi Barral.

 025.SALÓ NOBLE. MITJANIT.

L’orquestra inicia la sintonia de les dotze campanades. Marc i Gabriel s’alcen de la taula infantil. Els músics deixen de tocar. Tot el personal de servei abandona el Saló Noble lentament.

FINAL C

023.SALÓ NOBLE. MITJANIT.

 Resten pocs minuts perquè sonen les dotze campanades. Sobre les taules es disposen les ampolles de cava, els paquets de raïm i les copes de vidre. L’orquestra apaivaga l’ambient expectant amb el Bolero de Ravel. Per la porta del saló que comunica amb l’eixida de l’Hotel passen Berta, el policia i Jordi Barral.

 024.CUINA. MITJANIT.

 Rosa Maria escup dins del perol de la xocolata. Gus i Tonín pengen els davantals. Se’n van.

 025.SALÓ NOBLE. MITJANIT.

 L’orquestra inicia la sintonia de les dotze campanades. Marc i Gabriel s’alcen de la taula infantil. Els músics deixen de tocar. Tot el personal de servei abandona el Saló Noble lentament. Aleshores sona un gran esclafit a la zona d’esplai. L’ona expansiva trenca els vidres. El pànic envaeix els comensals.

026.TÍTOLS DE CRÈDIT. ZONA D’ESPLAI. DIA.

 El Salt de l’aigua serveix de fons per als crèdits finals.

— 135 —

Àlex Llonch saltà al bassal dels plàstics negres.

Sobre els caps dels dos homes i la xiqueta l’estreta embocadura de roca vessava en l’abisme el doll d’aigua que venia de Barxell. La caiguda formava una lleu boirina sobre la qual fendien els raigs de sol que acabaven gratant les pedres molsoses.

Més avall, on el salt de l’aigua esguitava un rodal de més de vint metres, un grup de vells naturistes s’arremullava sobre les pedres erosionades. Tot fugint de l’impacte del doll, s’acostaven a la paret per aprofitar els regalls de les heures i la molsa.

Àlex Llonch aconseguí traure la xiqueta de l’excavació negada per l’aigua fangosa. Era la primera volta que la tenia entre els braços. L’amanollà amb totes les seues forces fins que percebé la seua feble anatomia  esmunyint-se-li entre les mans. Veié Marc Simó com grimpava l’empinat corriol d’argila que menava a El Salt. A l’altra banda, dues feixes de terra més avall de les excavacions, la policia havia eixit al jardí i s’adreçava a l’ermita.

Ara abraçà amb més força el cos tremolós de la xiqueta i li xiuxiuejà a cau d’orella una cançó dels Carajillo: “Dies i nits recorrent camins, omplint ciutats amb barracons antics, tota festa és per a tu treball, l’hivern arriba sense que el crides mai. Tu em fas sofrir…”

Tenia la impressió que Ella se li’n fugia de les mans amb la mateixa cadència que el salt d’aigua cap on s’acarrerava Marc Simó. Feia quinze anys gairebé que esperava aquell moment i, de sobte, va entendre que aquella xiqueta mai no seria seua. Ni de ningú. Com tampoc no ho havia estat la seua mare.

Un colp arribat al capdamunt, Marc Simó va distingir la figura de Berta Gomis. Per les vetes de la roca ascendia el bromall que formava l’aigua en esclatar contra les pedres on es banyaven els naturistes. El  vapor s’empassava el seu cos fins al punt que, mentre no hi arribava una ventada, la seua figura desapareixia per complet. Plantada a la vora del canaló per on l’aigua es precipitava a l’abisme, d’esquenes a Marc Simó, fitava els perfils llunyans de la ciutat jugant amb la boira. Se la veia tranquil.la.

Ens tornem a vore –fou l’únic que se li va acudir.

Berta Gomis no es  va moure. Dels bancals inferiors pujaven les veus de la policia. Calculà que haurien arribat a l’alçada de l’excavació on havia abandonat la seua filla.

-I tu què vols ara? –Berta Gomis girà el cap i Marc Simó tornà a pensar el mateix de quan l’havia vista per televisió: mirava com les putes de Picasso.

-Hauria d’estar-te agraït per la teua substitució. Però em sent com un tocacampanes. Un calidoscopi que altera els seus dibuixos amb les sacsades d’un xiquet. Sense que les peces, però, es moguen a l’atzar. Crec que aquest calidoscopi, després de tanta batzegada capritxosa, ha perdut algunes de les seues peces. Ara un dels dibuixos en resta incomplet. Com l’esborrany del guió que he abandonat.

-Jo tinc el dibuix que et manca –Berta Gomis arrosegà els dos peus fins l’extrem de la roca.

-Quin és el quart dibuix, doncs?

-El tens davant dels nassos.

-I quina forma té?

-La forma de l’aire.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario