– 6 –

La finestra d’Àlex Llonch donava a l’Alberri, una roca encrostonada que pujava fins al Montcabrer. El camí de Barxell i el camí de la traïció una nit de revetlla. O potser la traïció havia estat sempre al seu costat des que conegueren tots dos, ell i Víctor Gisbert, la mateixa dona alhora. O la traïció eren la dona i la seua filla. L’enveja, primer, de tenir aquella dona i, després, de tenir aquella xiqueta. I no tenir res que no fóra un plis-plais en una mà i en l’altra un disc de Jimmy Hendrix. Ni tan sols una guitarra que bramara tan fort com per ensordir la culpa que l’atenallava des de la nit de les festes de Barxell. I per més que totes dues, mare i filla, desaparegueren durant anys i tornaren un dia per posar-se entre ell i Víctor Gisbert, l’espoleta romania enllestida per ser activada en qualsevol moment.

– 7 –

Marc Simó guardà els papers de Berta Gomis i s’oblidà de la conversa amb el director. S’instal·là en una vivenda que donava al pont de l’Enginyer Aracil, un immens trapezi de formigó que permetia l’eixida de la ciutat en direcció a València.

Al principi l’angoixava la circumstància de viure al costat d’un pont. A poc a poc començà a sentir-se fascinat pel feix de llums que des d’unes torres gegants il·luminaven els tirants d’aquella obra que semblava l’esquelet d’una atracció de circ. Les altes muntanyes dels voltants de la ciutat havien substituït la carpa de lona per una gran volta que a la nit es tornava fosca.

Alguns matins s’aturava a la meitat del pont de l’Enginyer Aracil, en un dels miradors que penjaven sobre el riu Serelles. En un costat s’alçava la ciutat entortolligada enmig dels barrancs i del fum de les velles fàbriques; en l’altre, més enllà de les esplanades que grataven els bancals de les oliveres on creixien les naus dels polígons industrials, reeixia el mascaró d’El Salt. Aquella roca tallada recordava les restes d’un naufragi.

-Allí al Salt hi ha un asssentament neanderthal -li havia dit al bar Gabriel Llòria, el professor d’Història a qui havia traslladat el seu interès per aquell racó.- Devien ser uns neanderthals estranys perquè sobrevisqueren més de vint mil anys a l’extinció de la seua espècie i a l’arribada de l’home de Cromagnon, l’Homo Sapiens Sapiens. És a dir, l’home modern. És un punt estratègic idoni per a la defensa i la supervivència. Tin en compte que la paret d’El Salt els arrecerava del nord i ponent mentre l’estret del riu Serelles els permetia baixar a capturar les bèsties que hi pasturaven. Des d’allí albiraven qualsevol escamot rival que pretenguera accedir a l’altiplà per la canal que pujava des del mar seguint els barrancs que constituïen el riu Serpis. Amb un microclima temperat, habitaren aquell racó anys i panys a pesar de les calamitats, el fred i les feres.

-Com s’explica, aleshores, que pogueren subsistir trenta mil anys mentre el món girava en una altra direcció i la seua espècie s’extingia per tot Europa?

-Aplicant els mateixos recursos que els professors del claustre d’aquest i de qualsevol altre institut.

-Quins són?

-La paciència i, sobretot, la perseverància. Ja te n’adonaràs, d’això, quan dugues uns quants cursos a les costelles: cada dia que passe comprovaràs que el teu treball no és cap esforç inútil. En el fons la nostra professió em recorda els estrats de les excavacions arqueològiques on furgues la terra i poc a poc trobes resultats. -Gabriel Llòria tornà a ensonyar-se: -la paciència i la perseverància t’immunitzen davant qualsevol eventualitat en forma de pares queferosos, alumnes desaforats, companys fossilitzats o lliçons repetides tantes voltes com el neanderthals baixarien al riu Serelles per buscar queviures.

-No crec que arribe a eixe extrem. Tinc altres projectes per al futur -Marc Simó sentí com un calfred li pujava per l’esquena escoltant les seues pròpies paraules pronunciades sense cap convenciment.

-Mentre eixe dia arriba, si vols, alguna vesprada puc acompanyar-te al racó d’El Salt. De pas coneixeràs la casa on vivia Berta Gomis fins que ingressà a la presó.

– 8 –

L’Alberri al nord. Barxell al nord. Elles, mare i filla, vivien a Sabadell i després a la Carretera de València. El nord. La finestra donava a l’Estació de Ferrocarrils amb una única direcció: el nord. Un pas subterrani que després pujava per una carena i, a mesura que abandonava la ciutat, giragonsejava per ascendir entre cantals fins arribar al Mas de Serelles, al Coll de la Sabata, el Cavall Bernat i l’Alberri. Una ascensió sense cap ombra, sense cases o aixopluc per al caminant. Sense aigua. El Calvari. La ciutat a l’esquena com una creu. L’ombra de Víctor Gisbert, mare i filla a l’esquena. Camí de redempció. Primera estació a la vora del tren. Última estació al Santuari de la Mare de Déu de Barxell, el moment en què comença la mort de Víctor Gisbert. El primer gest seu abans de l’empenta final dels del pont Nou.

Una finestra d’ermità. Una ermita enmig d’una ciutat que era com un desert plagat d’especuladors que revenien fins i tot els alacrans, les pedres on s’amagaven i el verí del seu fibló. Un ermità com Sant Antoni capaç de resistir totes les temptacions en el desert. Resistia les temptacions perquè havia caigut en totes. Un solitari que demana almoina a les portes de l’Oficina de Rehabilitació Integral a les immobiliàries i després se la gasta en café licor. Una finestra en un desert que va de . En un desert. Un Sant Antoni sense més companyia que un porc que és com el seu reflex.