slogan tipografia la moderna
Creación
L’Edat del Gel (5)
Anys arrere començava el curs explicant la lírica provençal i ara m’he de servir d’exemples d’alguna sèrie televisiva juvenil per trobar les diferències entre subjecte i predicat.
Jordi Botella - 27/01/2014
L’Edat del Gel (5)

– 12 –

 Apunts sobre El final de l’espècie

 L’esborrany del guió continuava amb les preguntes que es plantejaren els universitaris: com va restar al marge de la història aquell grup de persones -si així podia ser qualificat? Quan arribaren els homes del futur, els sapiens sapiens, ¿aquests neanderthals s’integraren en la nova civilització o, per contra, s’autoimmolaren prèviament?

-Abans d’anar-te’n de vacances de Nadal, si vols, podem pujar a El Salt –Gabriel Llòria responia així a l’interès que mostrava pel tema el seu company en el dinar posterior al claustre que tancava el primer trimestre del curs.- Així, de pas, com que tinc les claus de la casa de Berta Gomis, arreplegaré uns manuals sobre fòssils que em demanà quan va mudar-s’hi. Ella també estava interessada en la prehistòria.

-A mi m’interessen les persones. Jo vull escriure sobre el present.

-Doncs amb els neanderthals, potser hi trobaràs les claus del futur- afegí Gabriel llòria.

-Tampoc no m’entusiasma la ciència-ficció. A mi m’agraden les històries vulgars. D’homes i dones –Marc Simó fitava el seu comapny i, de sobte, pensà en el mestre que mai no havia tingut. -Històries de sempre. D’amor i de mort.

 – 13 – 

 -Hi fem de tot. El nostre és un ofici integral.

-Tant integral com l’arròs. Una miqueta passat, això sí –afegí Marc Simó.

-Tu sí que estàs passat de voltes.

-Té molta raó – Rosa Maria Sucarrats premia els parpalls per semblar més convincent. Aquest gest instintiu li aportava l’aire oriental que des de feia generacions justificava l’adaptació nipona el seu cognom: “Suzuki”.- Anys arrere començava el curs explicant la lírica provençal i ara m’he de servir d’exemples d’alguna sèrie televisiva juvenil per trobar les diferències entre subjecte i predicat.

-El teu problema és la manca de caràcter –féu Teresa Soler.- A Marc li succeeix el mateix.

-El meu problema és no poder enviar a l’almple algun fill de sa mare, i a més d’un fill de sa mare. Em sent lligada de mans i peus. I encara voleu que participem en la Jornada Esportiva? En quina competició? En la de perots del pim-pam-pum?

-No sigues derrotista –féu Jeroni Monzó.- És qüestió de modificar els hàbits pedagògics.

-En comptes de ser tan acadèmica, Rosa Maria –afegí Teresa Soler-, per què no busques alternatives més lúdiques?

-Podries organitzar un festival de drag-qeens recitant versos d’Ausiàs March, per exemple- Marc Simó intentà llevar ferro a la conversa.

-Tu ja en tens alguna experiència, veritat?

 – 14 –

 L’endemà Gabriel Llòria l’arreplegà a la porta de l’Hospital Balaguer. El carrer, després d’ascendir una veta recta, desembocava en la carretera de Barxell. Quan ja s’allunyaven les últimes cases de la ciutat, el conductor girà a l’esquerra. Un camí estret i pavimentat d¡una manera provisional, els menà al racó d’El Salt. La gran roca vertical se li oferí davant seu amb la majestuositat d’un tòtem de pedra.

-Sembla la proa d’una nau – va dir quan Gabriel Llòria aturà el motor al començament del camí.

-Abandonada enmig de l’oceà.

Reolzats als dos costats de l’automòbil, esguardaren la filera de cases de l’antiga colònia paperera i, més avall, la casa de l’escriptor Albert Vi.lagrassa. En un extrem del jardí Marc Simó va distingir la gruta que fendia la roca. Als seus peus, uns tendals de plàstic negre cobrien les quadrícules on els arqueòlegs investigaven durant l’estiu. En aquells racons on les ventades havien alçat una part dels plàstics s’hi albiraven uns clots semblants a tombes.

-La casa de Berta és allà –Gabruiel Llòria assenyalà l’única vivenda amb les parets deslluïdes. La construcció s’ubicava al bell mig d’aquell carreró d’una sola filera. Un dels costats donava a la finca de l’escriptor Vil.lagrassa. Les persianes pujades feien la impressió que encara hi vivia algú. D’un cordell de l’estenedor penjava un pantaló texà.

-Què és allò, un colomer? –féu Marc Simó assenyalant una reduïda mansarda envidrada pels quatre costats que coronava la casa.

-Era la cambra de la filla de Berta Gomis.

Saltaren la tàpia del jardi d’Albert Vil.lagrassa. La travessa per on les passejantes accedien a l’antiga finca després d’haver fet mercat a la ciutat, a penes s’hi distingia. Branques d’oms esquerdats, esbarzers i coscolles havien envaït tot el recinte fins al punt d’obligar-los a grimpar per un marge per tal d’arribar a l’accés principal.

L’antic camí de carro per on els propietaris entraven a la casa romania indemne després de gairebé quaranta anys sense que cap vehicle rodara sobre ells.

La mansió mostrava els seus carreus austers protegint finestres i portes. El vessant ombrívol es trobava cobert per heures que aprofitaven el més lleuger badall per furgar les parets com el corcó que rosegava la fusta dels portatges.

-Què fas?- féu Marc Simó en veure com el professor d’història introduïa la clau al pany.

-El Director del Museu és amic meu. No és la primera volta que em deixa la clau. A més, no vols conéixer la casa on transcorrien els estius d’Albert Vil.lagrassa? Ací va escriure molts poemes.

-Em sembla més idíl.lic l’os d’un neanderthal.

-Però, en realitat t’interessa alguna cosa que no siguen les teues fantasies cinematogràfiques?

Quan Gabriel Llòria obrí la porta de la finca topà amb dos xicots que el guaitaven amb la mateixa prevenció que ell. El llindar donava pas a una estança rectangualar en què desembocava el llarg corredor que travessava tota la planta i arribava al jardí. El baf d’humitat havia envaït de tal manera el recinte que els dos professors tingueren la impressió d’haver-se endinsat en una cova. De reüll Marc Simó fità en una de les dues cambres que donaven al vestíbul un càmping gas que fumejava. Un dels xicots, el més curt de mida, féu un gest ràpid per apagar el foguer. La bava de la llet ja regalimava per la armita de llautó.

-Sou del Múseu?- féu l’altre xicot gratant els seus cabells embullats.

 Continuarà…

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:
DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario