Destacados
Creación
Frases típicas de madres alcoyanas (VII)
Séptima entrega (tercera de la segunda parte) de la recopilación del habla de las madres alcoyanas analizadas por la RAA y la Fundación Endeu
Séptima parte del excelente trabajo de recopilación por parte de la RAA desenmarañando esta etimología tan común, pero a la vez tan desconocida por todos nosotros.  “Por la noche leones y por la mañana cagones” (Por la noche leones y por la mañana cagones): suelen recitar esta frase con cierto rin tintín y siempre cuando […]
Creación
Microcoraeta psicolingüística XXVIII
Les millors expressions alcoianes de sempre en cristiano de toda la vida. Avui: Màtalo, collons!!!
Màtalo, collons!!! Traducció: (Mata’l, collons). Frase: «Mi marido y sus amigotes, alguno se asiembla a un forajido, de tanto como es de malcarado el figura, lotro día vinieron a casa para ver el fúmbol, y gritaron como búfalos con el selo a punto de merengue…»
Creación
Frases típicas de madres alcoyanas (VI)
Sexta entrega (segunda de la segunda parte) de la recopilación del habla de las madres alcoyanas analizadas por la RAA y la Fundación Endeu
Sexta publicación del riguroso estudio de la RAA (Real Academia Alcoyana) de las oraciones más elocuentes de nuestras madres. El intensivo estudio ha desvelado interesantes expresiones que, por su doble sentido, conllevan cierto peligro. “Tu m’escoltes quan et parle??“ (¿Tú me escuchas cuando hablo?): eso te lo dicen por qué anteriormente ya te lo han […]
Creación
L’Edat del Gel (6)
Que va passar pel cap de la Berta Gomis abans d'assassinar l'inspector d'educació després de l'últim claustre del curs 2001-2002? Va tindre res a veure el poema 'Invictus' de William Henley? Descobriu-ho a aquest nou lliurament de la novel·la.
Jordi Botella, 29/01/2014

– 15 –

 Àlex Llonch s’alçà del banc de l’esglèsia. L’eufòria del café licor havia donat pas al deseeiximent amb què ell emmascarava la seua vergonya elevant el cap com quan el públic l’aücava a les revetlles. Abans d’eixir al corredor central entropessà. Girà el cap. Al fons, la Verge amb el xiquet als braços s’allunayava entre el laberint de flors.   Restà immòbil i, finalment, es decidí a mirar el sostre. Enmig d’aquell univers pintat on es barrejaven equips de futbol, miracles i personatges locals, Àlex Llonch es fixà en un moro abenserraig i es va veure ell mateix uns anys arrere vestit de moro abenserraig al costat d’una xiqueta i de sa mare. La verge amb el fill als braços. I enmig de tots tres un altre home que no era ell. Un home mort, amic i pare, Víctor Gisbert. Un altre home que no era ell. I va sentir vergonya i ràbia per no ser aquell home. I culpa per haver-lo traït. Després de senyar-se amb un gest maldestre es posà a cantar. “Santa, Santa Maria, Madre de Dios, ruega por nosotros, por nosotros pecadores, ahora y en la hora de nuestra muerte. Amén Jesús”.

 – 16 –

 L’estiu anterior Tonín i Gus havien pujat a El Salt amb l’expedició d’arqueòlegs tot aprofitant l’amistat que els unia a un dels membres del grup. Quan aquells se’n tornaren a la Universitat, ells prolongaren la seua estada – i l’ús de la clau cedida pel Museu- sota el pretext que acabarien de netejar la dependències de l’edifici. Els joves passaren tres mesos alternant les baixades a la ciutat per comprar queviures amb alguna visita escadusssera als familiars. La presència periòdica d’amics els mantenia en contacte amb el món que havien deixat arrere. Per a ells, el sojorn a la finca de l’escriptor Vil·lagrassa es reduïa a deixar córrer els dies, sense un propòsit definit ni la més mínima perspectiva de futur. Els grups de coneguts que hi pujaven els caps de setmana dotaven aquella casa d’un significat. En alguns sectors, que les forces de l’ordre etiquetaven com “alternatius”, començava a correr la fama de Tonín i Gus. Despertaven l’admiració pel fet d’apropiar-se” d’un bé de la Diputació alhora que desafiaven el “Poder” fent ús d’una propietat de l’autoritat provincial. A mig termini, deien, acabaria constituint-s’hi un Ateneu Llibertari capaç de generar un activitat autogestionada que donaria eixida a l’impuls creatiu que tradicionalment havia caracteritzat la ciutat. Tanmateix, la veritat era que el temps s’esmunyia per als dos amics entre partides de dames xineses i la recerca dels bolets dels pollancres que creixien als peus del barranc. Gus es deixava esgolar cada matí per les lleixes que davallaven fins al riu i recorria les soques mortes. Li agradava gratar les corfes on els pans dels bolets mostraven els seus caps d’agulla negres. Després, amb grums de terra als dits, els mastegava fins que el gust de la humitat entumia el seu cervell. Mentrestant, Tonín s’ensonyava escalfant aigua en el fogueret de gas que havia deixat l’expedició d’arqueòlegs, a més de les llaunes de conserva i altres queviures. Gus se’l trobava sempre darrere una cortina de Ducados remenant el beuratge de llet en pols i Nescafé. S’havia habilitat amb mantes i caixes de pomes un racó de la cambra que donava al rebedor. I alí restava immòbil gran part del dia amb els ulls fixos en les taques d’humitat de les parets. El matí de desembre que els visitaren Gabriel Llòria i Marc Simó, Gus tornava del barranc amb les mans buides. Des de la Puríssima que la seua alimentació es veia limitada a les ruques i els créixens del ribassos combinats amb galetes Maria mullades en el café amb llet aigualit. Aquell matí Gus pujava dels pollancres decidit a proposar-li a Tonín de tornar-se’n a casa.

 – 17 –

“Nascut de la nit que m’abriga Negre com la mina de puntal a puntal Done gràcies a tots els déus Per la meua ànima invencible. Caigut en la fatal ocasió No em vaig doblegar ni sol·licitar auxili. En la inevitable circumstància de l’hora Sagna el meu cap, però roman dret. Més enllà d’aquest lloc d’ira i de plany Sols s’albira l’Horror de les ombres. Però l’amenaça dels anys a venir Em troba, i em trobarà, sense cap temor. No importa com siga d’estreta la porta, Com vaja carregat de càstigs el pergamí, Jo sóc l’amo del meu destí: Jo sóc el capità de la meua ànima”. Un retall de diari del dia 12 de juny de 2001 restava l’únic detall personal de la cuina de Berta Gomis. Una cadira, una taula, el foguer i la nevera constituïen els elements d’aquella cambra. A la pila hi havia un got serrer. El residu de llet havia florit fins a formar un dit de clapa molsosa. El full de diari reproduïa el poema “Invictus” de William Henley (1849-1937). La notícia de l’execució de Timothy McVeigh amb una injecció letal en completava el retall. Aquest veterà de la Guerra del Golf havia comés en 1995 l’atemptat on havien mort 168 persones que treballaven a l’edifici Alfred P.Murrah d’Oklahoma City. A la crònica es relatava que el terrorista no s’havia penendit en cap moment del seu acte. Havia mort amb els ulls ben oberts i estirant el coll repetides voltes per poder mirar els vint-iquatre testimonis i la càmera que va retransmetre en viu l’execució. Abans de ser ajusticiat no va voler dir res. Va deixar, tanmateix escrit a mà el poema “Invictus” de William Ernest Henley. -Ja tinc el que volia –va dir Gabriel Llòria mostrant un caragol fossilitzat. -És estrany que si Berta Gomis vivia ací amb la seua filla, hi haja una cadira només. Ni tan sols tenien televisió. -Duia mesos sense la xiqueta. -Per què? Marc Simó fità el rostre del sergent ex–marine Timothy McVeigh. Els seus cabells tonsurats semblaven els del jove paleta que obrava al gimnàs de l’institut. -La Generalitat li havia retirat la pàtria potestat per a ingressar-la en un centre d’acollida. L’inspector a qui ella va calar foc després de l’últim claustre havia participat en l’informe que suggeria la conveniència de separar mare i filla, atés que la situació especial de la xiqueta –tu ja saps que no parlava i tenia tota mena de deficiències- exigia una atenció que la mare no podia oferir-li.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario