slogan tipografia la moderna
Creación
L’Edat del Gel (8)
La policia diu: “El Terrorisme és com el Càncer”. No van errats en la seva reflexió. Només que han oblidat la segona proposició: “El Cos Humà és com la nostra Societat, Injusta, Arbitrària i Perversa”.
Jordi Botella - 15/02/2014
L’Edat del Gel (8)

— 21 — 

 -Els del Museu ja saben que som ací.

El rostre de Gabriel Llòria no pogué dissimular el fàstic davant l’espactacle d’escombraries que se li oferia als ullls. No per això Gus havia perdut el seu posat digne, de propietari d’aquell desori. En les botes duia adherits brins d’herba.

-Voleu un café amb llet?

Ningú no hauria imaginat que darrere els ulls de xona de Tonín s’arrecerava una veu poderosa i ralentitzada. Com si es produïra l’efecte retardat del tro després del llamp. Creava un desfasament entre el moviment dels llavis i el so posterior. Gabriel Llòria pensà si aquell xicot no patia els efectes d’algun narcòtic.

-Nosaltres hem vignut per veure les excavacions.

-Això és fora de la casa. Ací dins, és clar, només trobareu alguna panerola –féu Gus, que pretenia confraternitzar amb aquells dos estranys d’aspecte primmirat. La convivència amb els silencis perllongats de Tonín ara l’esperonava a xarrar més del compte. –No parle de nosaltres.

Marc Simó i Gabriel Llòria seguiren Gus i Tonín pel llarg passadís que duia del rebedor al sló des d’on baixaven les escales al jardí dels nenaderthals. L’esquena de Tonín captà l’atenció de Marc Simó. Tot i que l’hivern ja havia entrat de ple, el xicot encara vestia amb jupa i texans d’estiu. Tan sols un jersei de llana color d’albergínia el protegia del fred que es mesclava amb l’atmosfera bruta d’aquella casa abandonada i deixava en els visitants una sensació avinagrada. Marc Simó es fixà com les curtes cames de Tonín exageraven les galtes del cul que sobreeixia sota la jupa texana que li cobria l’ampla esquena.

Quan Gus obrí les portelles d’accés al jardí el sol ferí els seus ulls avesats a la foscor de la casa. Un recinte erm i tancat se’ls oferia en tot l’esplendor de la seua degradació. A l’esquerra una balustrada esdentegada de pedra obria la perspectiva del barranc al fons del qual es distingia la ciutat.

A un extrem del jardí hi havia l’ermita darrere la qual s’alçava la roca amb la seua majestuositat vertical. En un pla superior la gruta mostrava les entranyes descarnades que lentament es perdien als ulls del visitant a mesura que s’endinsaven en la roca resseguint el fil d’aigua que venia del seu interior.

-Tinc una miqueta de basca. Serà possible en ple mes de desembre¡ -va dir Gabriel Llòria en arribar a la feixa de terra on els plàstics negres que protegien les excavacions semblaven tombes per a gegants. Uns metres més amunt un camí estret i sinuós ascendia fins a la gruta.

-Ací hi ha un microclima que evita oscil.lacions massa brusques de la temperatura –afegí Gus.

-Això explica per què s’instal.laren aquests homenetes en un racó tan amagat –reblà Gabriel Llòria-. Es protegien del fred i de el calor, i eren alhora inexpugnables davant qualsevol adversari.

-El motiu real era que pretenien momificar-se.

La veu pastosa de Tonín arribà per segona vegada com si fóra la prolongació d’un monòleg. Emponat a la vora de les excavacions fussava amb un pla el plàstic negre amb la fixació del xiquet que remena el fang. Aquella posició incrementava la desproporció del seu cos respecte a les cames.

-Tots els que pugen ací dalt volen el mateix –va afegir Gus amb l’aire enjogassat que no acabaven d’entendre els visitants- Viure amb el mínim esforç i que ningú no els llande.

 — 22 —

 Llum negra.

En el somni la dona recorria un camí que retallava el paisatge com si fóra una escata de peix. Els seus peus no alçaven pols perquè aquell camí que es perdia en l’horitzó posseïa la lluïssor d’un espill on ella es reflectia. Aquella foscor, profanada tan sols per la llum que pujava des dels peus, fosforejava com un projector cinematogràfic: una veta blanca darrere seu i davant la negror que s’ho empassava tot. A pesar de l’escalt dels feixos que discorrien pels seus peus, la dona intuïa l’eixida d’aquell laberint.

Quan es despertà, la claror del matí travessava les cortines de l’Hospital. L’habitació tenia la bauma espesseïda d’una peixera. La dona restà immòbil, atenta als sons que arribaven del carrer. En obrir els ulls topà amb la superfície de les coses que la voltaven. Les plantofes als peus dl llit, un llibre obert i el got de l’aigua travessat per una cullera d’estany concentraven un aire malaltís. Com si foren l’eco d’una mascarada.

Mentre la claror es regolfava amb la insisitència d’una pilota sobre les quatre parets de la cambra, la dona recordà el somni i aclucà els ulls. L’esforç dels parpalls, al principi, en desdibuixà la visió. Però a poc a poc s’anà esbandint la confusió entre la vigília i el somni. Davant seu el laberint de feixos aparegué de nou amb la seua lluïssor de fondària abissal. El laberint s’assemblava al bosc dendrític d’un atles d’anatomia. També a les esquerdes d’una paret clivellada. O als fils de l’aigua que corre carrer avall. Per més que els camins es multiplicaren, finalment en formaven un de sol quan la dona aconseguí, una altra volta, retrobar-se amb la llum negra.

— 23 — 

 Informe policial sobre “Unabomber català”

 Document trobat a la zona coneguda com El Salt. (1era. Part)

 Barcelona, 14-V-01

La policia diu: “El Terrorisme és com el Càncer”. Aquesta és, potser, l’única asserció que compartim Nosaltres i el Poder. Imaginem-nos que el cos humà és la Societat. De tots és ben sabut que constantment les cèl.lules que conformen el nostre Organisme es regeneren i moren.

Fixem-nos en la caspa, per exemple, No és cap excrecència tot i que la Moral imperant s’hagi encarregat d’atribuir-li un component negatiu, sinònim d’element antihigiènic o, fins i tot, d’una determinada estètica en què conflueixen tots els valors que nosltres menyspreem. La Supèrbia materialitzada en onstentació de béns materials; la Ignorància feta estendard; l’Explotació laboral disfressada de poder adquisitiu…

La caspa és l’acumulació de cèl.lules mortes que es desprenen del cuir cabellut i cauen. Si observéssim amb un microcoscopi qualsevol zona del nostre organisme, hi detectaríem un Moviment idèntic de substitució d’unes cèl.lules per altres.

Quan deim que el Cos Humà funciona com la Societat, estem identificant el Terrorisme amb el Càncer. La diferència respecte de la valoració pejorativa de la Policia és que nosaltres entenem el Càncer com un Sistema d’Autodefensa.

En els nostres dies el Càncer és l’origen de gran part de les morts humanes. A mesura que el Progrés s’escampa per tot el Planeta Terra, s’incrementa geomètricament el nombre de persones afectades per aquest Mal. No cal disposar de gran preparació mèdica per a concloure que el creiximent del Càncer entre la humanitat corre paral.lel al Progrés Capitalista que estén els seus tentacles per qualsecol racó del Planeta. Sempre que pugui traure’n Benefici, és clar.

En la mesura que Càncer i rogrés –basat aquest sempre en l’Esquilmació dels Pobles i del Medi Ambient- van asociats, com és que ningú fins ara no ha explicat els seus punts coincidents?

Fixem-nos com sorgeix el Càncer. Disposem d’un Cos –i quan parlem de Cos hauríem d’entendre qualsevol Sistema de Relacions, com ara la Societat a la qual apliquem la nostra Tesi-, i aquest Cos està constituït per milions de cèl.lules.

La Ciència ens ensenya que cada cèl.lula disposa d’una informació pròpia per la qual, un cop realitzat les funcions que li són atribuïdes, ha de suïcidar-se i ser substituïda per altres de noves que s’encarregaran d’assumir missions que les anteriors no podien executar.

El Càncer sorgeix en el nostre organisme quan unes determinades cèl.lules es neguen a morir. No admeten ser considerades inservibles. No admeten les regles d’un joc imposat pel Cos. La seva rebel.lia esdevé bogeria. En comptes d’extingir-se, es repeteixen fins destruir en el seu deliri el Cos que les havia condemnades a desaparéixer.

 Els Milicians del Destí

 

 

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:
DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario