Destacados
Creación
Paga la pena…?
Era un vespre llarg i fosc de tornada a casa. Un dinar atrafegat i ràpid per emprendre novament un camí pedregós cap a una nova lliçó. El Joan carregava l’instrument a l’esquena i els llibres de solfeig a sota el braç, per novament rebre el consell de mestres. Aquest cop al conservatori. Les lliçons dels […]
Creación
Microcoraeta psicolingüística XXIII
Les millors expressions alcoianes de sempre en cristiano de toda la vida
El marido, en cuestión con el caixco y la caixporra hechas a tiribaldiri
(Bon pilot, bon farinot) “Ay!!! A mi marido le han hecho el caixco y la caixporra a tiribaldiri. No sé cómo saldrá en lascuadreeee. Al pobre, el caixco le descansa sobre las orejas, y parece una paúla, de las denantes, como de perfil, con las alas al vuelo, y la caixporra pesa más que lautobús […]
Creación
Passaport de partitures
La residencia a un altre estat del globus, sovint crea situacions estranyes i de discriminació
Amb els fanals del matí tot engegant-se, em disposava com cada dia a creuar el carrer de banda a banda. Cap mirada furtiva ni cap atac gelós d’intriga, si més no, menuts somriures que se’m creuaven al veurem passar.Tot qüestions dels vianants i preguntes al vent sobre quin artefacte devia jo transportar. Al l’estoig de […]
Creación
L’Edat del Gel (9)
El rellotge del vestíbul donava les quatre de la matinada. D’un moment a l’altre algun dels dos guàrdies civils pujaria i s’adonaria que havia fugit.
Jordi Botella, 16/02/2014

— 24 —

Abans d’eixir de la casa de Berta Gomis, Marc Simó clissà un full amb tres figures esborradisses. La seua coloració era maldestra. Una d’elles, la rodona pintada de roig, ja l’havia vista en alguns folis trobats al Departament. Les altres –un triangle verd i un quadrat blau- li eren desconegudes. En l’últim moment, abans que Gabriel Llòria tancara la porta, es va embutxacar el full.

Les vacances de Nadal transcorrien sense pena ni glòria. Després de l’estada de tres mesos voltat de muntanyes, la bonança climàtica de Dénia l’ensopia. Fins al punt que, tret del dia que s’acostà a Les Rotes per visitar Lluís Calatayud, a penes baixà al mar.
L’amic el va rebre a la porta metàl·lica del xalet. Les seues passes arrossegaven un ritme descompassat. La rehabilitació d’ambdues ròtules després de l’accident de motocicleta no havia obtingut els resultats previstos. Algunes voltes Lluís Calatayud s’ajudava per caminar d’un bastó que incrementava l’aire decadent que sempre havia conreat.

-Escrius?
-Escric de pensament.
-Amb les classes a l’institut ja en tens prou? –Lluís Calatayud procurava rescabalar l’aire esquerp que havia detectat en el seu amic des del primer moment, mostrant-se tan amable com podia.- No convé que abandones la rutina, si no després serà massa tard.
-Netege mocs.
-Et parle de debò.
-L’última setmana per poc no ajude una xiqueta a treure’s el tampó.
-Si no fas literatura ni ensenyes, a què et dedicques?
-Tu series capaç de viure amagat en una racó inexpugnable vint mil anys sabent que és molt probable que ja no quede ningú com tu en tot el món? -Marc Simó féu dringar els glaçons de gel després d’empassar-se mitja caipirinya d’una glopada.- Imagina’t que ja no tens res a vore amb ningú. I potser els dies estiguen comptats per a tu. No encaixes enlloc i comences a sentir-te estrany. Llavors, només disposes de dues opcions: o t’adaptes als altres, amb el que això significa de tastar una merda que ja coneixes o, al contrari, t’enroques.
-Has tornat amb el do de la clarividència? Estàs retratant-me millor que el meu psicoanalista. Ja tens un bon motiu d’inspiració– Lluís Calatayud s’ajudà de les dues mans quan intentà creuar les cames entumides. La claror que pujava de la platja, en reflectir-se sobre les parets blanques, incrementava la pal.lidesa del seu rostre.
-Ací a Les Rotes l’únic argument que em ve al cap és l’aventura d’algun pensionista alemany pescant un pop mentre la seua fraulein li la pega amb un mariner albano-kosovar.
-No et deu haver afectat el mal de la muntanya?

Lluís Calatayud l’agafà del colze. No hi havia cap retret en les seues paraules, però la mirada absent de l’amic l’inquietava. Els dits subjectaven la màniga amb suavitat, com si volgueren acaronar el seu braç. La llum del migjorn perfilava els dos cossos sobre el sofà de cuir. Quan els dits de Lluís Calatayud s’acostaven al canell, Marc Simó recordà el jove peó del gimnàs amb els palmells de les mans enviscades d’algeps. Cercà la cicatriu de l’amic. Una clenxa amb brillantina la dissimulava.

 

— 25 —

De matinada la porta s’obrí bruscament. Un auxiliar empentava una llitera amb una jove adormida. Del corredor arribaven veus d’infermeres distorsionades pels efectes del cava, L’ingrés de la xica les havia sorpreses la nit de Nadal en el seu consultori.

-Ha intentat suïcidar-se amb pastilles.
-Algun nòvio que l’ha abandonada. Ganes de cridar l’atenció.
-No sigues així. Tu que en saps?
-Que és una figaflor. Qui vol acabar amb la seua vida té moltes maners d’aconseguir-ho.
“Males putes”, va pensar la dona. Callaren. Al cap d’una estona, un home de mitjana edat entrà amb la roba de la jove, Després de penjar-la en l’armari se’n va anar. Abans havia cobert amb el llençols el cos de qui, per l’edat, devia ser filla seua.
-Una assassina i una suïcida. Tota una postal nadalenca.
-I els guàrdies civils?
-M’han dit que baixaven a la porta.
-Dis-los que pugen i acabem la beguda.

Només començar a tossir la xica, entraren les dues infermeres. La dona aprofità que havien encés els llums per fixar-se que la talla de la xica era idèntica a la seua. Després, esperà que tornara el silenci.
La jove dormia tranquil.la quan la dona s’alçà del llit. Despenjà la roba de l’armari, En vestir-se amb els colors cridaners de l’adolescent se sentí estranya després d’haver-se abillat de negre durant tants anys.

El llum pàl.lid del corredor va ferir els seus ulls. De les portes ajustades de les habitacions no n’eixia cap soroll. A l’alçada del consultori de les infermeres escoltà les seues veus mesclades amb les del programa televisiu de la nit de Nadal. Una sentor espessa de café i tabac americà s’escampava des d’aquell racó. Es dirigí cap a les escales.

A la porta principal els dos guàrdies civils xerraven amb els guàrdies jurats de l’hospital. El rellotge del vestíbul donava les quatre de la matinada. D’un moment a l’altre algun dels dos guàrdies civils pujaria i s’adonaria que havia fugit. Decidí buscar una altra eixida.

Travessant l’edifici va arribar a Urgències. El desori de la nit mantenia atrafegat tot el personal de guàrdia fins al punt que l’auxiliar que registrava els ingressos havia d’ajudar també els seus companys. Confosa en l’avalot de familiars i acompanyants, la dona va eixir a l’exterior per l’accés on aparcaven els vehicles. En aquell moment una parella jove col.locava en una cadira de rodes una xiqueta que no parava de plorar. La dona tornà a pensar en la seua filla dormint en una d’aquelles llòbregues naus de la Llar d’Infants. Aquella xiqueta parlava, almenys. La seua no. La cadira de rodes era una mesura provisional. La seua fulla sempre caminava a batzegades. Com un animal ferit.

 — 26 —

La nit prèvia al viatge a Dénia, Marc Simó va coincidir en una discoteca amb el peó de la cicatriu al cap. Del grup de professors que havien prolongat el dinar fins gairebé la matinada, només n’hi restaven Jordi Barral i Jeroni Monzó. Tot aprofitant que el director havia acceptat la invitació de l’encarregat de l’obra, s’acostà al grup que, com ells, també estava celebrant la paga de Nadal.

El jove de la cicatriu duia penjada de gaidó sobre el muscle una jaca de pell d’imitació. La màniga curta li permetia mostrar uns muscles amples. Marc Simó va recordar l’accident de motocicleta a l’eixida de Les Rotes de Dénia i li va pujar un reglot de ginebra.

-Saps quin és l’únic privilegi del nostre ofici?- va dir Jeroni Monzó.
-Les vacances.

El peó havia demanat un estrany combinat, mescla de maduixa, licor 43 i Peppermint. Al seu costat el capatàs discutia amb Jordi Barral tot fent-se sentir per damunt de la cridòria dels altaveus.

-Són els alumnes, Marc. Al començament no te n’adones i un bon dia, de sobte, comences a mullar. Sobretot amb les exalumnes que et miren amb condescendència. Si jo et contara…Aquest negoci està ple d’avantatges. Compta quants alumnes poden haver passat per la teua aula al cap de, potser per cas, vint cursos. Mil cinc-cents? Tres mil? Des de cambreres de discoteca com aquesta –a l’altre costat de la barra una xicona sacsejava els malucs mentre treia el tap d’una Coca cola- fins mecànics d’automòbil… La societat n’està plena de ciutadans que acaben rescabalant-te el teu esforç d’un dia rere l’altre encadenat a la pissarra.
-Crec que a nosaltres ja ens l’han tornat amb escreix amb aquesta ginebra. Tinc un mal de cap de l’hòstia.
-Te’n pose un altre exemple. Veus el paleta de l’institut? Doncs també ha estat alumne meu. El dia que necessite una reforma a casa meua ja sé a qui acudir.
-I com era aquest paleta a classe?
-No t’interessa més la cambrera de la barra? Jo crec que a hores d’ara els seus serveis et farien més profit que no els d’un pobre xicot que no sabia ni parlar.

Continuarà…

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario