– 3-

Després de travessar les tres-centes seixanta-cinc corbes de la Vall de Gallinera, Marc Simó es trobava atabalat quan abaixà de l’automòbil. Aquella hora del matí els pocs cotxes aparcats a l’esplanada de l’institut cercaven les ombres escadusseres dels quatre pollancres gegants.

Tot just presentades les seues credencials a la Direcció, s’inicià el claustre. Al voltant d’una gran taula de forma romboidal seien en dues fileres prop de cinquanta professors. Entretingué el desfici especulant amb les assignatures que devien impartir cadascun d’aquells homes i dones que duien marcat al rostre el signe de l’avorriment.

En acabar la sessió el director li féu arribar la carpeta amb els llistats dels alumnes que integraven els cursos que li corresponien. Aquest mateix individu, Jordi Barral, li va dir:

-Aquest és el teu caixó- assenyalà un prestatge atapeït de fulls i llibres.

«Amb una miqueta més de fondària seria idoni com a nínxol», va pensar Marc Simó mentre repassava la paret d’un extrem a l’altre foradada per aquelles fornícules de fusta a l’interior de les quals hi havia adhesius sindicals, botelles d’aigua mineral del curs anterior o signatures contra la imminent invasió d’Irak.

«Berta Gomis». A la base dels prestatge apareixia el nom de la propietària amb les lletres descolorides. D’un pessic Marc Simó engrapà llibres i carpetes per dipositar-los al Departament. Tustà la porta. A l’interior l’esperaven els seus futurs companys d’assignatura.

-Gràcies a Déu, ja no seré l’únic pollastre del corral – en encaixar-li la mà Jeroni Monzó féu ostentació de la saludable energia que imprimia a tots els seus gestos.

Al seu costat Rosa Maria Sucarrats i Teresa Soler completaven la resta del Departament. La fragilitat de la primera s’adeia amb la figura esvelta de la segona. Aquesta veia subratllades les seues atlètiques per unes faldilles estampades que li arribaven als peus.

-Ets el tutor del meu fill -Teresa Soler marcava les paraules ajustant cadascun dels anells que suraven per cada dit d’ambdues mans. Els seus cabells de color cendra lluent estaven tallats quasibé al zero. Al seu costat Rosa Maria Sucarrats restava eclipsada malgrat la determinació dels seus ulls aquosos.

-Així doncs, obri els ulls – Jeroni Monzó en arromangar-se la camisa de quadres mostrà uns músculs rebotits sota un borrissol espés que li anava del capciró dels dits a la gargamella. -La teua antecessora en el mateix càrrec de tutor acabà caçant mosques al vol.

-El meu fill no té res a veure amb això – Teresa Soler reblà les seues paraules sacsejant les polseres com si foren un sonall.

-Tots hi tenim part de culpa -Rosa Maria Sucarrats alçà la seua veu clivellada després de molts anys de forçar les cordes vocals per mostrar una autoritat que el seu aspecte feble mai no havia aconseguit imposar. -No passa un dia que no pense en Berta.

-Si et calfes tant el cap se’t gelaran els peus -féu Jeroni Monzó.

– 4 –

«Jo vaig matar Víctor Gisbert. Hi ha moltes maneres de matar i una d’elles és la deslleialtat». Âlex Llonch tornava a l’Oficina de Rehabilitació Integral després d’haver acompanyat tot el matí el gerent d’una empresa constructora pels solars del casc vell de la ciutat. Tants anys baratant finques ruinoses per pisos de la perifèria, al capdavall hom havia arribat a l’última fase: l’Ajuntament facilitava a la iniciativa privada una superfície privilegiada per a habitatges de luxe. Al principi cada família desnonada li produïa mal d’estómac. S’hi rebel.lava. Es queixava al cap de secció o arribava, fins i tot, a amenaçar-lo de denunciar a l’opinió pública els tèrbols interessos que s’arreceraven rere aquell Pla de Rehabilitació Integral. Tanmateix, a poc a poc, s’hi anà acostumant. Sobretot després del suïcidi de Víctor Gisbert.

«T’acostumes a tot, menys a la mort. La mort d’un altre, perquè de la teua ni te n’assabentes. T’acostumes a renunciar. Al començament t’indignes però amb el temps res ja no t’afecta. Renuncies a una cosa rere una altra fins que et quedes amb les mans buides. Buides del tot, no, amb un plis-plai en una mà i en l’altra un disc de Jimmy Hendrix. La resta és no sexe, no drogues, no roc n’roll. Ni festa amb el meu vestit de moro abenserraig. Ni ganes de trencar-li la cara al meu cap de secció, convertit en regidor d’urbanisme, Tan fosc com el plis-plai, la barreja de la Coca Cola assassina i el café licor redemptor. I acabes agraint la foscor i beses la mà de qui apaga el llum. T’acostumes a haver perdut tots els costums».

– 5 –

Des de la finestra del departament Marc Simó s’embadalí mirant el punt on la Serra Mariola baixava a trobar-se amb la del Salviar. Avesat al paisatge tou del litoral, aquella successió de muntanyes enravenades l’aclaparava. En línia recta des d’aquella finestra hi havia un esqueix, El Salt, on semblava que les dues muntanyes s’unien amb un tall brusc sobre el riu Serelles. El tall era com una proa rocallosa en una balconada de ferro des d’on els anys de pluja l’aigua s’abocava al buit.

Quan els membres del Departament marxaren ell remenà el pilot de paperassa de Berta Gomis. Allò que més el va sorprendre fou l’absència d’exàmens, exercicis o treballs dels alumnes. era ben estrany que si aquell munt de papers esparsos corresponia al període final del curs anterior, no hi haguera el mínim rastre de cap prova.

-Aquesta fou la queixa dels pares des del primer dia que va arribar a l’institut uns cursos arrere- les cordes vocals de Rosa Maria Sucarrats tremolaven com una canya badada. – Jo em vaig oferir, fins i tot, a ajudar-la a corregir. No crec que fóra una qüestió de peresa. En el fons ella no concedia cap valor a la nota avaluadora. Bé, jo crec que no concedia valor a res que no fóra la seua filla. T’han parlat de la seua filla?

-Mai no es va preocupar de la seua filla. Una mare com cal s’hauria preocupat de donar-li una altra mena de vida. Però Berta no era una mare normal -Teresa Soler abocà la sacarina en el café amb una ganyota de fàstic. -Una mare normal hauria lluitat per dur la seua filla a una escola.

-Moltes mares normals haurien de fer com ella, i axí ens estalviaríem suportar massa fills normals a les nostres aules – féu Jeroni Monzó.

-Es el nostre ofici -Teresa Soler féu repicar el sonall de les seues polseres ètniques en remenar la cullereta.

-O la nostra creu -Rosa Maria Sucarrats abaixà els seus parpalls escadussers cap a la tassa de poliol.
Marc Simó tornà al Depratament. Del grapat de papers de Berta Gomis que hi havia sobre la taula, un d’ells despertà la seua curiositat. En un dels llistats on devia anotar les faltes d’assistència hi havia un cercle pintat de roig.

El traç de la figura geomètrica havia estat realitzat a mà alçada i al seu interior els gargots de color no aspiraven a ser un treball acurat. El full corresponia al mes de juny i a pesar que la llista amb els noms dels alumnes restava intacta, més amunt, en la capçalera dels dies del mes on el professor marcava amb una creu l’absència de l’alumne, un rodolí d’idèntic color encerclava el dia 29.

El primer full amb el cercle roig anà a la paperera. Només quan Marc Simó s’adonà que els llistats del mes de juny de tots els cursos que impartia Berta Gomis teniem el mateix dibuix i totes les xifres amb el número 29 es trobaven encerclades amb idèntica tinta roja, decidí esbrinar quina relació podien mantenir aquell dia i la professora que ell estava substituint.

-Fou l’últim claustre del curs. Ho veig com si fóra ara- contestà Jordi Barral amb un to jesuític.- Feia uns moments que havíem acomiadat a la porta de l’institut. Aquest havia pujat d’Alacant per comunicar-nos oficialment que se’ns aprovava el pressupost per a l’ampliació del gimnàs. L’acompanyàrem el president de l’Associació de Pares i Mares d’Alumnes i jo. Ens desitjàrem bon estiu. No hauríen transcorregut ni cinc minuts que el conserge va venir corrent per dir-nos que mentre l’inspector obria la porta del seu automòbil Berta Gomis li havia abocat un poal de gasolina i després li havia calat foc.

Continuarà…