La misèria de notes al butlletí, tot de punts vermells, espanta els pares, que de ben lluny veuen venir la calamarsada. Efectivament: ni una, ni dues, ni tres, perquè quatre són les carabasses que Lluc, el menut dels germans Vinyes, ha obtingut com a premi final del tercer curs del batxillerat, pla antic.

Els altres dos, Xavi, el major, un as de les matemàtiques i de la física, i Rafa, el mitjà, una fera total per al domini de la biologia. -Menys mal! Gràcies a Déu!, -frase emprada molt sovint per la mare, i que foragita tots els dimonis amb conjurs d’aquesta mena, per a agrair, molt sincerament, que els dos fills grans hagen eixit estudiosos i bona gent, perquè a gosades que el menut, el coet de llum d’en Lluc, no treu, per no treure, “les mans del carabassí”-. Frase amb la qual, Carme, la mare, vol indicar la quasi nul·la activitat intel·lectual que Lluc desenvolupa durant el curs acadèmic, deixant, sempre per al final, un fil molt prim d’esforç, i que resulta ser, resta evident, insuficient. Canten, sinó, els resultats.

Però ja ho deia, cada cop que s’havia presentat, el mestre falangista Florenci: -aquest xic no té interès, sempre resta esguardant el sostre. No sé que pot trobar-hi d’interessant. No ho sé! Però a aquest l’apanyaré, i ben apanyat, jo!- Sembla que no, però el to no sols resulta amenaçador, sinó també el volum és un presagi de les conseqüències que duu aparellades. Així, de les paraules als fets només hi ha una passa. I Lluc, a mans del sàtrapa i vell professor, no mor de miracle. Tals són les accions, filles del tro, i de les amenaces. No obstant els pares no baden boca. Els sembla d’allò més bé que el seu fill siga ensinistrat pel tal Florenci, a qui la fama l’acompanya d’ésser un bon domador d’ases mandrosos i de babaus sense causa.

Un dia qualsevol, d’aquells dies tristos de pluja fina d’hivern, a la classe de repàs de matemàtiques, i dins l’aula que encara s’escalfa amb estufa de llenya, Florenci, el magre professor, que s’estaca unes potades de bicarbonat sòdic del dotze, diuen que per l’agror que pateix des de la Guerra Civil, decideix mostrar-li Lluc, el camí de la veritat. O siga, ensenyar-li d’una puta vegada aïllar la incògnita. Això o la mort! Ja pot triar Lluc!

Amb veu aiguardentosa, Florenci demana Lluc d’eixir a l’estrat: -Lluc Vinyes, a la pissarra!- La veu s’arrapa a les parets, totes, quan el cor de Lluc fa un giravolt davant la sorpresa, i per la por que li corre, fantasmal, per tot el cos: les mans tremoloses, les cames són, ara, dues figues molles, les orelles a punt de rebentar, vermelles de sang que s’embassa. Un poema, una visió, o una mescla de tot junt de conill amb mixomatosi. I Lluc, a la pissarra, fent cara a la mort, que d’una manera o d’una altra, i més prompte que tard, ja s’acosta. Després d’escoltar els raonaments de Florenci, una vegada exposats els plantejaments inicials del problema, tota la pissarra esdevé un borró, o la mateixa boira del dia que s’ha infiltrat pels badalls de les finestres, encara de fusta corcada. I la pregunta no es fa d’esperar, tot amb l’esperança que Lluc sàpiga veure amb claredat el valor de la “ics”, o el que és el mateix, el valor exacte de la maleïda incògnita: -molts tramvies tinc en aquesta mà?- -Lluc se’l mira des de ben a prop, un poc massa per al seu gust i per a la seva integritat física-: -cinc tramvies…resposta ben lògica des del punt de vista orgànic, doncs cadascun dels dits ha de ser, clar està, un tramvia. -Animal! Pren, cinc hòsties!!! I que foren com a cinc plats, si tenim en compte les plantofades que li fot…,el pobre Lluc. -T’ho torne a preguntar: molts tramvies tinc en aquesta mà?- Li mostra, dur com un còdol de marge, el puny tancat. -Doncs, doncs, -el dubte criminal assetja, ara, Lluc-…-un tramvia! Quasi segur d’estar al cap de la resposta. -Pren, una hòstia! -Lluc que rebota contra la pissarra, i que comença a veure orenetes volar a sobre-. -Per última vegada t’ho pregunte: Molts tramvies tinc en aquesta mà?- -Ara el puny sembla una pala d’espolsar matalassos, de gran-. -Doncs…doncs…doncs…i -Lluc s’ho pensa ben bé, car la vida li va en la resposta-, -cap tramvia!!! -Ja segur de la resposta, i, a la fi, de l’èxit, o de la feliç continuïtat en aquest món-. -Pren, cap hòstia!!! Ara, però, Florenci enceta Lluc a puntades, grapats i punyades, i Lluc, ja des del terra, mig agonitzant i esverat del tot, diu: -ICS, ics tramvies!!!- Gràcies a Déu i a les musses Lluc guanya, un dia més, la vida. I Florenci, un tant pietós llença, com aquell qui no vol la cosa: -ho veus, ho veus… si tu pots fer-ho molt bé. Només és qüestió d’una mica d’atenció, i ja està. Ja pots seure, fill meu!- I Lluc, desfet i abatut, contempla el riure burleta dels companys, que se li agafa a la pell com una melassa llefiscosa, mentre fa la retirada del camp de batalla, tot arrossegat pels rails d’un tramvia de ficció, encara que s’abraona de valent el molt fill de puta, a poc que t’encantes.

I de tot açò, a casa, ni comentari, perquè al pare se li’n fot, i a la mare se li dispara la màquina de galtejar i no resta el forn per a noves coques. Amb una ració ja n’hi ha hagut prou. El millor de tot, el silenci, o posar cara d’òliba i mirar per la finestra a veure qui passa.

Com dèiem fa una estona, el resultat dels exàmens fou un vertader desastre, més o menys com el de la Tertium Bellum Punicum però en versió poble menut! Quatre grosses carabasses, de la família de les cucurbitàcies, i que fan molt dolça la confitura, llueixen, amb un punt vermell cadascuna, al llibre d’escolaritat. Quasi res porta el diari… I ja se sap, a més assignatures penjades, menys banys i més bel·ligerància familiar, amb un estiu, segur, de merda. Lluc, casa per presó, i Xavi i Rafa, talentosos i sabuts com els filòsofs d’Atenes, tot el dia d’aquí cap allà, fent de l’existència un regal. Coses del destí, o de la fortuna adversa per a segons qui.

La mare, la Carme, fita de lluny l’esclau, menys mal!, car quan el fita de prop, sempre acaba produint-se un allau, sense pronòstic clar, de bufetades, i sense saber-ne, ben bé, el motiu. Això és el que pensa Lluc, que l’espionatge, encara en aquest temps, funciona de valent, i deu ser perquè la gent veu, a cabassos, pel·lícules de l’F.B.I. No hi ha dia que els deures no marquen l’existència del pobre Lluc. La vida, la mar, i el sol de la llibertat estiuenca, una mentida podrida. La colla de germans i d’amics, una il·lusió òptica que s’assembla al que passa al cinema, però que no és de veritat. Finalment, una misèria, o la roda del temps que retreu Lluc, cada cop, la poca intensitat als estudis, i durant el curs que ha finit. Ara toca penar, i com diria el gran poeta Góngora: “amarrado al duro banco…” Perquè no hi ha futur sense esforç, o almenys és el que li diuen, tant el pare com també la mare. I a més cal que s’hi mire a l’espill dels germans: -per això ara només han de fruir de les vacances, dels jocs, de les bicicletes i dels amics! Li encomana la mare, com un retret carregat de curare a la punta.

I així un dia darrere l’altre, tots els dies el mateix i a la mateixa hora. Estàncies infinites de l’estiu sense estiu. Un món fantàstic a fora, a dintre, però, un infern, i no per la calda de ponent, més bé per qüestions anímiques: -no m’ho puc creure, ací, tot sol i pensant només a fugir. Qualsevol dia m’espenye!!! -El pensament li bull Lluc, que no troba conhort de cap de les maneres, doncs la persistència dels llibres l’ofega, l’empeny cap a l’abisme del més absolut avorriment-. I pensa, i diu: -no puc ni imaginar allò de la minva als problemes dels vaixells en trànsit, i molt menys encara que dos ics menys quatre zeta resulten igual a tres ics menys dos b elevat al cub…indignant i, segur, una bona llufa!

També val a dir que la inspiració divina mai no ha jugat a l’equip de Lluc, i que les mosques les ha vistes totes volar, molt lliures les condemnades, pels dominis siderals que arreu visita amb l’esguard perdut de la distracció. Així, el món de la ciència no s’ha fet per al seu cap, o potser una aversió natural als llibres l’han condemnat al suc agredolç de la carabassa.

L’ombra dels pins, vora de la casa, a la platja, minva l’esclavatge dels deures: -només faltaria que com al traci Espàrtac se’m feu crucificar a la vora del camí. Puta matemàtica! -Sentencia Lluc a punt de posar-se a plorar.