La primera volta va a ser a València. En un mercat al costat del Miquelet. Jo buscava alguna cosa a una de les parades i en girar-me vaig ensopegar amb una espècie d’arbre alt i polit que era Jaume Sisa. Devia ser per l’època que anava de gira amb ‘La Nit de Sant Joan’ o amb aquell altre bonic disc ‘Barcelona Postal’.
La segona va a ser a L’Escenari, en Alcoi. Estava recolzat a la barra i va entrar Camilo Sesto. També em va semblar molt alt (no sé si polit, no va haver-hi contacte). Per mi que portava tacons. I roba molt cridanera. Blanca, potser, o alguna cosa de lleopard. Es va a asseure a una taula i va demanar una consumició posant morrets.
Per eixa època vaig portar amb un Alfa-Romeo (maleter inclòs) a la meitat de l’equip artístic de ‘Els virtuosos de Fontainebleu’ a retre adoració a la estàtua de Sant Jordi a les sis del matí. L’altra meitat es va quedar a l’Hotel. Hi havia tensions entre Joglars. Al cotxe entre d’altres viatjaven (és un dir) Jesús Agelet, Ramon Fontserè i Clara del Ruste. De la qual a partir d’aquella matinada vaig estar una temporada enamoriscat.
Anys després al Teatre Calderón d’Alcoi, poc abans del seu concert homenatge, vaig fer-li una entrevista (rural) a Ovidi Montllor amb el seu nebot. Em va semblar un home molt tranquil. I savi. Davant la meua insistència perquè m’explicara el motiu pel qual estava vetat a la Canal 9 del socialista Joan Lerma/Amadeu Fabregat va respondre amb una frase de Quico Pi de la Serra: ‘Ells fan la seua cuina i jo faig la meua’.
També vaig trobar-me amb Julio Anguita vestit de Chano. En realitat vaig buscar-lo pel Partidor. Aquelles Festes jo portava (per qüestions que no venen al cas) una xapa (de les mides de la tapa d’un albelló) de CC.OO al pit de la túnica d’Abencerratge. En veure’l vaig acostar-me a ell amb els braços oberts i dos tipus amples com boucheries van iniciar un subtil moviment cap a mi. Josep Albert Mestre, que estava prop d’Anguita, va fer-los un gest com dient: ‘deixeu-lo, és inofensiu’ i els guardians del califa es van aturar. Seguidament Julio i jo es vam fondre en una gran abraçada com aquells que porten molt temps sense veure’s. De fet tota la vida.
Un altra vegada mentre buscava el quiosc modernista de la plaça de la Pau de Castelló vaig ensopegar seqüencialment amb Juan José, José Miguel i Antonio Carmona, components de Ketama, quan ells eixien a tota pressa d’un hotel.
I un estiu amb Fernando Colomo al Passeig Marítim de Carboneras. L’any següent en un xiringuito, avui restaurant Los Tarahis, situat a l’extrem sud de la preciosa platja d’Agua Amarga, vaig coincidir amb l’actriu Melani Olivares i amb Willy Toledo que menjaven paella amb una altra parella just darrere de la taula on dinàvem nosaltres.
Un dia fent cua a l’aeroport de Barajas vaig notar una alteració en la Força. Em vaig girar i vaig trobar-me (i torbar-me) amb la discussió que mantenien Pedro J. Ramírez i Agatha Ruiz de la Prada. I unes setmanes després, una nit, mentre prenia un cafè al cafè Lisboa de València l’actor Sergi López es va asseure al costat meu. Nostre.
Amb Esteban González Pons m’he trobat dues vegades. Una al carrer Colón de València. Ell portava un carret McLaren blau dins del qual hi havia una xiqueta. La seua, supose. Jo portava un carret roig de la mateixa marca dins del qual hi havia el meu xiquet. Supose. Ens vam picar una mica (subreptíciament) a veure quin McLaren tenia més potència. Ell com és més alt feia unes gambades més llargues però les meues passes curtes i intenses em vam fer arribar primer al cantó d’Isabel La Catòlica on ell va endinsar-se cap a la dreta i jo vaig desviar-me cap a la esquerra.
Anys després vam tornar a trobar-nos a Dinópolis, el parc d’atraccions que hi ha a Terol. Ell anava acompanyat d’un petit seguici. Em va mirar d’una manera fugissera i jo li vaig tornar una mirada esquerpa, degut al seu parar fatxenda i bocamoll.
Amb Eduard Fernández també m’he trobat dues vegades. La primera a Barcelona. A un bar del carrer San Honorat. Vaig entrar a acompanyar algú que necessitava fer una necessitat i mentre esperava vaig demanar una canya. Al costat estava l’Eduard mirant un partit de futbol. Quan el Barça va marcar gol vam alçar el got fent una espècie de brindis a l’aire. Quan me’n vaig anar es vam acomiadar amb un aixecament de celles.
Molts anys després el vaig tornar a veure a Alcoi. A una tauleta del Parterre, una assolellada vesprada de dimecres, prenent una cervesa amb part de l’equip del documental ‘L’Ovidi: El making of de la película que nunca se hizo’. El vaig saludar, li vaig dir-li que mai no havia fet això de demanar fer-me una foto amb cap famós. Vam entrar al bar i Ens vam fer la foto.