La història és la ciència d’allò que mai va passar dues vegades…
Aquesta és la història, mai contada, d’un dels jaciment més importants del món. Encara que és un secret guardat entre els millors arqueòlegs, crec que és el meu deure contar-la perquè no es perda mai en el temps… Hui us contaré ‘la història de les set coves’.
Comencem pel principi. Jo era una estudiant d’Història Antiga a Alacant. I per al meu treball final, havia d’escriure sobre un jaciment del paleolític a la Comunitat Valenciana. Vaig estar fent la meua recerca i vaig decidir anar a Alcoi, una esplèndida ciutat d’Alacant. La meua àvia vivia allí i m’havia parlat moltes vegades d’un preciós jaciment al Salt. Aquest era un dels enclavaments arqueològics més importants del Mediterrani occidental per estudiar les poblacions neandertals. El lloc ideal per al meu treball.
Decidí agafar el cotxe i anar el dia següent a Alcoi. Vaig deixar les coses a ca l’àvia i, després d’una bona caminada, vaig arribar al jaciment. Mai en la meua vida havia vist un jaciment tan ben conservat. Pareixia eixit directament del paleolític. La pedra era magnífica i tot estava com el primer dia, era una meravella arqueològica. Ràpidament em vaig imaginar els homes paleolítics fent la seua vida en aquella cova. De sobte, un xic jove va interrompre els meus pensaments. Era Camil Visedo, el director d’una investigació que s’estava produint al Salt. Vam estar parlant i Camil em va dir que havien descobert peces dentals, que probablement es tractaven d’un dels últims neandertals de la muntanya alacantina. Aquest era un descobriment importantíssim i la meitat dels habitants d’Alacant no sabien ni que existia aquell enclavament. Açò demostra com en la Comunitat Valenciana tenim tants tresors que a la fi ningú no coneix i són d’importància internacional. Però bé, seguim amb la història. Camil i jo vam estar parlant sobre els descobriments realitzats al jaciment. Eren interesantíssims i vaig aconseguir moltíssima informació per al treball. En finalitzar el dia, es vam quedar tots dos veient la posta de sol, amb aquelles vistes tan espectaculars de tota la vall. Camil em va preguntar si podia guardar-li un secret, i jo directament li vaig dir que sí. Ací és on realment comença la història…
Era un matí com qualsevol, a les cinc de la matinada vaig anar al jaciment per fer unes proves amb la pedra. Però quan vaig arribar, la meua ment no es podia creure el que estava veient. Eren cendres, cendres d’una foguera encesa no feia més d’un hora. El meu primer pensament va ser que algun jove begut havia accedit al jaciment, ja que en Alcoi sempre hi ha festes. Però no era possible, ja que la cova es troba a bona distància de la ciutat i ,per la nit, pot ser un camí molt perillós per als novells. A més, la gent no sol visitar coves paleolítiques a les quatre de la matinada. Hauria de ser alguna cosa més, però la meua ment, en aquell moment, no es va adonar del que realment estava passant. Vaig decidir tornar més prompte al sendemà per veure qui estava fent fogueres al jaciment. Al dia següent, vaig tornar a l’enclavament. El que em vaig trobar va en contra de tot el que la ment racional pensa. A la cova, vaig veure un home del paleolític. Per un moment vaig pensar que estava al·lucinant, però no, el que estava veient era real. Però, era impossible! Els neandertals feia milions d’anys que s’havien extingit, però ahí estava, assegut a la vora d’una petita foguera. Era alt, amb la pell clara, casi nu, sols tapat per unes pells que li cobrien des dels muscles fins els glutis. Un clar exemple del neandertal alacantí que estàvem estudiant al Salt. Immediatament vaig traure la meua càmera i vaig començar a prendre fotos.
Aquelles fotografies anaven a canviar el curs de la ciència. Sense alè, vaig tornar a casa, vaig anar directament al meu estudi per imprimir-les. Quan van aparèixer les fotografies em vaig fer blanc, com si haguera vist un fantasma. Vaig començar a parlar però no m’eixien les paraules. Les fotografies que havia prés a la cova estaven buides. Ni una ànima apareixia, no hi havia cap rastre d’aquell home. En aquell moment pensava que era un somni i que en algun moment em despertaria. Em vaig pessigar, però no, no era un somni. Tot el que acabava de passar era real. El que havia vist era real. D’això n’estava segur, però en cap de les set fotografies presses apareixia aquell neandertal…
La història de Vicedo em va deixar paralitzada. Deia la veritat, d’això n’estava segura. Quan contava la història podia notar la seua sorpresa inicial, l’emoció d’haver fet tan important descobriment , el seu enuig i, finalment, la seua confusió i angoixa. Vaig començar a fer a Camil tot tipus de preguntes i em va contar, que després de la seua trobada amb el neandertal, va parlar amb els millors arqueòlegs del món per contar-los la seua història. Ací es va trobar amb altres companys que deien que havien tingut experiències similars a la de Vicedo. Camil em contà que entre set arqueòlegs, van descobrir que hi havia set coves diferents repartides pels diferents continents del món. Cadascuna d’aquestes coves era un portal de comunicació entre el segle XXI i l’època neandertal. Aquest era un dels millors secrets guardats de l’arqueologia, i jo em sentia orgullosa de ser una de les poques persones al món que coneixien l’existència d’aquestes coves; les set coves, els set portals.
