XXVIII

La mort de Teresa Gomis vingué a coincidir quasibé amb la proclamació de la República. «La pòlvora ja està escampada, només ens resta calar foc a la metxa», fou el primer que pensà Miquel Fenollar en vore eixir al balcó de l’Ajuntament el dia 13 de febrer -quatre dies després des ser elegit alcalde- Agustí Albors per anunciar l’adveniment del nou règim.

Els mesos següents estigueren marcats per continus trasbalsos tots ells pautats pels manifestos de l’A.I.T. esperonant la mobilització dels treballadors.

Coneixedors de les bones relacions que Coixinera mantenia amb els seus treballadors, al despatx de la fàbrica tothora acudien empresaris i, fins i tot, el President de Ca La Bolla requerint la seua intervenció per apaivagar els ànims. Tanmateix, Coixinera es mantenia inflexible.

-«Si els donem la mà ara ens prendran el braç després», els deia amb seguretat i els acomiadava conformats.

Mentrestant, a través de Valls Seguí, escalfava els ànims dels treballadors fent córrer la brama de que la Patronal estava disposada a despatxar-los. Per això, pels pobles dels voltant estaven reclutant llauradors i jornalers que a baix preu accedirien a treballar.

La gosadia de Miquel Fenollar arribà al límit quan Severino Albarracín acceptà reunir-se amb ell. El líder sindicalista aleshores gaudia de més força que el mateix alcalde. Una paraula seua era capaç de mobilitzar totes les fàbriques alcoianes. Per això Coixinera ideà fer-lo còmplice de la seua estratègia.

XXIX

La reunió tingué lloc al despatx de l’empresari una nit del mes de maig. La postura de Miquel Fenollar era ben clara: recolzaria econòmicament la vaga dels paperers de la fàbrica de Facundo Vitòria.

-«A canvi de què?» inquirí el mestre d’escola Severino Albarracín.

-«De res».

El líder sindical acotà el cap seguint amb els ulls el gest mecànic del seu peu dret que traçava cercles maquinalment sobre una llamborda.

-«Es tracta d’admetre una ajuda econòmica per a què les famílies dels paperers no passen gana»- afegí Coixinera.

La propera volta que es trobaren Severino Albarracín i Miquel Fenollar fou en la impremta del «Boletín». El mestre valencià, que havia desestimat l’oferta de l’empresari per sostenir la vaga dels paperers i així arrossegar amb el seu exemple els treballadors de les altres empreses, l’agafà pel coll.

– «No es pot anar a missa i repicar alhora, amo» féu el sindicalista mentre Miquel Fenollar continuava impassible. «L’hora de la justícia ha arribat per a tu també; més val que escampes el poll i t’endugues l’esquirol de Valls Seguí abans que algú se li escalfe la sang i fem la Pasqua abans de Rams. Els proletaris som ateus, però tenim un alt sentit de la moral, tan alt que a les rates com tu a penes podem vore-les».

-«¿La moral? Em fa gràcia aquest mort de gana. Moral. Amb la moral ningú menja ni fa diners. No sobreviu el ferit. Contra els fusells de la Guàrdia Civil ja podeu aixecar fins el cel la bandera de la moral, proletaris de merda».

En arribar a sa casa s’adreçà a la còmoda on servava una pistola del sogre i es posà a netejar-la. «Com que no crec que la moral done vida ni mort a ningú, ara sabreu quina és la diferència entre els amos i els esclaus. No entre patrons i obrers».

XXX

El dia 8 de juliol fou declarada la vaga general. La nit anterior, amb els llums apagats, Miquel Fenollar observà des del seu mirador com molts escamots d’obrers es concentraven en les cantonades de la Plaça per a després enfilar el carrer Sant Nicolau en direcció al Forn del Vidre. En la seu de l’A.I.T. el Comité de la Federació Local analitzava la situació des de feia hores tot esperant vore les reaccions de la Patronal i de l’alcalde Albors davant les seues reivindicacions. Mentrestant, aquest, en previsió del desori, telegrafià al Govern advertint del perill d’una revolta. En no rebre cap resposta, i després del fracàs de les últimes converses amb una comissió d’obrers del paper, el capità de la Guàrdia Civil constituí un retén permanent de sis guàrdies i un sergent a fi de custodiar la Casa Consistorial.

Miquel Fenollar se n’anà a la fàbrica aprofitant les últimes foscors. De l’armari del seu despatx va traure la vestimenta que li havia permés d’assistir temps arrere a l’assemblea dels «internacionalistes» i s’adreçà cap a la Plaça. En tancar la porta de la fàbrica i vore’s reflexat en la finestra s’aturà un moment. «Sembla que fóra ahir», baixà la visera i s’ajustà el mocador al coll després de tants anys sense fer-ho. «A força de dur camises emmidonades i armilla ja ni me’n recordava del tacte aspre del cotó sobre la pell».

Pel camí, l’eco de les seues passes contra les tàpies de les fàbriques desertes l’atabalà fins el punt de fer-lo córrer costera amunt. «Sembla que fóra ahir».

Quan arribà a la Plaça trobà una munió de gent de tota mena, des de xiquets fins treballadors amb garrots a les mans.

-«Severino Albarracín està parlamentant amb l’alcalde. En bon embolic s’ha ficat Agustí Albors. Ara li tocarà rebre per tots els costats», una dona donava de mamar al seu fill de bolquers seguda en un cantó.

-«Els internacionalistes l’empaitaran fins aconseguir el que demanen i els patrons el deixaran caure pel seu propi pes, perquè en el fons no li perdonen d’haver empresonat algú d’ells quan «La Gloriosa» de l’any 68. I en el fons estan pensant que quan més empitjoren les coses, més es carregaran de raó per a dir-li: «¿veus, com ja t’ho deiem? , ¿no volies donar llibertat a la xusma?, doncs mira el que la xusma fa amb tu, ¡collonera¡»

XXXI

Com va poder, Miquel Fenollar anà acostant-se a l’Ajuntament. Enmig de la confusió distingí en els primers esglaons de l’escala que pujava al Saló dels Plens on els representants obrers intentaven arribar a un acord amb Agustí Albors, el rostre de Valls Seguí. El contramestre s’espantà de trobar-se’l en aquella circumstància perillosa per a un empresari.

– «Dus-me on es celebra la reunió», va dir Miquel Fenollar.

Obrint-se pas aconseguiren plantar-se en l’últim replanell anterior al vestíbul. La pròpia multitud els barrà el pas. De sobte s’aixecà una remor que arrancava del Saló del Plens.

-«Sembla que ixen tots¡» cridà un des de dalt.

Arrossegant-se a empentes pel cantó que donava a la paret, Miquel Fenollar posà el peu en l’últim graó. A pocs metres, distingí l’alcalde i el sindicalista. Aquest últim d’una estrebada apartà els seus seguidors i es féu camí fins eixir al carrer.

-«A les armes¡» , bramaren els seus.

Aprofitant l’enrenou, Miquel Fenollar seguí el mestre anarquista fins el carrer. Mentrestant Severino Albarracín, pujat als muscles d’un fornit teixido, iniciava la seua arenga dirigint-se a la multitud de la Plaça.

-«Fins que no ens concedisquen el que demanem no ens mourem d’ací. L’objecte d’aquesta vaga és la reducció de la jornada laboral, l’augment de sou i la millora de les condicions socials. Mentre això no s’acomplixca d’ací només ens mourem per prendre les armes¡».

«Jo vos donaré a tots un sou farcit de pòlvora», rumià Miquel Fenollar. “Patrons i obrers esteu fets de la mateixa pasta. Uns naixeu amb tot fet i els altres esperant que vos traguen les faves de l’olla. Els patrons em miren amb recel, com un intrús, mentre els obrers em menyspreen per ser un renegat. I en el fons és tot enveja. L’enveja del dèbil. Com que sou iguals vos facilitaré el camí per a què estigau junts en la mateixa panera».

Miquel Fenollar ficà la mà en la coixinera que duia amagada sota la faixa. Alcà el braç amb la pistola en direcció a Severino Albarracín amb tanta mala fortuna que en pitjar el gallet tot esperant que el petit cos del sindicalista s’escagassara en les esquenes del teixidor, només s’escoltà un esclat sord.

XXXII

La reacció de la multitud fou immediata. Un bram unànim s’aixecà per damunt de tots:

– «Ha estat l’Ajuntament que ha pagat un pistoler per atemptar contra Severino Albarracín¡».

Quan Miquel Fenollar s’escapolí enmig de la massa indignada, es creuaren els primers trets entre els amotinats i els guàrdies que l’alcalde havia apostat dalt del Campanar de la Parròquia en previsió d’una revolta. «La metxa ja està encesa. Tant de bo vos exterminàreu tots d’una mateixa topada».

Amb les descàrregues es tancaren a l’Ajuntament l’alcalde i alguns regidors acompanyats del capità i uns pocs guàrdies civils. Telegrafiaren al governador sol.licitant ajut i reberen per resposta que una columna de carrabiners acabava d’eixir d’Alacant en direcció a Alcoi.

XXXIIII

Els dies 9 i 10 de juliol Alcoi fou un assaig de la utopia àcrata. Per onsevol pujava el fum de les cases enceses per una multitud encoratjada. Mentrestant, a l’interior de l’Ajuntament l’alcalde es resistia a lliurar el poder de la ciutat als sublevats.

Coixinera, abans d’entrar a la fàbrica llançà un colp d’ull al voltant per comprovar que ningú l’identificara. Després de traure’s la roba vella amb què s’havia camuflat entre la gentada que amotinava a la Plaça, la tirà al riu. Tot veient com la tela xopa romania surant recordà la primera volta que havia arribat a la vora d’aquell mateix riu acompanyant son pare i el pescater de La Vila Joisa, i la impressió que li causà vore tantes cases juntes dalt del carrer.

-«Ací la gent no viu», va dir el pescater assenyalant l’extrem del carrer Caragol, «ací sobreviu».

XXXIV

L’aigua del Molinar baixava bruta per les restes del tint blau que havia abocat alguna fàbrica més amunt quan Miquel Fenollar arribà a la seua filatura. Passà el forrellat de la porta i es tragué la petita coixinera que duia sempre a la faixa. En el seu interior, arrebossada per unes molles de pa eixutes i grogues, lluïa la pistola amb què havia atemptat contra Severino Albarracín. Girà la funda de la coixinera vessant el seu interior sobre la taula. El brogit sord de la ferralla contra la fusta ressonà en el despatx de la fàbrica alhora que li semblava escoltar unes veus que venien de lluny.

Al voltant de la pistola l’aurèola de molles grogues, florides algunes d’elles, traçava una constel.lació de records. «Tot açò és el que queda: una pistola inútil que no és meua, la taula d’una fàbrica que tampoc era meua…només em pertanyen la coixinera i les molles de pa,» féu Miquel Fenollar tot mirant fixament la taula.»Potser les úniques coses que encara conserve del meu passat. I un parell d’ous per enviar-ho a mamar tot».

La primera veu que aplegà del carrer era de dona. Enmig de les seues cabòries Miquel Fenollar atribuí a la seua pròpia consciència les paraules d’aquella que escridassava fora.

-«Coixinera¡ Coixinera¡ Tens la mamelleta ben plena¡».

La frase pertanyia a una cançó que s’havia fet popular després de casar-se amb Teresa Ballvé.

Miquel Fenollar aixecà el cap de la taula quan una pedra vingué a estavellar-se contra els vidres de la finestra. La remor de les veus augmentava a mesura que avançaven els minuts. Tanmateix, tot i l’evidència d’una intencionalitat tèrbola per part dels amotinats, es percebia el mateix ambient lúdic que es respirava la nit de Panxes Buides, prèvia a les Festes de Sant Jordi.

A través del forat que havia obert la pedra distingí Valls Seguí enmig del grup d’hòmens i dones. Fins i tot havien baixat al riu escamots de xiquets que corrien enjogassats d’una vora a l’altra llançant-se cantals. Fou un d’ells qui escollí Valls Seguí per grimpar per la façana de la fàbrica.

Al principi Coixinera no entenia quina era la intenció. Però en ensumar l’olor del petroli va saber el que li esperava. Distingí com del finestró que donava al sostre del despatx començava a regalimar un filet de líquid que el xiquet engiponat a la reixa abocava per un forat.

XXXV

Sense moure’s de la cadira pensà en els ulls de la sardina fitant els seus molts anys arrere el matí que el pescater de La Vila Joiosa l’escarní davant de son pare. «Cada volta que puge per aquest carrer la gent haurà de descobrir-se davant de mi», pensà Miquel Fenollar tot recordant l’escena. «Certament s’acomplí aquell desig: només que la por causa més respecte que els diners».

El petroli ja havia originat un petit bassal als seus peus quan Miquel Fenollar agafà la coixinera i se l’enfilà pel cap.»Encara puc distingir, si acluque els ulls, el forn de pa de Penàguila, i el laberint on jugaven a fet i amagar-se els xiquets». Amb una mà ajustà lentament la veta fins que la cinta que tancava la coixinera li envoltà el coll.

-«Bota-li foc¡ » cridaren des de fora al xiquet de la finestra.

Miquel Fenollar estirà la veta. Les veus dels amotinats sonaven abutllofades com les voltes que banyant-se a les basses de l’horta es capbussava oint els companys parlant a la superfície. La tela gastada de la coixinera filtrava la llum eixuta de juliol. Sabia que el xiquet estava seguint els seus moviments i que tard o d’hora o advertiria als de fora.

-«Han matat l’alcalde Albors¡ Han matat l’alcalde Albors¡».

La veu tèrbola li arribà encara amb la suficient claredat com perquè Miquel Fenollar afluixara la pressió dels seus dits sobre la veta. «Que et donen pel sac a tu ara, i als teu assassins també quan arribe l’Exèrcit. Que vos donen pel sac a tots. Quan penseu que esteu dalt de tot acabareu caent com la fruita madura que es podreix per terra i ni el bestiar se la menja.»

Els crits de disbauxa de fora de la fàbrica li semblaven tan llunyans com els records que volaven fugaços pel seu magí. Ensumà l’olor del petroli que havia mullat la vora dels seus pantalons i ajustà la veta de la coixinera fins que sentí el seu cervell tan rebotit com els ulls d’una sardina. Abans de cargolar el dit índex sobre la veta en l’última estrebada, pensà:»si trepitges merda, no puges als arbres».