Destacados
Creación
Paga la pena…?
Era un vespre llarg i fosc de tornada a casa. Un dinar atrafegat i ràpid per emprendre novament un camí pedregós cap a una nova lliçó. El Joan carregava l’instrument a l’esquena i els llibres de solfeig a sota el braç, per novament rebre el consell de mestres. Aquest cop al conservatori. Les lliçons dels […]
Creación
Microcoraeta psicolingüística XXIII
Les millors expressions alcoianes de sempre en cristiano de toda la vida
El marido, en cuestión con el caixco y la caixporra hechas a tiribaldiri
(Bon pilot, bon farinot) “Ay!!! A mi marido le han hecho el caixco y la caixporra a tiribaldiri. No sé cómo saldrá en lascuadreeee. Al pobre, el caixco le descansa sobre las orejas, y parece una paúla, de las denantes, como de perfil, con las alas al vuelo, y la caixporra pesa más que lautobús […]
Creación
Passaport de partitures
La residencia a un altre estat del globus, sovint crea situacions estranyes i de discriminació
Amb els fanals del matí tot engegant-se, em disposava com cada dia a creuar el carrer de banda a banda. Cap mirada furtiva ni cap atac gelós d’intriga, si més no, menuts somriures que se’m creuaven al veurem passar.Tot qüestions dels vianants i preguntes al vent sobre quin artefacte devia jo transportar. Al l’estoig de […]
Creación
L’etern retorn (III)
D'uns anys ençà les famílies acomodades havien anat abandonant el carrer Major per a establir-se en aquesta nova via que junt a la del carrer Sant Llorenç s'allunyava de les ribes dels rius.
Jordi Botella, 2/12/2014
Carrer Sant Llorenç, abans Polavieja.

XIV

En tres i no res modificà els seus costums. Des que s’havia instal.lat a l’Hostal del Racó es veié obligat a ampliar el vestuari, menjar de calent tots els dies i visitar el barber els dissabtes. Tanmateix conservà dos hàbits que l’acompanyarien la resta de la seua vida: sopar amb fiambrera, el primer; i dur tots els diners en la coixinera sota la faixa, el segon.

– “Això no ho puc fer, Miquel”, va dir Romà l’encarregat segut en el despatx del Vell Gisbert en la mateixa cadira de boga que ell mullà de suor uns anys arrere.

Els dos socis pressionaven l’antic encarregat del Molí de Sempere exigint-li que aplicara la mateixa fòrmula per als tints que ell coneixia de l’antiga fàbrica.

– “No és honest trair l’antic patró”, afegí Romà.

–  “Allò que no és gens honest és emplear xiquets de sol a sol a canvi de no-res. Com a molt d’enverinar-se amb la borra bruta”.

– “Jo he treballat allí tota la meua vida”.

Romà l’encarregat premia la seua gorra de feltre contra els genolls. Enfront el Vell Gisbert es furgava el nas amb un plumier.

– “I la resta la passaràs al carrer com no ens digues la composició dels tints¡”, el Vell colpejà la taula punxant-se el palmell de la mà amb la llengüeta de la ploma.

–  “Mire, Romà”, Miquel Fenollar féu fingint ser conciliador, “ara treballa amb nosaltres, no està en deute amb ningú, i posats a filar prim, tampoc no estem actuant de mala manera. L’antic patró féu servir la seua experiència i els seus coneixements aplicant-los a la seua indústria. Es lògic, doncs, que si vosté està amb nosaltres”, el Vell Gisbert s’estirà la pelleringa que havia esdevingut la seua xotera a forçà de pessigar-la cada volta que se sentia devanit,  “trasllade al nostre negoci tot allò que aplicava abans al Molí de Sempere. Al capdavall, és una cosa de trellat: vosté també en trau benefici”.

– “No és ètic això”. Per primera volta Romà l’encarregat fità els ulls del seu jove patró d’una forma decidida des que havia segut a la cadira de boga.

–  “Ara sí que m’ha fotut aquest micapà” esclatà el Vell Gisbert posant-se dempeus,”¿et penses que estem en una Parròquia? Doncs si així ho creus vés amanint la carota perquè et van a caure un bon rastre d’hòsties¡”

– “Vosté, Romà, és un home amb trellat. Jo li estic molt agraït per tot el que va fer per mi i vull desmostrar-li-ho. Facilite’ns la informació i compartirà la nostra societat a parts iguals”.

El Vell Gisbert abandonà la xotera per eixugar-se els llagrimals després que el fum del caliquenyo que li penjava dels llavis pujara per efectes de la intensa xuclada.

– “La fòrmula dels tints a canvis de beneficis. Una cosa compensa l’altra. Això és ètic, no?”.

– “Certament, Miquelet”, aquella fou la l’última volta que l’anomenà així,” estic molt confús”.

Al sendemà Romà l’encarregat aparegué en la vora del riu. S’havia despenyat pel pont d’Algessares, i per més que tinguera la roba amarada de vi, ningú no recordava haver-lo vist mai a cap taverna.

 

XV

A mesura que el negoci anava creixent, l’enigma de Miquel Fenollar s’estenia entre tota la classe benestant. El canvi de domicili, així com l’adquisició de vestuari i l’assistència regular a la barberia, li havien modificat l’aparença fins el punt que molts dels antics companys del Molí de Sempere dubtaven si ell era aquell jove llaurador que havia aterrat l’any 1.821 per la riba del Molinar. Amb tot, per més que es privaren de saludar-lo, entre ells encara el coneixien pel malnom de Coixinera.

Alguns fabricants li atribuïen una procedència catalana. Altres, en canvi, als què els havien arribat alguns rumors no massa satisfactoris de la seua persona, s’estimaven més no furgar. No arribaven a entendre com aquell xicot que arreplegava residus de les fàbriques s’havia aliat amb un tipus tan travessós com el Vell Gisbert sense eixir escaldat i, a més, enriquint-se tots dos.

El seu nom començava a ser requerit en alguns cercles i, fins i tot, se l’havia convidat més d’una volta a les festes que periòdicament s’organitzaven a Ca La Bolla, apel.latiu amb què era coneguda la seu de la patronal textil.

Tanmateix, Miquel Fenollar servava l’hermetisme, l’ambició i l’esperit ascètic que l’havia fet pujar del riu Molinar a l’Hostal del Racó. Només que ara en compte d’empényer el carret a pes de braços i privar-se del son, passava dia i nit segut en la mateixa cadira de boga que li feia suar el cul. Coneixia les xifres però ignorava la lletra. Fins ara n’havia tingut prou sabent sumar i dividir.

–  “Les dues operacions sobre les què s’ha de bastir la vida”, li havia dit una volta el Vell Gisbert.”Tant fa que vulgues fer diners com tindre fills. Tu et preguntaràs: per què aquest vell xempla em vol prendre el pèl si amb la “suma” tenim prou fonament? Doncs vas errat: només dividint podràs sumar després, perquè sols així faràs que cada part puga créixer per ella mateixa”.

Fou una lliçó ben profitosa.

Tres mesos més tard el Vell Gisbert no despertà: ell formava part d’una divisió i, per tant, la seua operació aritmètica s’havia acabat.

 

XVI

En res canvià la vida de Miquel Fenollar el fet d’esdevenir l’unic propietari de la filatura. Amb prop de quaranta anys només li mancava una cosa, la ignorància de la qual no podria dissimular més temps: les lletres.

Fins ara havia rescabalat aquest buit no exposant-se mai a cap situació que el delatara. Sempre comptava amb el Vell Gisbert a l’hora d’omplir les factures. Amb la mort d’aquest la situació s’agreujà. “Es més, a mi qui em diu que el Vell no m’enganyava? Pitjor encara pot ser ara si ha de vindre un escrivent. Així no es pot seguir. Al capdavall, si he conseguit traure suc d’una calavera fent diners amb la brossa que als altres els sobrava,  per què no vaig a aprendre llegir i escriure?”.

Al principi es serví, infructuosament, d’un “Llibre d’Hores” que el Vell Gisbert feia servir per a les seues oracions abans d’anar-se’n a la màrfega que tenia en una mena de rebost del seu despatx. Cada nit, només entraven els obrers del tercer torn, el Vell Gisbert tancava les portes de la filatura i s’ensarronava al despatx per resar. Després mullava pa en un got de vi i se n’anava a dormir. Miquel Fenollar aprofità aquella circumstància per abocar-li el verí amb el què li donà pas a la vida eterna. “Allí tindrà bona cosa de temps per a resar i donar pel sac a àngels, dimonis i totes les criatures celestials.”

Els esforços per desxifrar aquell “Libre d’Hores” foren inútils. Ell creia que resseguint el traç de les majúscules que encapçalaven els capítols arribaria a esbrinar el secret de les altres lletres. De bades ho intentà, però.

Una circumstància precipità la seua determinació d’aprendre: la Patronal Textil, La Bolla, li proposà de formar-ne part. Aquesta Societat, tot i ser conscient de les “irregularitats” amb què Coixinera havia pujat els esglaons que a ells els havien costat més d’una generació, no podia ajornar per més temps la seua admissió al si del bo i millor del patriciat alcoià.

Dos anys foren suficients per a què la seua figura assolira  el suficient reconeixement social com perquè la Patronal li demanara que fóra ell el seu representant davant l’Ajuntament. Corria l’any 1.844 i Alcoi anava a ser nomenada “Ciutat” per la Reina Isabel.

 

XVII

Integrant de la comissió que hauria de seguir tot el protocol, Coixinera enllestí, sense cap dil.lació, el seu aprenentatge. Sis mesos restaven per a l’acte. Com a representant de la Patronal se li havia encomanat la lectura del document on els alcoians proclamaven el seu agraïment a la Reina per tanta distinció. La lectura del document no el preocupava, podia memoritzar-la. El problema n’era la redacció.

La segona nit que passà desvetlat desxifrant els rastre de formigues del “Llibre d’Hores” del Vell Gisbert, estigué a una passa de renunciar a l’honor de què era objecte per part de la Patronal. Finalment trobà una solució que no el delatara davant de tots: cridar el seu antic mestre de Penàguila. Al sendemà Quico el Mellat, que amb els anys havia esdevingut l’encarregat, féu via cap a la Serra Aitana.

–  “No tornes sense ell”, li va dir Miquel Fenollar.

El Mestre Samarita captà tota l’atenció de l’Hostal del Racó només creuar el llindar. Amb el seu aspecte de figa pansida, protegit per una jaca que li arribava als peus es presentà davant Coixinera.

–  “Els anys també passen per tu, desagraït”, digué el Mestre Samarita, aclucant els ulls darrere el fil-d’aram de les ulleres.”¿Vols aprendre tot allò que en quaranta anys no has fet? ¿Per què en compte de donar mala vida als altres no et dedicares a instruir-te?”. El Mestre Samarita recriminava amb la seua veueta atiplada el seu antic alumne.

– “Mestre, quan vulga sermons creuaré la Plaça i entraré a la Parròquia. Ara preocupe’s d’ensenyar-me o qui acabarà mostrant-li el garrot seré jo”.

Les classes foren intensives. No sols aprengué a llegir i escriure, s’instruí també en nocions de geografia i història fins el punt de deixar bocabadat l’auditori aplegat al Saló de Plens de l’Ajuntament. Coixinera va decebre tots aquells que esperaven sentir-li botiges o pronunciar el discurs amb l’accent barroer de qui ha pujat en l’escala social massa de pressa. Només tingué una vacil.lació. Fou quan a punt de donar-li el punt final a les seues parules, una remor procedent de l’accés al Saló de Plens l’interrompé.

– “A vore si és l’amant de la Reina¡” li sentí dir a la dona de l’alcalde que seia en la primera filera.

Miquel Fenollar es girà cap a la porta i enmig del borum distingí la mateixa vella que uns mesos arrere l’havia sotjat a la porta de la Parròquia. Coberta de parracs negres, sa mare bregava amb els agutzils.

 

XVIII

L’aprenentage amb el Mestre Samarita fou ben profitós. Li permeté d’ampliar les perspectives del negoci iniciant intercanvis comercials amb industrials vallesans. Tanmateix hi hagué un fet més decisiu encara: la seua introducció en la creació literària.

El motiu no vingué donat per una sobtada deliqüescència lírica que d’entrada posà els pèls de punta al seus competidors i, sobretot, els seus subordinats.

–  “En compte d’apujar-nos el sou ens adelitarà amb versets”, arribaren a dir aquests.

Fins i tot algun malpensat insinuà irònicament, i sempre en la més estricta confidència, que Coixinera acabaria essent un especialista en composicions necrològiques.

–  “Pot ser que no ho aconsegueixca construint sonets, però ningú dubtarà que, a força d’anar ventilant gent cap a l’altre món du camí d’esdevindre el millor autor d’epitafis “.

Una jove, Teresa Ballvé, filla de la Borrera Ballvé havia publicat un llibret de versos, “Lágrimas en otoño”, al què Miquel Fenollar havia tingut accés gràcies al Mestre Samarita que en les seues hores lliures corregia galerades d’impremta. Així, entre el repàs de les relacions diplomàtiques de Jaume I i Alfonso X el Sabio, i la memorització de les capitals europees, Coixinera trobà la porta d’entrada al món hermètic dels  patricis locals. Fins ara, auspiciat per la por que despertava i el prestigi de la seua creixent riquesa, els empresaris de la competència el respectaven. Però no fins el punt d’acceptar-lo completament. Mai no l’havien convidat a les presentacions en societat de les seues filles ni als balls d’estiu que celebraven als masos de Polop i Barxell. La seua relació, doncs, era estrictament comercial.

Els versos de la filla de la Borrera Ballvé foren la paraula màgica per entrar en un món al què sols amb els diners mai no haguera pogut accedir-hi. A través de la publicació “La lira alcoyana. Semanario de literatura, artes, indústria y comercio”, l’any 1.849 Miquel Fenollar conegué la jove escriptora, no tan “jove” perquè ja estava prop dels quaranta. El Mestre Samarita féu d’alcavota servint-se de la Impremta Borràs on repassava les últimes proves dels col.laboradors.

La fascinació de la poetessa per l’enigmàtic fabricant fou immediata. Coixinera sempre procurà disfressar els seus orígens, però ara, més que mai, li convenia desviar l’atenció sobre qualsevol sospita al voltant del seu passat tèrbol. Per això obligà el Mestre Samarita a escriure versos que després ell duia en pròpia mà a la redacció de “La lira alcoyana”, tot confiant coincidir algun dia amb Teresa Ballvé.

Un dels migjorns que Coixinera aprofitava per deixar-se vore per la Impremta Borràs que ultimava l’edició del primer número del setmanari, va aparéixer la filla de la Borrera Ballvé. Anava acompanyada d’una dona gran. Fou la casualitat que s’adreçara a ell només entrar al local.

–  “Escuche, mozo, me gustaría hablar con el encargado de la revista”.

Miquel Fenollar restà astorat i sense badar boca. Més que per la terrible confusió de què estava sent víctima, per la seua ignorància de l’idioma castellà. En això el Mestre Samarita entrà al capot.

– “S’ha confós, senyoreta. Amb qui acaba vosté de parlar és amb l’il.lustre poeta Miquel Fenollar, deixeble d’Espronceda i amic de Lamartine el francés”. Aquests dos noms obriren de bat a bat els petits ulls de la filla del fabricant Ballvé.

 

 XIX

El dia de l’aparició del primer número de “La Lira alcoyana”, 4 de novembre de 1.849, es posaren a festejar Miquel Fenollar i Teresa Ballvé. Fou casualitat o advertència d’un mal averany, que aquesta fóra la primera i última eixida al carrer d’aquesta revista de “las artes, la indústria y el comercio”.

El Mestre Samarita hagué d’intensificar els seus esforços no sols en la versificació sinó en la vocalització castellana de l’accent muntanyenc amb què encara es veia afectada la parla de Coixinera, plena de vocals obertes i interrogants al final de cada frase.

El nou matrimoni vingué a mudar-se en un dels primers edificis del carrer Sant Nicolau que desembocava en la part més alta de la Plaça de l’Ajuntament. D’uns anys ençà les famílies acomodades havien anat abandonant el carrer Major per a establir-se en aquesta nova via que junt a la del carrer Sant Llorenç s’allunyava de les ribes dels rius.

El pas de l’Hostal del Racó a Sant Nicolau marcà definitivament la trajectòria de Coixinera. “Si el pobre Romà alçara el cap no em reconeixeria”, pensà. “A mesura que puges llamborda a llamborda vas deixant-te la pell com si fores una serp que repta un llarg camí fins arribar a la seua víctima. Jo ja n’estic ben prop”.

En tornar del viatge de noces, deixà el carruatge a l’Hostal del Racó i acompanyat del mateix mosso que uns anys arrere havia anat a arreplegar-li les quatre andròmines a la dispesera, els novençans s’adreçaren cap al carrer Sant Nicolau.

– “Aquesta volta si que du bona cosa d’equipatge, mestre. Com es nota que li van bé les coses”, féu el mosso bufant atapeït d’embalums. “Ves callant, fill de puta”, va dir-li Miquel Fenollar aprofitant que la seua dona  s’havia aturat en una botiga, “si no vols que el teu pròxim viatge siga al Cementeri Vell”.

En arribar al domicili, seguda a la vora del llindar, sa mare resava el rosari sacsejant el cap avant i arrere.

– “Dona-li un almoina, Miquel, i fes-la fora” va dir Teresa Gomis tot mirant-la de biaix.

La vella seguia amb els seus moviments mecànics quan Coixinera li deixà en les mans una grossa moneda de plata. Aleshores la vella alçà el cap i esguardant-lo amb els seus ulls morts per les catarates li va dir:

– “Diga’m, home, és veritat que Miquel Fenollar s’ha mudat en aquesta casa?”.

 

XX

Teresa restà compradora als cinc anys de casada, quan ja quasibé el fabricant Ballvé descartava tindre néts. El primer sorprés de la notícia fou el propi Coixinera atesa la poca freqüència que regulava les relacions sexuals amb la seua dona. De la nit de noces ençà podien comptar-se amb els dits. El motiu no eren les prevencions o la inapetència d’ella. Ans al contrari, Teresa Ballvé es delia cada nit per trobar-se amb el seu home. Tanmateix, Miquel Fenollar girava cua en sentir con Teresa s’agafava al seu braç i sospirava càlidament sobre el muscle. I no és que ell s’esbargira en les “cases de xiques” del Touet com feien altres fabricants que celebraven les seues festes particulars en unes disbauxes que duraven dies.

“Beata calenta”, pensava ell cada volta que sentia les seues mans prement-li el braç.”Tota la vida escrivint versos a la lluna, a la Verge i a les floretes de Mariola, i des que ens casàrem voldries follar a totes hores”.

Tampoc no és que Coixinera tinguera inclinacions cap al seu propi sexe o no li despertaren el desig les dones. En la seua estança en l’Hostal del Racó n’havia conegut algunes. Còmiques de gira que estrenaven al Teatre Circ, ballarines de mig pèl… dones amb les què compartia el sexe i, sobretot, la fraternitat de la procedència humil, l’existència errívola i un incert destí. D’una en altra companyia de còmics corria la fama d’aquell industrial generós que no s’assemblava als senyorets, cacics, tarongers o fabricants que elles tractaven tothora. Mai no humiliava les coristes i sempre, després de l’amor, els demanava una mateixa cosa: deixar-lo tombar el cap sobre la seua sina i dormir com un nen de bolquers.

Amb Teresa Ballvé era ben diferent. En el seu cos magre trobava dibuixats els rostres orgullosos dels membres de La Bolla. Cada moviment seu traspuava l’educació que a ell li mancava, les paraules justes, els gestos mesurats, el profit d’un temps dedicat a l’aprenentatge, l’esbargiment i els viatges. En el seu cos, en la seua veu, bategaven generacions senceres de famílies que només baixaven al riu cada volta que amb els seus carruatges s’adreçaven a València per visitar els metges. Per això no volia, mentre l’abraçava, cap llum que delatara tot allò que ell odiava i veia personificat en el cos de Teresa. S’estimava més romandre tombat en la foscor i deixar que fóra ella qui iniciara el joc. Tanmateix en el moment que damunt d’ell, Teresa el cavalcava se li remenaven els budells de ràbia i tot d’una estrebada la feia girar-se d’esquena.

– “Això és pecat, Miquel”, gemegava ella.

“Senyorets de merda, mentre et tenen baix ho consideren virtut, i en canviar les tornes ets el dimoni”, pensava ell deixant que fóra Teresa qui aixecant els malucs féra la pressió contra el seu ventre.

D’un d’aquells encontres esporàdics nasqué Ramon, l’hereu que amb els anys hauria de fer-se càrrec de la fàbrica. Als pocs mesos morí víctima de l’epidèmia de tifus que assolà Alcoi l’any 1.851.

– “Ha estat culpa teua”, Teresa recriminava a Miquel Fenollar. “Tu i les teues dèries de pobre, que no em deixaves rentar-lo cada dia, haveu matat el xiquet. Una vella ahir en l’enterrament em va dir que tu ets pobre, més pobre que una rata… en raó ja sospitava mon pare de tu.”

Coixinera, d’esquenes a la seua dona, esguardava el carrer Sant Nicolau, i com al fons de l’altre extrem de la Plaça s’obria el carrer Major i uns metres més enllà aquest girava a mà dreta per esdevenir el carrer Cargol.

-“Qui ets tu? Qui ets tu?” foren les últimes frases que escoltà abans de prémer la naia de l’escala i baixar els esglaons de dos en dos.

 Continuarà…

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario