Destacados
Creación
Paga la pena…?
Era un vespre llarg i fosc de tornada a casa. Un dinar atrafegat i ràpid per emprendre novament un camí pedregós cap a una nova lliçó. El Joan carregava l’instrument a l’esquena i els llibres de solfeig a sota el braç, per novament rebre el consell de mestres. Aquest cop al conservatori. Les lliçons dels […]
Creación
Microcoraeta psicolingüística XXIII
Les millors expressions alcoianes de sempre en cristiano de toda la vida
El marido, en cuestión con el caixco y la caixporra hechas a tiribaldiri
(Bon pilot, bon farinot) “Ay!!! A mi marido le han hecho el caixco y la caixporra a tiribaldiri. No sé cómo saldrá en lascuadreeee. Al pobre, el caixco le descansa sobre las orejas, y parece una paúla, de las denantes, como de perfil, con las alas al vuelo, y la caixporra pesa más que lautobús […]
Creación
Passaport de partitures
La residencia a un altre estat del globus, sovint crea situacions estranyes i de discriminació
Amb els fanals del matí tot engegant-se, em disposava com cada dia a creuar el carrer de banda a banda. Cap mirada furtiva ni cap atac gelós d’intriga, si més no, menuts somriures que se’m creuaven al veurem passar.Tot qüestions dels vianants i preguntes al vent sobre quin artefacte devia jo transportar. Al l’estoig de […]
Creación
L’etern retorn (IV)
Fou una jugada del destí que dos mesos més tard Miquel Fenollar fóra empresonat. Posteriorment el dugueren a Cartagena i després conduït en la goleta Prosperitat al castell de Santa Catalina de Cadis.
Jordi Botella, 9/12/2014
Castell de Santa Catalina

XXI

D’encà de la mort de Ramon no compartiren mai més el llit Miquel Fenollar i Teresa Ballvé. Tot i que mantingueren la convivència dins de les més estrictes normes de la bona educació, disposaven de dues cambres separades. Teresa tornà a les seues evasions líriques i Miquel, tret de les visites escadusseres a l’Hostal del Racó cada volta que arribava una nova companyia de còmics, dedicà tot el seu magí a fer créixer el negoci.

La vinculació amb la família Ballvé li havia aportat menys guanys dels que ell esperava. Això sí, havia aconseguit una “respectabilitat” – almenys així ho semblava- que li obria les portes de la societat alcoiana, “sempre amb un criat a la vora”, pensava Miquel Fenollar, “per por a què els furte els coberts d’argent”.

La indústria ja no era com trenta anys arrere quan les primeres màquines arribaren a la ciutat. Aleshores, per a fer diners només calia tindre una plantilla barata i un bon viatjant que anara amb les mostres per tot el país. Ara, tot havia canviat. Un negoci que no tinguera una projecció social estava condemnat a la  solsida. El fabricant havia de dedicar més hores a jugar al xamelo en el Cercle Industrial o alçant actes a “Ca La Bolla” que no seguint tots els processos laborals a peu de teler. Qualsevol motiu de reunió social era positiu per al negoci ja que permetia la possibilitat de fer tractes encara que fóra al voltant d’una taula de joc.

Miquel Fenollar era conscient  que la seua “respectabilitat” no anava més enllà dels manuals d’urbanitat que seguien al peu de la lletra els senyorets alcoians. Regularment eren convidats ell i Teresa Ballvé als aniversaris o les festes d’estiu que es celebraven als masos. La seua presència a les institucions cíviques i empresarials era tinguda en compte. Però poca cosa més. En el fons, aquells interrogants de Teresa Ballvé -“qui ets tu? qui ets tu?”- revelaven una desconfiança que era cosa pública en els cercles de la gent de profit.

 

XXII

Aquests foren alguns dels motius de la seua participació en la política. Fou casualitat que un dia coincidira amb un jove de cara prima que amb els anys esdevindria alcalde. El seu nom era Agustí Albors i si no fóra pel bigotet que s’esllanguia sota el nas qualsevol diria que anava a prendre la Primera Comunió.

L’encontre amb aquell futur dirigent dels liberals locals li recordà la primera conversa que mantingué amb Romà l’encarregat. Darrere de la seua energia hi havia una ingenuïtat que el feia capaç de dur endavant grans empreses. La primera conversa de Coixinera amb el barbamec progressista tingué lloc en el llindar de l’Hostal del Racó, tot just quan el fabricant es disposava a acomiadar una cupletista que havia debutat a la ciutat uns dies abans. En el moment que la diligència estava a punt de posar-se en marxa, Agustí Albors li etzibà:

–  “Allunye’s, jaio, si no vol que se l’enduga per davant una de les bèsties”.

Miquel Fenollar restà palplantat davant l’insolent jovençol. Tanmateix, li vingué al magí la seua pròpia imatge a la vora del riu Molinar el dia que s’acarà al pescater de la Vila Joiosa.

Una setmana després, mentre el barber l’ensabonava escoltà a la seua esquena el mateix timbre de veu agut que l’havia sobtat junt a les rodes de la diligència. Malgrat la posició horitzontal que li impedia de comprovar que era el mateix jove de l’altre dia, Coixinera seguia la conversa que mantenia amb un altre condeixeble.

– “Cavernícoles, beatos, monàrquics i llepaculs, entre tots ens estan encomanant a l’infern. ¿On arribarem amb tota la colla d’aristòcrates, capellans i fabricants capaços de traure-li la sang als xiquets? Ací convé un bon sabre que envie a pastar fang tots aquests privilegiats que en nom de Déu i de la Reina tenen el país sota els seus peus”.

– “I tu creus que els militars faran res que no siga traure-li lluïssor al xarol, xiquet? O et penses que les filatures funcionen a base de proclames?”, la veu de Miquel Fenollar sonava fofa sota el tovalló que li cobria el rostre.

– “Vosté també és monàrquic?”, féu queixós el jove Agustí Albors acostant-te envers aquella veu misteriosa.

– “Jo sóc de qui viu i deixa viure “.

El futur alcalde traient-li el tovalló educadament de la cara el fità de prop:

– “Doncs vosté és dels meus”.

XXIII

La vinculació amb els liberals sempre fou mantinguda amb una prudent distància. Amb tot, Coixinera els veia com a fills de tot allò que ell odiava,- “burgesets als què la mala consciència no els deixa dormir quan s’acosten a les fàbriques dels pares i es troben amb xiquets escrofulosos que perden els dits entre les màquines cada volten que s’adormen en el tercer torn. Ara aquests liberals són bel.licosos, però quan tasten el poder van a ser pitjors que tots els cavernícoles, perquè voldran quedar bé amb totes les parts i acabaran fent el porc. Això sí, una cosa tenen ben bona, ells deixen fer i miren cap al futur encara que per arribar-hi ens empastifen de merda fins els ulls amb totes les seues bones intencions. No saben que les “bones intencions” els senyorets, els capellans i la milícia se les passaran per l’entrecuix el dia que, cansats de deixar jugar als seus fills, donen un colp de mà i ho envien tot a prendre pel sac”.

Enderiat en traure profit de la política aplicada als seus negocis, Miquel Fenollar a penes es veia amb la seua dona. El fracàs matrimonial havia dut Teresa Ballvé envers una religiositat exacerbada. De la missa diària passà a ser càrrec principal de les Cambreres del Sant Sepulcre i responsable de la celebració del tercer centenari del Robatori i Troballa del Santíssim Sagrament.

En juny de 1.867, a iniciativa de la Priora del convent de monges del Santíssim Sagrament, l’Ajuntament proposà Teresa Ballvé, en comandita amb les corporacions agremiades, per a què organitzara la celebració.

Fou una jugada del destí que dos mesos més tard Miquel Fenollar fóra empresonat ensorrant tos els projectes que Teresa Ballvé havia iniciat per a la celebració del Centenari. A instàncies del General Prim des de Brussel.les, s’havia disposat per a la nit del 15 al 16 d’agost un complot contra el règim. Agustí Albors i cinc més, entre ells Miquel Fenollar, foren detinguts per la Guàrdia Civil i traslladats a Alacant. Posteriorment els dugueren a Cartagena on foren reclosos en la nau Isabel II fins mitjans de setembre i després conduïts en la goleta Prosperitat al castell de Santa Catalina de Cadis des d’on estava previst que foren deportats a les Illes Marianes. Tanmateix el 22 d’octubre una Reial Ordre els deixava en llibertat, sotmesos a vigilància malgrat tot, fins que un nou indult els amnistià definitivament l’any 1.868.

 

XXIV

Aquests incidents en els què Coixinera es veié implicat d’una manera tangencial, ja que en principi la llista de col.laboradors d’Agustí Albors incloïa només quatre noms- Antoni Pascual, Feliu Abad, Camil Valor i Pere Sanchis- l’afectaren negativament. Més tard esbrinaria, a través d’un sergent de la Guàrdia Civil subornat per ell que una vella d’aspecte miserable l’havia denunciat al tinent sense que cap dels cinc amotinats ho desmentira.

Aquest succés tindria unes conseqüències decisives en la vida de Coixinera. En principi aconseguí que el sergent i quatre números ingressaren la vella en el manicomi de la Santa Faç d’Alacant. Després, no content amb haver provocat la renúncia de Teresa Ballvé davant la Comissió de El Robatori i troballa del Santíssim Sagrament, i una depressió que l’enfonsaria fins els últims dies, filtrà a l’Internacionalista Boletín de la Federación Alcoy-Madrid, un document pel qual es descobria que la veritable història del robatori no havia estat més que una infàmia organitzada per Joan l’Aixà, un pobre tararot que no se’n sabia res. Tanmateix el que més trasbalsà Coixinera fou la pèrdua de la comanda d’una tona de drap vell que un viatjant de comerç de Terrassa li havia sol.licitat per servir a l’Exèrcit. Amb tant desori no arribà a temps de servir la mercaderia, i això suposà la pèrdua d’un negoci rentable, i el que era pitjor, la possibilitat de ficar el cap en el mercat català.

“Agustí Albors pixarà sang”, es va prometre Miquel Fenollar en assabentar-se que altra volta el futur alcalde encapçalava la Junta Revolucionària que el 20 de setembre de 1.868 dirigia el poble contra les forces del Governador Militar.

“Ja vos donaré jo Revolució¡”, afegí tot guaitant com el fum de les fogueres de l’exèrcit que assetjava la ciutat s’enfilava al cel per damunt de l’ermita de Sant Antoni.

 

XXV

 La mort de sa mare el sorprengué el mateix dia que Agustí Albors arreplegava la seua acta de diputat a les Corts de Madrid en febrer de 1.869. La noticia li va arribar a través del sergent de la Guàrdia Civil.

–  “Vol que li encomanem un enterrament com cal?” li preguntà el suboficial.

– “Si en vida no tingué més honres que els seus parracs, no veig perquè ara que és morta haja de ser diferent.”

A la mare de Miquel Fenollar li donaren terra en la fossa comuna del cementeri de la Santa Faç al costat dels bojos i aquells pobres d’esperit que per “manca de coneixement”, com deia el capellà del manicomi, no havien mort en la gràcia de Déu.

“Tu puja que quan caigues et faràs més mal”, pensava Miquel Fenollar cada volta que la intervenció del diputat Albors tenia el seu eco a la ciutat d’Alcoi. Fou aleshores quan ideà una estratègia que tenia com a finalitat venjar-se d’ell.”Quan et penses que has arribat més lluny, senyoret republicà, te n’adonaràs que no t’has mogut encara. Tant de bo triomfes a Madrid i acabes pensant-te que Alcoi se’t posa als peus¡ Perquè tant em fa que sigues liberal o beato, monàrquic o federalista, per a mi sempre seràs qui m’ensorrà un negoci. Polític mitja-me’n-queda, sempre parlant de drets, llibertats i progrés sense haver fet un brot mai en la vida. Deteste els seyorets que nasqueren amb tota la feina feta mentre a mi em tocava engolir pols en el Molí de Sempere. Però més encara vos deteste a vosaltres, demòcrates de boca estreta, que vos emocioneu apadrinant la xusma, a condició de què no vos arrugue l’armilla. Pixaràs sang tu, Albors, i amb tu tots vosaltres, senyorets republicans”.

En principi instigà les partides dels federalistes capitanejades per Froilan Carvajal i Tomaset de Petrer que obligaren Agustí Albors a acceptar del Govern unes mesures d’emergència que anaven contra els seus principis: la suspensió del les garanties constitucionals. “Açò no és més que el principi. ¿Volies tindre poder?, Doncs ja el tens: empassa’t cadascun del teus preceptes intocables. Et servires de mi i ara jo em serviré de tu per demostrar-te que estàs fet de la mateixa pasta que jo. Així que no disfrasses la teua ambició amb bones paraules i gestos filantròpics per què ja has començat a tastar la merda. Al principi desagrada, però acabes trobant-li el gustet”.

 

XXVI

Tanmateix no s’aconformà a esperonar les conspiracions dels federalistes l’any 1.869. El seu pla anava més lluny. Coneixedor que a la seua fàbrica hi treballava Valls Vilaplana, operari que havia d’assistir al congrés constituiu de la Federació Regional Espanyola de l’Associació Internacional dels Treballadors, no li posà cap entrebanc perquè  anara en nom de la Mutua de Protecció dels Treballadors d’Alcoi.

Aquest fet atorgà a Miquel Fenollar una informació privilegiada i, el que era més important, via lliure per accedir a la gestació de la “Internacional” a Alcoi dos anys després. Conscient d’aquest privilegi, Miquel Fenollar aprofità l’avinentesa per moure els fils de tal manera que acabara posant contra les cordes l’alcalde Albors.

En principi mai no es negà a què els seus obrers, tots ells afiliats a l’A.I.T. celebraren les assemblees en la pròpia fàbrica. En acabant, quan es proclamà que Alcoi seria la seu del Consell de la “Internacional” es serví de la mateixà tàctica que amb tant d’èxit li facilità l’entrada en l’alta societat local vint-i-cinc anys arrere amb “La lira alcoyana”: finançà, sempre a a través de Valls Vilaplana a hores d’ara contramestre de la fàbrica, l’edició del Boletín de la Federación Alcoy-Madrid, òrgan local de propaganda de l’A.I.T. “Si quan era més jove uns versos tronats en castellà, que ni tans sols eren meus, em permeteren dur a l’altar la fillà única d’un milionari, ¿perquè no vaig a servir-me ara del mateix ferrament, les lletres, per a ensarronar un polític?”

 

XXVII

Des que renuncià a dirigir el Centenari del Robatori i Troballa del Santíssim Sagrament, Teresa Ballvé s’havia ensopit en una tèbia malenconia que l’havia postrat al mirador que donava a la Plaça de l’Ajuntament. El dia de la seua mort ningú no va reparar en ella. Continuava amb el cap rebecat sobre la sina, amb la mateixa posa de figa molla que l’havia caracteritzat els últims mesos.

Era el segon dia de Reis de 1.873 i des de les primeres hores del matí el cel alcoià regalimava un fi calabruixó. La comitiva fúnebre arrancà de la Parròquia i anà estirant-se fins arribar a la part més alta de la ciutat, el Cementeri Vell.

Abans de donar terra a la seua dona, amb el taüt als peus Miquel Fenollar enfonsà el cap entre els muscles. Mentre els altres, tot i la seua estranyesa, pensaven que estava dedicant-li els últims pensaments a la difunta, ell de reüll fitava el Campanar llunyà sobreeixint per damunt de les teulades. “Des d’ací dalt aquesta ciutat és com un joguet. Ben fàcil d’estripar. Deixeu-me uns mesos i faré de tot una andròmina inútil després que un xiquet capritxós s’enjogasse amb ella i acabe llançant-la pel desllunat”.

Quan l’Arxiprest de la Parròquia pronunciava l’última oració se li acostà per darrere Valls Seguí.

– “Van a celebrar la primera sessió del Consell de l’A.I.T. En un bot ens hi plantem.”

Miquel Fenollar, fingint una torba, aprofità per separar-se del grup acompanyat pel seu contramestre. El carrer del Forn del Vidre, seu del Consell, estava a poques cantonades del cementeri tot baixant pel carrer Sant Vicent, a meitat de camí de la Plaça.

Abans d’entrar s’aturaren en una taverna de la Placeta Les Eres per a què Miquel Fenollar dissimulara amb un vell guardapols la seua indumentària de fabricant endolat, substituïra les seues sabates axarolades per unes espardenyes de cànem i es cobrira amb una gorra de feltre enfonsada fins els ulls.

Quasibé pujaren l’escala a les palpentes. Per això quan entraren al segon pis on es celebrava l’assemblea s’habituaren tot seguit a la penombra provocada pel fum dels cigarrets i les quatre espelmes que a penes arribaven a enlluernar qui parlava aleshores: Severino Albarracín, el mestre procedent de València que dirigia el Congrés.

– “¿Què em costaria de subornar aquest?” li preguntà Miquel Fenollar a Valls Seguí.

– “A Severino Albarracín només li interessa la rebolica”, el contramestre li contestà a cau d’orella.

Uns dies després el propi Coixinera s’encarregà de redactar un pamflet que Valls Seguí va incloure en el Boletín de la Federación Alcoy-Madrid i que a l’acabament deia: “¡¡Defensores del privilegio y de las farsas políticas, religiosas y económicas: aceptad el reto¡¡ Salud y liquidación social. Anarquía y colectivismo”.

Continuarà…

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario