Si ens fixem en una possible funció aporètica de la fotografia, doncs alliberarem molts fantasmes d’un sol tret. Ens expliquem. Resulta paradoxal que la fotografia ens oferesca la vida resumida en un sol instant, un clic just. El moviment s’ha aturat, car importa, del tot universal, el petit requadre que ens ofereix, i poca cosa més. La resta no existeix, ja, als nostres ulls de receptors. Hi ha com una mena de contrasentit, com una espècie de revolta del sentit d’autenticitat: els éssers resten fixats al paper brillant (o no) i ens transmeten una història que potser contar-la duraria una eternitat. L’ontos (Parmènides s’ho sap açò ben bé) es dilueix, s’hi perd per les costures de l’ull captivador. La vida s’intueix dinàmica, però mai no es modifica, potser només a la ment d’aquell qui mira el rectangle de paper brillant (o no). Fotre, com estem avui!!! Com deia l’Ovidi Montllor: açò acabarà en plors…

A mi, personalment, no m’agrada massa mirar-me les fotografies. Senzillament, i dit en un moment d’indelicada sinceritat, m’acollona. I per què? Doncs perquè a poc a poc la cosa pinta de penjoll per aquí i penjoll per allà… La instantània denuncia com anem fent-nos, una mica i per moments, «cansalada de borrec». Els cabells alerten d’una desfeta sense contemplacions, i cada cop més la ratlla al cap cal fer-se-la amb bolígraf o retolador, tan tristament. La papada (també xotera) s’esllavissa llefiscosa, ocupant part del nus de la corbata. L’holocaust, però, s’esdevé quan s’arriba a la contemplació (seguides visualitzacions al llarg dels temps) de la zona abdominal. Sí. El que abans (en un temps potser no massa llunyà encara) era un ventre pla, i fins i tot aerodinàmic, ara és una «cosa» espectral, de difícil conjuntura, salvatge i multiforme: ara carabassa rodona, ara sac de creïlles bonyoses, ara formidable salt d’aigua en caiguda lliure, ara… No pense continuar, car m’ofenc a mi mateix en la meua sensibilitat.

Contemplar les fotografies del nets fa molta gràcia, inclús quan mostren els forats a la dentadura per culpa del lladregot «Ratoncito Pérez» (s’havia de dir Pérez la rata fastigosa). Fa molta gràcia, sí. I contemplar com van creixent i creixent, a mesura, clar està, que nosaltres anem fonent-nos com un ciri pasqual, fa molta gràcia…no? A mi no me’n fa gens ni mica! No cal que ho torne a repetir. 

Definitivament, i per no fer-ho més llarg, quan la carn s’afluixa, la fibromiàlgia ens empeny contra la paret, i els ulls de poll ens diuen: aquí estem, més val llençar els àlbums dels vells records per les baranes del Pont Nou, i fer, tot seguit, una volta per la Plaça. Aiiii!!! Si Aristòtil alcés el cap…