Destacados
Creación
Memòria
Em preparava per a tastar l’escenari. Tastar-lo de nou , encara que cadascuna de les seves taules em recordessin a la perfecció. Però aquesta vegada era diferent. L’instrument a la mà i els pocs i necessaris nervis que aquella tarda necessitava. Estava a casa, amb una orquestra al darrere i el meu poble al davant. No ho creia possible fa uns anys, ni per mi mateix, ni per l’atmosfera que hui m’envoltava, la qual a considerava impossible; però avui m’hi trobo en aquesta gran final, del concurs de casa, al teatre de sempre, amb la meva gent asseguda al davant
Pot ser una de les pianistes de casa que la història, o la memòria actual, no te tan present com pot ser es mereixeria, és Trinidad Sanchis Picó. Directora de l’himne de festes en la passada trilogia, però sobretot més, molt més.Citant una breu biografia, ha brindat la seva presència en una de les més […]
Creación
Microcoraeta psicolingüística XXXIV
Les millors expressions alcoianes de sempre en cristiano de toda la vida. Avui: Estoy segura, pegarás un trueno
– Estoy segura, pegarás un trueno. Traducció: (Estic segura, pegaràs un tro) No, no es  tracta de que Margalida Genu Flecta faça uns tirets el dia de l’alardo a la plaça, o una escaramussa darrere del castell a manera de preludi canonaire guerriller, no. Ací, «pegar un trueno», dit a la manera morro-prim, té a […]
Creación
Leningrad, la simfonia que s’estrenà a si mateixa
Una vesprada del 1942, uns quants músics famolencs escalfaven com podien les seves articulacions i cossos esquelètics. Alguns instruments semblaven rovellats o desmembrats, però no semblava importar. Llavors, el mestre arribà. Les portes es tancaren. Uns pocs micròfons prengueren lloc per enregistrar el poc soroll que allí es pogués fer, i tot començà.
Un dels miracles més grans que la història de la música ens ha pogut regalar, es sense dubte la setena simfonia del mestre rus Dimitri Xostakovitx.
Creación
Llegendes d’època
Conten també, que en alguna d’aquestes festes, juntament amb una gran cabaretista de l’època, el mestre del piano Arthur Rubinstein feren amistat tots tres

Un piano al centre amb uns quants espills, enrenou de cambrers d’una banda a l’altra i aroma a cafè per totes bandes. Tertúlies i converses de negocis i tractes envolten tota la sala al centre i terrassa de l’establiment. Les façanes carreguen els seus murs de motius florals i de fauna noble i viva. Un nou temps arriba a la nostra ciutat amb caràcter modern; un moviment modern i de moderns afrancesats, i modernisme li férem dir.

 El moviment modernista artístic i intel·lectual desenvolupat entre els segles XIX i XX al nostre país esquiva de manera subtil el món musical on no podem afirmar plenament una música a la que anomenem modernista, però sí un gènere i estil el qual enquadrar en aquests meravellosos anys. Als cafès i cercles intel·lectuals de finals del segle XIX es demandaven encara motius i peces de l’estil anterior i el record d’obres del període romàntic seguia present a les oïdes de la població. Àries i temes coneguts de l’òpera italiana i composicions del l’era postromàntica meravellaven encara el públic regular. No obstant, noves vanguardies i estils treien les primeres flors d’aquella nova primavera cultural. Al nostre país mestres com Granados, Albéniz o Turina iniciaren aquesta nova escriptura amb notes populars i heretades del folklore per encapçalar un nacionalisme musical. Al més pur estil francès com el “Grup dels Sis” es va fer, on els cercles de pensadors i artistes intercanviaven discursos, o amb les lletres, generacions del 98 o 27.

Però disculpeu que no m’he presentat encara. El meu nom és Bechstein i vaig arribar a Alcoi ja fa molts anys des del fred Berlín. Fill, net, o qui sap si encara més, d’un tal Carles allà per la profunda alemanya. Tot cobert d’un negre brillant i lacat, amb tres cametes per tocar de peus a terra,  un arpa de ferro al mig de les entranyes i vuitanta-vuit escalons sota una tapa de fusta, ja podeu imaginar quin tipus d’esser sóc.

No recordo l’any exacte de la meva arribada al vostre cau. Vila, ciutat, poble, o fins i tot cantó podria emprar per citar la casa que em va acollir fins el dia que us parlo i que plena d’història sempre ha estat. He viscut cada canvi ple de joia entre aquests murs, cada rumor i xiuxilleig, tant de pobres, com de rics i vells.

Segons conten les males llengües i veus ancianes, l’últim rei d’aquests regnes d’Espanya abans d’una república revolucionària, acostumava a tenir reunions extraoficials prop de casa nostra. Vins, champagnes, espectacles i festes fins la matinada, atribuïen els rumors dels carrers de l’actual viaducte al sa magestat “l’Africà” Alfons XIII. Conten inclús que tot un pont de ferro i formigó es feu construir sols per que el monarca arribés discretament de mans del seu xofer. Conten també altres males llengües, que en alguna d’aquestes festes, juntament amb una gran cabaretista de l’època, el mestre del piano Arthur Rubinstein, i amb una sobtada aparició per tals ambients, feren amistat tots tres.

Una vesprada vam sortir de Berlín cap a la capital de l’Alcoià. A un cercle d’industrials em van dir que anàvem a parar, a qui tots anomenaven “círcul” curiosament, i on el meravellós mestre rus, el senyor Rubinstein interpretaria sobre les meves entranyes i per aquest motiu em feren venir de tan lluny. Arribats a dita estança tot baixant per un terrorífic empedrat, vam esperar dies i hores infinites però cap ningú aparegué per aquells racons.

Per sort aquesta ciutat mai m’ha donat l’esquena i he trobat notes i melodies a cada racó que m’ha volgut envoltar. Des d’un saló circular amb vidres de tots els colors al cel, he escoltat i fet sonar els grans mestres de la ciutat. Joan Cantó i Francés amb el seu rondó al 1984 amb qui llargs assajos vam compartir; el mestre Jordà corregint lleugeres anotacions de la seva missa; o l’amic Amando, apurant els darrers compassos de l’òpera Tirant.

I ja veuen, aquí estic sense esperar ningú, retirat per fi per descansar de tant vibrar. Heu de saber que la meva memòria ja falla i els records a sovint es van esborrant. Sols records de males llengües, que mai foren dietaris ni cròniques del temps passat, pot ser simples llegendes del poble, però amb aquest ambient màgic i romàntic, sempre hi serem més feliços somiant.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:
COMENTARIOS

  1. Joan Fernandez says:

    Molt interessant. Veritat 100% o no, amb la historia desde dins tornem al ideal romantic del modernisme alcoiá.

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario