Solen ser àmbits on coincidim molta gent. Potser espais d’oci, ben particularment, on solem anar per prendre una copa, fer conversa, planificar sopars, dinars, viatges, i altres penyores de solaç celebració o esplai, amb la colla d’amics.
També ho són de comunes les superfícies de les cases, destinades a ésser compartides per la totalitat de la família: menjador, cuina, vàter, corredor, etcètera.
Els carrers, places i jardins, posem per exemple, també són llocs comuns on podrem fruir de la nostra ciutat, lliurement i sense espentons. Si la festa no se’ns aboca a sobre com un allau humà incombustible, clar. Però la vitalitat manifesta, també fa bonic i ajuda a comprendre la magnitud solidària en registres de paciència.
Hi ha, a la literatura, una cosa que s’anomena «els llocs comuns», però aquests esdevenen, en comptes d’una virtut, o una esperança imaginativa, la cruel realitat que fa trontollar totes les il·lusions de l’escriptor per abraçar la mel de la història. Cal anar molt amb comte de no passar-se’n, o de no arribar, car sempre estarà esperant-nos el lletraferit del poble per a retreure’ns les desgràcies del nostre escrit. Compte i atenció. La perversa capacitat de l’individu crític (sever com un os serrat) pot arruïnar la vocació incipient d’un col·legial, d’un aficionat, d’un il·lustrat que persevera per abastar l’horitzó fecund de la inspiració neta, sense corfolls adjacents…
Ens han dit que s’ho rumiem abans de dir: «a pasos agigantados, que en paz descanse, un abanico de posibilidades, para gustos, colores, con el corazón en la mano, de la ceca a la meca, con un pie en cada orilla, las verdades del barquero, de tirios a troyanos, el sol sale para todos cada mañana, todos los políticos son iguales, mal si voy mal si vuelvo, el dinero no otorga la felicidad, la travesía del desierto, la esperanza es lo último que se pierde, tener la mosca tras la oreja, tragarse el palo de la escoba…”
Doncs sí: «…de tot hi ha a la vinya del senyor…» Qui ens ho havia de dir. En quant s’encantem ja restem dins del perol.
