Em vaig aixecar divendres al matí, encara badallant i cercant aquella cafetera rovellada per engegar el matí amb un cafè no molt ben parit. Poca gent al carrer o quasi ninguna. Res estrany per ser les 7 del matí en aquell carrer menut i amagat. L’estoig ja cremava tancat i la feina acumulada per a dates propers empenyia els dits a enfilar-se a l’instrument el més prompte possible. La sessió d’estudi del matí acabava d’encetar el camí.
Un nou mot al diccionari col·lectiu, la paraula de l’any pot ser, experts per totes bandes, i encara més de sabuts doctes de barra de bar amb el tema a la boca. Aquesta pandèmia, virus, atemptat químic o simplement enorme irresponsabilitat, ens donen uns dies, amb una fi sine die, nous, desconeguts i oberts a la improvisació.
Amb aquesta nova situació a la societat, com no podia ser d’una altra manera, el món de la música agafa de nou un relleu en la història que li pertoca, on aquells escollits que poden tenir un instrument a les mans, enlairen espurnes d’humanitat novament al món. D’entre centenars, milers, i centenars de milers d’estupideses que podem descobrir o mínimament ensumar quan llisquem per la pantalla del nostre telèfon, gestos diaris de musics d’arreu del món engrandeixen encara més el seu art, on aquests dies pot ser va guarnit amb unes notes extra d’humanitat. Al nostre país trobem el festival dels balcons, amb cinc minuts màgics de tants anònims, on cada finestra regala instants d’alegria i agermanament. Enregistraments improvisats folren carrers i segons morts a casa, entre avorriment, feines o aquells meravellosos “6 minuts i tornem” d’alguns espectacles de la caixa tonta. Estem davant d’un fet extraordinari i meravellós, però que per la seva naturalesa, no podia haver estat d’altra manera. Qui fa música, fa màgia, i amb una crisi o no al davant o al darrere, aquesta gent que empunya la vareta, no us hi capfiqueu, que sempre faran per compartir-la.
Ara be, després de totes aquestes medalles d’humanitat, civisme i goig de tots aquells qui son del gremi i coneixem, no oblideu, com sempre amb aquest ofici, el que suposa a les esquenes. Fora d’un altre repetidíssim, i no sols per mi, discurs sobre l’esforç i sacrifici de fer sonar correctament una ferramenta musical, us confessaré un menut secret… Matins i vesprades a casa, amb pocs espais per sortir o descansar, jornades llargues i repetitives amb una feina difícil i no sempre agraïda, pot ser de 5 a 8 hores a la mateixa cambra “repetint”, com dirien els francesos, la mateixa estrofa… Aquest macabre confinament demanat, obligat, o per alguns ignorat, d’aquests dies, poc o res canvien la rutina diària de l’estudiant i treballador de la música, com hagués l’Ovidi fa 25 vacances. De segur que es repeteix en aparadors de botiga, cubicles multinacionalics o d’altres afers, però també aquí, una santa paciència amb fragments difícils, amb escriptures indesxifrables o plomes rebels que no acaben de trobar la nota correcta d’una nova composició fan el pa de cada dia del sector.
Agraïu cada nota que escolteu pel finestral o a la balconada de denfront, però no obvieu que aquests 5 minutets de riure, que us regalen un fragment preciós per compartir a les vostres xarxes socials, porten al darrere anys i anys del que per a molts està comportant aquest mal de cap de setmana de pseudo-quarentena, i pot ser, de tantes que hi vindran.
Cuideu-vos totes i tots!
