Sembla una mena d’oxímoron. I clar, algú em dirà: no s’aprecien les majúscules quan parlem. A la qual cosa li podria contestar que només cal posar l’orella i escoltar atentament. Doncs clar que sí, hi ha de majúscules verbals, i tant com les hi ha… i pertot arreu. I sense necessitat de veure-les enregistrades a un paper pautat.

Alguns quan parlen, s’escolten, tan engolats. Ja en tenim una possible adscripció a la categoria majúscula del llenguatge oral. Altres accionen (allò que anomenen el llenguatge no verbal) de manera estentòria, tot justificant amb espasmòdica representació les paraules que emeten. Hi ha qui quan parla brama: terrorista de la veu orgullosa que percudeix els timpans del pobre interlocutor, que, a més, no ha fet res per haver-lo de patir, el pobre. I, darrerament, per no fer-ho massa llarg, també hi ha una mena de majúscules (llenguatge gros per naturalesa), que denoten la impudícia barroera del parlant: caguerots de sis en fons, arreplegaments de les dotze primeres fulles del santoral, les fruites sucoses de les pobres àvies, les penjades masculines a tort i a dret…tot, al complet, s’enlaira, tan vertiginosament, per les contrades no gaire cosmètiques de la brofegada…i anem anant.

Hi ha majúscules verbals, clar que sí. I sintaxi dinàmica que ultrapassa les oracions d’ablatiu absolut. El llenguatge és ric, acolorit, frustrant de vegades, i sempre una incògnita abans de sortir pel món dels aires i sense paracaigudes.