La Marta va sortir a escena nerviosa, amb l’instrument tremolós a la mà, qui li fugia d’entre els seus dits humits entre les gotes de suor que hi corrien. Sols sis mesos de feina diària podien escapar-se en un segon a causa d’una nota rebel, entre aquella mar de sons entremaliats.Llavors, una mirada abans d’afinar, el silenci de la sala, i un focus enlluernant cap als peus de l’escenari. Un silenci acollidor que cap perill acusava esdevenir, i tan sols una primera nota, portaveu d’un gran concert, esperava entre bambolines el senyal per prendre alè.

Som a un món ple de sons que ens envolten constantment, on no tots creen melodies, però pas a pas es fan presents. Vivim a un espai on rebre música es un mal indispensable, i on tots, qui més qui menys, sabria fer sonar un xiulet.Dia a dia rebem esguits d’activitat musical, on l’aprenent, aficionat, o reconegut solista ens fan obrir les oïdes encara que sigui per uns breus instants. Aquests veritables protagonistes, els músics formats d’escola, de carrera si més no universitària, es fan cada cop més presents al voltant del nostre temps. El músic educat, de la mà del seu o seus instruments com a ferramenta, s’esdevé en si mateix com un estudiant perpetu, sempre amb la recerca d’un avanç constant i més ferm. Podria enumerar quantitat de dificultats i despeses, entre d’altres econòmiques, i encara que ja ho he fet, i a la vegada sense parafrasejar ningú, això ara no toca. Ser músic implica una filosofia; que en un sentit més o menys estricte, amb colors metafísics o no, en definitiva significa una actitud, i per tant una constant resposta ferma a l’ofici de viure d’una manera determinada.

Per ser músic no sols cal fer sonar un instrument, de fet, si em permeteu que us conte un secret, aquest punt és el menys importat. Ser músic implica descobrir com formar part d’aquest club de bojos, i si realment ho som. Aquest, l’ofici de ser músic, és etern. I si realment hem format part d’aquest somni, encara que sense un instrument a les mans, ho continuarem fent.

No sols les notes fan un músic, sinó el missatge que aquestes prenen i per tant, guarden uns valors. Ser músic significa llibertat, significa veritat i per tant respecte. Indispensablement d’un estudi constant, el qual cau en la necessitat de ser diari amb el temps, cal prendre consciencia d’uns valors essencials, musicalment ètics, per formar part d’aquest gremi, en el sentit més alt que la paraula implica. Cal defendre el discurs sonor des d’un coneixement de les obres interpretades. Estil, autor, context, i molts altres aspectes són necessaris per una correcta dicció d’aquestes notes, ja que sense aquest respecte a l’obra original, mai podrà ser gaudida la llibertat que al mateix temps ens presenta i regala la peça.

L’escenari és llar de tots; on també tenen cambra la dansa, el teatre, i tot aquell qui treballi l’escena. Són aquestes taules el refugi de tot artista, on cap ferida serà infectada, ni cap gest escridassat d’entre qui allí roman. A les taules de l’escenari el respecte i estima al nostre art, fan per a qui les xafem, la terra amb més pau de l’existència. Cap atac i la recerca d’un resultat final, connecten tot qui el xafa. Allà hi estaràs segur.

Queda sols el veritable secret per descobrir qui ha estat enverinat pels beuratges d’Orfeu, i simplement ens queda buscar la veritat. La veritat al discurs musical i sonor no consisteix en l’execució perfecta ni en mantenir una vetlada amb cap nota errada en la nostra escena. Nivells de tècnica i execució al marge, la veritat al músic es presenta com al desig d’arribar a creure el que s’està dient amb les notes pronunciades i per tant gaudir i sentir realment aquest discurs. Es pot gaudir rient, plorant, sorprenent-nos o espantant-nos, però sols si així de veritat ho creiem. Un músic mai podrà fer gaudir el seu missatge si no el creu fidelment i el sent primerament. Centenars d’intèrprets remenen els seus dits entre els seus instruments de forma màgica, on el virtuosisme tècnic es fa present, però sense un desig de creure cada nota interpretada, i els valors que aquestes signifiquen, aquests seran considerats sols com a simples instrumentistes.

La veritat és l’argument més fàcil de defensar. No demana històries elaborades, situacions prèviament meditades per a que tot agafi sentit. Es basa en si mateixa, i sols ens toca fer-la recitar. Sense veritat no hi ha llibertat, i per tant aquesta meravella humana, la qual anomenen art, quedarà arraconada i empobrida fins a un aspecte artificial i caricaturitzat. Aquest món, el meu i el nostre per a qui us conta aquesta història, és difícil i complex, màgic a la vegada i per suposat cruel. Però sols amb la feina ben feta, i amb l’esperança de gaudir cada segon amb qui el compartim, ens farem membres del gremi. Per que la música és el llenguatge més difícil de parlar, però el més fàcil de fer entendre, i qui primer l’escolta, és un mateix.