Destacados
Creación
Frases típicas de madres alcoyanas (VII)
Séptima entrega (tercera de la segunda parte) de la recopilación del habla de las madres alcoyanas analizadas por la RAA y la Fundación Endeu
Séptima parte del excelente trabajo de recopilación por parte de la RAA desenmarañando esta etimología tan común, pero a la vez tan desconocida por todos nosotros.  “Por la noche leones y por la mañana cagones” (Por la noche leones y por la mañana cagones): suelen recitar esta frase con cierto rin tintín y siempre cuando […]
Creación
Microcoraeta psicolingüística XXVIII
Les millors expressions alcoianes de sempre en cristiano de toda la vida. Avui: Màtalo, collons!!!
Màtalo, collons!!! Traducció: (Mata’l, collons). Frase: «Mi marido y sus amigotes, alguno se asiembla a un forajido, de tanto como es de malcarado el figura, lotro día vinieron a casa para ver el fúmbol, y gritaron como búfalos con el selo a punto de merengue…»
Creación
Frases típicas de madres alcoyanas (VI)
Sexta entrega (segunda de la segunda parte) de la recopilación del habla de las madres alcoyanas analizadas por la RAA y la Fundación Endeu
Sexta publicación del riguroso estudio de la RAA (Real Academia Alcoyana) de las oraciones más elocuentes de nuestras madres. El intensivo estudio ha desvelado interesantes expresiones que, por su doble sentido, conllevan cierto peligro. “Tu m’escoltes quan et parle??“ (¿Tú me escuchas cuando hablo?): eso te lo dicen por qué anteriormente ya te lo han […]
Creación
Mata’m que et mataré!
De la primera catxamona, amb el puny ben tancat, li arrancà mitja galta. L’altra mitja jutgen que la va deixar per a una mica més tard.
Josep Sou, 17/06/2015

Joan, el pobre, no fa ni metre i mig d’alçada, la pell rugosa i l’edat imprecisa. Aquella edat que només tenen els homes del camp, escarnits com estan de sol i de vent. La crua intempèrie dels dies eterns de rella i d’aixada resta present als esglaons del seu front, esblanqueït pel tap de la boina que tothora corona l’estranya carabassa del seu cap.

Amb els ulls xicotets, com a llentilles morenes, fa el posat esporuguit. Talment fill de la por en la seua íntima i adolorida totalitat. Segurament, ni l’aspecte general, ni tampoc l’alçada del Joan, han pogut avançar-lo en dignitat suficient, menystingut en situació permanent per la lleona de la seua dona, la Carme del carrer Capità Miralles i Bonet.

-Ai! Això és una dona! -li diuen, en clau sorneguera, els amics de la taverna que sovinteja Joan per a ofegar el “mal d’amors”-. Però direm la veritat: si una nit de boira, de sobte, en girar el cantó de casa, et trobes la Carme, li amolles la cartera farta de bitllets, encara que no te la demane. Un metre noranta ben acomplerts, l’esquena ampla com una era, bigotis premuts com la molsa del betlem nadalenc, i les dents, ai les dents!, negres, i ben separades, com els collons d’un grill, són els atributs més visibles d’aquella cosa vivent. I, encara, el pitjor de tot, és la veu d’aiguardent que es gasta la “xicona”…: -Joan, vine’m ací!!! -I pixar-s’hi al damunt el Joan, tot és la mateixa cosa-. La veuarra de masclot abans de capar ha fet fortuna pertot arreu, i des d’un quilòmetre de lluny les dones que fan cua a la carnisseria diuen: -Mira per allà va SISSI!!!, -amb fortes càrregues de profunditat i de mala llet.

Aquesta mena d’outsider, el Joan, ja ho hem deixat mig clar, es gasta un jornal sencer fotent-li canya al vi negre del tonell central de la taverna Can Xafigà. Una comunió permanent amb la colla de camperols que gaudeixen de l’escalfor bàquica, i de la conversa bel·licosa, fruit del daltabaix continu del preu de la collita d’ametlles, i tot per culpa de la importació, que castiga l’esforç inútil d’aquests homes, un tant resignats…

-On anirem a parar…!

-El dia que se m’inflen els ous, li bote foc al bancal i, després, em penge!

-Jo vaig a deixar-ho tot erm, i…a cagar!

-Si m’ho paga bé, li fot una bancalada al Torregrossa rasca – fites per a

que faça “bungalofs”, o com es diga això!

-Tanta suor, per a què? I quina vida…!

-Són les acurades reflexions al voltant del negoci sideral de l’ametlla-. Segur, no són acrobàcies retòriques, ni tampoc dialèctica ciceroniana, no obstant s’entenen les grosses paraules, però, d’allò més bé, per a qualsevol que pare l’orella, a certa prudent distància, a aquella reunió. I no per acostumada, menys violenta, després d’empassar-se, els contertulians, algunes “boles” del vi asprós de Can Xafigà.

A tot açò, el metge aconsella, des de fa temps, el Joan, que no bega tant de vi, perquè pot acabar malalt del fetge, i el que és pitjor, del cap: -el vi a garrafes et portarà a la tomba, fes-me cas! -Diu, sense massa confiança, el bo de Don Segismund-. -D’alguna cosa hem de morir…més m’estime morir del fetge per culpa del vi, que no pas d’una plantofada de la Carme… -La complicitat entre ambdós personatges és absoluta, i la rialla final posa el punt exacte per al comiat.

-Què t’ha dit Don Segismund? Si et torne a veure entrar a Can Xafigà, t’arreplegue la bossa amb un grapat i et faig una bela!!! M’has de matar: mateta de fenoll, cèntim, micapà, cabronàs!!! Vine que t’agafe…no fuges aglà..Si t’ho tinc dit que qualsevol dia t’he de fer com un bacallà, ai! Vine ací, cagondena! No fuges! Torna, gallina, torna i veuràs el que és bo! Torna!!! -Brama, com una posseïda, la brutalitat de la Carme-. El carrer Capità Miralles i Bonet roman en silenci quaresmal per si de cas se sent la regirada definitiva del coll del pobrissó de Joan. I a tots els fa llàstima, i recorden la seua mare, que només volia que es casés per a estar ben arreplegat quan es fes major. I al remat, arreplegat, el que es diu arreplegat, ja està, i de per vida. El pobre. I ara, ironies del destí, des d’una ràdio veïna que s’escolta llunyana, s’enlairen les notes d’aquella cançó que diu: “y voy sangrando lentamente, de mostrador en mostrador…” Una merda de vida, sí senyor! –pensa Joan.

Però ja se sap, qui és de classe, ho serà fins els darrers dies de la seua vida. I a les nits, la nocturnitat és pura estratègia per a sobreviure l’embranzida de la Carme, la ferotge. La clau al pany, i amb molt de sigil, cap a dins del cau. Silenci absolut per a no destorbar el descans de la fera. A vegades una tos seca i pregona com l’eco d’un clavegueram confon el pas atemorit del Joan, que procura escampar el poll: -dones i nens primer! Socors, auxili per als cristians!-pensa. Després d’una estona d’aguaitar si la calma regna arreu, es produeix un nou intent d’aproximació a la mateixa arrel on habita el perill. Només passar per davant la porta de la cambra on jau l’enormitat de la Carme – que frega les dents, com arrapa la grava una formigonera -, el cos li descarrega tot un seguit de rampells en senyal evident d’un perill formidable. De vegades, fins i tot, i resta ben lluny d’ésser un símptoma de prostàtica incontinència, el Joan s’arrea una bona pixarada als pantalons. La por és lliure. I a més, diuen que la Carme es maneja la bombona del butà, i amb una sola mà, com si fos una delicada majorette. De matí, i assegut a la cadira de la cuina, empoma l’allau de retrets, i alguna bescollada, retent comptes de la nit anterior. El cafè sap a porga, i el desdejuni a aigua de Carabanya. -Carme no ho faré més! Carme, perdona’m! Per favor, dona, va…si tu saps que t’estime molt… -Sol dir amb veu somorta i to planyívol, Joan-. Encara, però, no ha acabat de demanar excuses, i el lladruc de Carme no se’n fa, gens ni mica, d’esperar: -a quina hora vas venir anit, samaruc de secà? I sense despentinar-se, li llença una bufetada dura com un garrofer. I els ais, i la por, que novament reten visita vers la casa de Joan.

Així que, com podem imaginar, el treball de sol a sol s’esdevé la millor oferta del dia. Una mena d’espai per a la llibertat, i el bancal un esplèndid “locus amoenus” per fruir la glòria. Joan olora la flaire de terra flonja després de la llaurada i se’n fa un jaç de somnis impossibles: és un descobridor de rutes esquerpes, un pilot temerari que fa giravolts per damunt d’una catifa de núvols estopencs, és el capità a la vora de la platja que s’hi mira les palmeres, ai!

També la conversa a Can Xafigà després de la jornada, l’ajuda a resistir el turment del regrés a casa. Got va, copa torna, si fa no fa, del vi eixut que s’arrapa a la gola, l’encoratgen per a alçar, almenys una mica, el vol de la gosadia, això sí, des de la prudent distància de la llar amorosa…com aquell que fità els bous des de la tanca.

Una vegada, conten, que s’empassà una sèquia sencera d’aquell “sauvignon” del diable i, decidit a acabar amb la vida que portava, pujà damunt del taulell de marbre de Can Xafigà fent avalots, tot desafiant, des de lluny i en l’absència, és clar, la columna dòrica i carnal de la Carme: -vine ara si tens ous! Si t’agafe des d’ací dalt et fot una puntada al mostatxo que t’arranque morro i tot! Bruixa, què ets una bruixa!!! –Esperonat per la fartanera d’alcohol desafia el món braços a l’alt, els pantalons pel garró, la llengua de pam i mig de gruixa, i les cames, fetes figa, un flam espatarrat-: -vine, vine’m ací si ets prou valenta! Carmeeeeeeee! Cagondena! Hahahahahahaha! Vine ací i veuràs que et faig com un lluç! Vineeeeee!

Tant i tant la cridà, diuen les males llengües, que acabà, la Carme, per girar un tomb per Can Xafigà, només per veure si l’atrevit de Joan hi era, tan tard com s’havia fet aquell dia…i ell sense aparèixer per casa. -Valgua’m Déu! -Diuen els que coneixen bé aquell succés-. De la primera catxamona, amb el puny ben tancat, li arrancà mitja galta. L’altra mitja jutgen que la va deixar per a una mica més tard. I allà que va Joan des del taulell al primer prestatge. Des del primer prestatge, a bacs, contra la segona taula de l’entrada, que sembla talment la Paulova. Mai ningú li ha reconegut tanta espasmòdica agilitat. Una ballarina. Quasi no toca amb els peus al terra. Ningú no pot arrancar-lo de les manasses d’aquell instrument fet per a matar…ai! Pobre Joan! Com un panfígol acabà, i tant morat que sembla un clavari de la confraria del Bon Jesús Agonitzant. Segurament, el pitjor de tot, ha estat aguantar la mirada burleta dels amics, que de tan bons com són, fan inútils els enemics.

Diuen, però, que no hi ha mal ni bé que cent anys dure. Dit i fet.

Després d’uns dies, la cridòria a l’entrada del carrer Capità Miralles i Bonet trau la gent a les portes, només siga per escorcollar una estona. Unes veus damunt les altres lluiten per fer-se un lloc en la història: -la Carme! La Carme! La Carme! A la Carme li ha agafat el colló! Sí, sí, li ha agafat el colló! Els esforços per ajudar la Carme a guanyar la verticalitat resulten inútils. Sacsons i més sacsons , aigua ensucrada i galtadetes, són remeis que no resolen el conflicte. -Aire per a la Carme! I…res de res. Ni moviment, els ulls en blanc amb la mirada perduda. La llenguota de vedella repenjant-li per damunt de les mamelles, ai! El que es diu un numero de circ de cinc pistes, almenys. Les cames de bat a bat, obertes, i entregat tot el seu volum al darrer viatge, rumb a l’eternitat, potser.

-Crideu el Joan, ràpid!

-Què vinga sense perdre ni un instant!

– La Carme se’n va! La Carme se’n va!

-I Joan, que no és pas sord, pot oir, i no s’ho creu de cap de les maneres, que la Carme se’n va.

-Què la teua Carme se’n va!

-On se’n va la fotre dels collons? Deixa-la que marxe…però ben lluny!

-Què la palma, cagonlou, tu!

– Què la palma? No serà pas veritat això…

-Vine! Afanya’t!

De camí, incrèdul, Joan repassa la pel·lícula de la seua vida amb la Carme. L’obligació, el deure sagrat d’assistir-hi la muller, que havia promès el dia del seu casament, mira per on, l’empeny costera amunt, tot perdent l’esma, per a retre el darrer comiat a qui, tan gentilment, havia decidit d’anar-se’n, potser, i definitivament, amb el dimoni.

Joan, palplantat davant la brutal realitat que se li ofereix, se n’adona que la Carme és ja, o almenys ho sembla, carn morta. Però home prudent sent la necessitat de realitzar la prova definitiva del nou. Prova que haurà de garantir, amb total seguretat, que l’evidència es transforma en absoluta i inqüestionable concreció, o siga, el traspàs de la Carme: -una boja d’argelagues, ràpid!, -demana el Joan, tan enfurismat que fa ois d’oir-lo.

Vicent, el forner, veí del carrer Capità Miralles i Bonet, entra i surt de casa com un raig, tot duent a la mà un bon matoll d’argelagues punxents. I a la de tres, Joan cala foc a l’argelaga, li alça les faldilles a la Carme, la pobra, i li la vol ficar per sota. La Carme que s’incorpora lleument tot retronant:

-Hauries estat capaç?

Conten que el Joan, mig catatònic, per l’ensurt rebut aquell dia d’emocions contradictòries, només repeteix com un autòmat: -no pot ser, no pot ser, no pot ser-.- I cap paraula més ha eixit, des d’aleshores ençà, per la seua boca.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario