Pot ser una de les pianistes de casa que la història, o la memòria actual, no te tan present com pot ser es mereixeria, és Trinidad Sanchis Picó. Directora de l’himne de festes en la passada trilogia, però sobretot més, molt més.Citant una breu biografia, ha brindat la seva presència en una de les més representatives escoles de música de Viena, voltat per mig món als seus escenaris i també ha estat guardonada amb el primer premi del concurs Maria Canals de Barcelona, el qual per sort conec de ben prop.

Consuelo Colomer, Marisa Blanes o Carmen Verdú porten també aquesta medalla d’artistes de renom sortides de casa, algunes amb més presència a la memòria col·lectiva, i d’altres menys, i que tristament a vegades se les recorda sols encapçalant el titular d’haver estat les úniques dones en enlairar una batuta a la plaça d’Espanya un tal 21 . Una memòria, que com tant agrada en aquestes terres, sovint mira massa en darrere cap a records i mèrits emmarcats i ja poc vius.

La música en Alcoi, no podem negar que abraça i infecta de la seva energia tots i cadascun dels carrers dia a dia, i la seva presència és gustosament inevitable, però, pot ser podríem anar més en lluny. Viles més menudes com ara Campillos a Màlaga, Llanes, al Principat d’Astúries, o fins i tot Petrer, amb menys d’un terç dels nostres residents, qui llaura el seu concurs internacional de guitarra; acullen competicions internacionals i esdevenen una setmana que enlaira l’art sonor fins els Olimpos. Aquest últim, gaudeix de l’acompanyament de la Jove Orquestra de la Generalitat Valenciana per al primer guardonat en el seu últim concert. Quasi res, oi? I com amb la nostra benvolguda Trini, si vostè em permet l’apropament, guanyadora del Maria Canals de Barcelona, el qual a dia d’avui presenta els seus finalistes acompanyats també de la Jove Orquestra del territori, un concurs i una fita excepcional amb la música pel mig, donen a questa vila una distinció cultural i una creu al mapa que tant que ho mereixen i també pot ser necessiten.

Tenim al nostre poble, també és cert, diversos concursos de composició i d’interpretació; cert també, i molt, que el material a disposar l’escoltem cada any, o per a molts inclús cada divendres. Una fita anual o biennal si escau, amb distintes disciplines i repertori; amb grups de cambra, solistes, sonates, concerts, rondes eliminatòries i una gran final, deurien fer la boca aigua als melòmans i auto-denominats defensors de la cultura d’entre les nostres fronteres.  Tinguérem per uns pocs anys la sort d’acollir el concurs internacional de guitarra d’Alhambra, portat pel sempre immortal i ja nostre Yukiharo, i un també del tipus, de la mà de la Societat d’Amics de la música, on disculpeu si caic en la ignorància, i a la vegada em faria molt feliç, però em sona que ens deixà farà ara uns set anys, on alguns compatriotes d’aquesta ciutat encara recorden els seus guardons en pessetes.

Premi Internacional Amando Blanquer, Concurs de Música Consuelo Colomer, José Luis Gonzalez International Music Competition, Juan Cantó International Music Award… seria el mateix un que l’altre, l’altre que un, o mil i un noms més que ens vinguin al cap, però el que és segur, és que a dia d’avui, ni de fora, però sobretot ni de casa, alguns ambiciosos músics no tenen la oportunitat d’enfilar-se al nostre meravellós teatre, en una renombrada competició musical d’alta qualitat amb els seus i per als seus, i on fer gala després, amb tot el que comporta i significa, d’un guardó llaurat a casa.