– Estoy azul marino de hambre, (estic blau de fam). Expressió que s’utilitza per a posar de manifest que el subjecte en qüestió, si t’agafa per banda, pot arrancar-te un braç, o un parell de dits almenys, inclús un ou si la cosa ve calenteta. Això sí, la frase, dita d’aquesta manera, tan finament, posa en valor les qualitats delicades de l’interfecte. Ací, som així! No ni pooooc. S’ho apanyem la mar de bé. Però, en un minut.

 – Nos hicimos en conejo, (ens vàrem fer en conill). Frase intrèpida que fa bondat i retrata el temps d’abans, quan els naturistes d’ací anaven als Canalons a posar-se en pilotes i sentir-se lliures de l’esclavatge de la roba. Però no, en idioma cervantí és una altra cosa. Ja ho crec. Pot semblar que s’han fotut un conill, però tampoc és això. De veritat ho dic. Volen dir, en pla un sí és no és, que vés tu per a on, un a l’altre li va llevar la robeta i déu sap el que va passar…perquè no jugarien a metges només. No? En aquests casos l’agulla, però, sol ser de bona gruixa. Veritat? I no es varen fer al pobre conill, noooooo.

 – Nos lo beberemos al gallo, (s’ho beurem al gall). L’espardenyada és de collons! Imaginem-se l’escena: a la Plaça de la Vila, asseguts a una tauleta, Eustaquio Jorge, Vicente Jorge i Jaume Jorge, tots tres demanen unes cerveses i el cambrer els pregunta: volen una copa? I Jaume Jorge li arruixa: «no hombre, no. No hase falta, nos las beberemos al gallo…»Fotre, tu, al gallo!!!

 – La salsita está deseslavazada, (la salseta està desllavassada). Ja no saben com posar la boqueta per a dir paraules, inclús frases, que sonen una mica més refinades. La terminació «-azada», és un bon recurs per a florejar el morret i fer-lo tou com una coca bova. Així, si fa no fa, tots podem semblar d’altíssima condició, li espolsem un puntelló a les dèries, i tot sura a les mil meravelles. I «deseslavazada» pot, fins i tot, marcar època. Clar que sí!

 – Mi marido se ha quedado encregüellado en el pasillo, (el meu marit s’ha quedat encreuellat en el corredor). I és molt natural, quan Lluís arriba perot a casa, i va temptejant les parets del corredor per no arrimar-se una tamborinada a la primera regirada, pot restar encreuellat una estoneta, a vegades una de ben llarga, tot calculant on posar els peus, a poc a poc, per estalviar-se una bufetada de les que poden arribar a fer història. I Maripili Archanco, que li ho conta a la seua amiga Amapola Eixuta i Entreverada, mentre s’estaquen dotzena i mitja de fartons «amb líquida» de Xixona, resta un poc espantada, perquè diu que qualsevol dia: «de l’encregüellamiento pasaremos a urgencias…ya lo verás» I comenta ara, la pobra Maripili: Mi madre dice que: «qualsevol dia s’ha d’asclar eixa cabota que té el teu home contra la consola del corredor, Ai!!!» Dura com un cantal la dona, la senyó Pilar.

(continuarà)
j.s.
u.a. e.