Calfava, (calfava). No, no s’hem fet un embolic. I per què posem dues vegades el mateix verb? Doncs perquè, el primer «calfava», està, encara que no ho semble, en castellà. I pertany a la següent frase, que no té pietat, per cert: «Allá arriba, en la grada, había un tío empreñando con un pitito, y un rallito de sol que me «calfava» los cojones…»

Frase contundent, superba podríem dir, que acull bona part del substrat dialectal d’ací. La qual cosa demostra la riquesa i varietat que hom pot escoltar arreu de la foia dels nostres amors. «Rallito», «empreñando», etc. són coses que passen, però que no tenen massa importància psicològica. A poc a poc…

 – Lardonada, (llardonada). Res a veure amb el que ens fa Hisenda. No és «lladronada», és «llardonada», però s’assembla prou, perquè Hisenda fot unes llardonades que el déu. Almenys de dos dits de gruix a l’esquena. Veritat? Però en finolis cal dir «lardonada», perquè la palatal doble inicial fa mal a la boca dels presumptuosos d’ací, que a vegades també diuen «siya» o «cabayo». Doncs també és una manera de que se’ls conega arreu del món…fins i tot a Batoi.

– Aguja de gafa, (agulla de gafa). En frases com: «María coge las agujas de gafa para ponerme la faja…», podem veure’n l’ús més assenyalat del mot «gafa». I és que les festes són un prodigi de mestissatge lingüístic. I si ho mirem bé, com que són festes populars, aleshores molts festers es llancen a xerrar en «llengua indígena» com si res passés, però sí que passa, i tant que passa. Falta de costum, veritat?

 – Flamerada, (flamerada). Ja estem…Doncs sí, ja estem. Però cal cordar-se les sabates per a no badar: «Mi marido se ha bebido un barral y le salían flameradas por la boca». Nyàs coca! «Flameradas». Caldria saber, també, la qualitat del cafè. Això fa molt…ja saben el que volem dir… I és que quan Ricardita Fuego s’apuntala, no resta estaca en paret. No té hàbits lingüístics correctes, i fa mescles i aleacions, la pobra. I a més se li nota d’allò més que és cursi…talment com una perdiu amb lligacama. Paciència!

 – He clavado la pata, (he clavat la pota). I no es tracta de «El conte de mare cabra i els set cabridets», no. Ni pensar-ho, ni somiar-ho. No. A la reunió de pares, a l’escola dels xics, Mauro Jorge, pare de set fills… fotre tu, set fills!!!, ha dit una bajanada de quilo i quarta, l’han mirat de reüll, i se n’adona. I més tard reconeix, abans d’anar al llit a posar la llavoreta per al huitè xicon, que ha ficat la pota, però molt. A la reunió ha manifestat la voluntat de que als xiquets se’ls donés classes d’educació sexual, i per a la prevenció dels embarassos no desitjats. I clar…reconeix que ha ficat la pota, però fins l’engonal. I a més, «clavado» en castellà, sona una mica més violent. Què hi farem?

(continuarà)
j.s.
u.a. e.