Conxi s’agrunsa ben a poc a poc, amb una mena de fatiga ancestral. Les mans resten creuades a l’altura del ventre, i practicant giravolts amb els dits de manera mecànica, la qual cosa denuncia un tant de deixadesa somorda. Els anys ja li pesen una mica. Menys mal que parrupeja seguit amb el seu Jaume, i tant com li agrada i necessita. Si no fos per ell, ja faria temps que Conxi hauria embogit. Les barcelles, però, la mantenen en forma i amb ganes de cotorrejar a tort i a dret…
– Conxi puja i baixa pels esglaons de la memòria. Tantes coses com lo conta al Jaume…i eixes coses.
El nostre Dolfito n’ha fet una de bona, saps? L’atre dia man dit que la mare de la novieta que té ara el chicón, a la panaderia, estava angangrenà. I tot perquè sembla ser que els va pillar al llit, i despullaets. Mira, tu, ella!!! Si a della la va pillar son pare quan estava en pilotes amb el seu novio, per lo menos quatre o cinc voltes. Casi la mata duna palisa de les bones. La volia tirar pel balcó. Veges tu, el pobre Dolfito…pos ca de fer? Os si li pica sa e rascar, no? Así qui no corre vola. La tia fotre de la mare fense la minsa…sí, sí minsa dels collons. Pos no ha sigut eixa de valenta…la més frívola del barrio…ja ho crec. Qué mo diguen a mi!!! Mira Jaume, el nostre Dolfito «ha olido la sangre» i va tot el dia com un gos perdiguer darrere les faldilles de la novia. Els chics son jovens, què collons! Idat? I és que «la freguera no tiene enmienda», idat? Mira, és lo que jo dic: «lo que se tienen que comer los gusanos que lo desfruten los crestianos…, no?» Saps què? Pos que vaig a crompame un VIBROLEGS. No saps lo què és? Pos una aparato que poses els peus damunt i te’ls sacsa a poc a poc, i fa tot lefecte que vas caminant, però sense ixir de casa. Una monà. M’han dit que funciona molt bé i que es com si feres vint o trenta quilometros. A vore si encara men vaig a les olimpiaes, jajajaja. Ai, tinc unes coses que anant, anant, es menegen…Pero si que mel cromparé, i tant. Aixina, mentre faig la becaeta, será com si pujara el Gurugú. Les coses que trauen per la tele…són pa morise. Ai, saps qué? Pos encara no to he dit, ara anuncien condons deixos. I diuen els molt porcs: «póntelo, pónselo». Açò pareix «Somoda y Gamorra». Què diran les mongetes quan vegen la tele? No vullc ni pensaro, ni pensaro vullc. Qualsevol dia els agarra un batistot… «vete tú a saber…» Ai, vaig a mirar si fach una becaeta. Mantrat son…
– El barri resta en flames. En aquest món tot se sap…i eixes coses
Maruquin, la de Donisio Garsia, sa begut la lejia…, però casi tota la botella de dos litros, la tia animal! I tot per un poc trellat. Mira, Jaume, resulta que ahir va anar a la peluqueria d’Amalin la peluquera, saps? La coneixes? Clar que la coneixes. I tant que la coneixes. Pos xi la dona d’Agostinet…què qui és Agostinet? Pos xi el fill de Fumanchú, el de la gasolinera de la Beniata…recollons Jaume, no coneixes a dingú. Recollons que mas fet dir!!! Pos això, Maruquin va anar a la peluquería pa fese la permament, i com ara tot ho fan a lo modern, pos li han posat uns chufos de ferro i li han ancés el moño. Sa despistat un poquet Amalin y li ha fet una anserrallada del dimoni. Man dit que Maruquín cridava: Vaia aspeñameeeeee!!! La pobreta. També man dit que tenia tota la cara plena de llardonaes, com si li hagueren tirat llampugues, com denantes, i tot per culpa dels chufos de ferro. També li han posat auia soginá i encara chillava més, la pobra. Un numeret que pa qué…Aixina que quan arribat a casa sa fotut la lejia paca dins…, i si no la troben enseguideta saguera mort…, la pobra. Collons quin drama. No pots fiate de dingú. Si en cremen el moño a mi, li pegue una llambrochá en tota la cara que la deixe amponá pa tota la vida. Pos sí…No pots fiate de dingú…
Ara sí, Conxi agafa el son i es deixa anar, lentament per les rodalies d’un cel formós, ple d’angelets i de coquetes amb mel. Una dolçor amargoseta sols comparable amb un bon colp de cafè de la primera marca nacional.
j.s.
del CAT i de la FSP