(Conxi, volent o sense voler, se n’ha fet un cove de veure retransmissions esportives a la tele, amb motiu, clar està de les Olimpíades de Tokio. Pose el canal que pose, la realitat és ben tossuda, tot repetint-se de forma permanent un munt d’hores de competicions. I clar, el resultat ha estat que Conxi, amb el cap ben ple de marques, registres i plusmarques, mentre dorm, somnia, i de la quimera bestreu il·lusió i entusiasme per convertir-se, o ja ho ha fet, en una gran esportista de l’elit internacional. Escodrinyem-li les fantasies.)

Primera fantasia…  

Conxi s’hi col·loca, com cal, a les paral·leles assimètriques. És l’hora de la gimnàstica. Rutlla que rutllaràs, fa molinets, canvis de mans; ara passa d’esquena, després es llança de cara a la barra baixa i d’un impuls sobtat s’agafa, ben ferma a la barra superior, passant les cames per dessota del cos amb un espasmòdic moviment mil·limetrat. Torna a rutllar per agafar impuls i llançar-se en triple salt mortal cap al darrere. Ho fa, però les voltes que executa són tantes que l’impuls, al soltar les mans, la llança contra el sostre de la instal·lació esportiva. Ha fet plusmarca universal, encara que resta agafada, com pot, i plorant, a un fanal que il·lumina el recinte esportiu. Té l’or quasi assegurat…

(Conxi fa dues voltes amb el coixí ben agafat a les mans. Sembla que vol despertar-se, però no. Continua dormint, tot emetent sorollets amb la boca i el nas. Una volta més i cau dins el pou profund dels somnis inconnexos…)

Segona fantasia

És l’hora de l’hípica. Els salts de les amazones són ferms però elegants. Es nota que hi ha molta pela pel mig. Els cavalls són preciosos i les xiques, bellíssimes totes. Una tal Conxi, de la delegació olímpica espanyola, s’hi disposa a fer el seu recorregut: llistons creuats, murs de mentida, bassals incòmodes, i un llarg etcètera ple de galindaines i flors, són el decorat. Conxi agafa les regnes i les tiba suaument, i Percherón, el seu «cavall», comença el trot molt ben compassat. I és ara quan deu fer-lo córrer de valent i llençar-s’hi contra els obstacles de gran handicap. Massa gent (genterola ricosa) es desova per l’aspecte de Percherón, i també pel de l’amazona que el munta. És molt lleig açò, i a més dintre de l’olimpisme…

I en un tres i no res, Percherón s’atura, rebufa i renilla, i es llença contra el públic assistent que riu amb massa gana. Una destrossa s’hi produeix, doncs Conxi no pot fer-se amb el cavallot. Percherón bota per sobre de la tanca de protecció del públic i comença a tirar coces sense parar. La gent corre esmaperduda, perdent compostura i dignitat. Conxi, amb cara de boja no pot amb la fera, i per molt que tiba de les regnes no aconsegueix aturar la cursa indòmita de la bèstia. A la fi, una gran escampada de «finolis» pel terra, mirant si han perdut les joies, i tot això…  Conxi es desqualificada a perpetuïtat. I Percherón ja va camí de l’escorxador, per salvatge.

(Conxi pega un bot al llit quan el carnisser clava la navalla dins la gola de Percherón…la sang regalima pel terra i els ulls semblen dues bugies que perden la llum…Ai!!!. Conxi sua com un vidre amerat de boira.)

Tercera fantasia

Les trompetes anuncien canvi d’aparell a la pista número tres. L’hora de l’exercici de «cinta» ha arribat i Conxi s’hi disposa a executar-lo sense cap errada. La música sona amb aires de pas doble dianer: «Churumbelerías» I amb la música, també, comença la gràcia en els moviments de Conxi: ara per aquí, després per allà, el pal que puja cap al cel impulsat per la destresa de Conxi, ara el cull al vol abans que caiga al terra… tot és finesa, delicadesa i embriaguesa (i els acabats en -esa). De sobte la cinta, sí, la puta cinta, li fa rosca en la cama, Conxi estira del pal per veure de soltar-se, la cinta encara s’hi prem una mica més, Conxi comença a fer coixades, Conxi cau amb la cinta enrotllada al coll, Conxi s’enforca i treu la llengua de pam i mig, Conxi no pot ni cridar «socorssssss», Conxi s’hi fa blava, morada, vermella (tot per tandes), i, a la fi, Conxi traspassa. Sí, cau morta en acte de servei a l’olimpisme nacional. Un drama. Un disgust. Una severa putada.

En Alcoi, el seu poble, les banderes lluiran a mitja asta…, i se’n farà un soterrat com mai s’ha vist per aquestes contrades. Conxi esdevé una veritable heroïna…Les quatre bandes locals executen al mig de la plaça els compassos de Churumbelerias. El poble s’hi tiny de dol. El record de Conxi: «…se mece sobre las almenas del castillo com lo hacen grímpolas i gallardetes…» Nyàs, coca!!!

(Conxi es desperta feta pols, doncs acaba de visualitzar la seua pròpia mort. Ja no pot més i s’alça per pixar, i per veure si li passa la tempesta que duu al cap, la pobra. Pensa que, del cert, la batalla per les medalles és massa dura i una qüestió que no li fa el pes suficient. Millor passar punts de calça, fer ganxet i xerrar amb Jaume, el seu marit que «en glòria estiga)

j.s.

del CAT i de la FSP