– El nene se me ha escagasado todo entero, (el xiquet se m’ha escagassat tot sencer). Jorgito Manuel del Truño en las Eras, s’ha escagassat viu. Per què? Doncs per menjar porcades al pati del col·legi.

Ni més ni menys. Com ho senten…I la seua mare, Sustets de la Mort, li ho conta a tots, però sense deixar-se’n cap ésser humà d’ací, un matí que l’arreplega amb ganeta de xerrar. Sí. Sustets, senyora ben eficaç en l’art de parrupejar, conta i no para al voltant del sinistre de Jorgito Manuel. El xiquet, afectat per una fluixedat intestinal, s’escagassa i s’unta, fins i tot, part de les pestanyes. Aiiiiiii!!! No sabem, però, si la construcció amb el participi (amb cert regust adjectiu) «escagasado» no hauria trobat millor acomodament amb una variable paràfrasi, com per exemple: «el nene se ha ido de varita…» Segurament, l’amplificació metafòrica hauria estat una greu dificultat per al bon enteniment de la seqüència. Veritat?

 – Mondongo, (pastissot). Aquest terme «mondongo» pot, perfectament, viure emparentat amb la realitat anterior que acabem de raonar. Frase: «mira, Jorgito Manuel, después del patio, en el colegio, ya no era un nene,  ya que semblava un buen mondongo, con dos ojos encima y todo.» Comprenem el dolor de la mare, però li prestem gran solidaritat al xiquet, sobretot per la paciència en la transformació de criatura a pastissot. Fotre!!! Creiem, però ens falta confirmació de la bona, que el terme «mondongo» ens arriba des d’Àfrica, de la llengua yoruba. Hi ha una cançó africana que comença així: «Buana, buana, buana / nene mondongo, nene mondongo / mucho mondongo, però mucho, mucho mondongo…» Continuarem investigant. I si per una d’eixes ens atorguen el Princesa d’Astúries, igual, igual, ens fan fill predilecte d’ací. Collons, no ho havia pensat abans, açò. Però… «mola mazo.»

 – Nos espixorramos, (ens vàrem espixorrar). Podria estar una variable de mala regulació d’esfínters. Si abans els problemes venien per popa, ara podrien venir per la proa. Però no. Ara no va d’assumptes prostàtics, no. Ara resulta que s’ha fet una mala interpretació del verb, doncs caldria haver dit «nos descojonamos». Però tenim una mania de traduir «ad pedem literae» que bé està l’assumpte.

 – Lo he sentido en la arradio, (ho he escoltat en la ràdio). Tenim, almenys alguns, mania de fer les coses ben difícils. Per a què collons diem «arradio»? Què passa, que «arradio» és més important que «ràdio»? Les notícies en la «arradio» són més fiables que en la «ràdio»? No hi ha anuncis en la «arradio»? No conten boles en la «arradio»? Si el valor significatiu és el mateix, doncs amb «ràdio» en tenim prou…no?

 – Vehículos aparcados en la calzada de forma permamente y de forma no permamente, (vehicles aparcats en la calçada de forma permanent i de forma no permanent). Redéu, tu!!! Si dus dentadura postissa i t’atreveixes a dir «permamente», a bon segur que la llances al vol i li fots, a qualsevol interlocutor que tingues, amb els pinyons, a l’ull dret. De segur!!! Eixe «-mamen-» és un daltabaix lingüístic de primer ordre: conjunció de bilabials amb nasal, ufffff, mala barraca.

(continuarà)
j.s.
u.a. e.